dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi a l'Ampli. Les recomanacions musictecàries

Les roses punxen, la música es pot punxar i també es pot llegir en partitures i en llibres. I per Pau D. Miller, alias Dj Spooky That Subliminal Kid, "punxar és escriure i escriure és punxar". Ho explica en el seu llibre "La ciencia del ritmo" (Alpha Decay, 2007): "Puede que escribir sea un poco retro. Pero eso también esta bien. Por eso la gente todavía lleva pantalones acampanados. Siempre es posible exprimir algo del pasado para convertirlo en nuevo (...). La labor de la escritura y la sensación de formar parte del continuo de la escritura tienen algo que se remonta a miles de años atrás. Es una modalidad antigua, y en algunos casos no acaba de encajar con lo que sucede. El desafío reside, pues, en describir o caracterizar lo que es estar vivo ahora, en medio de todo esto, pero utilizando este otro modo de comunicación. Conozco a personas que son cien por cien electrónicas y es fascinante observarlas, pero en ciertos aspectos su conciencia funciona de manera diferente a la mía. Yo sigo siendo parte de la Galaxia Gutenberg. Hay algo reflexivo que proviene del tener que componer y dejar que el lenguaje se canalice a través de ti. Es una velocidad distinta, existe una lentitud. Y me atrae lo infeccioso de la escritura, la manera en la que recoges lenguaje de otros escritores y lo rehaces como tuyo (p.49-51)". 


Dj Spooky, ¿escrivint o punxant?

Per escrit, el creador de l'Illbient és bastant pedant i la veritat, és millor darrere els plats que davant del full en blanc. Però bé, com que els musictecaris també som de la Galaxia Gutenberg, hem volgut començar les nostres recomanacions de Sant Jordi, amb un text que parla de música i llibres, igual que els llibres que hem triat per la Diada del Llibre i el Dia dels Enamorats. Per cert, el pròleg de "La ciencia del ritmo" el signa Aleix Vergés alias Dj Sideral, de qui fa un parell d'anys  es va publicar la biografia, "Sideral. Estrella Fugada" d'Hèctor Castells (Contra, 2013). Aquest llibre també és un recorregut pels inicis de la cultura de clubs de Barcelona i el naixement d'alguns festivals (Primavera Sound, Sònar) avui ja consagrats. Comencem amb una tria de novetats: 

NOVETATS



Fa parella el pamflet de Víctor Lenore, "Indies, hipsters y gafapastas" (Capitán Swing, 2014).  Explicat molt per sobre: L'indie no va quallar perquè no tenia contingut polític. L'editorial ha fet la playlist de les cançons que s'hi esmenten. I us podeu montar un trio si també llegiu "Ara és el moment". Martí Sales. Ara. Barcelona, 2012. 

L'autobiografia d'una de les dones més respectades del rock. A la pàgina de l'editorial podeu trobar una playlist amb les cançons que s'esmenten al llibre. També us pot interessar "Rat Girl", les memòries de Kristin Hersh, que va ser cantant de Throwing Muses. En solitari té un disc molt recomanable: "Hips and Makers". Acabem amb un avançament editorial per aquesta tardor: Carrie Browstein del grup Sleater-Kenney i de la sèrie Portlandia està escrivint les seves memòries, "Hunger Makes Me a Modern Girl"


Al despertar-se, Maria Rodés escrivia en un quadern els somnis de la nit anterior, per després convertir-los en contes. Unes senyores que també cantaven i que per ser surrealistes no els calia somiar, eren les Vainica Doble. L'hiperactiu Marcos Gendre, ha escrit un llibre sobre elles. 



Una llarga conversa recollida en un llibre entrevista. El títol d'aquest volum, també és una coneguda cançó. Pot casar bé amb la biografia de Quico Pi de la Serra, "Jo no hi era, però men' recordo, hagiografia de Quico Pi de la Serra". Alejandro Crimi. Comanegra. Barcelona, 2014. 


Si ja us pensaveu que ho sabieu tot sobre el líder de "la banda més sorollosa del món", us equivocaveu. Aquest llibre es un bon complement del documental "Lemmy, the movie"



Del cor a la pista de ball 

La productora i Dj Marta Fierro, més coneguda com a Eme Dj, ha escrit un llibre que combina la própia experiència com a dj i el manual tècnic, que només ocupa una petita part del llibre. 



RECOMANACIONS 
L'autèntic underground

Alex Ross quèèèèè? Un llibre sobre música contemporània? Qui sentirà això? Qui llegirà un totxo sobre música que després no serà sentida amb atenció? Qui llegirà aquesta mera ressenya? Qui buscarà quelcom més que un detall històric per acompanyar la presentació d'un objecte aconseguit en un viatge? Eeeehhhhh! Doncs aquí va!

Resulta que era possible poder escoltar la música clàssica del segle XX (l'autèntic underground del segle, i no pas l'underground de la música popular, sempre a la superfície). Resulta que ara era possible lligar les avantguardes de la Primera Guerra Mundial. Resulta que era lícit revisar la convulsa història musical política del s.XX amb la també convulsa història musical clàssica. En en un mar de músiques popular, la música clássica ha evolucionat amb una fortalesa, amb un silenci i una capacitat de risc, fora de tota comparació amb altres músiques. Si algú s'ho creu, que llegeixi aquest llibre lentament. Si no que el llegeixi amb urgència. Així, qui vulgui sortir del seu sofà estètic, aquí trobara un llibre que: "El ruido eterno se ocupa, no solo de los artistes propiamente dichos, sinó también de los políticos, los dictadores, los  patrones millonarios y los presidentes de empresas que intentaron controlar qué música se escribía; de los intelectuales que intentaron ser árbitros del estilos de los escritores, bailarines y cineastas que brindaron compañerismo en caminos de exploración solitarios; des de los públicos que vilipendiaron, ignoraron o se deleitaron con lo que estaba haciendo los compositores; de las tecnologías que cambiaron cómo se hacía y se escuchaba la música; y de las grandes revoluciones, las guerras calientes y frías; las oleadas migratorias y las transformaciones más profundas que remodelaron el paisaje en que trabajaron los compositores (p.12-13)".


Alex Ross

Al blog d'Alex Ross encara estan penjades les principals peces comentades al llibre.Val la pena dedicar-li un mes de les nostres vides. Si no podria ser que pássessim de segle, sense haver sentit res de l'anterior. Tampoc importaria: "Mientras que las abstracciones de Jackson Pollock se venden en el mercado del auto por cien millones o más, y mientras que las obras experimentales de Matthew Barney o David Lynch se analizan en residencias universitarias de una punta a otra de Estados Unidos, el equivalente en música sigue provocando desasosiego entre los asistentes a un concierto y tiene un impacto apenas perceptible en el mundo exterior". El mateix autor ha publicat "Escucha Esto", que recull els seus articles sobre música clàssica i pop.  

    La història del jazz explicada en primera persona per un dels seus principals protagonistes. Miles va canviar i va fer evolucionar la música 3 o 4 vegades, en una carrera absolutament genial en col·laboració estreta amb altres genis com Charlie Parker, Bud Powell o John Coltrane. Una vida fascinant narrada amb un estil únic, barreja d'aristocràcia negra i marginalitat de suburbi. Humor i dolor. Simplement imprescindible.




    Una preciosa col·lecció de llibres -CD, que són recopilacions temàtiques de cançons amb les lletres per cantar. 



    Jo he llegit fa ben poc una novel·la americana senzilla, però maca, que té un rerafons musical molt bonic a propòsit d'un dels protagonistes. Venen ganes que el disc anés acompanyat de l'àlbum mític del protagonista a qui fan referència constant i que dóna títol al llibre.  


    De l'autodestrucció a l'autoajuda

    Ara que està de moda escriure llibres imitant les característiques dels llibres d'autoajuda, vull reivindicar un llibre que defuig l'autodestrucció tan típica i tòpica del rock i que podria ser el primer llibre d'autoajuda rock. Per escriure'l, el seu autor, el periodista Neil Strauss, va escollir un minut de les nombroses entrevistes que ha fet al llarg de la seva carrera a gent com Madonna, Cristina Aguilera, Courtney Love, Trent Reznor, Brian Wilson Eric Clapton i Mötley Crue (també és l'autor de la seva biografia) entre molts altres. Tots aquests minuts estan agrupats per temàtiques i al final l'autor n'extreu les seves conclusions.

    Petites instàntanies musicals 

    Una breu història del rock en format còmic, però que abarca bastant, fàcil de llegir i molt entretinguda. Les vinyetes són petites instàntanies, que reprodueixen portades de discos i expliquen petites històries que emocionen com la música. Una agradable sorpresa. 


    Una pàgina del "Pequeño libro del rock"

     
    LA NOSTRA ROSA: UNA FLOR PER REGALAR





    Una de les més celebrades actuacions del Festival de Woodstock de l'estiu de 1969, és la mitiquíssima actuació dels Sly & The Family Stone la matinada del 17 d'agost. Aquella nit va marcar un punt, pel que sembla, de no retorn per Sly, que viu avui com una de les més veteranes encarnacions del descens als inferns del somni americà. Les darreres notícies que tenim d'ell són un pèl confuses: ha guanyat fa poc un judici contra el seu també insolvent exmanàger Jerry Goldstein i un dels arguments al seu favor ha estat que als seus 72 anys, segons va dir ell mateix en una aparició a la premsa, la seva llar és una autocaravana fronterera en la més absoluta indigència material. Però més enllà d'aquests darrers capítols d'una carrera que prometia molt més, remetem-nos als inicis de l'ènesim bòlid en el firmament de la música americana dels 60 i els 70. Sly tenia clar que si vols tenir el control total des del punt de vista artístic, el millor és que t'ho facis tu mateix. I així fou durant un temps sota el paraigua del segell Stone Flower, el qual no només publicà alguns treballs propis, sinó també de l'entorn de la family: Little Sister, 6ix o Joe Hicks. Excel·lent e innovadora música, recuperada de l'oblit pel segell Light in the Attic el passat 2014, en un magnífic doble LP i un no tant espectacular CD. Coses del suport. 


    Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...