Amplifiquem les iniciatives de difusió musical des de les biblioteques de dues grans ciutats: la segona i la tercera més poblades del país. Antics nuclis rurals convertits en densos nuclis urbans.
Aquesta fotografia és de l'any 1925, l'any quan Alfons XIII concedia al poble de l'Hospitalet de Llobregat el títol de ciutat.
Els companys de la biblioteca Tecla Sala , que ja fa temps que dediquen una especial atenció al Blues, estrenen novetat:
Us presentem el primer número
de “Blues a Fons”, el butlletí informatiu del “Fons de Blues” de la
Biblioteca Central Tecla Sala de L’Hospitalet. El butlletí neix amb
l’objectiu de donar a conèixer un fons singular que l’any 2012 va ser declarat
“Fons Europeu de Blues” per l’European Blues Union. Actualment, són més de 4000
documents dedicats al blues i a la música negra, dels quals gairebé 3000 són
CDs, amb un apartat especial als musics de blues europeus.
Aquest cap de setmana hem descobert casualment que a les biblioteques de Badalona també han començat una sèrie musical a la seva web que sembla continuar feliçment la que va començar en aquest bloc ben bé des dels seus inicis, Grans ciutats de la música :
... per la seva part, els companys de Badalona han començat una sèrie amb el nom Capitals de la música, dedicada fins ara a Manchester, Nova Orleans i Memphis elaborant guies d'escolta amb els discos existents a les biblioteques, així com seleccions musicals representatives amb playlist a la plataforma Spotify.
Aprofitem per recordar un dels homenatges musicals dedicats a Badalona: un pasodoble que Joan Manuel Serrat va compondre als anys 70 en clau crítica i en homenatge a l'estil del seu admirat Manolo Escobar, fill adoptiu de la ciutat. Anys després, Manolo va incorporar aquesta cançó al seu repertori:
Les roses punxen, la música es pot punxar i també es pot llegir en partitures i en llibres. I per Pau D. Miller, alias Dj Spooky That Subliminal Kid, "punxar és escriure i escriure és punxar". Ho explica en el seu llibre "La ciencia del ritmo"(Alpha Decay, 2007): "Puede que escribir sea un poco retro. Pero eso también esta bien. Por eso la gente todavía lleva pantalones acampanados. Siempre es posible exprimir algo del pasado para convertirlo en nuevo (...). La labor de la escritura y la sensación de formar parte del continuo de la escritura tienen algo que se remonta a miles de años atrás. Es una modalidad antigua, y en algunos casos no acaba de encajar con lo que sucede. El desafío reside, pues, en describir o caracterizar lo que es estar vivo ahora, en medio de todo esto, pero utilizando este otro modo de comunicación. Conozco a personas que son cien por cien electrónicas y es fascinante observarlas, pero en ciertos aspectos su conciencia funciona de manera diferente a la mía. Yo sigo siendo parte de la Galaxia Gutenberg. Hay algo reflexivo que proviene del tener que componer y dejar que el lenguaje se canalice a través de ti. Es una velocidad distinta, existe una lentitud. Y me atrae lo infeccioso de la escritura, la manera en la que recoges lenguaje de otros escritores y lo rehaces como tuyo (p.49-51)".
Dj Spooky, ¿escrivint o punxant?
Per escrit, el creador de l'Illbient és bastant pedant i la veritat, és millor darrere els plats que davant del full en blanc. Però bé, com que els musictecaris també som de la Galaxia Gutenberg, hem volgut començar les nostres recomanacions de Sant Jordi, amb un text que parla de música i llibres, igual que els llibres que hem triat per la Diada del Llibre i el Dia dels Enamorats. Per cert, el pròleg de "La ciencia del ritmo" el signa Aleix Vergés alias Dj Sideral, de qui fa un parell d'anys es va publicar la biografia, "Sideral. Estrella Fugada" d'Hèctor Castells (Contra, 2013). Aquest llibre també és un recorregut pels inicis de la cultura de clubs de Barcelona i el naixement d'alguns festivals (Primavera Sound, Sònar) avui ja consagrats. Comencem amb una tria de novetats: NOVETATS
Al despertar-se, Maria Rodés escrivia en un quadern els somnis de la nit anterior, per després convertir-los en contes. Unes senyores que també cantaven i que per ser surrealistes no els calia somiar, eren les Vainica Doble. L'hiperactiu Marcos Gendre, ha escrit un llibre sobre elles.
Si ja us pensaveu que ho sabieu tot sobre el líder de "la banda més sorollosa del món", us equivocaveu. Aquest llibre es un bon complement del documental "Lemmy, the movie".
La productora i Dj Marta Fierro, més coneguda com a Eme Dj, ha escrit un llibre que combina la própia experiència com a dj i el manual tècnic, que només ocupa una petita part del llibre.
Alex Ross quèèèèè? Un llibre sobre música contemporània? Qui sentirà això? Qui llegirà un totxo sobre música que després no serà sentida amb atenció? Qui llegirà aquesta mera ressenya? Qui buscarà quelcom més que un detall històric per acompanyar la presentació d'un objecte aconseguit en un viatge? Eeeehhhhh! Doncs aquí va! Resulta que era possible poder escoltar la música clàssica del segle XX (l'autèntic underground del segle, i no pas l'underground de la música popular, sempre a la superfície). Resulta que ara era possible lligar les avantguardes de la Primera Guerra Mundial. Resulta que era lícit revisar la convulsa història musical política del s.XX amb la també convulsa història musical clàssica. En en un mar de músiques popular, la música clássica ha evolucionat amb una fortalesa, amb un silenci i una capacitat de risc, fora de tota comparació amb altres músiques. Si algú s'ho creu, que llegeixi aquest llibre lentament. Si no que el llegeixi amb urgència. Així, qui vulgui sortir del seu sofà estètic, aquí trobara un llibre que: "El ruido eterno se ocupa, no solo de los artistes propiamente dichos, sinó también de los políticos, los dictadores, los patrones millonarios y los presidentes de empresas que intentaron controlar qué música se escribía; de los intelectuales que intentaron ser árbitros del estilos de los escritores, bailarines y cineastas que brindaron compañerismo en caminos de exploración solitarios; des de los públicos que vilipendiaron, ignoraron o se deleitaron con lo que estaba haciendo los compositores; de las tecnologías que cambiaron cómo se hacía y se escuchaba la música; y de las grandes revoluciones, las guerras calientes y frías; las oleadas migratorias y las transformaciones más profundas que remodelaron el paisaje en que trabajaron los compositores (p.12-13)".
Alex Ross
Al blog d'Alex Ross encara estan penjades les principals peces comentades al llibre.Val la pena dedicar-li un mes de les nostres vides. Si no podria ser que pássessim de segle, sense haver sentit res de l'anterior. Tampoc importaria: "Mientras que las abstracciones de Jackson Pollock se venden en el mercado del auto por cien millones o más, y mientras que las obras experimentales de Matthew Barney o David Lynch se analizan en residencias universitarias de una punta a otra de Estados Unidos, el equivalente en música sigue provocando desasosiego entre los asistentes a un concierto y tiene un impacto apenas perceptible en el mundo exterior". El mateix autor ha publicat "Escucha Esto", que recull els seus articles sobre música clàssica i pop.
La història del jazz explicada en primera persona per un dels seus principals protagonistes. Miles va canviar i va fer evolucionar la música 3 o 4 vegades, en una carrera absolutament genial en col·laboració estreta amb altres genis com Charlie Parker, Bud Powell o John Coltrane. Una vida fascinant narrada amb un estil únic, barreja d'aristocràcia negra i marginalitat de suburbi. Humor i dolor. Simplement imprescindible.
Jo he llegit fa ben poc una novel·la americana senzilla, però maca, que té un rerafons musical molt bonic a propòsit d'un dels protagonistes. Venen ganes que el disc anés acompanyat de l'àlbum mític del protagonista a qui fan referència constant i que dóna títol al llibre.
Ara que està de moda escriure llibres imitant les característiques dels llibres d'autoajuda, vull reivindicar un llibre que defuig l'autodestrucció tan típica i tòpica del rock i que podria ser el primer llibre d'autoajuda rock. Per escriure'l, el seu autor, el periodista Neil Strauss, va escollir un minut de les nombroses entrevistes que ha fet al llarg de la seva carrera a gent com Madonna, Cristina Aguilera, Courtney Love, Trent Reznor, Brian Wilson Eric Clapton i Mötley Crue (també és l'autor de la seva biografia) entre molts altres. Tots aquests minuts estan agrupats per temàtiques i al final l'autor n'extreu les seves conclusions.
Una breu història del rock en format còmic, però que abarca bastant, fàcil de llegir i molt entretinguda. Les vinyetes són petites instàntanies, que reprodueixen portades de discos i expliquen petites històries que emocionen com la música. Una agradable sorpresa.
Una de les més celebrades actuacions del Festival de Woodstock de l'estiu de 1969, és la mitiquíssima actuació dels Sly & The Family Stone la matinada del 17 d'agost. Aquella nit va marcar un punt, pel que sembla, de no retorn per Sly, que viu avui com una de les més veteranes encarnacions del descens als inferns del somni americà. Les darreres notícies que tenim d'ell són un pèl confuses: ha guanyat fa poc un judici contra el seu també insolvent exmanàger Jerry Goldstein i un dels arguments al seu favor ha estat que als seus 72 anys, segons va dir ell mateix en una aparició a la premsa, la seva llar és una autocaravana fronterera en la més absoluta indigència material. Però més enllà d'aquests darrers capítols d'una carrera que prometia molt més, remetem-nos als inicis de l'ènesim bòlid en el firmament de la música americana dels 60 i els 70. Sly tenia clar que si vols tenir el control total des del punt de vista artístic, el millor és que t'ho facis tu mateix. I així fou durant un temps sota el paraigua del segell Stone Flower, el qual no només publicà alguns treballs propis, sinó també de l'entorn de la family: Little Sister, 6ix o Joe Hicks. Excel·lent e innovadora música, recuperada de l'oblit pel segell Light in the Attic el passat 2014, en un magnífic doble LP i un no tant espectacular CD. Coses del suport.
En 25 anys el món ha canviat molt. Una de les disciplines on més s'han notat els canvis que ha portat la Societat de la Informació, ha estat el de la música. No ha canviat tant la manera de fer-la, com la d'escoltar-la: es prefereixen les cançons als lp's sencers i el suport físic ja no és necessari. El segell independent Bcore enguany fa 25 anys i ha viscut de primera mà totes aquestes transformacions, però malgrat tot segueix fidel als seus orígens. Aprofitant els concerts The New Raemon i Joan Colomo a la ciutat, les Biblioteques de Girona han dedicat una petita guia d'audició a Bcore, que inclou una playlist amb cançons de The New Raemon.
La presentació comptarà amb la presència del seu director, Vicenç Ferreres i de Maurici Ribera. The Missing Leech (Maurici Ribera) va participar aquest cap de setmana passat en la quarta edició del Festival Acústic Vell, que es va celebrar al Centre Cívic Barri Vell-Mercadal de Girona. El van acompanyar Sam Destral i el sistemÄ suec, entre d'altres, que també formen part del segell de Ribera, El Mamut Traçut(més endavant també li dedicarem un post) que va néixer el 2007 per publicar els treballs de The Missing Leech. Enguany el segell també ha organitzat el 1r Festival Gorg Màgic(Properes actuacions dimecres 15/04 i divendres 17/04). Per si tot això fos poc, Maurici Ribera també té un programa de ràdio, Trilogy Rock.
Logo del segell
Cartell del festival
¿Què és l'Antifolk? Si no ho sabeu, ho podeu descobrir mirant el documental. O escoltant els inicis de Beck. Els que tinguin més memòria recordaran un grup que es deia de Moldy Peaches. L'èxit d'aquesta banda de Nova York va fer aflorar a la superfície aquest gènere. Ah, i en Joan Colomo també encaixa en aquest estil. L'Antifolk beu del punk, amb qui comparteix la filosofia "fes-t'ho tu mateix" (Do it yourself)", i del folk (evidentment). Té un punt amateur i un esperit lúdic, subversiu, irreverent i desacomplexat i un so allunyat de l'alta fidelitat. Com a preludi a la presentació del documental, hem demanat a The Missing Leech una playlist de cançons d'antifolk, que l'anèl·lid més peculiar del sotabosc musical català (i m'atreviria a dir que del món sencer) ha fet pensant "en el que em venia de gust escoltar al moment". Moltes gràcies!
El proper 17 d'abril, a les 19 h., torna el Music Spy Club a la Biblioteca Vapor Vell. Alegria!
Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El nostre espia de gener serà l'inefable SANTI CARRILLO.
Què podem dir de qui dirigeix una de les revistes de música més influents del país des de 1987? Quasi trenta anys sentint i percutint música des de Rockdelux són un bagatge impressionant per un dels periodistes més indòmits del panorama crític actual, un pou de referències musicals que val la pena sondejar.
----------------------
Les properes dates:
DJ COCO (Especial Primavera Sound) – 15 de maig, 19 h.
DJ de referència de l’indie, ha estat l’escalfador de nits històriques a quasi totes les sales de Barcelona: New York, Pop Bar, Zeleste. És DJ resident del Nitsa Club. És un dels col·laboradors fixes i carismàtics del Primavera Sound, que clausura cada any amb una sessió festiva que el dia ja clareja. Un observador privilegia dels budells d’aquest festival.
JAVIER BLÁNQUEZ (Especial Sónar) – 12 de juny, 19 h.
Ha col·laborat amb El Mundo, Rockdelux i Go Mag, entre d'altres, on ha desenvolupat una tasca de crítica i divulgació de música electrònica sense desentendre's de la resta de músiques. Va coordinar el ja històric llibreLoops: una història de la música electrònica,així comTeen Spirit: de viaje por el pop independiente.
