En uns temps d'excés de barbes perfectament descuidades i d'un prêt-à-porter que engoleix qualsevol estètica trencadora per a vomitar-la als aparadors del Zara, sembla difícil discernir el que és impostat del que és autèntic. La falsa aparença s'ha arrelat tant en la nostra quotidianitat que veiem el Dani Martín d'El Canto del Loco vestint una samarreta de Johnny Cash i no explotem de ràbia assassina. Com a màxim aixequem una cella. Ens hem acostumat al vernís de la mentida.
Celebro que un músic porti amb naturalitat vestits inspirats per Nudie Cohn, difícilment trobables a qualsevol fons d'armari amb predomini de prendres bàsiques made in Xina. Abunden els músics que surten a l'escenari com si anessin a a comprar tabac a l'estanc de la cantonada, amb una posada en escena que ha llençat l'èstètica a la galleda de les escombraries oblidant el seu significat original que la vinculava amb la bellesa i la virtut. Cas a part és la proliferació de samarretes de Cash o dels Clash entre els Dani Martín de torn. Aquí l'estètica s'ha tornat directament màrqueting pur i dur, desposseïda de qualsevol significat, reivindicant el no-res.
Als escenaris manca lluentor. Afortunadament, els brodats, els llautons i els barrets de cowboy són inextingibles, com els escorpins que sobreviuen a una explosió nuclear, vestint una música que no envellirà mai: el country, com el blues, el jazz i la música d'arrels en general, no té data de caducitat. El millor botox per a l'ànima.
Foto: Hank Williams vestit per Nudie Cohn.
Al segle XXI, líquid i escorredís, és més que lloable trobar hereus fidels a una estètica i a una forma d'entendre la música al marge de modes passatgeres, trascendint l'espai i el temps, simplement connectant amb allò emocional que no entén d'edat o identitat.
Foto: Nudie Cohn i Gram Parsons
Daniel Romano reivindica la música sense oropels però lluent com un un dia d'estiu. Perquè Daniel Romano fa un country que és sol i llum i quilòmetres de carretera per davant. Deixa enrera els amors, acaronant la pèrdua, lliurant-se al whisky però amb la malenconia surenya que hem vist tants cops als westerns: un cowboy a la barra del bar amb el ulls mig aclucats però el pols ferm per engolir el glop que s'empassarà la pena. Hillbilly de carretera i parada al honky tonk.
El canadenc s'emmiralla en George Jones i Gram Parsons, amb un to nasal característic que a vegades recorda a Willie Nelson. Destil·la classicisme però evitant la fèrria ortodòxia que deixa poc marge al segell personal. No reprodueix un so sinó que reprodueix l'essència del mateix per a esprémer el nostre cor i parlar-nos a cau d'orella. És Daniel Romano confessant el que tu també has sentit algun cop, però a l'estil de Gram Parsons a temes com Hearts on Fire o A Song For You :
Daniel Romano, amb 29 anys i 4 discos editats, ha vist com el seu darrer àlbum "Come cry with me" (2013), l'ha obert les portes a l'univers country, allunyat dels primers llocs dels charts americans, però amb bitllet de primera classe cap a l'altra banda de l'Atlàntic. A Europa ha trobat el seu petit paradís que el va portar a Barcelona el passat setembre. El públic que va assistir a la sala Rocksound, es va lliurar amb el cor encongit a les seves balades d'amor, pèrdua i redempció.
Les cançons de Romano em recoden el final del western Shane (Raíces profundas), amb un Alan Ladd que accepta el seu destí per deixar enrera la segona oportunitat que acaba de perdre, encarnada en la mirada càndida del nen protagonista que s'acomiada del cowboy. Un final colpidor en la seva senzillesa, com les lletres de Romano. Escoltem Romano i vegem Shane. La mateixa lírica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada