El conte de l'Eriço Bru. Un concert familiar a l'#ensolfa

Aprofitant que avui a les 19.00h a la Biblioteca Salvador Allende de Girona (Baix, 2), el Xerramequ Tiquis Miquis explicarà "El conte de l'Eriçó Bru", una bonica història d'emocions i amistat entre un eriçó, el Bru, i un mussol, el Pot, que en els seu inicis només era la cançó oculta del disc "Fem Sonar les musiquetes"; hem parlat amb el Marc Serrats (el Xerramequ) sobre el seu projecte més infantil i familiar. 

Ens ha explicat que "per tirar endavant tots els projectes infantils, em vaig influenciar molt de Xesco Boix a qui escoltava molt per un cantó; i de l'altra dels Ara va de Bo, juntament amb El Carraixet. Les cançons que més li agradaven de petit eren "Ampolla de vi", "Gripau Blau" i "La calma de la Mar". A més d'escoltar música, de petit el Xerramequ també llegia:"M'agradava molt el conte de Sopa de pedres i també Els contes d'en Fermí, el ratolí pagès, L'erugueta goluda (Eric Carle) i El viatge d'en Max (Gauthier/Caudry)". El conte de l'Eriçó Bru es pot trobar en format de llibre-cd, on els seus protagonistes el Bru i el Pot, us conviden a conèixer el seu món particular a través de cançons, il·lustracions i jocs al web. 




Després de l'espectacle del Txerramequ, també hi haurà els concerts de Damià Olivella (RGB Suports) i Toni Beiro (Satélite K). Tots són gratuïts. 

Un petit repte per l'#ensolfa de tardor

Al setembre cauen les fulles, els quioscos s'omplen de fascicles, i com si fos un col·lecionable més, arriba una nova sessió de l'#ensolfa. L'edició que inaugura la tardor tindrà lloc a la Biblioteca Salvador Allende/Espai Musical Marfà (Baix, 2, Girona) i acollirà, a partir de les 19h,  els concerts acústics El conte de l'Eriçó Bru. Espectacle infantil (Propaganda pel Fet), Damià Olivella (RGB Suports) i Toni Beiro (Satélite K). 

Biblioteca Salvador Allende/Espai Marfà

Com que l'#ensolfa està entrant en la seva recta final -només queden tres presentacions- des de l'Ampli hem pensat que per animar el tema podríem proposar als segells participants a la sessió de l'Allende, que cadascun d'ells triés un disc de la competència. El primer en acceptar el repte va ser Xavi Angulo. De la seva discogràfica, Propaganda pel Fet, en Xavi va dir al col·lectiu bibliotecari que "no me sufran por el asunto de són punkis, són massa polítics, això és massa canyero, etc. Fa més de dues dècades que ens dediquem al "negoci" musical, i per nosaltres la base continua sent la mateixa: aprofitar les possibilitats de la música per enviar el missatge (el missatge per nosaltres és força alternatiu, si voleu, però el compromís amb la llengua, el país i la classe treballadora, no hauria de ser una alternativa, sinó una elecció generalitzada). I sí, punkis ho som, clar! Ho preferim, certament a considerar la música un mer producte que es pot vendre com qui ven aspiradores (amb tot el respecte per les aspiradores)". 

Dues dècades esbombant el missatge

 El disc que en Xavi Angulo va triar va ser  "Força Vita!" de Pantanito (Satélite K, 2014). 

"A petició dels meus amics musictecaris de l'Ampli tinc per bé de criticar un disc de la "competència". Normalment, això, els del sector ho fem semi en privat i amb unes birres, estripant més o menys (depèn de les birres, sobretot). Així, en obert, certament no ho havia fet mai, però m'ha anat d'allò més bé: tenia pendent fotre-li mà al nou disc del Pantanito des de feia temps, però encara no ho havia fet. Aprofito l'avinentesa per fer-ho ara, doncs els amics de Satélite K són els responsables de l'edició de Força Vita!, nou disc del rei del neocalorrisme. El disc comença força bé fins i tot abans de pitjar el play: la portada entre fineta per la vista amb el disseny del gran Txarly Brown. Mitjonet únic de criatura i agulla d'estendre. La vida segueix em fa entendre (no sé, peró si els canvis són perquè tot segueixi igual). Vaig disfrutar i riure bastant amb el seu anterior llarga durada homónim (i de massa anys). No li havia perdut totalment la pista, al Pantanito, i he estat una mica alerta de les coses que m'han arribat seves els darrers set anys, doncs comparteixo amb el Jose referents també de la rumba més calorra, abans que no la popularitzessin els Òscars de la "Competència". 

Portada del disc

I el nou disc, com m'enredo, m'ha agradat. Tot i no ser tan fresquet i novedós com em semblÀ (i posà) el primer, amb  "Força Vita!"he tornat a riure i m'he trobat repicant un altre cop davant l'ordinador mentre l'escolto. Sí el nou disco és potser més reposadet, però amb més groove encara i el Pantanito fa anar el seu art per explicar les coses amb unes cançons que arriben. El seu univers simbòlic, alerta, no és el que més s'estila o s'imposa o es radia (l'alcalde Trias no entendrà mai "Antorchas por las plazas", però bueno, també està clar que no li dediquen precisament a ell, per dedicatòries escolteu "En los barrios"). Però aquí rau la cosa del Pantanito, trobo que tot i inspirar-se en la rumba calorra (i oblidada), canta amb veu pròpia d'unes coses i d'una manera que m'arriba, m'abelleix i m'enorgulleix de poder sentir el 2014, entre massa uniformitat musical. Per ballar i corejar em quedaria amb els fantàstics caminars de "Cosas que tienen vida" (obre el disc) i "Ropa Mojada"; i per anar sentint i anar somrient ara i assentint després, trio la genial "Gatopardo" i "El Arroz" (per qüestions generacionals i de cocció, sí), sense oblidar el tribut calorro de "Los royos tribales" i "Por buscar una salida", ni tampoc els coros guapos de l'Elena Blay a tot l'àlbum. Barcelona mestissa i/o autocomplaent? Bé, no era (només) això, no..."

Des de Salt 

Algú que té al seu catàleg els autors de "Llença't" un dels grans èxits de la música en català dels últims temps, estava cantat que s'afegiria a la proposta. RGB Suports inicia la seva activitat amb sis referències l'1 d'abril del 2008, incloent els seus artistes en el concepte global d'empresa musical, donant cobertura i recollint rendiments dels tres aspectes bàsics de la indústria discogràfica: segell discogràfic, management i editorial. L'empresa porta vint anys  en el management sense cap tipus de suport institucional. Dins del catàleg del segell trobem artistes de gran qualitat dins el panorama musical a Catalunya, com Els Pets, Lax'n'Busto i Cris Juanico. Va recollir el guant Xavi Vilar i va respondre Jordi Puig, responsable de comunicació . Puig va tenir en compte l'advertència d'Angulo que "no s'hi valien els musicassettes ni res Skatobeat". Aquesta és la seva tria:

Feliu Ventura. "Referents" (Propaganda pel Fet, 2014)

"Quan em van dir que havia de fer una crítica d'un disc dels companys de Propaganda pel Fet! vaig dir "-Com? Nosaltres?" i em van respondre: "Sí, sí, nosaltres". Després em van explicar de què anava tot, i vaig pensar fantàstic. El primer que vaig fer va ser preguntar de quin cd i de quin artista? I em van dir del que vulguis, però que sigui novetat del 2014. 

Ho vaig tenir claríssim, Feliu Ventura i els seus "Referents". Un disc que només està en format digital.  Com m'agrada el cantautor de Xàtiva i com m'agraden les versions i rareses d'aquest disc, com m'agrada la portada, que sigui un K7 atrotinat de 60 minuts, amb tons marrons i grisos. Tot el contrari del que podem trobar a dins. Versions de cantautors com Víctor Jara, Sílvio Rodríguez, Raimon, Ovidi Montllor, Pi de la Serra... i un dels meus referents U2. Si sumen grans cançons amb un gran artista, aquesta fòrmula no pot fallar, i si a sobre les noves versions de temes propis són millors  que les originals tenim un discàs. Cançons per escoltar tranquil·lament i sense presses. Un disc que és novetat, però que sona a clàssic. Com m'agrada Feliu Ventura, com m'agrada!

Posant música en òrbita 

De Satélite K, (Houston, tenemos un poema?) no en sabem res. Bé, sabem que és una companyia independent de Barcelona amb més de 20 anys d'experiència. Formen part o han format part de la companyia artistes com Fundación Toni Manero, Ojos de Brujo, Love of Lesbian, Roger Mas, Peret, Jaume Sisa, Muchachito Bombo Infierno, entre molts altres. Satélite K, a més és una de les pioneres de la distribució musical a tota Espanya tant física com digital. Aquí podeu llegir una entrevista de fa uns anys al seu fundador, Enric Pedascoll, entrevistat per Marçal Lladó, membre del segell Bankrobber, que també ha participat en l'#ensolfa.  

Musictecària

I finalment els musictecaris , hem escollit un disc de RGB Suports que té una cançó que fa referència a les lumbars, però que fa moure tot l'esquelet.  Estem parlant de "Gnaposs Groove" de Gnaposs. L'hem escollit perquè RGB també organitza el Black Music Festival, i gràcies a aquest festival han trepitjat les comarques gironines llegendes del soul com The Impressions. 

 Portada del disc. Instrumental i ballable

David Muñoz "Gnaposs", és  guitarrista i col·laborador habitual de "Els Pets". "Gnaposs Groove" és el seu primer disc instrumental i eclèctic, una versió més funk, accessible i ballable dels seus treballs anteriors. A la bases funk s'hi afegeixen el rock, el blues, l'electrònica i fins i tot el surf. Aquí podeu llegir una entrevista amb Gnaposs. 

Moltes gràcies a tots per la participació!

L'iPunt del Tricentenari 9 : Setembre. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6, l'iPunt 7 i l'iPunt 8  presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric.

1939-1964     Franco

- 1944.  A night in tunisia   Charlie Parker / Dizzy Gillespie
Si això no és la fundació d’una nova música que vingui Cage i calli. Sortit de l’àmbit segellat del blues, dels salons de música pautada, del paper del músic com a mer lector i somriure, Parker i Gillespie presenten la seva imaginació al servei d’unes músiques que són negres com podien ser liles. En la música popular immediatament posterior a la 2a guerra mundial no hi havia res tan lliure, tan fora de focus, tan arriscat com passar aquestes nits a Tunisia.

- 1957.  Agon   Igor Stravinsky
El compositor més revolucionari dels ballets és més que l’autor de La Consagració de la Primavera o L’Ocell de Foc. La seva vida va ser longeva i no va incloure mai un sol pas que no fos endavant, artísticament parlant. L’any 54 ja coquetejava harmonies inaudites amb una soltura que enriquia les orelles contemporànies d’un sol cop, com encara ho fa ara. Agon, és un dels ballets que marca una època, i també el seu canvi.

- 1963.  Monodie   Olivier Messiaen
S’escrivia Rayuela, els Beatles ja eixamplaven el seu kitsch, el cinema i la tele inundarien la cultura de masses, i un home davant del seu orgue continuava escrivint partitures silencioses, o místiques o ornitològiques. Quasi com si no li hagués tocat el segle XX, ni Europa. Aquesta petita peça té una concentració tan sublim que entra a la nostra intimitat.  

Julian Figueres 


- 1941.  Discusión (foxtrot instrumental)  Bonet de San Pedro
El nostre Django Reindhart mallorquí, va ser un músic molt popular als anys 40 i principalment als 50 al nostre país, quan la música de les orquestres de ball era una de les poques coses que donaven alegria en uns anys molt difícils. Un d'aquells moments en que la música es mostra com un aliment imprescindible.
Bonet es va fer famós cantant cançons alegres i divertides com 'Bajo el cielo de Palma' o 'Rascayú', cançons que els nostres pares i avis coneixen bé. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir també en ell a un excepcional guitarrista de jazz, enamorat de la música americana i el jazz manouche, que va importar sons i ritmes moderns quan encara eren pràcticament desconeguts aquí. 

- 1947.  En Pasapoga (boogie-woogie)  Lolita Garrido 
La valenciana Lolita Garrido va nàixer a Manises el 1928 i es va traslladar a Madrid als 17 anys, on molt aviat va destacar com a cantant solista d'orquestres ball degut principalment al swing que imprimia a les seves interpretacions, característica que la feia única i molt apreciada. El 1947 va enregistrar 'La televisión' un sorprenent tema que va passar desapercebut en el seu moment, ja que les emissions televisives no van començar a Espanya fins 9 anys després. Juntament amb altres dones com Rina Celi, Mary Merche o las Hermanas Russell, Lolita va ser una de les pioneres en enregistrar boogie-woogie cantat al país.
Pasapoga era una de les més famoses sales de ball a Madrid, on ella solia cantar. Aquest 'bugui-bugui' n'és un homenatge, acompanyada aquí per la orquestra de Luís Rovira i el seu cantant José Castro. 


- 1955.  When it's sleepy time down south (slow blues)   Louis Armstrong & His All Stars 
El gran Satchmo només va tocar un dia a Barcelona. Un esdeveniment llegendari i molt important en la història musical de la ciutat. Pops i la seva orquestra  van oferir 3 concerts, al Windsor Palace de la Diagonal de Barcelona, el dia 23 de desembre del 1955.  Entre les moltes anècdotes d'aquell dia, destaca la de que tots els trompetistes de ciutat i comarques van assistir als concerts i els més afortunats van tenir l'oportunitat d'examinar la prodigiosa trompeta de Louis. No era perquè si. La majoria d'intèrprets d'aquest instrument creien que necessàriament havia d'haver alguna explicació 'material' per a que Armstrong aconseguís aquell so únic, tan poderós i net. Però no, la trompeta era una bona trompeta normal i corrent. El poder d'aquell home excepcional estava dintre del seu cap, el seu cor i en uns llavis curtits pel blues més genuí.  L'enregistrament original dels concerts està publicat en CD, en una edició preciosa amb abundant informació i material gràfic original, i es pot trobar a les nostres biblioteques, però no està a la plataforma Spotify. El tema escollit és el primer que van interpretar a Barcelona. Aquesta versió és de la mateixa banda i el mateix any, i també en directe, al Crescendo Club a Hollywood.

Josep Lluís Villanueva 

- 1958.  Everything Happens to Me   Chet Baker 
Fou enregistrada per primer cop  per l'Orquestra de Tommy Dorsey amb Frank Sinatra. Sinatra la tornaria a gravar anys més tard amb el Quartet de Cordes de Hollywood. Chet Baker va realitzar aquesta seva meravellosa versió que fou inclosa en l’emblemàtic àlbum It could happen to you.

- 1960.   Non, je ne regrette rien  Edith Piaf 
Non, je ne regrette rien és una cançó de l’any 1956 que ha esdevingut tot una clàssic de la cançó francesa. La seva lletra fou escrita per  Michel Vaucaire i la seva música composada per Charles Dumont, tot i que la seva versió més popular és la que l’Edith Piaf va interpretar l’any 1960. La cantant va dedicar aquesta interpretació a la Legió estrangera francesa, la qual s’havia oposat al govern algerià instaurat per De Gaulle, motiu pel qual els seus caps foren jutjats i empresonats i la resta d’oficials foren assignats a altres formacions. Els legionaris van marxar cantant el Non, je ne regrette rien, que així es va convertir en un símbol de la Legió Estrangera.

- 1954.   That's All Right   Elvis Presley & The Blue Moon Boys 
That's All Right, és un tema que Arthur Crudup  va composar l’any 1946 sota el títol That's All Right, Mama.  Elvis Presley & The Blue Moon Boys van convertir-la en el seu primer senzill l’any 1954. La versió d’Elvis fou inclosa com a single en Blue moon Kentucky, amb una etiqueta. L’any 2004, fou inclosa en la posició No. 112 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps de la revista Rolling Stone.

Joan Puchades



The Guns Of Navarone  The Specials 
La segona guerra mundial (1939-1945) marca una nova dimensió mundial. 
El cinema sovint ha begut d’aquests fets per elaborar un discurs força maniqueista però alhora èpic. Algunes bandes sonores son indefectiblement associades a aquestes pel·lícules com Els canons de Navarone, aquí versionada a ritme d’Ska pels britànics The Specials.

Enola Gay  The Hillbilly Moon Explosion 
Durant 1945 el govern nord-americà ordena llançar la bomba atòmica sobre les poblacions de Nagasaki i Hiroshima. Enola Gay va ser el bombardes B-29 que va deixar anar la primera bomba sobre Hiroshima . 
El 1980 el grup britànic Orchestral Manouvres in the Dark llançava la seva cançó més popular amb el mateix nom. Aquesta es una magnífica versió del grup suïs de rockabilly The Hillbilly moon explosion. 

Setze Jutges  Dodó Escolà
La dècada dels seixanta va viure l’eclosió de la nova cançó amb la formació dels Setze jutges, un moviment amb consciència social i cultural que va marcar l’inici d’una nova època dins el poc distret panorama musical català. 
Dodó escola va ser un intèrpret d’Artesa de Segre que acostumava a integrar l’humor dins les seves cançons. Podem escoltar aquest tema que porta per títol precisament: Setze jutges.

Jaume Vilarrubí


Espinàs    Vàlius 
Espinàs ha estat a tot arreu. Ja sigui recorrent la geografia catalana o voltant pel món de la cultura, on també ha conreat la música. Membre fundador dels "Setze Jutges", va popularitzar l'obra de George Brassens en català i va publicar un disc, "Espinàs canta Brassens". "Vàlius" són un duet de guitarra i bateria que practiquen un pop asilvestrat i cridat on no falten els canvis de ritme. Tenen dos discos "Escola" i "Fam". També fan una versió del "Diguem no" de Raimon. 

 Ay Pena Penita Pena   Lidia Damunt 
Als anys cinquanta la "copla" feia furor i les folclòriques, que representaven la puresa racial i la decència de la dona espanyola, arrasaven. L'huracà Lola Flores va popularitzar "Ay pena penita pena" dels omnipresents compositors Quintero/León/Quiroga. Unes décades deprés, Lidia Damunt, una dona que hagués sigut classificada com a "desafecta" pel règim franquista, s'atreveix amb una versió rockera d'aquest popular tema, inclós al seu últim disc, "Gramola". 

 Envidia    Jaime L. Pantaleón
El bolero també va triomfar durant els anys 40 i 50. Antonio Machín va ser un dels vocalistes més importants d'aquesta època. Entre moltes altres cançons va popularitzar "Envidia", composta el 1957 pels germans García Segura. "La ley del sí" suposa el debut en solitari de Jaime Pantaleón, membre   "12twelve" i "Cuzo" entre molts altres grups. En aquest disc, Pantaleón porta al seu terreny, boleros, tangos i ranxeras. Hi ha ritmes arrastrats i mandrosos on gronxar-se i melodies somiadores. 

Lidia Noguerol

Franco cantant amb  Millán-Astray  i altres militars

Fira Del Llibre Prohibit de Llagostera. La banda sonora de la censura

Canta Mazoni a "El crit" que : "Tots els passos endavant sempre han sigut violents/Les paraules amb sentit sempre han sortit d'un crit/El que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit". Aquesta cançó també es vàlida per parlar de llibres. Moltes obres que avui són clàssics de la literatura universal, quan van ser publicades van patir la censura o van ser prohibides. 

Cartell de la Fira 

Aquest diumenge 14 de setembre de 2014, podreu veure molts d'aquest llibres prohibits, juntament amb molts d'altres, a la Fira Del Llibre Prohibit, la primera que es fa a Europa. Se celebrarà a Llagostera -impulsada per l'espai de llibres usats Can Toni de les Eugues- i totes les biblioteques de Catalunya hi participaran amb diferents actes i exposicions. 

Exposició a la Biblioteca Just M. Casero (Girona)

Els musictecaris també hem col·laborat amb la Fira, perquè la música també ha estat prohibida. La Montse Vila l'organitzadora del sarau, ens va demanar un cop demà en la recerca de cançons i música prohibida, perquè "volíem un acte festiu a la Fira. I un concert ho és. I pensem que l'esdeveniment de la Fira, lligat sobretot a les prohibicions, pot ser engrescador per a la gent jove, que de fet són un públic que pretenem, que ens encantaria poder captar. I quan la Filmoteca ens va comunicar que el cicle "Cinema & Biblioteques" d'enguany el farien sobre llibres i autors prohibits, en motiu de la nostra fira, ja ho vam acabar de veure clar: la música també hi havia de ser present".

L'organitzadora de la Fira. Montse Vila

Els musictecaris també ho vam veure clar i després d'un breu "brainstorming" i unes primeres cançons -"L'estaca del Llach", "La cançó d'amor i de guerra (Els soldats de l'ideal), que van fer el musical al Victòria", "Hi ha la de Sud-Àfrica que cantaven els bòers contra els anglesos!", "I el Boris Vian i el seu Le déserteur"-; i de trobar que la Fira era una "gran idea, tant la dels llibres, com la de la música!", "el tema és megainteresant i dóna per molt", els van fer arribar: 

-Un petit recull de premsa digital (i els comentaris que va suscitar): 

"Aquí n'hi ha unes quantes amb petits comentaris": 

Canciones Prohibidas

"Les del musical Per tu ploro":

"Les de Cuba. En la Fiesta de Blas no es podia cantar!"

"Hi va haver una expo sobre Raimon amb cançons prohibides durant el franquisme"

"Música degenerada I"

"Música degenerada II"

"I aquesta guia de la Biblioteca Vapor Vell: La censura a la música".

Laura Ensesa, cantant i una de les organitzadores del concert de cloenda, juntament amb Carme Lleixà, professora de l'escola de música de Llagostera, ens comenta "que del material que ens vau passar, el que vam utilitzar més va ser l'enllaç del programa  "Canciones prohibidas" de Luis Lapuente, de Radio 5, i després alguna altra cançó de les que ens vau citar. Pel concert tenim els mitjans que tenim, però donarem el millor. Algunes cançons les cantaré jo i m'acompanyarà la Carme. El que també hem fet, com ja t'he dit per adaptar-nos als recursos que tenim, en comptes de cantar el tema prohibit, en farem una altra del mateix autor. Especialment pel concert, també hem creat  el Cor Participatiu de Llagostera, que dirigirà la Carme Lleixà. La Carme s'ha encarregat de cercar i de triar totes les obres de música clàssica. També ha elaborat una línia del temps amb el repertori del concert, una mostra en forma de cronologia de la música prohibida que va de la clàssica a la moderna, fins arribar als nostres dies. La podreu visitar al Casino Llagosterenc i també consultar-la en línia." I també clicant aquí.

MÚSICA PROHIBIDA - PLAYLIST



Fires com la de Llagostera recorden que tota autoritat és sospitosa i que almenys aquest diumenge, està PROHIBIT PROHIBIR. Podeu consultar el programa de la Fira del Llibre Prohibit aquí. 

            Al llibre "Ser realistas. Pedid lo imposible"  trobareu el logo/pintada original del maig francès. 

Ritmes fora de ritme - 1

El ritme és el 50% de la música. Arrisquem aquest percentatge suposant que l'altre 50% és l'harmonia. A la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar. 

Fora del swing, del pop, del rock, del blues, de la bossa, del afro... hi ha altres possibilitats d'obrir el ritme. Farem una primera i petita cala en tres possibilitats.

1) no disposar de bateria i que tampoc els altres instruments tractin de fixar un patró. Comencem suaus, amb un exemple curiós del jazz. El Jimmy Giuffre Trio, un dels experiments més elegants i subtils del gènere. Sense un bateria fent el cha-cha-chachà típic del swing, el sentit intern d'aquests músics (Jim Hall a la guitarra y Buddy Clark al baix) fa que la peça camini de forma íntima. 

2) disposar d'un bateria però que enriqueixi les formes rítmiques que estan a dintre de la música. Posem a Jim Black, un dels bateristes més lliures de la història. Els seus discos estan arreu, però els seus directes són una cosa seria, entre el nen i el savi, entre l'entremaliat i el dosificador científic. Amb ell al costat la cançó no serà mai igual. No hi ha una original!

3) composar des de la imaginació rítmica. El grup Za! és l'aventura musical més original, portàtil i extrema que coneixem per aquí. Dotats d'una imaginació desbordant i d'una passió en directe al·lucinant les seves peces són un calidoscopi de possibilitats rítmiques no sotmeses a escola ni tradició.

És un primer tast, però si a algú li interessa (hi ha algú allà afora?) continuarem oferint altres exemples. Una expo virtual de ritmes fora de ritme! 

Continuarà!