dimarts, 4 de febrer de 2014

L’iPunt del Tricentenari : l'aportació musictecària


L’iPunt del Tricentenari: una col.lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i basteix ponts entre la música de cada època i la d’avui en dia. 



Enllaç a Spotify:  iPUNT Tricentenari Gener


Què implica posar la lletra “i” com a prefix davant qualsevol concepte tecnològic? iphone, ipad, ipod, itunes...una sola vocal connecta per art de màgia amb la idea de  joc, interacció, tecnologia i en definitiva, diversió digital. Per això, la “i” davant del punt. És aquest prefix que ens dóna total llibertat per a convertir una sel.lecció conmemorativa de la literatura catalana de 1714 a l’actualitat en una porta d’accés a continguts musicals diversos, des d’obres representatives dels períodes corresponents (en trams de 25 o 50 anys) fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment.

Una manera d’aprofitar la funció prescriptora dels musictecaris, capaços de donar coherència a una playlist que comenci amb Steve Coleman i la seva Càbala, i acabi amb una versió electrònica d’última generació del nostre himne dels Segadors, passant per l’Ennio Morricone o la Capella Flamenca.

El punt de partida per a la tria musical són algunes reflexions que Rafel Plana proposa als musictecaris de l'associació AMPLI, per establir analogies entre les composicions de l’època i l’actualitat. Per exemple: quina funció tenia la música en cada tram i amb quins temes actuals es podria comparar, com es relacionaven música i literatura, saber com influia el context històric en la tasca dels compositor i viceversa, quina relació tenien els músic amb els poders fàctics i fins a quin punt influien en el dia a dia de la gent o si literatura i música constituïen un exemple de llibertat o de submissió a l’autoritat.

Però tot i aquesta reflexió inicial, que portarem a terme per cadascun dels 12 ipunts (un per cada mes de l'any 2014) la llibertat dels musictecaris en quant al seu criteri prescriptor està per damunt del criteri purament contextualitzador. Perquè, en el fons, aquesta és la funció d’una banda sonora: remarcar l’emotivitat de qualsevol narració o situació aconseguint que s’instal.li en el subconscient del qui la experimenta.

Carme Fenoll 
Cap del Servei de Biblioteques. Generalitat de Catalunya


* * * * * * *
Pre 1714 : D'on venim 

Del segle VIII al 1714 Les quatre grans cròniques, El llibre de les meravelles de Ramon Llull (creador del català literari). El Forum Iudium del XII i les Homilies d’Organyà del XIII. L’humanisme. El renaixement. Borrell II al 988 fa un petit pas cap a la independència quan es distancia de la cort d’Hug Capet. 1114 primera vegada que apareix escrit el nom Catalunya. 
El trobador és músic i escriptor.Trobadoresca musical i literària, que marca relació música i escriptura. Els cançoners. Pagats per gent de classe alta. El trobador que tenia joglars al seu servei se’n reia anomenant-los intèrprets.  L’amor, la natura, la guerra, la crítica... L’església acaba prohibint-los. L’humanisme de Bernat Metge i El somni.
Del Renaixement destacaria Cristòfor Despuig i Miquel Comalada, així com Pere Serafí en poesia. El català esdevé vehicle de la literatura popular mentre les classes altes no acaben de triar-lo enfront el castellà i el llatí.  La decadència creativa des de principis del s.XVI és deguda als esdeveniments polítics i comença a recuperar-se a partir de la Guerra dels Segadors, consolidant-se amb la Renaixença (1833). Renaixement i Barroc passen sense massa pena ni glòria.   Francesc Vicent Garcia (s. XVI) és el principal representant del Barroc literari català (contemporani de Góngora, Quevedo, Calderón y Gracián)

Rafel Plana



El perquè de les seleccions dels musictecaris

Julian Figueres Pérez
Després de donar-hi unes quantes voltes, el que més m’interessa d’aquest període és Ramon Llull perquè es va ocupar de la càbala d’una forma singular i la seva obra és una contribució veritable i internacional a aquest saber i aquesta època. És l’inventor de la màquina de pensar. Així que, entre la càbala, els poders de la voluntat, els sabers ocults i la mística filosófica, surto per peteneres amb aquestes quatre píndoles:

1. Mística
Una mera curiositat local, músics que s’encaparren amb un escriptor i li dediquen diversos discos. Aquí van paraules de puny i lletra del propi Ramon Llull. “A l’infern per sempre més”, de Joan Manel & Joan Isaac dins el disc “Lo desconhort de Ramon Llull”: Joan Isaac – A l'Infern Per Sempre Més

2. Càbala
El gran Steve Coleman i els seus Five Elements. Qualsevol dels seus discos és una exhibició de meditació polirrítmica (cosa que generalment és una contradicció). Dins Lucidarium, un disc ple de suggerències màgiques, hi ha aquesta meditació sobre la càbala. Per flipar durant 10 minuts. Steve Coleman and Five Elements – Kabbalah

3. Ciència
Una obra indie, que ha passat desapercebuda. “The tree of science”, de Rip KC, dins l’àlbum Spingüolf, del 2007. És una peça mig lisèrgica, de 15 minuts, amb passatges humorístics, silencis, parts descriptives. La peça rep el nom d’aquesta obra de Ramon Llull que pretenia establir un fil que organitzés i jerarquitzés tot el saber. Rip KC – The Tree of Science

4. Alquímia
Una obra de Guillaume Connesson que tracta de presentar els diferents aspectes d’aquesta “ciència” en nou peces. L’obra completa es diu “Athanor” (que és el forn en alquimia), però destaco la primera part del segon moviment Virginie Pesch – Athanor: II. Leukosis, "O Divin Maître"

Com a bonus track de luxe, una obra internacional, contemporània, espectacular, basada en la Càbala. L’immens IAO del no menys immens John Zorn, un músic que ha dedicat desenes de discos a aquest saber. Aquest és particularment fonamental sobre el tema: http://en.wikipedia.org/wiki/IAO_(album) . La cançó triada podria haver sonat a l’època i el seu autor hagués estat cremat pels poders autòctons. Lucifer Risin’, dins IAO, de John Zorn:





Jaume Vilarrubí Prats
 Aquí van les meves:

1. El cant de la Sibil·la, un drama litúrgic i cantgregorià sobre la profecia de la fi del món versionada pels polifacètics i enigmàtics Dead can dance, que amb un inusual respecte transporten al segle XX tot el seu misticisme.

2. El repicar de les 5 campanes de Santa Maria del Mar al barri de la ribera de Barcelona composen un moment intens i evocador que ens transporten a d’altres temps.

3. Rosa Zaragoza porta un munt d’anys recuperant i cantant cançons sefardites en català i en castellà. El mon dels jueus va ser present i deixà petjada en els calls, i aquesta era la seva banda sonora.
Aquest tema parla d’un sermó que rep la núvia tot just abans de casar-se, i està també interpretat per l’Eduard Iniesta.

4. La presó del rei de França es una cançó del segle XVI on descriu com el rei Francesc I de França fou empresonat desprès de la batalla de Pavia. Avui en dia ens es força coneguda per les diferents versions que ha interpretat la Companyia Elèctrica Dharma.
En aquest cas es tracta d’una gravació de l’any 1966 en clau de jazz a càrrec del Catalonia Jazz Quartet, amb en Francesc Burrull al vibràfon.



Josep Lluís Villanueva Fontanella
Una playlist-suite tipus banda sonora d'una peli del Tarantino (calla que encara la farà !) dedicada als almogàvers, el grup de soldats mercenaris de la Companyia Catalana de l'Orient. La cara perillosa d’un poble.

Música d'spagetthi western, buscant a la vegada el to èpic però també romàntic que sovint associem a la figura dels pirates; els almogàvers han arribat a nosaltres com a herois medievals de la història catalana.   Els seus principals cabdills donen nom a carrers importants de la ciutat de Barcelona. Aquest tema del genial Morricone és un crescendo fantàstic, tímbricament molt ric i melòdicament molt suggerent. Paisatge d'un exercit  que avança  a peu cap a l'est ... 

Balada rock inquietant, fosca, terrible, hipnòtica i penetrant. Un clàssic del gran Iggy que vol penetrar en el  perfil psicològic de l'almogàver, un soldat professional disposat a assassinar sense contemplacions a tota la gent que faci falta vivint de forma nòmada acompanyat per la dona i els fills.

Painkiller, el nom del grup ho diu tot. Trio format per John Zorn al saxo, Bill Laswell al baix i Mick Harris (Napalm Death) a la bateria acompanyats en aquest tema pel vocalista Yamataka Eye (Boredoms). Una descàrrega devastadora de grindcore / freejazz molt extrem que vol transmetre la violència dels almogàvers en acció durant la coneguda venjança catalana.

Una dels episodis més sagnants d'aquesta venjança va tenir lloc a Macedònia, on l'exèrcit dels almogàvers, molt cabrejats, (uns 6 mil homes en aquell moment) ho arrasa absolutament tot, inclosos vells, dones o nens.  He escollit un vell tema del floklore macedoni, colpidorament humà, interpretat de forma molt brillant per la cantant búlgara  Stoimenka Outchikova-Nedyalkova i el grup Hesperion XXI del mestre Savall, que vol projectar la desolació posterior a un atac despietat.  



Si us interessa el tema, us recomanem  l'escolta d' El Rastre dels Almogàvers , emissió del programa de Catalunya  Ràdio En guàrdia on el periodista Eugeni Casanova segueix el rastre històric dels almogàvers, el grup de soldats mercenaris de la Companyia Catalana de l'Orient conegut en el segle XIV per la seva habilitat i agressivitat en la batalla.


 




Lidia Noguerol
Després de no trobar el que havia pensat inicialment per a l'ipunt a l'spotify, he fet aquesta selecció: 

Per obrir he triat un tema del disc de Roger Mas “Les cançons tel·lúriques”, els “Goigs del claustre
de Solsona”, dedicada a l’estàtua  romànica de pedra del s.XII de la Mare de Déu i conservada en una capella de la Catedral de Solsona. Tradició occidental i oriental, amb una base minimal i repetitiva, fan que la cançó, solemne i sobrenatural, ens transporti a d’altres temps.

Una pels trobadors. Inicialment volia posar una cançó de viola de roda de Marc Egea, Festuques i Estipes, de l’àlbum Karagöz & Hacivat.  Marc Egea és un músic i compositor català, que toca diferents instruments tradicionals, amb els que interpreta gèneres moderns com el jazz, la música experimental, la improvisació, la dansa contemporània, o la poesia. La seva especialitat és la viola de roda, que va començar a tocar quan va abandonar els seus estudis sobre Ramon Llull. Aquesta cançó no està disponible a l’Spotify  i l’he canviat per una de Donovan que parla de la viola de roda (Hurdy-gurdy).

Al principi no havia pensat en aquesta. L’he recordat al sentir “Els Segadors” . Els surrealistes “El niño Gusano”, parlen de l’aristocràcia i les seves excentricitats.

I és clar després del Conde Duque (d'Olivares), ja sabeu què va passar... Aquí va una versió electrònica del nostre himne nacional, que va començar essent una cançó eròtica. Ho explica Jaume Ayats al seu llibre "Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional". 

  
Joan Puchades Layunta
 He fet una selecció de 4 peces inspirades en el Renaixement, principalment en el seu començament, al segle XV, que fou el segle d’or de la cultura valenciana.  Ja sabeu per què: Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Rois de Corella,  Francesc Ferrer, Sant Vicent Ferrer, Lluís de Vilarasa, Narcís Vinyoles, Bernat Fenollar, Jaume Gasull, Jordi Centelles, Bertomeu Dimas, Joan Escrivà ... per no parlar de “la que van liar” els Borja a Roma.
En L’Espill de Jaume Roig (c. 1459-60) se citen diversos instruments com la viola, l'òrgan, el monocordi, el tabal..., i se'ns relata la forma en la qual s'agrupaven aquests, formant conjunt instrumental amb la viola, el tambor, i l'arpa: “Sonau tabal o cornamusa, també si usa sonar llaut...”.
Al Tirant lo Blanc i a d’altres escrits de l’època hi ha referències concretes al coneixement que els autors tenien sobre la música polifònica flamenca, que entrà a Itàlia pel nord durant la primera meitat del segle XV i arribà a Nàpols.
N’hi ha moltíssims més testimonis escrits sobre la música del renaixement que informen de la instrumentació i les tècniques que es feien servir, així com dels diferents gèneres de l’època  i de l’apropament que llavors va tenir lloc entre la música religiosa i la profana.
Aquí va la meua tria:

Comencem amb aquest tema del disc Els viatges de Tirant Lo Blanch, de Capella de Ministrers, formació valenciana comandada per  Carles Magraner i especialitzada en música medieval i renaixentista, que amb aquest treball va posar música al Tirant Lo Blanc, de Joanot Martorell
El tema proposat és d’autoria anònima, i Magraner el va triar per musicar el passatge en que un jove Tirant rep les lliçons del Comte ermità, Guillem de Varoic.

Pierre de La Rue va ser un compositor i cantant franc-flamenc que va néixer el 1452 i va morir el 1518. És un dels compositors més influents de la polifonia dels Països Baixos pròxima a l’any 1500.
El grup belga Capilla Flamenca ha fet nombroses versions de les seves composicions, com la d’ aquesta –anomenada Stabat Mater- que forma part del disc que la formació va gravar amb peces de de La Rue, titulat Pierre de la Rue: Missa de septem doloribus.

I què dir d’una de les figures més emblemàtiques de la poesia valenciana, Ausiàs March. Ningú com Raimon ha sabut musicar i cantar els seus poemes. El que més m’agrada de tots es  Així com cell qui es parteix de sa terra, que està inclòs en un disc que el cantant va publicar al 97 i que portava per títol Cançons de mai. Però questa peça no es troba a l’Spotify, així que he triat una altra ben maca que es diu Desert d’amics

Ens anem al segle XVI per escoltar una peça de Lluís de Milà interpretada per Jordi Savall.
Lluís de Milà va ser un compositor i violista de la Cort de València nascut a Xàtiva. Fou el precursor de la música per a viola de mà i el primer compositor que va introduir instruccions verbals per marcar el tempo de les partitures. Al 1995, Jordi Savall va publicar un treball discogràfic en que interpretava un seguit de composicions  del músic xativí, i que portava per títol Lluís del Milà: Fantasies, Pavanes & Gallardes.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...