Francisco
Sánchez Gómez, nascut a Algesires (Cadis) l'any 1947, per a molts, un dels
millors guitarristes de tots els temps i gèneres.
En
contacte amb el flamenc des de la més tendra infantesa per l'ambient
i per tradició familiar, va destacar de ben jove amb el duet Los
Chiquitos de Algeciras al costat del seu germà Pepe i acompanyant
llegendes com Porrina de Badajoz o Fosforito.
Paco de Lucía amb Porrina de Badajoz (1964)
Continuador
de l'obra d'altres grans de la guitarra com Niño Ricardo o Sabicas,
esdevingué impulsor definitiu de la guitarra flamenca com a
instrument de concert. Tampoc va dubtar en mantenir la tradició
mentre acostava el flamenc a altres músiques com el jazz, la música
llatina o la clàssica per mitjà de les seves múltiples
associacions amb noms com Chick Corea, John McLaughlin, Pedro
Iturralde, Carles Benavent, Jorge Pardo, Rubem Dantas i, per suposat,
el també molt recordat Camarón de la Isla, amb el qual enregistrà
una sèrie d'àlbums absolutament imprescindibles durant la dècada
de 1970.
Amb
un estil interpretatiu caracteritzat per un virtuosisme extrem i gran
vigor, Paco de Lucía ha estat un dels grans renovadors i
popularitzadors del flamenc a escala internacional.
Entre
els guardons i distincions que obtingué hi ha el Premi
Nacional de Guitarra del Concurs d'Art Flamenc de Còrdova, la
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, el Premi
Príncep d'Astúries de les Arts
o sengles doctorats
Honoris Causa per la Universitat de Cadis
i pel
Berklee
College of Music de Boston.
Wendy GlasSex és una novícia de Girona, que podria aspirar a ser la santa de la cançó de "Parálisis Permanente" que van popularitzar "Alaska y Dinarama". De moment, va pel bon -o mal- camí, perquè al convent de Sant Joan de les Abadesses, a més de resar i preparar dolços de pasta fullada, es dedica a l'activitat farmacèutica -una indústria que té mala fama entre les monges-, elaborant unes pastis alucinògenes que es veu que són la hòstia. O sigui que si vol ser canonitzada, els requisits de levitar al dematí i viure extasiada i al·lucinada, els pot complir el dia que vulgui.
Wendy Glassex
Com d'altres monges, Wendy GlasSex, tot i tenir uns coneixements de la producció musical limitats, també canta i dóna la nota en una ciutat, on la religió segueix un altre camí. La germana Wendy té poc a veure amb el rock cristià. Més aviat s'inclina pel pop electrònic i lo-fi, prefereix l'esperit punk a l'esperit sant i predica la filosofia del Do it yourself, mentre encén un ciri a "Las Vulpess". Critica amb amb ironia i frivolitat el moderneo, alhora que es riu de tot, d'ella i dels altres. En alguns del seus concerts ha utilitzat com a intro de "Me gusta ser una zorra", la veu del seu públic corejant "potorro rapado". Tanmateix, ella diu que es dedica a la "música intel·lectual, és a dir al karaoke". Abans de sentir la crida del senyor, va treballar al guarda-roba de la Madonna i de taula camilla de l'anestesista de la Cher. També va ser la netejadora oficial de les ulleres de mosca del Bono i asistenta del banc de sang dels Rolling Stones. A més de la música, Sor GlaSsex ha cultivat la literatura. Va escriure un llibre amb un títol premonitori: "Trucant a les portes del cel".
Devoció asilvestrada
Actualment està preparant el seu primer disc, "Melodías silvestres", que preveu acabar "en algun moment inconcret del futur, abans que s'acabin les obres de la Sagrada Família per exemple". Mentre no arriba el seu primer llarga durada, podeu escoltar al seu bandcamp"Toco el ukelele porqué soy moderna", dedicada als gafapastis que toquen aquest instrument al Primavera Sound. Sor GlaSsex explica que per fer la lletra d'un tema tan intel·lectual es va inspirar en la élit de la joventut espanyola, que no fa massa va quedar retratada en un anunci de bolsos.
Tot i que Sor GlasSex només ensenya "les tetes a les dutxes del convent i a la platja nudista", està involucrada en el projecte "Hits with Tits". "Hits with tits" serà un recopilatori de bandes de noies o de bandes amb noies, que anirà acompanyat de les creacions d'algunes il·lustradores destacades. Aquest disc de 12" inclourà grups de diferents estils com el lo-fi, el noise i el garatge.
Nipple Confidence
A més de Wendy GlasSex, a "Hits with tits" es podran sentir a "Carmonas", "Chiquita" y "Chatarra", "Brigitte Laverne", "Sangre", "Joyaz", "Agoraphobia", "MerylStreep", "Terrier", "Dúo Divergente", "Las desnortadas", "Supergrupo2", "Panty Pantera", "Hardcute Ukelele" i "The Anna Thompsons". Les impulsores d'aquest projecte sonogràfic per "il·lustradores i senyoretes amb bandes" va ser una iniciativa de les valencianes Lurdes Sanz (part musical) i Ada Díez (part visual). Lu Sanz també porta el blog "Una piel de astracán", des d'on promociona grups que comparteixen en streaming o regalen en forma de descàrrega lliure la seva música. De tant en tant, "Hits with tits" celebra festes. La propera serà el 28/02 al Bar Lupita (Raval) de Barcelona. Podeu llegir una entrevista a les seves fundadores al fanzine Atom-ize.
you never walk alone
Podeu saber més coses de Wendy GlasSex visitant la seva web i llegint aquesta entrevista al ja esmentat fanzine Atom-Ize. A pàgina web de Sor GlasSex podeu escoltar més cançons seves com "Parentela POPular". A l'apartat "Archivo" hi trobareu gravacions més antigues, com la sado maso "Mossa d'Esquadra". La germana Wendy també es fa els cartells dels seus concerts, que podeu apreciar aquí . Finalment us quedarà veure-la en directe. Els seus concerts a més d'una experiència religiosa, són un exemple del credo DIY de Sor GlasSex: Fer música per passar-ho bé i fer-la tan bé com sigui possible amb els recursos que té.
Les seleccions Rare, Groove, & Tururut son una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament. Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.
Dins el segell italià Right tempo, trobem aquesta col·lecció agrupada sota l'epígraf Easy tempo, que inclou bandes sonores de entre els anys seixanta i setanta: jazz, easy listening, i spage-age pop.
Tot amb un clar aroma italià i d'on una figura sobresurt per qualitat i per quantitat, fins i tot es podria dir que es la pedra angular amalgamadora de tot plegat: Piero Umiliani. Mundialment conegut per ser el compositor de l'il·lustre Mah-ná mah-na, peça inclosa a la banda sonora de Svezia, Inferno e Paradiso un film dirigit per Luigi Scattini el 1968 i curiosament de caire sexual i underground, res a veure amb l'associació que fa tothom amb els popular Teleñecos.
Rigth Tempo i per defecte Easy Tempo, son creats pel productor Rocco Pandiani el 1993 amb l'afany de recuperar i promoure aquesta música feta, produïda, i casi oblidada a Itàlia. El 1995 aquest segell va ser pioner a fomentar l'Acid Jazz al país transalpí, aconseguint reconeixement internacional. Es en aquest mateix any quan surt el primer volum d'Easy tempo.
Tota una barreja de diversos gèneres, actituds i influències que va tornar a col·locar Umiliani en la escena del prestigi internacional , no en va Umiliani va ser amic personal i mentor de Pandiani. Amb els anys el catàleg discogràfic s'ha anat enriquint amb noves col·leccions antologies, reedicions, i remasteritzacions que no han fet més que engrandir la cultura popular col·lectiva de la música italiana. Aquí podem escoltar unes remescles que sota el nom de Easy tempo experience han fet una total revisió del catàleg Easy tempo.
Si algú hi està interesat, aquí es poden aconseguir descàrregues digitals legals del patrimoni de Rigth tempo en general i de Easy tempo en particular: http://www.umiliani.eu/right_tempos_reissues.html
Vagi per davant la meva admiració a qualsevol proposta que recuperi aquests estils que potser durant uns anys van copar de forma vírica tots els espais de determinades produccions culturals a molts països, anant de la mà iconoclàsticament amb una definició estètica no sols formal sinó també intel·lectual, i que conformen la tant reclamada cultura popular o memòria col·lectiva d'un país en totes les seves afeccions.
Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i, més concretament, la música a la biblioteca pública.
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
De petita volia ser mestra com la meva mare. A casa no em van portar mai a la Biblioteca pública (si, sona fatal!) i a l'escola no teníem una aula que fes de Biblioteca. Però els llibres sempre han estat molt presents en el meu entorn i he crescut envoltada de lectures tant a l'escola com a casa. Els nadals sempre em portaven còmics del tintin o del Massagran i els estius esperava el moment per anar amb la meva mare a comprar les lectures de les vacances. Els matins del cap de setmana m'agradava molt quedar-me al llit llegint i suposo que als meus pares encara més…
Amb les amigues que encara conservo de l’etapa escolar, sempre ens enrecordem dels llibres que ens havien fet llegir, era una escola molt oberta on no es feien les típiques lectures obligatòries. Per exemple, a setè d'EGB ens van fer llegir Blade runner!
Quan va arribar el moment de triar una carrera em vaig trobar amb el problema de que no tenia prou nota per fer periodisme que és el que més m'atreia, ja que m'havia relaxat força durant els anys d'institut. Així que em vaig decantar per Biblioteconomia i Documentació perquè m'agradava la vessant que feia referència als mitjans de comunicació. Els estudis no els recordo gaire enriquidors, la veritat i l’assignatura de biblioteca pública, que era optativa, la vaig suspendre. La professora em va arribar a dir que potser em replantegés que mai treballaria en una biblioteca pública...
Vaig començar a treballar a biblioteques públiques perquè dos bons amics, l'Oriol Planas bibliotecari de Vapor Vell i la Mont Sureda, directora de la Biblioteca Clarà, em van dir que em presentes per fer alguna substitució d'estiu. Així que l'estiu de 2004 vaig deixar una feina fixa per començar a fer substitucions i vaig tenir la sort de continuar molts més anys i podríem dir que m'he "reconciliat" amb les biblioteques públiques.
Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió?
M'agrada la constant adaptació que hem de tenir als canvis, a les realitats socials, etc. No m'agraden les feines mecàniques i reconec que soc una mica "cul inquiet" i aquesta professió de moment em segueix motivant. Tinc la sort que aquesta feina em permet dur a terme aquesta vessant més dinàmica i creativa que m’atrau. A més, m'agrada demostrar que la feina a les biblioteques no és només la de prestar llibres i que som un servei més enllà dels típics tòpics.
Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
És la típica pregunta que mai espero que em facin perquè tinc molt mala memòria… Molts cops parlem amb els companys de feina de hauríem d'escriure un llibre amb les anècdotes que ens passen perquè en tenim per donar i vendre i evitaríem quedar-nos en blanc com em passa a mi ara... Els meus amics i familiars es queden parats amb la quantitat de coses que ens passen a les biblioteques.
Recordo un cop a la Biblioteca Jaume Fuster que va venir un home a demanar-me libres "para leer con una sola mano" … en el moment no vaig captar per on anava. És una bona manera de definir una temàtica! Jo veig una guia de recomanacions de llibres que es tituli així!
Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Hi ha de tot, com a totes les professions. En general, crec que hi ha gran professionals a les biblioteques públiques i que gaudim molt el que fem i ho volem fer bé. A vegades tinc la sensació que fem tant bé les coses, que ens ensortim prou bé de tot que els nostres caps s'han acostumat a que ho puguem fer. I això és també negatiu.
Jo soc crítica i també em sento enganyada, desanimada, ... amb moltes coses i penso que el nostre col·lectiu està força relaxat en moltes de les coses que ens passen, és com si tots haguéssim assumit aquesta època difícil i ens haguéssim acostumat i aquesta costum fa molta por.
Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte?
La veritat és que des de que treballo a la Biblioteca de Trinitat Vella, el meu rol ha canviat molt, no té res a veure amb la feina que feia a altres biblioteques. Aquí duem a terme una tasca molt educativa i social. Jo no em vull sentir com una “transmissora” de res. Penso que en el nostre col·lectiu hi ha força esnobisme alhora de recomanar o de dir el que “s’hauria de llegir”. Si em demanen l’opinió, recomano i ajudo evidentment, però mai vull jutjar el que es llegeix o s’escolta.
Jo crec que els bibliotecaris hauríem d’estar preparats per el repte de sortir de les quatre parets de la Biblioteca i veure que passa al nostre voltant. En general, però, penso que som un col·lectiu implicat i que tenim assumit que hem de canviar el xip.
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
A la Biblioteca de Trinitat Vella el primer cop que vem fer una exposició de cds, molts joves se’ls miraven de lluny i fins hi tot un ens va dir: “esto que es?”. Parlo molt dels joves, perquè és amb el col·lectiu que més treballem. Es baixen la música que volen, tenen el spotify, etc. La música surt molt poc en préstec però des de que vem obrir fins ara hem notat que la cosa millora, sobretot perquè els fem participar en les compres i a vegades al tancar els hi demanem que escullin ells la música. Jo vull saber que escolten i si de tant en tant els hi podem recomanar un altre tipus de música i que els hi agradi, doncs ja és la bomba!
Si hem de fer una compra de rap i hip hop i ells dominen més que nosaltres (que és així!) doncs que ens ajudin!
Molts divendres a la tarda posem música clàssica a la planta baixa on hi ha la sala dels nens i l’entrada de la Biblioteca. Potser ho fem amb la idea aquella de que “la música amansa les feres” però la veritat és que ens agrada, li dona un aire diferent a la Biblioteca.
Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Hi ha un llibre de David Gilmour que es diu “Cineclub”, on un pare (el propí autor) accepta que el seu fill de 16 anys deixi d’estudiar a canvi de no consumir cap droga i de veure els dos junts tres pel·lícules a la setmana que escull el pare. Sembla un plan perfecte però no serà tan fàcil ... Això també podria ser aplicable a la música. A nosaltres, ens passa sovint pel cap, dur a terme un intercanvi de cançons, com un club de lectura però de música. Escoltar i saber perquè ens agrada allò o ens deixa d’agradar allò altre. Trencar amb allò del “no m’agradarà” tant per part nostre com dels usuaris.
Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció?
A Trinitat Vella tenim el Spotify i fem playlist diverses. Que les penjem al Facebook i també ho farem amb la pàgina web. Algunes les relacionem amb activitats, per exemple: una exposició sobre la transició doncs vem fer una playlist de cançons emblemàtiques que van marcar aquella època. També volem fer recomanacions particulars nostres o fins hi tot dels propis usuaris. Ens dona un ampli ventall de possibilitats i crec que és una eina més a tenir en compte. Ara ho estem provant i anirem veient si ens funciona. Lo important és que ho podem fer!
Escoltes música habitualment? Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Si! Escolto molt música, no m’imagino la vida sense música. Treballant en biblioteques he tingut la oportunitat de conèixer grups, tipus de música, etc. i quan viatjo sempre he de dur música amb mi.
He de reconèixer que soc força compulsiva, quan escolto alguna cosa que m’agrada em puc passar dies, setmanes i mesos escoltant el mateix. Per sort tinc gustos diversos i puc escoltar des de música clàssica a Los Chichos, per dir algo... També em faig playlist sobre temes, per exemple “música petarda” o per moments determinats. Ara fa dies que estic escoltant la Silvia Pérez Cruz però fa un mes estava amb la Lana del Rey. La qüestió és que la música no pari de sonar!
Sessió
de formació a la qual van assistir diferents professionals de les biblioteques del territori.
Assistència:
35 persones entre les 10 i les 14h.
Representants
de sis segells catalans van explicar la trajectoria i els projectes més recents
de les seves discogràfiques.
A) SEGELLS
BANKROBBER
Bankrobber és un segell musical independent nascut
l’any 2001 entre Barcelona i la Bisbal d’Empordà.
Actualment treballen amb Guillamino, Sanjosex, Mazoni,
El Petit de Cal Eril, Isaac Ulam, Le Petit Ramon, Macho, Sanjays, Macrobukkake
i Renaldo & Clara.
També han format part de l’escuderia en el passat
artistes com Els Surfing Sirles, Espaldamaceta, Holland Park o Tarannà.
BLANCO Y NEGRO
Des que la companyia va aparèixer a Barcelona, Blanco
y Negro ha estat una peça indispensable i impulsora de la música de ball a
Espanya.
El 1983 davant la creixent demanda de música de ball i
l'experiència adquirida, Blanco y Negro va decidir convertir-se en una
discogràfica independent, començant així la història de la que avui es pot
considerar principal editora de música de ball a Espanya.
Així, Blanco y Negro ha comptat en el seu catàleg amb
artistes tan dispars de la talla de David Guetta, Armin Van Buuren, Carl Cox,
Eric Morillo, Bob Sinclair, Martin Solveig, Moby, Sideral o Prodigy, entre
molts altres. Blanco y Negro sempre ha apostat per la música dance i ha
treballat per dignificar-la en l'entorn musical espanyol i internacional. El
1988 obté el seu primer èxit internacional: aconsegueix col·locar al Nº 1 de
les llistes dance britàniques a "Real Wild House" del dj barceloní
Raúl Orellana, que s'editarà a 68 països del món.
DISCMEDI
Discmedi S.A. es va fundar l’any 1989. Durant el seus
25 anys d’existència, ha editat discos dels més diversos estils musicals. que
van des del pop-rock a la música clàssica, passant pel jazz, el folk i la
música tradicional, el blues, etc...
Han editat artistes tan importants i coneguts com Els
Amics de les Arts, Antònia Font, Manel, Josep Carreras, Tete Montoliu, Pascal
Comelade, Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, Els Pets, Lax’n’Busto, La
Vella Dixieland, Quico el Cèlio el Noi i el Mut de Ferreries, Tomeu Penya, i
Joan Bibiloni, i nous valors com The Mamzelles, Okey Ok, 9Son, Els Flipats,
etc…
EL GENIO EQUIVOCADO
El Genio Equivocado és un petit segell discogràfic
independent de Barcelona, amb més de 20 referències publicades des que va
aparèixer el gener de 2010. Entre el seu catàleg, a part d'alguna figura més o
menys consagrada i/ó experimentada dins de la música independent nacional
(Joaquín Pascual, Montevideo, Algora...), té nombroses bandes emergents que han
fet servir el segell com a rampa de llançament de les seves primeres cançons
per donar-se a conèixer (Odio París, Grushenka, Big Summer, Las Ruinas...).
MÚSICA GLOBAL
Kasba Music va néixer l’any 2004 de l’entorn de
l’agencia de management Hace Color. Des d’aleshores i fins el 31 de desembre
del 2013, ha publicat 76 àlbums físics, al voltant de 80 àlbums
digitals i incomptables singles i eps digitals.
Ha publicat discos de música electrònica (pels quals
ha creat el subsegell New Beats), de rock (a través de Rock de Kasba), de cançó
d’autor, flamenc i per suposat d’aquells estils entre els que s’ha fet un nom:
reggae, rumba i mestissatge.
SATÉLITE K
Satélite K és una companyia independent de Barcelona
amb més de 20 anys d’experiència dedicada a la producció i difusió
discogràfica.
Formen part, o han format part de la companyia
artistes de la talla de Fundación Toni Manero, Ojos de Brujo, Love of Lesbian, Roger Mas,
Peret, Jaume Sisa, Muchachito Bombo Infierno, Moncho, Toti Soler, Anna Roig i
l’ombre de Ton Chien, Quart Primera, Pedro Burruezo, Pau Riba...entre d’altres.
Satélite K a més és una de les pioneres en distribució
musical a tota Espanya tant física com Digital i està considerada a dia d’avui com una de
les principals companyies discogràfiques independents de Catalunya.
B)
TARDA. #showcaseacústic
Entre les 19,00 i les 20:50 es va poder gaudir d’un concert
acustic de Isaac Ulam, Quart Primera i Las Ruinas, per
aquest ordre.
ISAAC ULAM
Aromàtica i mediterrània, les qualitats de la
murtra bé podrien aplicar-se a les cançons d’Isaac Ulam. És un cantautor dels
que ja no en queden. És de Blanes, però es diria que surt d’un altre lloc o
d’una altra època. Perquè Isaac Ulam no és un músic com els altres. La seva
proposta artística és radical, insubornable.
QUART PRIMERA (4t1a)
Quart primera és un grup de música barceloní format per Pere Jou (guitarra, teclats i veu), Juan
Pablo Balcázar (baix i contrabaix), Joan Canals (piano) i Carlos Falanga (bateria).
L'estil de 4t1a és un pop de la quotidianitat amb
reminiscències folk.
LAS RUINAS
Las Ruinas es un grup de heavy pop que va
néixer el 2008 a Barcelona. El lloc és important, ja que a moltes de les seves
cançons, l’escenari (Barcelona) juga un paper clau. La banda acaba de publicar
el seu tercer àlbum, Groarrr!, amb el
segell discogràfics El Genio Equivocado.
Els aficionats al jazz i al blues ara tenen una eina útil per conèixer les alternatives que la ciutat els ofereix en relació a aquests gèneres musicals. La Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot ha realitzat un Google Maps del Jazz i del Blues a Barcelona on es poden trobar:
biblioteques amb fons especialitzat, botigues de discos, escoles de música, escoles de ball swing, associacions i locals on gaudir d’aquestes músiques afroamericanes.
El Mapa ofereix una descripció dels 88 llocs seleccionats i les seves dades de contacte.
Les marques de posició són icones que identifiquen, a cop d’ull, les categories dels llocs referenciats:
- una parella ballant per a les escoles de ball swing,
- un pentagrama per a les escoles de música,
- un saxo sonant per a als locals on gaudir del jazz i del blues,
- un Cd per a les botigues de discos,
- un grup de persones per a les associacions,
- i un llibre obert per a les biblioteques amb fons especialitzats.
L’actualització del Mapa es farà a mesura que vagin apareixent nous llocs d’interès o s’hagin d’eliminar les informacions obsoletes. Un cop al semestre farem una revisió exhaustiva de totes les dades que hi apareixen garantint, d’aquesta manera, la vigència de la informació recollida. La revisió final del Mapa ha estat a càrrec dels responsables de la revista La Ruta del Jazz. L’agenda que apareix en aquesta revista ha estat, també, una bona font d’informació a l’hora de seleccionar els locals on s’ofereix programació regular de música en viu de jazz i de blues.
El Mapa s’adreça tant als aficionats que viuen a Barcelona com a turistes que es desplacen a la ciutat i que volen trobar, fàcilment, els llocs relacionats amb les seves preferències musicals. Un hàbit que els viatgers melòmans acostumen a tenir quan preparen l’estada al seu destí turístic.
Un cop el Mapa es consolidi com a recurs d’informació musical a la ciutat, és pretén ampliar en fases successives l’àrea geogràfica que abasta.
El Mapa del Jazz i del Blues a Barcelona mostra una panoràmica del jazz i del blues a la ciutat i funciona com a directori especialitzat, recollint una selecció acurada d’aquells llocs d’interès per als aficionats.
** Per visualitzar correctament el Mapa utilitzeu els navegadors Mozilla Firefox, Google Chrome i Internet Explorer 9 o versions superiors.
Love is funny, or it’s sad, Or it’s quiet, or it’s mad. It’s a good thing, or it’s bad, But beautiful.
Hi ha obres d'art, llibres o peces musicals que no desitjaries mai deixar de contemplar, llegir o escoltar. Voldries diluir-te en les seves textures, perdre't entre les paraules, fondre't en la melodia i no tornar a la quotidianitat on la bellesa sovint està proscrita. Una sensació que pots tenir, també, contemplant un paisatge o compartint una carícia. El somni de sostenir en el temps un instant sublim. Aquest és l'efecte que produeix la lectura de Pero hermoso de Geoff Dyer.
Geoff Dyer
Geoff Dyer va publicar l'any 1991 aquesta obra, una sort de ficció narcòtica sobre el jazz que et submergeix en instantànies de les vides de Duke Ellington, Lester Young, Thelonious Monk, Bud Powell, Ben Webster, Charles Mingus, Chet Baker i Art Pepper, al temps que transcriu poèticament l'emoció que produeix l'escolta de la seva música. La lectura del llibre t'arrenca de la realitat per crear-te la il·lusió que pots tocar els músics, mirar-los directament als ulls mentre et parlen a través del seu instrument. Dyer et situa fora d'enquadrament, et fa invisible per revelar-te com a testimoni excepcional de l'univers íntim dels déus de la mitologia del jazz.
L'autor inventa el concepte de "crítica imaginativa" que barreja l'assaig, el conte, la novel·la coral i l'exercici poètic a partir de fotografies dels músics, immortalitzats per artistes del retrat com William Claxton, Herman Leonard o Milt Hilton, i d'episodis llegendaris de les seves respectives biografies. Capturant l'esperit del jazz, abraçant la improvisació, Dyer sondeja les ànimes dels protagonistes per trobar l'essència de la creació artística des d'una perspectiva totalment allunyada del rigor de la historiografia musical. Una visió personal i sensible en la qual música, somni i realitat es barregen embolcallant el lector.
En paraules de Joan Riambau, que escriu l'excel·lent introducció de l'edició en castellà, Dyer aconsegueix una mostra única de jazz per llegir i de literatura que convida a l'escolta.
DUKE ELLINGTON
"Duke buscó una pluma por el salpicadero y apuntó algo en los márgenes de su menú ondulado. Había escrito más horas de música que cualquier otro americano y la mayoría empezaba así, garabateaba en cualquier cosa que tuviera a mano: servilletas, sobres, postales, cartón arrancado de paquetes de cereales. Su música escrita arrancaba así y también era así como acababa: después de un par de ensayos las partituras originales enrolladas en la papelera como envoltorios de sándwich manchados de mayonesa y tomate, lo esencial de la música puesto a buen recaudo en la memoria colectiva de la banda."
LESTER YOUNG
"El sonido de Lester era suave y perezoso, pero siempre en alguna parte tenía algo de chillón. Tocado como si siempre estuviera a punto de salirse, pero sabiendo que nunca lo haría: de ahí provenía la tensión. Tocaba con el saxofón inclinado hacia un lado y, según se iba metiendo en su solo, el instrumento se desplazaba unos grados de la vertical hasta que lo tocaba horizontalmente, como una flauta. Nunca tenía la impresión de que lo estaba levantando; más bien parecía como si el instrumento se hiciera cada vez más ligero, se alejara de él flotando, y si ese era su deseo no iba a intentar retenerlo."
THELONIOUS MONK
"Monk tocaba el piano como si nunca hubiera visto uno antes. Se le acercaba desde todos los rincones, usaba los codos, le daba hachazos, pasando los dedos por las teclas como si fueran una baraja, golpeándolas rápidamente como si quemaran o tambaleándose entre ellas como una mujer con tacones altos, tocando muy mal según decían las normas del piano clásico. Todo salía tortuoso, de lado, nunca como uno se lo esperaba. (...) Tocaba con los dedos abiertos, apoyados sobre las teclas, con las yemas casi como si estuvieran mirando hacia arriba cuando debieran estar dobladas.
Un periodista le preguntó sobre eso, sobre su manera de golpear las teclas.
- Les doy como me da la gana".
BUD POWELL
"Las fotos tuyas al piano son una cosa distinta.... como esta, tomada en Birdland en una de esas noches en que conseguías derrotar a cualquiera tocando en el escenario: Bird, Dizzy, cualquiera. Un acompañamiento tras otro, encogiendo los hombros al seguir el ritmo, los ojos cerrados, una vena palpitando en la sien, sudor a raudales sobre el teclado, los labios estirados sobre los dientes, la mano derecha farfullando y bailando como agua en una roca, un pie marcando un ritmo que se vuelve cada vez más rápido según se van haciendo cada vez más complejos los movimientos de la mano derecha, melodías que florecen y se marchitan como flores, el impulso que nunca pierde fuerza y sin esfuerzo se convierte en balada (...)".
BEN WEBSTER:
"Cuando tocaba, los ojos se le volvían hacia dentro de la cabeza, el cuello y los carrillos se le hinchaban como si estuviera a punto de volverse esférico del todo. Siempre le había gustado tocar lento (...). En cierto modo, cuanto más lentamente tocaba, mejor: había vivido una vida muy larga y tenía un montón de cosas que decir en cada nota. Y al mismo tiempo una parte de él nunca había crecido, tenía las emociones de un niño pequeño y a veces era como si estuviera sollozando a través del saxofón, de manera que incluso si tocaba algo sencillo y bonito te podía romper el corazón."
CHARLES MINGUS
"Algunos tocaban el bajo como escultores, cincelando notas de un bloque indefinido de piedra; Mingus lo tocaba como si estuviera luchando, a corta distancia, trabajando desde dentro, agarrándolo por el cuello y punteando las cuerdas como si fueran tripas. Sus dedos eran tan fuertes como pinzas. La gente sostenía que lo habían visto sujetar un ladrillo con el pulgar y el índice y dejar dos marcas donde lo había cogido. Después tocaba las cuerdas tan suavemente como una abeja que se posa en los pétalos rosas de una flor africana que crece en un lugar que nadie ha visitado. Cuando lo inclinaba, hacía que el contrabajo sonara como el zumbido de una congregación de miles de personas en una iglesia. "
CHET BAKER "(...) Recordó algo que un amigo de Chet le dijera una vez de su manera de tocar: que la manera en que sostenía las notas te hacía pensar justo en el momento en que una mujer empieza a llorar, cuando su rostro se llena hasta el borde de belleza, como el agua en un vaso, y hacías cualquier cosa en el mundo por no haberle hecho daño de esa manera. El rostro de esa mujer como algo tan quieto, tan perfecto, sabes que no puede durar, pero ese momento, más que ningún otro, tiene algo de eternidad: cuando los ojos conservan la historia de todo lo que hombres y mujeres se han dicho unos a otros. "
ART PEPPER "Ahora, en lo que sabe serán sus últimos años de vida, es capaz de alcanzar una identificación tan total con su música, que puede perder por rutina todo sentimiento de sí mismo; sabe tocar automáticamente más allá y por encima de sí mismo. Cada nota se tensa hacia el consuelo del blues e, incluso, trozos sencillos te arañan el corazón como un gran réquiem. Consciente de esto, está casi seguro de algo que se ha preguntado, sospechado y deseado durante mucho tiempo: que no había malgastado su talento por haber estado tan jodido como lo estuvo, que como artista su debilidad era esencial: en su música, era una fuente de fuerza."
Pero hermoso de Geoff Dyer es un llibre descatalogat però que trobaràs disponible
