Directament des del món dels records preciosos , la companya Bea Garcés, de la Biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú comparteix amb els lectors de l'AMPLI les seves vivències de la música en directe.
Veient les entrades de Lo Jaume i l’Esther Suriñach no m’he pogut resistir a escriure aquesta petita crònica.
Quan tenia 13-14 anys a Catalunya es vivia la primera explosió del rock en català i per l’estadi de futbol de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, van passar grups com Sau o Sopa de Cabra. Recordo haver aconseguit que els meus pares em deixessin anar al concert d’aquests últims a destrossar-me la gola cridant: “Bona nit malparits!!!!!”
Poc després, a segon de B.U.P, vaig intentar que em toquessin unes entrades per al concert dels britànics Suede, que van venir a presentar el seu primer àlbum, a principis dels anys ’90 en el moment àlgid del denominat brit pop.
Però el concert que més recordo va ser el juliol de 1993 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc: Guns ‘n’ Roses, telojenat pels odiosos Suicidal Tendencies i un solitari Bryan May. Més endavant vaig saber que a la resta de la gira els grups que els acompanyaven eren Faith No More i Soundgarden, que més endavant es van convertir en dos pilars de les meves referències musicals.
Guns N' Roses
En aquella època jo i la meva millor amiga érem molt fans de les malles de l’Axl Rose i els riffs de l’Slash. En quant varem saber que vindrien a Barcelona varem començar a fer plans emocionades fins que els meus pares, en un atac de sobreprotecció, em van denegar el permís per anar-hi. Desil·lusió màxima!
Però no em vaig donar per vençuda i junt amb la meva còmplice varem maquinar un pla maquiavèl·lic per burlar la seguretat dels meus captors. Varem inventar un concurs de ràdio i vaig amenaçar als meus pares: si em tocaven les entrades em deixarien anar...endevineu qui va aconseguir dues entrades pel concert, no?
Mai oblidaré l’emoció del moment...i sobretot el fet que el meu pare ens va acompanyar al concert, condició sine qua non que van posar els meus pares, i es va haver d’empassar el nostre histerisme, pujar-nos a coll per veure millor i suportar les empentes de més de 20.000 persones.
Altres moments que han marcat el meu currículum de directes han estat veure els Tool, banda de referència del metal més progressiu, a la sala Razzmatazz de Barcelona el 2006 o el concert de Björk al Sònar del 2003.
Els meus últims concerts han estat de grups més assequibles com Manel o Els amics de les arts, que també he gaudit com només es pot gaudir de les primeres vegades. I la llista de primeres vegades amb artistes que per un motiu o altre encara no he pogut veure en directe també es llarga. Alguns que em venen al cap ara mateix son P.J.Harvey, Pearl Jam, Nick Cave o Mark Lannegan però n’hi ha més...molts més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada