dijous, 6 de desembre de 2012

La biblioteca d'AMPLI #14: I am Ozzy (confieso que he bebido)


Ozzy Osbourne I am Ozzy (confieso que he bebido)
Barcelona: Global Rhythm Press. 2011. 358p
ISBN: 978-84-96879-54-6



En una entrevista recollida al llibre "Todos te quieren cuando estás muerto. Viajes al interior de la fama y la locura" (Contra Ediciones. Barcelona, 12), el periodista Neil Strauss preguntava al pioner del heavy metal Ozzy Osbourne, si no havia pensat mai en escriure un llibre sobre la seva vida. El príncep de les tenebres li va contestar (p.436): “Hace tiempo llegué a un acuerdo para escribir uno. Pero tengo que consultar un montón de viejos amigos para que me refresquen la memoria. Si de algo me arrepiento es de no haber llevado un diario, ¿sabes? Porque siempre he estado hecho una mierda”. Per sort, Ozzy Osbourne va aconseguir recordar i va dictar al seu notari els episodis més hilarants de la seva esperpèntica vida, que van acabar convertits en les memòries del padrí del heavy: I am Ozzy (confieso que he bebido).





La lectura d’aquest llibre provoca dolors abdominals, gestos d’incredulitat- ulls desorbitats, mans a la boca i al cap- i llàgrimes, moltes llàgrimes. La còrnea us brillarà com mai, perquè és impossible llegir aquest llibre sense plorar. I és que fins i tot els peus de foto fan riure. La biografia d’Ozzy Ousbourne, fundador de la influent banda Black Sabbath, està plena de despròposits, d’aconteixements tan tràgics com rídiculs, d’actes ordinaris i vergonyosos que atempten contra el decòrum, la intel•ligència, el sentit comú i les lleis més elementals de la preservació i la supervivència. Però és molt i molt divertida, perquè l’Ozzy Ousbourne es riu de tot i no es pren seriosament ni a ell mateix.





 Durant tres décades, l’Ozzy Osbourne s’ha dedicat al cultiu de la politoxicomania amb combinacions mortíferes de drogues i alcohol i ha sobreviscut per explicar-ho. A més d’ingerir quantitats industrials de psicotròpics, quan era jove el van tancar a la presó per robar tres vegades seguides a la mateixa botiga, la seva discogràfica li va prohibir l’entrada a les seves oficines, va decapitar d’una queixalada primer un colom i després un rat-penat. El van obligar a vacunar-se contra la ràbia, el van acusar d’incitar els adolescents al suïcidi, de satanisme i de l’intent d’assassinat de la seva dona. Es va pixar al monument nacional de l’Álamo i a sobre del seu sogre. El van fer fora de Black Sabbath –que van continuar i van canviar fins a sis vegades de cantant- , però es va refer gràcies a l’habilitat i l’ambició de la seva dona Sharon, amb una carrera en solitari que li va fer guanyar milions. Anys més tard, va augmentar la seva fama i fortuna participant amb la seva família al reality show The Osbournes.





Tot i que a les seves memòries hi ha tota mena d’excessos i un retrat de la indústria musical de l’època, que li donava tot el que demanava –cases, cotxes, etc- excepte diners, es troba a faltar que el Madman parli més de música. Al llibre queda clar que l’inhòspit entorn on van crèixer els membres de Black Sabbath, la grisa i industrial ciutat de Birmingham, no convidava a fer ni el hippie ni pop, que el so pesat i dens del grup era culpa del guitarrista Tony Iommi, que les lletres fosques i ocultistes les escrivia el baixista Geezer Butler, que Bill Ward tocava la bateria i que l’Ozzy hi posava la veu, ocasionalment l’harmònica i sempre la bogeria.


  

 Dels seus discos en solitari, l’Ozzy en parla poc. Parla més de les gires i dels espectacles que muntava pels concerts –una mà gegant el dipositava a l’escenari, tirava carn crua al públic-, que dels seus àlbums. "Blizzard of Ozz" (1980) i "Diary of a Madman" (1981), enregistrats amb la seva primera banda, composta per Lee Kerslake, Bob Daisley i el virtuós i malaurat Randy Rhoads, tot i que arrosseguen el so de les produccions de l’època, són dos discos que estan bé. Pel que fa als treballs amb Black Sabbath, molta gent considera que els seus tres primers discos, "Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Masters of the reality" (1971), són els millors. Però pel líder de Black Flag, Henry Rollins, ho són els sis primers àlbums de la banda, els tres abans esmentats més "Vol.4 "(1972), "Sabbath bloody Sabbath" (1973) i "Sabotage" (1975). No seré jo qui contradigui el musculós Henry Rollins.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...