Especial LOU REED al Vapor Vell

Ja ens estem prenent les primeres cervesses sense Lou Reed, que ha mort només pel fet que el 100% de persones ho han de fer. Queda la seva veu, no resignada a aquesta estadística. 

El proper divendres 29 de novembre, a les 19 h., el periodista Ignacio Julià farà un especial sobre Lou Reed a la Biblioteca Vapor Vell. Serà un Music Spy Club, especialitzat en la seva figura. 

Ignacio Julià és un dels periodistes que millor el va conèixer, per fer-li un homenatge es comentaran i sentiran 10 peces de l'extensa discografia del genial cantant i poeta americà.

Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions). Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi les biografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobre John Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicals per a BTV (República 2230, Pop-Lab). És autor d'uan antologia esclaridora, "Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004", i acaba de publicar l'emocionant  "Estragos de una juventud sónica", sobre Sonic Youth. 

 Per acomiadar aquest post us deixem amb una peça de la seva extensa discografia, de la qual es desprén una personalitat quasi extramusical, entre el carrer de matinada i la poesia sense pompa. L'any 89 va publicar New York, un disc amb una banda corrosiva on destaca el guitarrista Mike Rathke. Lletres sobre boulevards, amors, separacions, aventures de cantonada: la vida a una ciutat contemporánea quasi recitada sobre la seva banda sonora instrumental. 

------------------------------------------------------------------------------------------------

La propera data del Music Spy Club....

13 de desembre, 19 h. Amb Martí Sales (de Surfing Sirles)

Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre ‘Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans’ (Amsterdam Llibres). A més, és un dels artífex del estival Internacional de Poesía ‘Barcelona Poesía’. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.

Centenari de Vinicius de Moraes

El passat 19 d'Octubre va fer cent anys del naixement de Vinicius de Moraes. Des de les Biblioteques Municipals de Girona commemorem el seu centenari amb un recull que repassa la trajectòria d'un dels pares de la Bossa Nova, un gènere musical que combina jazz i samba. 

El Sunset Jazz Club de Girona, també va celebrar el centenari de Vinicius de Moraes amb dos concerts de tribut al poeta i músic brasileny. El primer va anar a càrrec de Thais Morell & Ignacio Terraza Trio. Thaïs Morell és una cantant, compositora i multi-instrumentista brasilenya, resident a València. Acaba de treure el seu primer disc, Cancioneira, que es pot descarregar de franc a la seva web. A Cancioneira, Morell passa pel seu personalíssim sedàs el folclore brasileny i el jazz, sense oblidar la música dels altres països on ha viscut com Finlàndia o Ghana. 

Thaïs Morell actuant al Sunset de Girona

I el segon el va protagonitzar Euclydes Mattos, acompanyat al baix per Oriol González i amb la intervenció de la cantant i actriu Coro, que ha participat en l'últim disc del guitarrista brasileny. Euclydes Mattos va voler que el seu concert al Sunset fos com les tardes que passava al pati del seu Sao Sebastiao natal. Va combinar cançons pròpies amb clàssics de Vinicius de Moraes com  A Felicidade, O Astronauta, Berimbau, Canto d'Ossanha i Garota d'Ipanema, amb la participació del públic. Al llarg de tota la seva actuació Euclydes Mattos va explicar algunes anècdotes sobre la bossa nova i els seus fundadors. Va recordar les peculiaritats de Joao Gilberto i un concert seu, on els bisos van durar més que el propi concert. 

Euclydes Mattos al Sunset

I és clar també va recordar Vinicius de Moraes.  En concret, una nit que el poeta juntament amb Baden Powell, quasi acaben amb les existències de whisky del Brasil. Baden Powell li va ensenyar la seva nova composició, Samba em preludio. Després d'escoltar-la, Vinicius li va dir a Baden Powell que la seva cançó era un plagi de Chopin. Baden li va dir que era impossible, i com que cap dels dos volia cedir, van despertar, a les tantes de la matinada, a la dona de Vinicius de Moraes. La senyora va determinar que la cançó de Baden s'assemblava a Chopin, però que no era seva. I Vinicius va respondre que la cançó no era de Chopin, perquè es va oblidar de fer-la. Durant el concert d'Euclydes Mattos es va repartir entre els assistents, el recull sobre Vinicius de Moraes fet per les Biblioteques Municipals de Girona. 

Euclydes Mattos llegint Vinicius de Moraes

El recull sobre Vinicius de Moraes també conté una playlist amb diferents versions de les seves cançons. 

Poesia i música a França #6: Pauvre Rutebeuf

Vasos comunicants - novembre 2013

Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Rutebeuf és un poeta medieval francès (1230-1285). La seva obra és molt diversa i va trencar amb la tradició de la poesia trobadoresca. També va ser un dels primers poetes en parlar en primera persona de les misèries i dificultats de la seva vida. 

Leo Ferré va adaptar un dels seus poemes, "El plany de Rutebeuf" (La complainte de Rutebeuf) per a ser cantat en una cançó amb el títol "Pobre Rutebuf" (Pauvre Rutebeuf), els anys cinquanta. La cançó, a part de Leo Ferré, l'han cantada diversos artistes a França.

Com que a Leo Ferré ja el vam escoltar el mes passat, us deixo amb una interpretació de Joan Baez.

Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Ce sont amis que vent me porte Et il ventait devant ma porte Les emporta Avec le temps qu'arbre défeuille Quand il ne reste en branche feuille Qui n'aille à terre Avec pauvreté qui m'atterre Qui de partout me fait la guerre Au temps d'hiver Ne convient pas que vous raconte Comment je me suis mis à honte En quelle manière Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Le mal ne sait pas seul venir Tout ce qui m'était à venir M'est advenu Pauvre sens et pauvre mémoire M'a Dieu donné, le roi de gloire Et pauvre rente Et droit au cul quand bise vente Le vent me vient, le vent m'évente L'amour est morte Ce sont amis que vent emporte Et il ventait devant ma porte Les emporta.

Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. Aquests són els amics que el vent em porta. I el vent que bufa a la porta de casa se'ls emporta. Com en l'estació que l'arbre es desfulla, quan ja no resta en branca cap fulla i totes són a terra, amb la pobresa que m'aclapara i d'arreu em fan la guerra. A l'hivern no és pas convenient que us expliqui com me n'avergonyeixo i de quina manera. Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. El mal no sol pas venir sol i tot el que havia de venir ja ha passat. Pobres sentits i pobra memòria m'ha donat Déu, el rei gloriós, i pobres rendes. Dret al cul quan bufa el vent, quan bufa el vent, em venta ben lluny. L'amor és mort, així són els amics que el vent s'emporta i el vent que bufa davant la porta se'ls emporta.

I a Mediamus: Veles e vents : la poésie chantée catalane #7

Acocollona't 2013. Banda Sonora Paranormal

Diu la llegenda que només la gent més sensitiva pot arribar a intuir, les nits de lluna plena, la fantasmagòrica presència de la Cocollona. La Cocollona és un monstre de reminiscències lovecraftianes, però més gironí que el xuixo: Un cocodril amb ales de papallona. Del 29 d'octubre al 3 de novembre, no caldrà tenir les facultats d'una mèdium per veure o patir èssers fantàstics, o ser la protagonista d'un slasher per cridar com una scream queen. Perquè durant aquestes dates a la immortal se celebra la tercera edició de l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. 

 Amb una vegada no n'hi ha prou 

El cloqueig de les gallines i el motor d'un generador, juntament amb altres sons estridents, contribueixen a fer més sufocant l'ambient demencial de la Matanza de Texas. El mateix director de la pel·li, Tobe Hooper es va encarregar de la seva inquietant banda sonora, amb la col·laboració de Wayne Bell. Explica com la va fer al llibre de Rubén Lardín Las diez caras del miedo (Midons, 1996): "Desde siempre me ha gustado mucho la música, e incluso de pequeño llegué a recibir clases de violín. El presupuesto de la banda sonora era de 400 dólares, así que creamos toda la música en una minúscula habitación a base de métodos muy caseros, como magnetófonos portátiles y cosas así. Mezclé toda clase de sonidos, por ejemplo de violines -que grabábamos con sencillos micrófonos de contacto-, banjos y todo tipo de instrumentos antiguos y raros que yo tenía por casa, como tubas, banjos asiáticos...También metimos ecos con varias grabadoras de forma muy rudimentaria, grabando los sonidos de un magnetófono a otro, y en definitiva, todo aquello que se nos iba pasando por la cabeza."

 Zombie Walk: De Girona a la granja 

La seva música és com les seves pel·lis: gens pretenciosa, però terriblement eficaç. A John Carpenter mai l'han espantat les limitacions tècniques i ecònomiques i ha fet sempre més amb menys. Carpenter ha composat la música de totes les seves pel·lis, excepte la banda sonora de La Cosa, que la va signar Ennio Morricone. Per composar la melodia minimal i els angoixosos cops de teclat que es poden sentir a la banda sonora de La noche de Halloween, Carpenter explica a Las diez caras del miedo, que es va inspirar en els exercicis de ritme 5x4 que el seu pare l'imposava perquè practiqués amb els bongos. 

Profondo Rosso

Encara que ell digués que sí, Dario Argento no va participar en la creació de la banda sonora de la seva peli Suspiria. La música la va composar el grup de rock progressiu italià Goblin, que també va firmar la de Rosso Profondo i la de Zombi, de George A. Romero. 

Exemplar trobat a casa de David Cronenberg

També hi ha bandes sonores que han esdevingut de culte. És el cas de la música de la pel·li The Wicker Man, un hilarant musical religiós amb pit i cuixa marca de la Hammer, protagonitzat per Cristopher Lee. La banda sonora va anar a càrrec de Paul Giovanni, que va recrear el folk celta de temps prèterits. També va musicar poemes de Robert Burns i rescatà alguna cançó original de l'època. La música de The Wicker Man va esdevenir una peça de culte, perquè durant molts anys no va tenir edició en disc. I quan finalment, el 1998, el segell Trunk, la va publicar, no va fer servir els màsters originals i el resultat va ser decebedor. La banda sonora de The Wicker Man, està bé, però no mata. 

El ball de la civada

En canvi Vampyros Lesbos de Jess Franco, una pel·li de "tetillas", és infumable, però la banda sonora és tremenda! Podeu escoltar els millors moments de les bandes sonores comentades anteriorment, en aquesta playlist, que també inclou altres cançons poblades de càntics, crits i esgarips. 

Les Biblioteques Municipals de Girona també han aprofitat la celebració de l'Acocollona't per sembrar el terror i oferir-vos una selecció de llibres, relats, pel·lícules i música perquè us ho passeu de por. 

Biblioteques Municipals de Girona

El playlist de Juan Manuel Freire

El passat 25 d'octubre el periodista Juan Manuel Freire va presentar la seva selecció de 10 temes, acabats de sortir del forn, dins la primera sessió del Music Spy Club d'aquesta temporada.

Periodista de música, cinema i, en general, tot allò relacionat amb la cultura en la seva vessant més pop. Publica a El Periódico de Catalunya i a la revistaRockdelux. Com a freelance ha passat per mitjans com Ultrapop, La Luna de El Mundo, Go Mag, Scope o GreenCine Daily. També ha col·laborat a festivals com Sónar, FIB, Gijón o Mecal. A més, va escriure dos capítols del llibre Loops: una historia de la música electrónica (Mondadori, 2002) i coordinà -amb Javier Blánquez- el volum Teen Spirit: de viaje por el pop independiente (Mondadori, 2004). 

El seu playlist és aquest (us hi podeu subscriure!):

Encara resonen a les parets de la biblioteca (i als nostres caps) aquestes melodies de rara bellesa:

------------------------------------------------------------------------------------------------

La propera data del Music Spy Club....

13 de desembre, 19 h. Amb Martí Sales (de Surfing Sirles)

Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre ‘Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans’ (Amsterdam Llibres). A més, és un dels artífex del estival Internacional de Poesía ‘Barcelona Poesía’. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.

50 anys més amb Edith Piaf

Edith Piaf -nom que ja és música- va morir fa 50 anys. El temps s'ha endut el seu cos riu avall, però no pas el seu repertori que és la mostra més representativa de la cançó francesa de la primera meitat del segle XX.

Va ser cantant de music hall, actriu, amant intrèpida, morfinòmana. Va tenir una vida que diríem breu (morí als 48 anys), però que caldria valorar considerant paràmetres més intensos que la mera longevitat. No importa, a més, la biografia d'un artista quan es capaç de cantar això, així:

Passional, personal, histriónica, la seva veu és més que una veu: és una música. Les cançons que va enregistrar, des de la ja sobreexplotada La vie en Rose a Milord, mostren la melangia, l'alegria, el dolor i la vitalitat d'una França en un moment irrepetible de la seva història. 

Per sort, cada vegada que sona Edith Piaf recuperem el so d'aquesta època, entre l'any 1915 del seu naixement i el 1963 de la seva mort, cristalitzant de forma preciosa a la nostra. 

A la seva tomba del cementiri de Père Lachaise, sempre hi ha flors. Qui les porten ho fan per tots nosaltres. Nosaltres tampoc l'oblidem.

El link a Spotify:  Edith Piaf

Musictecarian Jumpin'

música a la biblioteca : hibridació i transmissió 

sessions musictecàries de formació, reflexió, discussió i experimentació

5 i 12 novembre 2013

biblioteca vapor vell  barcelona



.