dimecres, 20 de febrer del 2013

Bandcamp #1: 13th Magic Skull (Pala From Hell)


En el meu primer post a l'Ampli, titulat Libraries in the stream, parlava de la utilitat de les bandcamps per promocionar els grups locals. Amb aquest nou post, passo de la teoria a la pràctica i començo les recomanacions de bandcamps amb 13th Magic Skull.



Llançà quan bufa llevant o gregal, i el Port de la Selva quan bufa tramuntana, són els spots més coneguts per a practicar el surf a la Costa Brava. Però si més que ones, busqueu guitarres que les evoquin, heu d'anar a Palafrugell i assistir a un concert del grup de surf i garatge, 13th Magic Skull. Anti, Tikin, Anian i Kata són deixebles de Dick Dale, Link Wray i Ennio Morricone. 



13th Magic Skull acaben de gravar una demo amb quatre cançons, que podeu escoltar al seu bandcamp. Chinese Cowboy tant podria sonar a Deadwood, com en un spaghetti western o en una peli de Jet Li o Jackie Chan, mentre que Twistin' Massai podria formar part de la banda sonora de Raíces o del Django de Tarantino. 



El riff amenaçador de Cel Rogent, Kill'em All, més que pluja o vent, anuncia una gran onada amb wipe out assegurat.



Completen la demo dues versions: els vaivens seductors de Funnel of love (Wanda Jackson) i el perill latent de la trepidant Blue Moon Baby (Dave "Diddle" Day). Ara, per viure un estiu etern (The endless summer), només cal seguir els bolos de 13th Magic Skull (bandcamp)

BONUS TRACKS

El post La cançó de l'estiu # 13 : any 1965, The Endless Summer , dedicat al tema  principal de la banda sonora del documental del mateix nom, obra de la banda surf  The Sandals.

Recull de bandes del you tube, amb les que qualsevol dia  els 13th Magic Skull poden compartir escenari:  Los Straijackets, Man or Astroman? (top tracks aquí), Los Coronas o els Tiki Phantoms. 


dilluns, 18 de febrer del 2013

Escolta comparada: Beethoven


Els plaers inesperats que deparen les noves plataformes musicals semblen no tenir fi. Normalment, conduits per una lògica voracitat melòmana, tendim a l'escolta diversa. Cada dia discos diferents, cada dia una descoberta. Es van multiplicant les referencies com si arribéssim a veure un quadre a base de comptar pinzellades o si anéssim a un concert amb un mesurador de freqüències. 

Però sovint descobrim altres formes del plaer musictecari. L'escolta consecutiva, comparada i atenta de la mateixa peça a càrrec de diferents interpretacions. Això és particularment significatiu en el jazz i la música clássica, on les peces passen de mà en mà, buscant el seu intercessor. No és igual amb el pop i el rock, on l'autoria sembla tenir raons de pes per no independitzar l'obra del seu creador. 

["¡Digresión!", cridaven a la classe de Holden Caulfield.]

Farem la una senzilla prova en aquest post, per animar a aquest exercici sensible pràcticament impossible abans.

Beethoven, Quartet no. 15, III. Molto Adagio






Beethoven ja feia 20 anys que era sord. Havia patit una greu malaltia que quasi acaba amb la seva vida i va escriure un quartet per agrair la seva salvació.  Era el 1825, i no tindria gaire temps per més. Va morir al 1827, després haver-se passat els últims anys de la seva vida dedicat a la composició de quartets de corda que mai sentiria.



Triem el III moviment d'aquesta peça per què la seva qualitat elàstica. És una peça de notes llargues, amb l'única interrupció d'una melodia primaveral que apareix al principi i al final de la mateixa. La resta són molts minuts de notes sostingudes, generant una tensió que ja és més del món romàntic que del clàssic.


Aquí teniu, més 22 interpretacions només d'aquest moviment. 5 hores de música donant voltes sobre sí mateixa. La més llarga arriba als 19:40 minuts, la més ràpida als 9:10. En totes elles l'esperit de Beethoven queda palès i la seva bendició de viure és igualment evident.



Passar tot un dia amb aquestes interpretacions permet aprofundir en la peça, en aquest petit moviment, d'una forma extraordinària. Podem seguir-la també amb aquesta partitura ambulant:



Conèixer una peça és quelcom lent, pacient, interior. La repetició acaba empapant-nos, però un cop cali es quedarà per sempre. 




dijous, 14 de febrer del 2013

El Frenopàtic RadioShow

Les biblioteques estan acostumades a la presència d'insectes. A totes podem trobar l'Escarabat d'Or de Poe o el transformat Gregor Samsa de Kafka. El que és menys habitual és trobar-se un crustaci a la secció musical. El Sr. Crustaci -Crusty pels amics- és un espècimen habitual de l'escena independent gironina. Té el morro fi, les antenes sempre activades i un programa a Ràdio Celrà: El Frenopàtic Radioshow, que aquest mes de febrer arribarà als 200 programes. En Crusty va descobrir el món de l'undergound gràcies al Casal Popular de La Maret, una fàbrica ocupada de Salt, i als concerts de L'Ateneu Alternatiu de Banyoles. Va completar la seva formació escodrinyant les botigues de discos de Girona.




Navegant per la xarxa a la recerca de novetats musicals interessants, va entar en contacte amb l'Ampli. Primer i per proximitat geogràfica, va clicar el post Girona12 Sona, i d'aquí va anar a parar a un altre post més del seu interès, el Dames perilloses del Rock S.L, que el va incitar a contactar amb els musictecaris, a qui va convidar a participar en el seu programa.



El Frenopàtic RadioShow va nèixer a Ràdio Celrà el 2006. Anteriorment, de 1994 al 2006, en Crusty havia estat al programa de Ràdio Salt, La nit dels Insusportables. El Frenopàtic és un programa dedicat a les diferents variants del hardcore punk, però també hi té cabuda qualsevol estil provinent de l'underground que interessi en Crusty. En Crusty sol convidar a les seves amistats musicals perquè vinguin a presentar el seu especial, previàment parlat. Durant aquestes set temporades, el Frenopàtic també ha ofert uns quants concerts en format acústic tant de músics nacionals com internacionals. Han tocat al Frenopàtic: Joan Colomo, Tom Hagan, Brian Speaker, Digger Barnes, The Extraordinaires, Joan Monegre, Frank Harvey, Jonny Corndawg, Brook Pridemore i Carles Ribot. 



Cada programa intenta ser un especial enfocat a un estil, a un segell, a un any, a un personatge, etc. Podeu escoltar el Frenopàtic RadioShow els dimecres de 19.00h a 20.30h a Ràdio Celrà, 107.7 FM, en directe per streaming o mitjançant els podcasts de la seva web



Per celebrar els 200 programes del Frenopàtic, en Crusty ha muntat una festa gratuïta amb alguns dels millors grups i cantautors  independents de les comarques gironines: Illinoise (Vidredres- Caldes), Please Wait (Sant feliu de Guíxols), que substitueixen els lesionats Hurricäde (Girona),  Bullitt (Sant Feliu de Guíxols), Aliment (Girona), The Joke (Salt-Girona), The Gruixut's (La Bisbal), Fills de la Plana (Vic) i Ask the Dusk (Sant Feliu de Guíxols). Cadascuna d'aquestes bandes inclourà en el seu repertori una versió. Entre els canvis de grups, hi hauran els concerts acústics de Tom Hagan (Salt), Frank Harvey (Girona) i The Missing Leech (Sant Joan de Vilatorrada). Durant la festa també es sortejaran lots amb discos i camisetes dels grups, segells i associacions que hi participen. La festa començarà a les 18.00h de la tarda i es farà al MOLL (Antiga Estació de Tren i del Hard Rock Risc Cafè). Complex del Centre Cultural La Fàbrica de Celrà. 




Per cert, en Crusty es diu així perquè quan buscava un nickname en català, volia que portés la paraula "crust", va mirar al diccionari i li va sortir la paraula "Crustaci". Però també li diuen Crusty per la música crust. Enamorat del Do It Yourself, en Crusti ha preparat una edició limitada de vint còpies d'un cd-r amb bandes i personatges que han passat pel Frenopàtic durant aquests set anys. Felicitats!













dimarts, 12 de febrer del 2013

Music Spy Club amb THE NEW RAEMON

Torna el MUSIC SPY CLUB, com un Halley amistòs i freqüent!

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. Aquest proper 22 de febrer, comptarem amb la complicitat de:



THE NEW RAEMON 22 de febrer, 19 h.
Ramon Rodriguez és el músic capçalera d’aquest projecte artístic anomenat The New Raemon, que després de 5 discos i 2 EP’s s’ha consolidat ja com una de les referències del pop-rock independent del país. Artífex de Madee, la seva carrera sembla no tenir descans ni punts febles. El seu olfacte per la música el converteixen en un espia de cançons ben suggerent.

Mentre arriba el dia, el podeu veure amb els seus imaginatius vídeos, com ara aquests: 




I amb aquest playlist del seu últim disc "Tinieblas, por fin"





Data: 22 de febrer
Lloc: Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).
93 409 72 31  -  b.barcelona.vv@diba.cat
www.bcn.cat/bibvaporvell
Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.

divendres, 8 de febrer del 2013

Collita musical 2012

Cada any ofereix un immens magma musical. Cadascú fa la seva selecció seguint els seus gustos i intuicions. De triar-lo i difondre'l en comú s'ocupen els musictecaris. Fa uns dies us oferíem una llista completa de seleccions de revistes, musictecaris, webs. Està aquí.

Ara, ja entrats en febrer encara clausurem i agraïm el 2012, i us proposem un joc complementari i doble. Per una banda, una lllista comparada entre les principals revistes musicals del pais. El consens entre elles. I per una altra, els playlists exhaustius de tot el que elles han rescatat.

Aquí teniu les llistes dels millors treballs editats durant l’any 2012 segons algunes revistes especialitzades (Mondo Sonoro, Rockdelux, Go Mag). Les llistes només inclouen els CDs que les revistes han escollit en les 20 primeres posicions. Surten en total 43 CDs en la llista internacional i 44 en la de bandes de l’estat. Les dues llistes presenten primer els cd que han estat escollits per més publicacions entre els 20 primers, indicant en cada cas quina posició ocupa en la selecció que ha fet cada revista. D’aquesta manera, queden destacats en les primeres posicions aquells títols que més consens han tingut entre la crítica. És hora de repassar i gaudir de la collita de l’any !!



1) Llista internacional:
I el playlist, via Spotify, amb 150 cançons i més de 10 hores de música:



2) La llista comparada de música nacional

 I el playlist amb 100 temes, més de 6 hores de música. Us hi podeu suscriure!



Però aquí no acaba la cosa! Arnold Layne ens passa una collita alternativa, basada en la comparació de les llistes de: Uncut, Mojo, Efe Eme i Ruta 66. El resultat, com veureu, és ben diferent.



Cada any és una immensitat biogràfica. El meu, aquest.


dimarts, 5 de febrer del 2013

La Biblioteca d'AMPLI # 15: La esfera cúbica. Un còmic amb banda sonora





Josep Maria Beà  La esfera cúbica
Barcelona: Glénat. 2008. 48p. + CD
ISBN: 9788483576809

El 2004, un satèl·lit de la NASA va descobrir que l'atmosfera del Sol emet sons ultrasònics i que interpreta una partitura formada per ones. Aquestes ones són 300 vegades més greus que els tons que pot captar l'oïda humana. Es confirmava així, l'ancestral tradició de la música de les esferes. Aquesta teoria d'origen pitagòric, diu que l'univers es regeix per proporcions numèriques establertes per ritmes i números que originen un cant harmònic, basat en els intervals musicals.





El 1983, en ple boom del còmic adult espanyol, el dibuixant i il·lustrador Josep Maria Beà començava a publicar a la revista Rambla, la sèrie de ciència-ficció La esfera cúbica. Josep Maria Beà es va formar a l’agència de Josep Toutain, Selecciones Ilustradas, responsable de les edicions espanyoles de les revistes Creepy, Eriee, Vampirella i 1984, de l'editorial americana Warren. Juntament amb d’altres dibuixant va fundar la revista Rambla, que funcionava com una cooperativa.




La esfera cúbica també emet en clau polifònica, però les sis històries en color que ens explica no parlen d’un univers harmònic, sinó d’un univers regit per l’absurd. A La esfera cúbica, Beà es riu de molts dels tòpics del gènere: dels súperherois, de les naus espacials i de les invasions extraterrestres.  I ens fa riure amb situacions hilarants i surrealistes, de finals sorprenents i inesperats.  



A més de dibuixar, Josep Maria Beà també ha fet televisió, era el Professor Falcó, mestre inventor del programa Plàstic (1989) de Televisió de Catalunya; ha escrit les novel·les juvenils Andar entre las estrellas (1994), Si pudiera recordar (1995), Más allá de la luz (1996), Fugitivos de la razón (1997) i Un lugar en mis sueños (1998). I a més a més, ha compost música.







El 2008, aprofitant la reedició de  La esfera cúbica  per Glénat, Beà juntament amb l’escriptor i també músic Sergi Puertas, va crear la banda sonora del còmic.  Més d'una hora d’electro retrofuturista, on la guitarra elèctrica té força protagonisme. Els títols de les vint cançons que conté el cd que acompanya La esfera cúbica, són frases extretes de les històries que formen el volum recopilatori.



http://www.myspace.com/josepmarabesergipuertas




Actualment, Josep Maria Beà ja no dibuixa còmics, perquè va acabar molt cremat. Ara es dedica al disseny digital, a escriure les seves memòries i a crear "artefactos electroacústicos de absoluta inutilidad".

Bonus tracks

El grup de treball de còmic del COBDC va elaborar un recull, Parelles de fet que aparellava còmics amb discos i pel·lícules.

Altres còmics de Josep Maria Beà:


Historias de la taberna galáctica Barcelona : Glénat, cop. 2002. ISBN: 8484491250
En algún lugar de la menteBarcelona : Glénat, DL 2001. ISBN: 8484491218

Extensa entrevista a l’autor a Tebeosfera i un interessant article sobre ell

Sobre el boom del còmic adult espanyol
Los comics de la transición: el boom del cómic adulto, 1975-1984
Francesca Lladó. Barcelona: Glénat, cop. 2001. ISBN: 8484491080

Los profesionales. 4 volums. Carlos Giménez. Barcelona: Glénat, 2003. Narra com era treballar a Selecciones Ilustradas. Josep Maria Beà hi apareix com a José Maria Abé.









divendres, 1 de febrer del 2013

El cinema inspira el rock

Vasos comunicants | Temporada 2 | Episodi 2

Vasos Comunicants és una sèrie mensual d'intercanvis entre el Franc-Comtat i Catalunya, entre Mediamus i Ampli on, cada primer divendres de mes, l'un publica al bloc de l'altre en el mateix moment. 

El plaer de treballar compartint la mútua experiència musictecària i la passió per la música amb els nostres amics i col·legues de la Médiathèque du Grand Dole, Nicolas i Marc.

Hem triat per aquest mes un post que forma part d'una sèrie anomenada Eyes wide blind test, el 9è de la col·lecció d'articles en forma de qüestionari que porta per títol: El cinema inspira el rock (Le cinéma inspire le rock). Es tracta d'un qüestionari musical per jugar posar a prova la nostra sapiència musical. Aquesta només n'és una petita mostra. Podeu trobar tots els quizz en aquest enllaç: Eyes wide blind test

__________________________________________________________________________




Eyes Wide Blind Test #9 - Un qüestionari sobre les recuperacions, els préstecs, les citacions, els remix, les referències i les adaptacions d'un gènere musical a un altre, d'un mitjà a un altre, d'una llengua i d'un continent a un altre ...



Rock i referències cinematogràfiques

Estimats/des amics/es cinèfils/es i erudits/es del rock, sabríeu quin és el nom del cineasta i de la pel·lícula als quals es fa referència en cadascuna de les sis cançons següents?

Les solucions del qüestionari són al final de la pàgina.

1. Scott Walker - The Seventh Seal (1969)



2. Billy Idol - Eyes Without A Face (1984)



3. Metallica - One (1989)



4. Gorillaz - M1A1 (2001)



5. The White Stripes - The Union Forever (2004)



6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex (2008)



Solucions

1. Scott Walker - The Seventh Seal: El setè segell (Det sjunde inseglet) (1957), un film d'Ingmar Bergman

La lletra de la cançó The Seventh Seal està inspirada en una balada medieval i és una evocació precisa dels temes del film suec que porta el mateix títol: la peste, una jove donzella condemnada a la foguera per bruixeria, un cavaller jugant a escacs amb la mort, ... En canvi, l'orquestració a base de trompeta, cor i guitarra  fa pensar més en la banda sonora d'un spaghetti western a l'estil del compositor Ennio Morricone.

Cantant, autor i compositor nord-americà instal·lat a Anglaterra, Scot Walker, nascut el 1943, és un artista de culte que ha exercit una influència considerable sobre alguns músics britànics des dels anys 70 fins als nostres dies: David Bowie, Marc Almond/Soft Cell, Douglas Pearce/Death in June, Billy MacKenzie/The Associates, David Sylvian, Julian Cope, Neil Hannon/The Divine Comedy, Radiohead, The Last Shadow Puppets. Igual que David Bowie, Scott Walker també va adaptar les cançons de Jacques Brel en anglès.

- Wikipédia - Scott Walker - Le septième sceau


2. Billy Idol - Eyes Without A Face: Els ulls sense rostre (1960), un film de Georges Franju, amb Pierre Brasseur i Édith Scob, basat en un guió de Boileau - Narcejac et Claude Sautet, adaptat d'una novel·la de Jean Redon.

En aquesta pel·lícula de terror, editada el mateix any que Psicosi d'Alfred Hitchcock, un cirugià està disposat a tot per donar-li un nou rostre a la seva filla desfigurada. Tornada: Les yeux sans visage / eyes without a face / Got no human grace / your eyes without a face. (Els ulls sense rostres / ulls sense rostre / No tenen cap gràcia humana / els teus ulls sense rostre)

- Wikipédia - la chanson - le film

3. Metallica - One: Johnny va agafar el fusell (Johnny got his gun) (1971), un film de Dalton Trumbo (basat en la seva pròpia novel·la, escrita el 1939)

L'argument de Johnny va agafar el fusell sembla una broma de mal gust. Ambientada durant la Primera Guerra Mundial, Joe Bonham, un soldat nord-americà és greument ferit en combat: amputat dels quatre membres, també ha perdut la oïda i l'ús de la parla. No obstant això, ell està conscient. De quina manera i amb qui es podrà comunicar? La pel·lícula, editada el 1971, és una crítica contra la guerra, en particular contra el conflicte de Vietnam, en el qual els Estats Units estaven immersos en aquella època. Dalton Trumbo, el director del film, va ser una de les víctimes de la cacera de bruixes dels anys cinquanta, durant el MacCarthisme, cos que el va obligar a exilar-se a Mèxic. Lletra: Now that the war is through with me / I'm waking up I cannot see / That there is not much left of me / Nothing is real but pain now. (Ara que la guerra ja s'ha acabat per a mi / Em desperto i no puc veure / que no em queda gran cosa / No hi ha res més real que el dolor, ara)

- Wikipédia - One (la chanson) - Johnny s'en va en guerre


4. Gorillaz - M1A1 : Le Jour des morts-Vivants (Day of the Dead) (1985), un film de George A. Romero

La cançó es basa en una presentació de l'estrena de la tercera part de la trilogia dels zombies de Romero:  Hello, hello, is anyone there? (Hola? Hola? Que hi ha algú?)




5. The White Stripes - The Union Forever: Ciutadà Kane (1941), un film d'Orson Welles

A l'edat de 26 anys, Orson Welles va dirigir la seva primera pel·lícula, una òpera prima que marcaria la història del cinema mundial. L'argument: un periodista investiga la misteriosa vida de Charles Foster Kane, un magnat de la premsa que ha mort sol a la seva propietat anomenada Xanadu pronunciant un enigmàtic mot: « Rosebud ». Sure I'm C. F. K. [Charles Foster Kane] / But you gotta love me / The cost no man can say / But you gotta love me (Sí, jo sóc C. F. K. / I tu m'estimaràs / El preu que pagaràs no el sap ningú / però m'estimaràs)




6. Flaming Lips - Convinced Of The Hex: Porter de nit (Il Portiere di notte) (1974), un film de Liliana Cavani, amb Dirk Bogarde i Charlotte Rampling.

La pel·lícula, que va causar cert escàndol quan es va estrenar, explica les relacions eròtiques sado-masoquistes entre un antic deportat i l'ex-nazi que va ser el seu botxí. Això és el que va dir el mateix Wayne Coyne, el líder de la banda Flaming Lips a propòsit de la cançó: This was our first successful attempt at merging a low-fi distortion jam with hi-fi computer overdubs. This was the first in a series of lyrics inspired by repeated viewings of the controversial film [...]. Its themes of submission and obsessions and cruelty and pleasure really put the zap on my sleep-deprived head. (Aquesta va ser la nostra primera temptativa reeixida de fusionar una improvisació distorsionada low-fi amb overdubs informàtiques hi-fi. Va ser la primera d'una sèrie de lletres inspirades en els diversos visionats de la controvertida pel·lícula). [...]. Els temes de la submissió, les obsessions, la crueltat i el plaer anaven i tornaven com un bucle al meu cervell privat de son. [Font: The factual opinion ]. She submits and she donates / She gets out of her head / And she talks to the ceiling / You can hear what she said / She said / That's the difference between us. (Se sotmet i també domina / el cap se li en va / i parla amb el sostre / Et diré el que va dir / va dir / Aquesta és la diferència enter nosaltres.)





Fonts i referències

Allociné : 50 chansons inspirées par le cinéma

Songfacts : Songs Inspired by Movies

Wikipédia : List of songs based on a film


Publicat originalment a mediamus
Traduït per Lórien de Loth

I a Mediamus, un post original de la Dra. Goldfoot traduït al francès:

Girona12: sona le son du silence
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...