dijous, 12 de juliol del 2012

Lili Marlene segons John Steinbeck.


A Hubo una vez una guerra, una recopilació de 1958 dels articles publicats per l’apassionat John Steinbeck al New York Herlad Tribune, com a corresponsal de guerra a Europa i el nord d’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial trobem les cròniques del dia a dia de la guerra. Una visió quotidiana, explicada majoritàriament des de dins de l’exèrcit. Steinbeck ens explica de primera ma la vida a Londres sota les bombes, les batalles al Canal de la Mànega, els preparatius i execucions de les missions a les bases aèries angleses, el perfecte funcionament d’una bateria antiaèria femenina, la vida (ociosa) dels soldats a Argel. Els preparatius per entrar en combat: els trasllats de les tropes, la logística dels embarcaments, els passatemps dels soldats durant les travessies, la vida d’espera en els camps d’instrucció (horts, gossos, joc de daus, cinema...), les seves supersticions abans d’entrar en combat i les cartes de comiat, les relacions entre l’exèrcit americà i el britànic i entre la poblacicó civil, histories de soldats vividors, de soldats afortunats... i finalment la invasió d’Itàlia amb el desembarcament de Salern.


L’article publicat el 12 de juliol parla d’una cançó. Us el reprodueixo:


LONDRES (12 de julio de 1943). Ésta es la historia de una canción titulada Lili Marlene. Fue escrita en Alemania, en 1938, por Norbert Schultze y Hans Leit. Dos docenas de editores la rechazaron. Pero finalmente, interpretada por la cantante sueca Lala Anderson, su éxito ha ido formidable. Lala Anderson, de voz ronca, pertenece al tipo de mujeres que podríamos llamar,  para entendernos, Hildegarde.
Lili Marlene es un tema de lo más sencillo. Su primera estrofa dice: “En la plaza de las barracas, bajo los faroles, solía encontrarme con Marlene, joven y bella”. Así de sencilla es. Luego sigue contando que Marlene va conociendo más y más gente hasta, finalmente, darse de boca con un brigadier, su máxima aspiración. Toda la canción destila un divertido cinismo.
Lala grabó un disco, pero Lili Malrlene no parecía destinada a ser popular. Una noche, sin embargo, la estación de radio alemana de Belgrado, debido a los destrozos ocasionados por un bombardeo, andaba escasa de discos para su emisión para las fuerzas de Rommel en África. Entre los no dañados, estaba el grabado por Lala Anderson... A la mañana siguiente, todos los soldados de las fuerzas de Rommel tarareaban Lili Marlene. E incluso pidieron a la emisora que lo pusiera de nuevo.
Hasta Berlín llegó la notícia de la popularidad alcanzada por la canción en África, y madame Goering, ilusionada hasta entonces sólo con la ópera, cantó Lili Marlene a un selecto grupo de nazis, si existe tal cosa. La canción se hizo popularísima, y llegó a ser casi obligada en todas las emisiones de la radio alemana. Hasta que el propio Goering pareció enloquecer a causa de ella. Entonces, sin más, se sugirió que la canción fuera algo así como asesinada. Pero Lala Anderson ya era conocida como “La Novia de los Soldados”. Pese a su ronca voz. Era una chica a la que todos deseaban conocer.
Lili era un problema sólo para Alemania. Pero ha ocurrido que los numerosos prisioneros hechos por el Octavo Ejercito británico la han cantado tanto en presencia de ellos que Lili Marlene, como antes de los alemanes, se ha apoderado ya de los soldados de aquí, australianos incluidos, quienes han ideado, sobre la música, multitud de nuevas letras. Ahora el mando no sabe si permitir la canción, aun considerando que el hecho de que sea una canción acerca de una muchacha alemana no demasiado virtuosa no hace sino ensalzar todavía más lo nuestro. A nuestros compatriotas no se les oye cantarla. Pero es seguro que si se decidieran a hacerlo no encontrarían la oposición de nadie. Y los británicos del Octavo Ejercito dicen que consideran a Lili Marlene como prisionera de guerra. Últimamente, se han tenido noticias según las cuales el ejercito norteamericano en África está empezando a cantarla. La Oficina de Información de Guerra ha decidido, al parecer, crear una letra contra los alemanes, conservando intacta su melodía. Si, de tal modo, resulta o no, es una cosa que se ya se verá. Y que a nadie habría de extrañar el verla aparecer por los barracones, joven, bella e inconsistente.
No cabe hacer otra cosa que autorizar la canción. Las canciones de guerra no tienen por qué ser exclusivamente temas de guerra. Giran todas sobre los motivos más diversos. Madelon y Tipperary, por ejemplo, las famosísimas tonadas de la anterior guerra, no tenían nada que ver con ella. Walzing Matilda la maravillosa canción australiana tan en boga, narra el robo de unas ovejas. Se espera que algunos grupos estadounidenses ataquen a Lili Marlene; primero, por el hecho de tratarse de una canción del enemigo; segundo, por no ser, en realidad, excesivamente buena. Tales ataques, caso de producirse, no tendrían en mínimo efecto: Lili es ya inmortal. Su simple deseo de hallar para sí un brigadier no es rigurosamente una aspiración alemana. La política podrá cerrar los caminos, aislar pueblos enteros… Pero las canciones saben saltar por encima de las fronteras.
Sería gracioso que, después de tanto alboroto, Lili Marlene resultara ser la única contribución de los nazis al mundo.



Lili Marlene, la cançó original, enregistrada per Lala Anderson:


La versió més popular ha estat la que en va fer Marlene Dietrich... podeu trobar milions de vídeos a internet... però per si mai l’heu vist us n’adjunto una:


Steinbeck en va escriure un article... si en voleu saber més podeu consultar Lili Marlen: canción de amor y de muerte, el llibre de Rosa Sala Rose editat per Global Rhythm... Podeu consultar el catàleg de les biblioteques de la Diputació per localitzar-lo.

dimecres, 4 de juliol del 2012

El playlist d'Ignacio Julià, un diletant auditiu

Tal com us vam comentar, Ignacio Julià va ser a la Biblioteca Vapor Vell per fer el seu playlist de novetats dins el Music Spy Club.  Podeu veure anteriors edicions aquí.

Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música. 

Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions). Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi les biografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobre John Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicals per a BTV (República 2230, Pop-Lab). El seu últim llibre és una antologia esclaridora, «Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004.


Aquest és el seu playlist!

1) JAD FAIR. "The best ever", dins Hu Name Itself is Music



2) LEE RANALDO, "Off the wall", dins Between the time & the tides



3) Low, "Try to sleep", dins C'Mon


4) David Lynch, "Crazy Clown Time", dins Crazy Clown Time



5) Andrew Bird, "Danse Carribe", Break it yourself


6) Ry Cooder, "No Banker left Behind", dins Pull up some dust and sit down


7) Los Evangelistas, "Serrana de Pepe de la Matrona", dins Homenaje a Enrique Morenet


8) Wilco, "Born Alone", dins The Whole Love


9) Bruce Springstenn, "Jack of all trades"


10) Tinariwen, "Imidiwan ma tennam", dins Tajjili



dilluns, 2 de juliol del 2012

Frederic Mompou, el geni que feia callar la música


Els musictecaris d'AMPLI i el Servei de Biblioteques de la Generalitat estan realitzant una sèrie de guies commemoratives de grans compositors catalans. Va començar amb Xavier Montsalvatge, tal com us vam explicar aquí, en col·laboració amb l'AMPLI, i han seguit amb Toldrà. Ara, no sense un plaer extralaboral, s'han dedicat a Frederic Mompou, tallador de material preciós musical.


El motiu és només un estímul: els 25 anys de la mort del compositor Frederic Mompou i Dencausse (Barcelona, 1893-1987). Us presentem una selecció de recursos que les 358 biblioteques públiques de Catalunya posen al vostre abast.

- Free s



I també teniu un extens playlist amb les seves obres, via Spotify. aquí!

I, per últim, el primer... la música:


 

divendres, 29 de juny del 2012

L’obra mestra d’Alex Chilton: disc maleït, venerat, retrobat

Un nou article del musictecari Arnold Layne, que ja ha col·laborat amb l'AMPLI anteriorment, aquí. Es va publicar abans al Bibarnabloc, aquí.

Big Star. Third; Sister Lovers. London: Rykodisc, cop. 1992

 
 
Moment històric: Barcelona, divendres 1 de juny del 2012, prop de les onze de la nit, Auditori del Fòrum. Està a punt d’acabar el concert d’homenatge al tercer disc de Big Star programat al Primavera Sound i pugen a l’escenari per cantar plegats tots els involucrats. La reunió de talents és impressionant. No s’havia vist una cosa així des de l’”I Shall Be Released” de The Last Waltz. Allà dalt tenim, entre d’altres, la meitat de Wilco (Jeff Tweedy inclòs), Ira i Georgia de Yo La Tengo, Mike Mills (R.E.M.), Norman Blake (Teenage Fanclub), Auer i Stringfellow (Posies), Alexis Taylor (Hot Chip), Sharon Van Etten, veteranes espases com Mitch Easter i Chris Stamey, Jody Stephens (únic supervivent dels Big Star originals)… Una estampa aclaparadora, vaja! Tots units per recrear amb respecte i passió una obra que adoren. 


I què té aquest disc per despertar tal veneració? Doncs ho haureu de descobrir vosaltres mateixos. Jo només us puc dir que és un dels discos que més vegades he escoltat a la meva vida i em continuo emocionant cada cop que me’l punxo. Em fascina tot: la veu de Chilton, sempre a punt de trencar-se, la capacitat de transmetre des d’una estranya eufòria a una tristesa infinita, el so tan atrevit (arranjaments de cordes, saxofons que semblen xops d’alcohol, pianos a punt d’esclatar…), la seva captivadora intimitat, i, el més important, una col·lecció de cançons apassionants, gemmes com la seductora “Stroke It, Noel“, la sublim “Take Care“, la fugissera “You Can’t Have Me“, la desoladora “Kanga Roo” (que va versionar Jeff Buckley), la preciosa “Nightime“, la colpidora “Holocaust“… (uff, paro, que em comença a treballar el lacrimal).





El disc, tot i estar signat per Big Star, hauria d’atribuir-se al seu líder, el genial Alex Chilton, de manera que us parlaré una mica d’aquest músic excepcional, nascut a Memphis.

Al 1967, amb només setze anys (però increïble veu de vell soulman) va assaborir l’èxit amb The Box Tops i l’immortal The Letter. Però la fama no estava feta per a ell: en aquesta televisiva actuació de l’època (en playback, com veureu que volen deixar clar els membres de la banda) ja és patent la imatge de anti-rockstar que acompanyarà sempre Chilton:




Després de signar unes quantes perles més de deliciós soul-pop amb The Box Tops (mereix reivindicació el sòlid elapé Dimensions, de 1969), va gravar un grapat de cançons d’estils diversos que han anat apareixent de forma dispersa al llarg dels anys i, finalment, es va ajuntar amb el grup d’un altre cantant i músic excepcional, Chris Bell, per formar Big Star.
Els dos primers discos de Big Star, #1 Record (1972) i Radio City (1974), van prefigurar l’explosió power pop de finals dels setanta amb cançons incommensurables, com “Thirteen” o “September Gurls” (que també van sonar al concert d’homenatge de l’auditori).

 


Per aquests dos elapés, Big Star ja mereixen un lloc d’honor a la història del pop, però el millor s’estava cuinant al cap d’Alex Chilton… Al 1974 grava unes maquetes (publicades al 2009 a la monumental capsa Keep an Eye on the Sky, un festí pels fans) sol amb la guitarra o el piano. Després, amb l’ajuda del visionari productor Jim Dickinson i col·laboracions puntuals (com la del llegendari Steve Cropper, que toca la guitarra en una exquisida versió de “Femme Fatale” de The Velvet Underground), acaba per donar forma al disc.



Però la discogràfica no ho veu clar… i deixa el projecte en un calaix! Quatre anys després, algú decideix publicar el disc però sense fer-ne cap promoció (feia molt que la banda s’havia dissolt). A partir d’aquí començarà el culte cap a aquesta obra insòlita… i la desfilada d’edicions diferents: distints títols (Sister Lovers, The Third Album…), distintes portades, diferents seqüenciacions de les cançons i, fins i tot, temes que apareixen a unes edicions i a d’altres no…

En qualsevol cas, els temps ha jugat a favor seu, com ha passat amb altres discos avançats a la seva època, i ara el podeu trobar en qualsevol llista una mica seriosa dels millors discos de la història de la música pop (per exemple, la que va confeccionar la revista Rockdelux per celebrar el seu número 200).





I mentre el culte avançava, l’inquiet Alex Chilton estava per altres coses: mantenir una guadianesca carrera en solitari amb joies d’alçada com Like Flies on Sherbert (1980) i High Priest (1987), produïr gravacions tan excitants com els primers discos de The Cramps o el segon elapé de The Gories, o col·laborar amb ànimes afins com Alan Vega i Ben Vaughn (Cubist Blues, 1996).

A principis dels noranta, dos dels seus més gran fans (Jon Auer i Ken Stringfellow, de The Posies) van convèncer Chilton per ressuscitar Big Star. Amb ells i el fidel bateria i vocalista Jody Stephens, farà algunes gires recreant les velles cançons del grup i fins i tot un disc amb noves composicions (In Space, 2005). Amb aquesta formació el vam poder veure a Barcelona al 2006.





El 17 de març del 2010, la vigília d’una actuació, mor inesperadament a conseqüència d’un atac de cor i la notícia commociona la comunitat musical. Aquí el teniu en una de les seves últimes actuacions, amb vells amics de The Box Tops, fent una versió de la gran Dionne Warwick:



Si us submergiu en la discografia d’Alex Chilton descobrireu la seva admirable permeabilitat a l’hora d’afrontar qualsevol gènere (rock’n'roll, soul, country, pop, garatge, surf, blues, jazz…) i la seva mestria a l’hora d’apropiar-se de cançons alienes amb una naturalitat encisadora.
I ja que hem començat amb un homenatge, acabarem amb un altre: els fabulosos The Replacements pel seu disc de 1987 Pleased to Meet Me (produït pel mític Jim Dickinson) van escriure una cançó d’eloqüent títol, “Alex Chilton“:



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...