Gràcies a la revista electrònica "Digital Music News" hem arribat a uns gràfics que expliquen l'evolució dels formats musicals durant els últims 10 anys. O sigui, del 1980 al 2010. Aquí està continguda la història de la debacle del vinil i el casset, l'aparició del CD i el seu monopoli esperançat de quasi dos dècades i la regressió fruït dels formats digitals. Les estadístiques estan extretes del mercat nordamericà i abasten el 100% de les edicions musicals.
Queda clar que aquest gràfic només mostra l'edició per suports. Però quan parlem de formats digitals no parlem només de suports sinó de nous proveïdors. Això afecta, directament, les biblioteques, subministradores habituals de documents físics. Ara convé que els serveis d'informació difonguin i distribueixin en funció d'aquesta realitat. El musictecari del temps present continua la seva tasca i la seva feina a lnternet, on tota difusió és immediata i directa.
La font original de l'article està aquí. Hi trobareu també els gràfics estàtics un a un.
P.D.: En acabar aquest post, el Doktor que viu al costat superior d'aquest blog es va veure reflexat en les pantalles d'ordinadors d'arreu del món. La seva bata impoluta i el seu amplificador ara eren internacionals. Va somriure, esfereïdorament i després va seguir dissimulant.
Ja sabeu que el parc està a mig camí entre la “meva” biblioteca i casa meva... o sigui que segur que hi trec el cap una estona : )
De Pepet i Marieta me'n va parlar l'Alba, una musictecaria tarragonina que em consta que ens llegeix, fa molt de temps, quan el darrer disc editat que tenien era La Pelu (Singulars, 2008).
Aquí teniu un parell de cançons d'aquest disc:
Ara estic donant un cop d'orella al seu Spotify i descobreixo el seu darrer disc: Qui no plora no mama (La Produktiva, 2010). Que, un cop escoltat, fa que em quedi amb La Pelu, tot i incloure temes tan graciosos-ofensius com aquest Pixapins.
... o aquest videoclip de Me moles, tan a-l'estiu-tot-cuca-viu:
Mishimatocarà demà (dimarts 23) a les festes de Sants.
Tocaran demà a les 22:00 al parc de l'Espanya Industrial.
No conec Mishima. Vull dir que mai m'he aturat a escoltar un disc sencer seu. I això que ja en tenen uns quants, que el seu líder David Carabén fa temps que apareix sovint pel Canal 33 i que alguns amics en són "fans".
Em recomanen un dels temes, L'olor de la nit, del seu darrer àlbum: Ordre i aventura (Sones, 2010). L'escolto:
... i m'agrada!
Sona a alguna cosa coneguda.
: )
Em recomanen un dels seus vídeos. El de la cançó Tot torna a començar (produït per Canadà: mireu la seva web, que no té pèrdua):
Vaja, potser si que m'hauria d'haver aturat algun cop a escoltar-los...
Per si de cas, aquesta tarda m'acompanyaran a l'Spotify...
I pels que no teniu Spotify, al catàleg de les biblioteques de la Diputació de Barcelona en teniu tots els discos i altres rareses. El podeu consultar clicant aquí.
I crec que em passaré pel concert: al capdevall el parc de l'Espanya Industrial està més o menys a mig camí de Vapor Vell i de casa meva (tot i que això soni un xic perdonavides!).
A la plaça de l’estació de Sants, algun revolucionari amb aires cursis va fer aquesta pintada:
“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas”
Algú amb un humor més encertat va rematar-la signant-hi:
“el fuego de las barricadas encenderá nuestras apagadas vidas.
Justin Bieber"
Bromes apart...
La Carme i jo discutíem la setmana passada si calia sumar-nos a l’onada de vandalisme i destrucció que va haver-hi la setmana passada a Londres i començar a cremar el barri.
Mentre jo intentava fer-li entendre la necessitat que tinc de cremar Audis, BMW i sucursals bancàries, ella em preguntava què em pensava que hi guanyaria.
Segurament no hi guanyaré res.
Però després del “bum” del 15M i veient que tot el que jo puc fer és poc, em venen ganes de destruir… ni que sigui per cridar l’atenció. Ni que sigui perquè la gent es pregunti per què he arribat a aquest punt.
Llegeixo els diaris aquest dies, sobre Londres, i m’enfada que “les autoritats” diguin que això no són protestes socials, que només és delinqüència i que no depèn d’ells. Que l’únic error que han comès ha estat no destinar més policia a aplacar els vàndals. (!!!)
La Carme i jo vam parlar molt. No van arribar a cap acord, però ens vam desanimar.
Llegint els diaris d’aquesta darrera setmana, em trobo un parell d’articles sobre la part creativa de les revoltes.
A La Vanguardia, el 10 d’agost publicaven un article a la secció Cultura sobre la literatura, el cinema i la música de la revolta: un batibull de creadors de diverses disciplines que tenen en comú el seu disgust i la seva inadaptació a la societat, en literatura des dels Angry young men fins als autors anglo-indis, anglo-caribenys i demés grups assentats a Londres; en música punk fins als recents grime...
A El País, el dia següent, publicava un article titulat La banda sonora del descontento, centrat només en la música. I especialment en la música d’aquesta revolta. I també acaba mencionant la música dels barris baixos de l’est: el grime.
Bé... abans de posar-me a cremar contenidors d’escombraries i a trencar aparadors vull saber quina és la música que m’ha d’acompanyar.
A l'article d'El País trobareu un enllaç a la Wikipedia, on podeu llegir que el grime és:
“un género de música electrónica que surgió en el este de Londres, Inglaterra, hacia principios de la década de 2000, como un estilo derivado del UK Garage que tomaba importantes elementos tanto del dancehall como del hip hop.” ...
I jo us enllaço amb de definició de grime que ens dóna l’Allmusic.
Com sempre ens menciona alguns dels representants del gènere: So Solid Crew, Wiley, The Streets, Kano, Dizzee Rascal, etc... Us enllaço tots ells a Spotify. Cliqueu damunt del nom i deixeu que l’ordinador tregui fum.
Després d'algunes escoltes, em quedo amb So Solid Crew o amb The Streets... però els dos articles dels que us parlo mencionen com a MC representant a Dizzee Rascal i el seu àlbum Boy in da corner (XL, 2003). O sigui que: si cliqueu aquí, el podreu sentir sencer a l'Spotify(on també podreu llegir-ne una ressenya).
... i pels que no tingueu Spotify, us adjunto el playlist tradicional:
Doncs ara ja sabem que escolta la gent a Londres abans i després de sortir a carrer a fer de les seves.
Jo, amb el vostre permís, vaig a esbrinar on puc comprar un parell de bidons de benzina al barri de Sants!
Actualment són dos octogenaris, de 86 i 83 anys, que viuen retirats gaudint d'un gloriós anonimat entre les hordes que adoren la música popular. Però ells dos, Robert B. Sherman i Richard M. Sherman són el duo compositor amb més bandes sonores de la història i amb més cançons que han passat a l'imaginari popular. Són, senyores i senyors, THE SHERMAN BROTHERS.
Tots hem cantat desenes de cançons d'aquests duo compositor. La raó-com no podia ser d'una altra manera- és doble: per una banda, el fet que les seves cançons fossin la banda sonora de pel·lícules infantils en l'època de màxim esplendor de Disney. Aquí va una selecció perquè sapigueu de qui estem parlant:
Per altra, clar, la extraordinària qualitat i sensibilitat de les seves partitures que han arribat a trascendir les escenes per les quals van estar creades, i han saltat generacions , cultures i estils. Sembla mentida que puguem fixar l'autor d'aquest tema, que sembla tan clàssic i perfecte, que és de ningú:
Fills de compositor, els dos van començar a formar parella compositora al 1951. Més de 50 anys de carrera artística a Hoollywood els ha deparat honors de tota mena, Grammy's, Oscars, i fins i tot s'ha rodat una pel·lícula sobre la seva vida que trobareu aquí. The boys!
Autèntics genis del difícil equilibri que representa adaptar el propi geni a les necessitats de les cançons, van saber imprimir gràcia a infinitud d'escenes. Com aquesta inoblidable peça de El llibre de la Selva:
De fet, són autors de la cançó més cantada pels nens arreu del món, tot un himne fratern anomenat It's a small world que podria haver fet nadar en royalties als seus creadors: però no, van renunciar al seu copyright en favor de la Unicef. És un món petit, després de tot, i uns orientals ens el presenten des de Disney World per acabar asistint a una interpretació del propi Richard Sherman.
De la desena de bandes sonores magnífiques que van composar, cadascú podrà fer el seu top. Aquí ens inclinem per rendir-nos a Chitty Chitty Bang Bang, l'innocent pel·lícula on el gran Dick Van Dyke (un altre octogenari encara en acció) desplega tot el seu increïble carisme com actor, ballarí i cantant. Aquí va la balada que els hi canta als nens per fer-los dormir, una partitura a l'alçada de qualsevol stàndard de jazz de Duke Ellington o Gershwin, un Summertime infiltrat a una pel·lícular de Disney. Els ulls us reaccionaran immediatament:
O aquesta peça frenètica i divertida alhora que representa el moment en que el protagonista ha de camuflar-se entre uns ballarins per fugir dels seus perseguidors. Alegria i aventura amb un vell bamboo:
O aquest moment culminant de la pel·lícula en que els protagonistes, com a cavalls de Troia, s'infiltren al castell maleït fent-se passar per ninots. El seu ball és admirable, però la peça és ja una joia mineral sensible.
Aquí estan, els Sherman Brothers amb Walt Disney, el creador que va confiar en ells amb un ull visionari.
Cançons perquè les canti tothom sense importar l'edat, l'origen ni l'autor. Es pot imaginar una glòria popular superior? Llarga vida al compositor anònim, al creador de cultura popular. Longevitat definitiva i multitudinària la dels Sherman Brothers.
Per acabar, us mostrarem la versió d'un dels grans temes dels Sherman Brothers. La balada Hushabye mountain, una de les cançons més boniques mai composades, interpretada en directe per un dels grans cantants i guitarristes de la història de la música, David Gilmour de Pink Floyd.
