dissabte, 8 de maig del 2010

La Biblioteca d'Ampli #5 : Meteor Slim: Còmic & Blues

Aprofitant aquest cap de setmana de fusió de dibuixos i notes musicals, ampliem des d'aquest espai la ressenya bluesera que Jaume Vilarrubí ha publicat en el darrer número (el 31) del Butlletí Comic Tecla


El sueño de Meteor Slim
Frantz Duchazeau

Editorial Ponent Mon


En su primera obra en solitario Frantz Duchazeau nos blusea un comic que es una delicia para los sentidos. Al leerlo aún se pueden oír los ecos de los acordes de la música, escondida entre sus páginas oímos una letanía teñida de tristeza y lirismo: es el blues, es la condición humana. Realmente el autor ha conseguido dibujar la música con un estilo del todo personal que resulta un disfrute para nuestros ojos. A mi la tinta ya me huele a Mississippi, a sudor y a licor.

No es la primera aproximación con buen tino y mejores resultados que en los últimos años nos hemos encontrado sobre el tema, recordemos aquellos magníficos tres volúmenes del Bluesman de Rob Vollmar y Pablo Garcia Callejo (Edicions de Ponent), pero Meteor Slim significa una nueva subida de listón.

Nos encontramos como no, con una historia de perdedores. Perdedores que se saben perdedores y perdedores felices e inconscientes, que viven al día disfrutando al segundo pues nadie les puede garantizar que haya un mañana. Son numerosas las leyendas que se erigen alrededor del Delta del Mississippi, y no me cabe duda que en los cruces de caminos hay multitud de aspirantes a pactar con el diablo. Quizás el diablo no exista, o lo que es peor, quizás ya no tenga necesidad de ser.

Recordemos que multitud de esclavos negros fueron expoliados de África para ser explotados en las tierras del sur de los EEUU en grandes latifundios llenos de plantaciones. Diversas generaciones sufrieron las duras condiciones de vida a las que se veían sometidos junto con crueldades de todo tipo. De esta convergencia de deseos, pasiones y lamentos, mezclada con la riqueza de religiones importadas por los ancestros surgió una música aliena al hombre blanco. Más que una religión era un lamento para hacer más llevadera la vida impuesta. De aquí surgió el blues y el jazz…el resto ya es historia.

Nos encontramos en un momento determinante del punto de inflexión más importante, creo yo, de la gestación de la música contemporánea.

En las páginas del libro encontraremos la figura legendaria de Robert Johnson, el guitarrista maldito, que servirá para vehiculizar el camino meteórico de Edward Ray Cochran alias Meteor Slim.

Edward abandonará casa, mujer e hijo para lanzarse a la aventura de tocar blues sin nada más que una vieja guitarra y la aspiración de convertirse en alguien famoso para grabar un disco. Evidentemente en su camino encontrará todo tipo de adversidades que darán al tras con sus planes. Su ímpetu, su tozudez y su pertinaz inconsciencia harán que mude de ciudad continuamente alentado por las noticias de su admirado Robert Johnson. Del fondo de la tristeza y del alcohol saldrá lo mejor de su música. Sus sueños se hará realidad y se romperán con la misma pasmosa facilidad.

Un blues es un blues, y los finales felices son para los cuentos, a pesar de todo Edward acabará en el final del libro prácticamente donde estaba al principio, se cierra el círculo y se acaba la canción.

Como he dicho antes, el autor luce de un estilo personal, cercano en ocasiones al del maravilloso Blutch de la genial Total Jazz: histories musicales (2004 ed. Le Seuil). En un blanco y negro expresionista de contrastes entre pinceladas gruesas y finas, y con abundantes manchas consigue sugerir más que enseñar seduciéndonos completamente con su pluma. Los trazos en ocasiones parecen casuales, parece que hayan caído aquí o allá sin querer, que esto no vaya con ellos, pero en su apreciación global todo tiene sentido. El dibujo encaja con la historia como un guante, con facilidad pasmosa para fluir con naturalidad como cuando se tararea una canción.

Duchazeau ve con esta su segunda obra publicada en España después de Los cinco narradores de Bagdad (Factoria K de libros) con guiones de Fabien Vehlmann y a buén seguro que tendrá ocasión de repetir con este inicio tan brillante.

mmmmmmmmmmm….I’need my little sweet woman, I need my little sweet woman, play the blues, I play the blues for you….every time I sing, everytime you cry, in my dream can hear lover come back to me…gracias!

.

dijous, 6 de maig del 2010

"Los ritmos del comic" : exposició musical al Saló del Còmic de Barcelona 2010


En l'edició d'aquest any la música té un paper protagonista al Saló i els musictecaris ho celebrem.

El vincle entre les dos arts és prou conegut i reflexat també des de l'AMPLI en la
completa biblio-discografia realitzada per Oriol Planas, o la connexió jazzística dins butlletí de referència del nostre àmbit, el Comic Tecla, o l'estrambòtica connexió entre la diva i el capità.

Jaume Vilarrubí ens ha facilitat el programa de l'exposició estel·lar del 28 Salón del Cómic de Barcelona. Allà ens trobarem també els col·legues 'tecaris d'aquests dos mons apassionants.

*******


Los ritmos del còmic


La exposición Los ritmos del cómic cuenta con dibujos originales de grandes dibujantes clásicos y modernos, que en algunas de sus historietas han dado a la música un gran protagonismo.
El 28 Salón Internacional del Cómic de Barcelona va a tener mucho ritmo este año. Con motivo de la exposición sobre la relación del cómic con la música, el festival va a contar cada tarde con la actuación de dos grupos o solistas cuyas notas inspirarán a dibujantes a pintar mientras ellos cantan.
El escenario está ubicado dentro de la escenografía de la exposición, dando al espacio un aspecto muy musical.
La programación la abrirán en la tarde del jueves 6 de mayo dos grupos de ritmos muy potentes: Los Tiki Phantoms y Susan's Red Nipples. El viernes el dibujante Guillaume Trouillard realizará un concierto de dibujo acompañado de su hermano Antoine a la guitarra. Tras esta sesión intimista, Rumba Tarumba inundará el espacio con mucha marcha. El sábado los sonidos del blues y del jazz serán los protagonistas con las actuaciones del dúo Pepe Camacho y Muñeca de Trapo, mientras que el dibujante Tha les seguirá con la actuación de August Tharrats Trío. El domingo el grupo Melodrama, que tiene al editor de cómic Joan Navarro como uno de sus miembros, interpretarán viejos y nuevos temas. Sidonie cerrará el Salón con una actuación que seguro despertará pasiones.

La exposición Los ritmos del cómic cuenta con dibujos originales de grandes dibujantes clásicos y modernos, que en algunas de sus historietas han dado a la música un gran protagonismo. Además se podrán contemplar portadas de vinilos dibujadas por autores de cómic o con personajes salidos de las viñetas. En este apartado también se mostrarán algunas ilustraciones originales. El comisario de la exposición es el crítico musical Miquel Jurado.

Por otra parte, viñetas y música se unirán en el espectáculo Des lendemains qui saignent (Sangrientos amaneceres), a cargo de la cantautora Dominique Grange, acompañada por los músicos Philippe Mira (piano), Nathanaël Malnoury (Contrabajo) y Tardi.


Grange vuelve a colaborar con Tardi, quien presta su voz al espectáculo y pone imágenes a las composiciones de la intérprete. Las canciones de Grange versan sobre las atrocidades de la Primera Guerra Mundial, con lecturas de Tardi extraídas de su álbum ¡Puta guerra! Este magnífico montaje se podrá ver el jueves 6 de mayo a las 19.30 horas en el Auditorio del Instituto Francés de Barcelona (Moià, 8). Este concierto cuenta con la colaboración del Institut des Métiers de la Musique - IMM, de Éditions Casterman, de Norma Editorial y de FICOMIC.


August Tharrats Trío

August Tharrats Tha descubrió el blues a los cuatro años escuchando discos de Ray Charles, Louis Armstrong, Lionel Hampton... De formación autodidacta ha creado un lenguaje personal gracias a una aproximación musical basada siempre en la humildad. Además, compagina su faceta de dibujante con la de pianista, actuado con su grupo de blues, swing y boogie woogie en numerosos clubs y festivales de jazz europeos.


Concierto de dibujo de Guillaume Trouillard

El dibujante francés, ganador del Premio Internacional de Novela Gráfica Fnac-Sins Entido '09 con la obra La estación de las flechas, protagoniza un original acto. Al son de la música en directo de su hermano Antoine, dejará fluir su creatividad sobre el papel dibujando escenas originales y personajes de su obra, que serán proyectadas simultáneamente sobre la pantalla. Una oportunidad de presenciar en vivo el proceso de creación de un dibujo.



Los Tiki Phantoms

Se hacen llamar El Beat, El Bravo, El Kanibal y El Kahuna. Dicen que su intención es dominar la Tierra para comenzar una nueva etapa en la humanidad, donde reinen el caos y el mal. Sus armas: las guitarras con un reverb satánico.


Melodrama

Si se tuviera que enseñar a alguien, que no hubiera seguido la evolución musical de éste planeta Tierra desde octubre del año 1962, cuál es la esencia del pop, seguramente sacaría de su funda el No me digas que me dejas de Melodrama. Y no haría falta decirle ni una palabra para que juzgara perfectamente la melodía delicadamente envolvente, lo compacto de la instrumentación, la falta de pretensiones conceptuales, la gracia en la ejecución de los coros y cierta inocencia. Y lo bueno, es que a los artífices de tal artefacto los tenía como quien dice al lado, en el Poble Nou, un barrio suburbial y obrero de Barcelona, entonces lleno de fábricas, almacenes y campos y hoy destrozado por la Vila Olímpica.


Pepe Camacho & Muñeca de Trapo

Una propuesta musical que nace con el encuentro de dos artistas de diferentes disciplinas de la escena catalana: Muñeca de Trapo se une al guitarrista Pepe Camacho, arrancándole un toque flamenco al Jazz más clásico. El sábado 8 de mayo tendremos ensalada de Jazz y Bossa Nova, sazonada con Flamenco gracias a la actuación del dúo Pepe Camacho y Muñeca de Trapo.


Rumba Tarumba

Rumba Tarumba (Barcelona) es el grupo de rumba catalana formado por dos miembros fundadores del popular grupo Los Manolos (Ramón Grau y Toni Pelegrín), presentan en el 28 Salón del Comic de Barcelona su nuevo video clip de animación en formato cartoon de su canción Soy un virus humilde, dirigido por Pablo Rodríguez de 8-Bits-Studio, basado en la aventura de un virus informático incompetente dentro de un ordenador.


Sidonie
No diga pop, diga Sidonie. Es lo primero que viene a la cabeza cuando se escuchan las canciones de El Incendio, el nuevo disco de la banda de Marc Ros, Axel Pi y Jesús Senra. El Incendio se publica el 18 de agosto de 2009, es el quinto álbum de estudio del grupo catalán y, manteniendo esa perfección pop que es marca de la casa, ofrece en sus canciones las novedades y sorpresas suficientes como para decir que estamos ante un Sidonie renovado, metiéndose en terrenos inéditos con garra y energía, buscando diferencias y sin recrearse en lo trillado.


Susan's Red Nipples
¡Desde la nueva escena indie catalana llega una buena dosis de rock nervioso y ritmos bailables, son los Susan's Red Nipples! Es una joven banda de Cornellá que poco a poco está dando que hablar con sus potentes directos, llegando hasta el programa del Let's Festival '10 y ganando la final nacional del festival Emergenza '09. A medio camino entre el postpunk de Bloc Party y el rock de Mando Diao o The Libertines. Será imposible que te quedes sentado mientras toquen alguno de sus temas. Estás avisado: las piernas se te moverán solas… si decides acompañarlas ya es cosa tuya.


Programa de los conciertos

Jueves 6 de mayo
18:00. Los Tiki Phantoms.
19:00. Susan's Red Nipples.
Viernes 7 de mayo
18:30. Concierto de dibujo de Guillaume Trouillard.
19:30. Rumba Tarumba.
Sábado 8 de mayo
18:00. Pepe Camacho & Muñeca de trapo.
19:00. August Tharrats Trío.
Domingo 9 de mayo
17:30. Melodrama.
18:30. Sidonie.

,

dimarts, 4 de maig del 2010

Sensualitats: Mercè Sampietro i Eduard Iniesta a la Biblioteca de Manlleu

Moltes vegades, i ben recentment, hem parlat en aquest bloc al voltant de les estretes connexions de la música amb altres arts com el cinema i el còmic i les seves immenses manifestacions i possibilitats.
Avui és el cas d'un altre d'aquests maridatges de la música i tal vegada el més antic. De dir poesia a cantar o musicar un poema només hi ha un petit, molt petit pas.
De sobte, poema i notes musicals entren en fusió nuclear i el producte és d'una bellesa superior a la que tindrien separadament. El marc d'una biblioteca pública sempre ha estat un hàbitat natural on es produeixen aquests esdeveniments màgics de la comunicació humana.

La Núria Sivestre, companya a la Biblioteca de Manlleu, ens reporta l'experiència d'una d'aquestes petites festes de la cultura popular.




El passat 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal de Manlleu va representar-se l'espectacle Sensualitats, a càrrec de Mercè Sampietro (veu) i Eduard Iniesta (guitarres).
Es tracta d'un recital poètic de textos d'autors catalans (Parcerisas, Vinyoli, Manent, Ferrater, Andrés Estelles, Marçal, etc.) i internacionals (Novalis, Ibn Xuhayd, Ibn Khafaja, Saramago, Prévert, etc.) a l'entorn de la sensualitat, de la lleugera línia que va entre l'amor i l'erotisme.

La gran capacitat interpretativa de Mercè Sampietro va anar acompanyada per la versatilitat musical d'Eduard Iniesta, que amb 5 instruments de corda diferents va aconseguir crear una atmosfera íntima i alhora alegre. La complicitat entre tots dos artistes era evident. Es va tractar d'una vetllada que no va deixar indiferent el públic: la transmissió de bones vibracions va fer que tothom sortís amb una gran sensació de benestar, altament recomanable.



Mercè Sampietro, actriu barcelonina, va començar la seva carrera professional en petites companyies de teatre i amb els anys ha participat en nombroses pel·lícules i programes de televisió.
Mercè Sampietro


Eduard Iniesta, músic, compositor i arranjador barceloní, s'ha especialitzat en instruments de doble corda de la Mediterrània, té 4 discos en solitari: el darrer, Nítid, el presenta el dia 7 de maig dins del Festival de Guitarra de Barcelona.
Eduard Iniesta


Article de la Mercè Sampietro a la Viquipèdia: http://tinyurl.com/35psoah

Website de l'Eduard Iniesta: http://www.eduardiniesta.com/
MySpace de l'Eduard Iniesta: http://www.myspace.com/eduardiniestamusic


Trobaràs discos d'Eduard Iniesta al catàleg Aladí (biblioteques municipals de Barcelona) i al catàleg Argus (biblioteques públiques de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l'Ebre)

.

dilluns, 3 de maig del 2010

SIS-Bibliografia selectiva de novetats discogràfiques

La Subdirecció General de Biblioteques del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha publicat la Bibliografia Selectiva de Novetats, número 74 (abril de 2010). La Guia inclou també la selecció de Gravacions musicals feta pel Grup de Treball de Música: la Sara Guasteví, la Núria Basagañas i la Marta Bramon.

De totes aquestes novetats discogràfiques en volem destacar dues:


Shigeru Umebayashi i Abel Korzeniowsky - A single man: original motion picture soundtrack (Relativity Media, 2010)

El senyor Korseniowsky crea una banda sonora totalment sentimental, basada en un punt dramàtic però elegant. A partir de solos de violí i acompanyaments de corda o piano recrea una atmosfera que beu de la tensió i de la tendresa a parts iguals. [Sara]

Shigeru Umebayashi:



Maria del Mar BONET - Bellver (Picap, 2010)

El darrer treball discogràfic de Maria del Mar Bonet revisa de forma orquestrada algunes de les cançons més emblemàtiques del seu repertori, relacionades amb la Mediterrània: La dansa de la primavera, Jota marinera, Per Hipòcrates, en són alguns exemples. L'acompanyament és de l'Orquestra Simfònica de les Balears "Ciutat de Palma". [Marta]

I és que sempre ve de gust escoltar la veu de la mar nostra:



La literatura de la música: Passejada literària a Gavà


Eva Caro, de la Biblioteca de Gavà ens convida a tots a la 6a edició de la Biblioteca al carrer, la passejada literària; aquest any dedicada a La literatura de la Música.

clic per ampliar


A partir del 23 d’abril tens una trobada amb els comerços de la ciutat i la música.

Les biblioteques de Gavà et proposen una passejada per les lletres d’algunes de les cançons més conegudes al nostre país o internacionalment. T’hem preparat un repte perquè puguis gaudir de l’itinerari i facis servir els teus dots d’observació i els teus coneixements musicals: resol correctament les proves que et proposem i podràs guanyar un lot consistent en audiovisuals i llibres.

Recull la teva butlleta amb les preguntes a les biblioteques, i lliura-la amb les respostes abans del dissabte 22 de maig.

Busca les paraules que manquen per completar els fragments als aparadors de les botigues dels Màrtirs del setge de 1714 i Sant Pere* i esbrina quin és el títol de la cançó i qui l’interpreta. No pateixis, t’hi ajudem amb unes pistes!

Fes l’itinerari, llegeix la cita, i resol els reptes!


diumenge, 2 de maig del 2010

El vídeo del diumenge: L'art de la fuga


Ja és mitjanit, o sigui diumenge. La lluna està minvant, però encara és una autèntica llanterna. Sota la seva llum la muntanya té una aparença immortal. Estava abans que tu i et sobreviurà. Sense escarafalls.

T'espera una llarga nit, ritual. Música fins les tantes. El desaforat volum de la festa contemporània. L'alegria imperfecta i compartida. Però ara estàs sol, a casa, en silenci. I necessites - quasi físicament - una música prèvia que et traslladi ara i aquí a un món preindustrial.

No dubtes: és l'última peça de Bach, que no va completar mai. "Art de la fuga, contrapunt XIV, 3a part". La improrrogable mort va impedir que rematés aquesta obra. No has aprés a gaudir de l'arquitecte rigoròs que era Bach, potser perquè mai no l'has sorprés despentinat. Qui sap si aquesta és la raó per la qual aquesta peça interrompuda, sense final, amb el contrapunt inconclús, et depara una apertura interior especial.

Era l'inconcebible 1750. El manuscrit va acabar aquí:




Aquest diumenge, únic, necessites aquesta música abans de la dissolució nocturna. I és ell l'innombrable, l'intercessor. Segurament el millor intèrpret de Bach, i un dels més grans pianistes de tots els temps. Quan es va filmar aquest vídeo, ja feia anys que s'havia retirat dels escenaris i només enregistrava a estudis de gravació. Com és possible què puguis veure aquestes imatges? Quina estranya meravella fa que puguis assistir als moments més íntims de la història recent quan tu ho vols, a la teva pròpia casa, a la teva soledat?

Tot és necessari. La seva cadireta minúscula, vella. La mà esquerra, que dibuixa música aèria abans d'aterrar sobre el teclat. Encorbat, atent i alienat alhora, el pianista avança cap al crispament final. Aquesta mà esquerra que torna a separar-se del piano l'últim segon per apuntar bruscament amunt, cap al final involuntari provocat per la mort física del compositor.





Ja estàs preparat. Conscient i efímer, gràcies a la fascinació musical. El que t'espera serà una nova fuga inconclusa i nocturna. Va, surt. La màquina s'interromp després de qualsevol nota.

No importa. Què ha d'importar. La muntanya, al matí, encara estarà allà.



divendres, 30 d’abril del 2010

Elliott Smith. Un noi estimat pel cinema.

És una nit de gener i la sala d’un cinema esdevé el millor lloc possible per protegir-se del fred que des de fa dies fustiga Barcelona. Sóc al costat de la meva noia veient “Up in the air” i el nom de la ciutat del personatge que interpreta George Clooney em resulta familiar. Omaha no és New York, ni Chicago, ni cap altra de les ciutats nord-americanes que la gran pantalla ha convertit en icones de la localització cinematogràfica, així que no acabo d’entendre perquè em sona tant aquest municipi de l’Estat de Nebraska on el protagonista té fixada una residència que no li agrada gens ni mica freqüentar. De sobte, una música familiar impregna la nit d’una atmosfera malenconiosa, màgica, freda i càlida al mateix temps, i la veu d’Elliott Smith surt dels altaveus per acaronar la gent que es manté asseguda a les butaques. Mai no hagués marxat d’aquella platea del carrer Floridablanca, mai mentre continués sonant eixa melodia disposada a sublimar una seqüència qualsevol de l’última pel·lícula del creador de “Juno”. En aquell moment ho vaig entendre: havia sentit parlar abans d’Omaha perquè és la ciutat on va néixer un dels meus artistes predilectes, l’Elliott Smith, i Jason Reitman -director de la pel·lícula que estava veient- l’havia volgut homenatjar just en el moment en què la seva ciutat ocupava la pantalla.
No havien passat ni 72 hores des que m’havia posat un dvd a casa per matar una de les meves freqüents nits d’insomni. La falta de son pot ser dramàtica, però res contribueix tant a cultivar el gust per la lectura i el cinema, així que en el desvetllament d’aquelles hores “
Paranoid Park” fou el títol triat per treure-li profit a una nit que ja semblava perduda. Les obres de Gus Van Sant o bé m’entusiasmen o bé em resulten abominables però, curiosament, en aquesta ocasió la pel·lícula transcorria provocant en mi un sentiment d’absoluta indiferència, fins que la veu de Smith va començar a sonar subtil i engalipadora, com de costum. Encara que l'Elliott Smith va néixer a Omaha, va passar la major part de la seva vida a Portland, ciutat de l’Estat d’Oregon on es desenvolupa “Paranoid Park”, i el director d’aquesta pel·lícula tampoc va desaprofitar l’ocasió de fer-li l’ullet a un songwriter pel que sempre ha sentit una autèntica devoció.
Corria l’any 1997 quan Gus Van Sant va dirigir “
l’Indomable Will Hunting”, pel·lícula protagonitzada per Mat Damon i Robin Williams que incloïa 5 cançons d’Elliot Smith. Un d’aquests temes -Miss Misery, concretament- fou nominat en l’edició dels Oscars de 1998 com a millor cançó original. Aleshores, el món hollywoodenc semblava engolit per la febre “Titànic”, i l’obra de James Cameron es va emportar, entre d’altres, el guardó a la millor cançó, interpretada per la cantant franco-canadenca Céline Dion. Probablement, la cerimònia de lliurament dels premis Oscar de 1998 passarà a la història per l’èxit rotund de la pel·lícula de Cámeron, però l’únic que molta gent recorda d’aquella gala és l’actuació d’un jove Elliott Smith que va sortir a l’escenari amb la seva habitual timidesa per interpretar la cançó que li havia valgut la nominació. El cantant, armat amb la seva guitarra i enfundat en un vestit blanc va interpretar el tema amb la candor i la sensibilitat que li eren característics, aportant a aquella estrambòtica festa un toc de subtilesa que fou notablement aplaudit pels presents.

“L’Indomable Will Hunting” no havia estat la primera pel·lícula on sonava la música d’Elliott Smith, ja que uns mesos abans dues composicions del seu àlbum Either/Or formaren part de la banda sonora de “The maker”, film de Tim Hunter que a l’Estat espanyol va ser traduït com a “Lazos de muerte”.
El cinema es convertia així en el més potent AMPLIficador de la música del jove cantautor, fins i tot d'aquella que havia composat anys enrere amb la seu grup
Heatmiser. Un dels temes creats per aquesta banda de Portland -Rest My Head Against the Wall- es podia escoltar en una comèdia de Jake Kasdan protagonitzada per Bill Pullman i Ben Stiller que portava per títol "Zero Effect" (1998).
Al 1999, moltes sales estrenaren "
American Beauty", pel·lícula de Sam Mendes que comptava amb un fons musical de primer ordre, amb peces de Thomas Newman, Eels, Bety Carter i The Who, entre d’altres. I, com a part d’aquesta meravellosa banda sonora es trobava la veu d’Elliott Smith interpretant Because, cançó del grup que, sense cap dubte, més va influenciar-lo artísticament: The Beatles.
Des d'“American Beauty” fins avui, gairebé cada any s'ha estrenat almenys una pel·lícula que compta amb el valor afegit que aporten les cançons de l’antic membre de Heatmiser, com per exemple "
Keeping the Faith" (2000); "The Martins" (2001); “The Royal tenenbaums” (2001); "The Girl Next Door" (2004); "Thumbsucker" (2005); “The Go-Getter” (2007); "Georgia Rule" (2007); "Une Vignette de Mélancolie" (2009) o "Smokin' Aces 2" (2010). Fins i tot obres tan marcadament europees com “Ora o mai più” (2003) o “Die österreichische Methode” (2006), han estat tocades per la gràcia de les seves melodies.

In Memoriam

Recentment, un director filipí anomenat Gil Reyes ha estrenat el documental “Searching for Elliott Smith”. Malauradament, com massa sovint ocorre amb moltes obres, la cinta no ha estat projectada a les sales del nostre país, així que desconeixem el seu contingut. Sabem que fou prou aclamada a la 24a edició del Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, però hem pogut esbrinar que al llarg de tot el film gairebé no sona la música del seu protagonista, la qual cosa no ens convida a promoure un pronòstic favorable de la pel·lícula. El que hem pogut llegir a internet és que el documental se centra massa en la tràgica mort del cantant i en la persona que fou la seva última parella sentimental, Jennifer Chiba.
És lícit pensar que la figura d’Elliott Smith s’ha magnificat a conseqüència de la seva mort i de les circumstàncies en què va tenir lloc, però cal recordar que abans de la seva notorietat en la música de cinema, abans de “l’Indomable Will Hunting”, abans d’aquella cerimònia de lliurament dels premis Oscar que el va popularitzar, l’Elliott ja havia estat protagonista de dos documentals, “Lucky Three an Elliott Smith Portrait” (1997) i “Strange Parallel” (1998). L'Elliott havia sigut l'objecte narratiu d'aquest parell de curtmetratges perquè els seus directors -Jem Cohen i Steve Hanft, respectivament- s’havien sentit extraordinàriament atrets pel talent d’un noi que llavors no superava el 25 anys d’edat, un xiquet de Portland nascut a Omaha amb un talent especial per a la creació musical, i que no tan sols va sublimar qualsevol seqüència de qualsevol pel·lícula, sinó que va deixar un llegat que ha passat a formar part de la banda sonora de milers i milers d’ànimes, insomnes o no, a les quals la tristor de les seves cançons no només no els deprimeix sinó que els omple d’una enèrgica tendresa. Perquè si demà, com tants altres cops, a l'agafar el metro per anar a la feina, el nostre MP3 reprodueix “Between the bars”, “Angeles” o “All cleaned out” la vida podrà seguir semblant insensatament hostil, però el món es percebrà molt més bonic.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...