dilluns, 15 de setembre del 2008

Nuclear sí, per suposat



El món és un lloc perillós per viure. No pels que fan mal, sinó pels que no fan res per evitar-ho.
Albert Einstein.

Aviador Dro - Nuclear Si


Found at skreemr.com



Recordo que quan era petita tenia dues pors: a passejar per un bosc i caure en unes arenes movedisses (sempre sortien a les pel·lis de Tarzan dels dissabtes a la tarda) i a la guerra nuclear, sobretot després que vaig veure El Día después, un film de Nicholas Meyer de l'any 1983.

La dècada dels 80 va ser la dècada de la por. A Espanya, la por al fantasma de la dictadura que més que fantasma era un zombie; la por a la droga: recordo la mare dient-me que mai agafés un caramelet d'un desconegut; la por a l'atur: anys durs per als obrers, acomiadaments, cues a l'INEM, crisi econòmica; i la por més gran de totes, la por universal a la guerra nuclear.

La por a la destrucció total i l'anihilació de la vida al planeta va arrelar entre la població occidental després de la Segona Guerra Mundial, quan les imatges dels efectes devastadors de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van impactar en les retines i en el cor dels ciutadans. Comença la consciència del perill que suposen les armes nuclears però també comença la Guerra Freda i amb ella la paranoia.


OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark). Enola Gay. Àlbum: Organisation (1980)


Enola Gay by Orchestral Manoeuvres in the Dark on Grooveshark


NENA. 99 Red Balloons. Àlbum: 99 Luft Balloons (1984)


99 Red Balloons (Album Version) by Nena on Grooveshark

SUN RA & HIS OUTER SPACE ARKESTRA. Nuclear War. Àlbum: Nuclear War (1982)


Nuclear War by Sun Ra & His Outer Space Orchestra on Grooveshark



Durant la dècada dels 80, russos i americans desenvolupen una carrera armamentística tan imparable com absurda. Ronald Reagan retalla la despesa pública en educació i serveis socials del seu país i, en canvi, impulsa un impressionant pressupost per organitzar un sistema anti-missils anomenat Iniciativa de Defensa Estratègica (SDI) que garantís la defensa del territori nord-americà davant de qualsevol atac nuclear. La premsa no triga en batejar aquesta iniciativa com Star Wars i el Kremlin posa el crit al cel: Yuri Andropov creu immiment l'atac nuclear americà. La situació tensa entre les dos superpotències provoca que la població mundial cregui en la possibilitat real d'una guerra nuclear.

STING. Russians. Àlbum: The Dream of the Blue Turtles (1985)


Russians by Sting on Grooveshark


MIDNIGHT OIL. US Forces. Àlbum: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1 (1983)


US Forces (Remastered) by Midnight Oil on Grooveshark


NINA HAGEN. Russian Reggae. Àlbum: In Ekstasy (1985)


Russian Reggae by Nina Hagen on Grooveshark


POLANSKY Y EL ARDOR. Ataque preventivo de la URSS. Àlbum: Chantaje emocional. Ariola (1983)




El cinema dels 80 va contribuir també a arrelar la por a la guerra nuclear en l'inconscient col·lectiu. Pel·lícules com El día después, Juegos de guerra (1983) de John Badham o Testamento final (1983) de Lynne Littman van concienciar als espectadors de les tràgiques conseqüències d'una hipotètica i possible guerra atòmica. La carga dramàtica d'aquests films requeia en mostrar la catàstrofe en un entorn quoditidà, amb personatges versemblants amb els quals els espectadors es podien identificar fàcilment. Altres pel·lícules com la popular Mad Max, mostraven la situació d'un món post-nuclear on la depravació i la violència eren monedes de canvi dels supervivents.


DEPECHE MODE. Black Celebration. Àlbum: Black Celebration (1986)

Black Celebration by Depeche Mode on Grooveshark




THE SISTERS OF MERCY. Black Planet. Àlbum: First and Last and Always (1985)
"So still, so dark all over Europe" "Run around in the radiation" "Run around in the acid rain" "Tune in turn on burn out in the acid rain on a... Black Planet."


Black Planet by The Sisters of Mercy on Grooveshark



El cinema però també la música va reflectir aquesta por al que va estar a punt de succeir un 25 de setembre de l'any 1983, quan el tinent coronel Stanislav Petrov va salvar la humanitat del desastre. El militar, encarregat d'alertar els seus superiors de qualsevol atac, va creure que es tractava d'un error informàtic el que detectava l'ordinador del seu búnquer: 5 míssils americans s'havien disparat contra la URSS. La gent no comença una guerra amb només cinc míssils, va dir Petrov. I així era, un error, una falsa alarma. Gràcies a aquest home, avui podem explicar la història.

THE SPECIALS. Man at C & A. Àlbum: More Specials (1980)
Warning, warning, nuclear attack / Atomic sounds designed to blow your mind /
World war three - Nuclear attack /Rocking atomically - This third world war - Atomic sounds...


Man at C & A by The Specials on Grooveshark


THE SMITHS. Ask. Àlbum: Rank (1986)
so ask me ask me ask me because if it's not love then it's the bomb the bomb the bomb the bomb the bomb the bomb the bomb that will bring us together if it's not love then it's the bomb then it's the bomb that will bring us together...



Ask by The Smiths on Grooveshark



La guerra nuclear és un tema recurrent en moltes cançons dels 80. Algunes, més líriques, parlen d'amor en temps de guerra; d'altres, més políticament compromeses, ataquen durament un sistema que respon sense escrúpols als interessos de la indústria armamentística. L'antibelicisme és més present que mai.







THE STRANGLERS. Always the Sun. Àlbum: All Live and All of the Night (1988)
How many times has the weatherman told you stories that made you laugh? / You know its not upto the Politicians and leaders, when they do things by halves. /Who gets the job? / Of pushing the knob. /Thats what responsibility you draw straws for if your mad enough. 

 Always the Sun by The Stranglers on Grooveshark



DEAD KENNEDYS. Kill The Poor. Àlbum: Fresh Fruit for Rotting Vegetables (1980)
Efficiency and progress is ours once more / Now that we have the Neutron bomb / It's nice and quick and clean and gets things done / Away with excess enemy / But no less value to property /No sense in war but perfect sense at home...


Kill The Poor by Dead Kennedys on Grooveshark


BAD RELIGION. Part III. Àlbum: How Could Hell Be Any Worse? (1982)
A final page is written/ in the books of history/ as man unleashed his deadly bombs/ and sent troops overseas/ to fight a war that can't be won/ and kills the human race/ a show of greed and ignorance/ man's quest for dominance/ they say when a mistake is made/ a lesson has been learned/ but this time theres no second chance/ the hate engulfs the world/ a million lives are lost each day/ a city slowly burns/ a mother holds her dying child/ but no one is concerned.


Part III by Bad Religion on Grooveshark


LEVEL 42. The Sun Goes Down. Àlbum: A Physical Presence (1985)
I don't wanna go to war, I don't wanna go to war I said I know what I want and I don't wanna go war - do you follow me? I saw a soldier standing in a bar looked so tired he'd come so far he said "I need to love someone, before they drop the atom bomb...

The Sun Goes Down (Living It U by Level 42 on Grooveshark




Però no només els afers exteriors entre les potències del món contribueixen a incrementar la psicosi. Un fatídic 26 d'abril de l'any 1986 el món es lleva commocionat amb la notícia del que esdevindrà l'accident nuclear més gran de la Història: l'explosió a la Central Nuclear de Txernòbil.
Els efectes del núvol radioactiu que es va desprendre d'aquella catàstrofe han estat devastadors:

- 200.000 víctimes;
- 270.000 casos de càncer en el món dels quals 93.000 són mortals;
- disminució de la capacitat de defensa del sistema immunitari dels afectats;
- envelliment prematur d'uns 7-9 anys;
- malformacions i mutacions genètiques;
- 350.000 persones reallotjades;
- més de 5 milions de persones que encara viuen a les zones contaminades;
- pèrdua de les terres agrícoles per la contaminació, crisi econòmica;
- trastorns sòcio-psicològics...

[Dades extretes de la pàgina web de Greenpeace. ]


TALKING HEADS. Burning Down the House. Àlbum: Speaking in Tongues (1983)

Burning Down The House by Talking Heads on Grooveshark


La caiguda del mur de Berlín l'any 1989 representa simbòlicament el final de la Guerra Freda. La URSS havia iniciat, amb l'arribada de Gorbatxov al poder l'any 1985, una etapa de transformació i reformes radicals coneguda com a perestroika que va atreure les simpaties del món occidental. Els russos deixen de ser l'enemic, i la possibilitat d'una guerra nuclear comença a esvair-se.

ULTRAVOX. Dancing With Tears In My Eyes. Àlbum: Still on Fire (1984)
La lletra d'aquesta cançó parla d'un noi que decideix exhaurir els últims moments de la seva vida amb la noia que estima, abans de la imminència d'una guerra nuclear. Què faríeu vosaltres?


Dancing With Tears In My Eyes by Ultravox on Grooveshark


Ara, tot i que coneixem la perillositat demostrada de l'energia nuclear, del seu fracàs econòmic, de la seva intíma relació amb els usos militars i de l'impacte mediambiental dels residus radioactius, sembla que els habitants del planeta tenim altres pors. Fins la por passa de moda i és rellevada per una de nova. Però jo continuo inquietant-me (i indignant-me) quan llegeixo sobre l'incendi de Vandellòs, sobre els abocaments que els països desenvolupats produïm (el 90 per cent dels residus tòxics del planeta, 300 milions de tones anuals durant la dècada dels 80), sobre el que paguem als països africans per desfer-nos de la nostra brossa radioactiva (1,9 euros per tona, cent vegades menys que a Europa).

Amb aquesta realitat i amb aquestes perspectives, esperem que el final del compte enrere per a la destrucció de la vida al planeta es quedi només en el títol d'una popular cançó de heidi metal que va arrassar com una bomba a les llistes d'èxits dels 80:


EUROPE. The Final Countdown. Àlbum: The Final Countdown (1986)



Si voleu consultar una llista exhaustiva de les cançons sobre aquest tema editades a la dècada dels 80, clickeu aquí.

dissabte, 13 de setembre del 2008

La Discoteca d'Ampli, XX: Naked Lunch





Naked Lunch
Music from the Original Soundtrack. Howard Shore, Ornette Coleman, The London Philharmonic Orchestra
(RCA, 1992)





Film de David Cronenberg a partir de la novel·la homònima de William S. Burroughs, un clàssic de la literatura beat escrit sota els efectes de tot tipus de drogues. El viatge a l'interior de la ment d'un addicte i el funcionament d'un cervell completament socarrimat. Els capítols d'una novela absolutament caòtica son diferents llocs mentals per on circulen al·lucinacions combinades amb reflexions antisistema. La màquina d'escriure de Burroughs és la prolongació directa dels seus pensaments sense cap filtre racional.
Al principi del film, Jack Kerouak i Allen Ginsberg (amb altres noms) discuteixen sobre la conveniència de revisar i recomposar el que s'ha escrit o deixar fluir lliurement l'expressivitat sense remordiments.

La pel·lícula és una recreació dels elements que envoltaven la vida de l'autor en l'època en que va escriure el text combinat amb imatges de les al·lucinacions provocades per la droga narrant una història tan real com crua i violenta.

Amb aquest material visual, la partitura de Howard Shore ens porta a un territori fred, tenebròs i distant on les ràfagues del saxo d'Ornette Coleman suposen el contrapunt perfecte per projectar una sensació de total esquizofrènia. En mig d'aquest magma, i de la mateixa manera que al film, Shore utilitza esporàdicament elements àrabs i cites a Thelonius Monk.

Una banda sonora que aconsegueix transportar al món de la música un món literari tan complex com aquest fonamental tex de la literatura del segle XX.
Un extraordinari disc per escoltar de punta a punta i submergir-se dins els deliris d'un autor extrem i únic.

Podeu veure el trailer de la pel·lícula...

... i escoltar el tema central de la partitura:

Naked Lunch - Ornette Coleman

Cursos del Conservatori Municipal

El Conservatori Municipal de Música de Barcelona oferix aquesta tardor nous cursos oberts a tothom:

o Vols aprendre llenguatge musical?
o Introducció a l’òpera
o Famílies instrumentals
o Temes monogràfics de la història de la música

La inscripció s'obre del 15 al 23 de setembre i es pot formalitzar a través del web http://www.cmmb.cat o al mateix Conservatori:

Conservatori Municipal de Música de Barcelona
c/ Bruc 110
Barcelona
www.cmmb.cat

Read this document on Scribd: monografics_tardor_08_TRIPTIC

divendres, 12 de setembre del 2008

Barcelona anys 70' : l'underground reapareix a la Web Sense Nom


vinyeta del dibuixant Nazario Luque


La generació de barcelonins que durant la dècada dels '70 tenien entre 15 i 30 anys van viure uns anys interessants en molts aspectes.

Efectivament, a Barcelona, a Catalunya i a tot arreu la gent tenia tantes ganes de ser lliure que es van viure uns esdeveniments irrepetibles: contra la decadència d'un règim autoritari i carcamal van sorgir unes manifestacions creatives que, sense pretendre caure en la nostàlgia, avui resulten sorprenents per la originalitat, el risc i en molts casos la qualitat de moltes de les propostes.
Un veritable rrollo underground que, ni llavors va tenir gaire ressó mediàtic ni ara és gaire conegut fora de petits àmbits culturals.

Les llegendàries Jornades Llibertàries celebrades al Parc Guell (qui l'ha vist i qui el veu!) de Barcelona l'estiu del 1977 van suposar el nostre particular Summer of Love, el punt culminant d'aquell moment històric.
Realment, era un moment que es dóna poques vegades en la història dels pobles. Ni manaven els franquistes ni manaven els partits democràtics. Les institucions de l'estat funcionaven per inèrcia i sense polítiques definides. Les lleis antigues no valien i les noves estaven per fer. En molts sentits: no manava ningú!

Naturalment, allò no podia durar gaire. Clicant el cartell i llegint els participants d'aquest esdeveniment, veiem l'aplec d'una sèrie d'actor socials i culturals que no s'ha repetit mai més.


Per més informació, afegim un parell de reportatges publicats amb motiu del 30 anniversari:

Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)




L'espai web que us presentem avui tracta de recopilar documents i testimonis de primera mà dels seus protagonistes. Entre aquests testimonis hi trobem cartells com aquest que us mostrem, fotografies mai publicades, música per escoltar, textos, filmacions, enllaços a blocs i webs relacionades, espai per al debat ...


Un formidable espai molt recomanat per l'Ampli on trobareu una documentació única sobre un periode fascinant i injustament desconegut de la nostra música i la nostra cultura.


1977, els Perucho's al Saló Diana de Barcelona.



Sobre aquest i altres temes està previst a l'Ampli la publicació d'una entrevista amb un d'aquests protagonistes: el compositor i bateria Oriol Perucho.

.

dijous, 11 de setembre del 2008

Músiques del món: recomanació de novetats, Setembre '08


Periòdicament, des del Departament de Gestió de la Col·lecció del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, es proposen a les biblioteques de la xarxa diferents seleccions de novetats bibliogràfiques o discogràfiques sobre temes específics. Cada biblioteca disposa d'un pressupost destinat a aquestes tries determinat en funció del seu mòdul (petita, mitjana, gran...).

Aquest sistema possibilita que cada centre pugui completar buits en el seu fons de forma personalitzada i segons les seves necessitats. Posteriorment, el Departament recull les tries que cada biblioteca realitza sobre la selecció de novetats proposades, i centralitza les comandes als proveïdors així com la seva distribució a les diferents biblioteques.

Presentem avui la llista dels CDs de Músiques del Món (CD O a la classificació de música) que es rebrà en breu. En ella es proposen més de 100 títols intentant al màxim que no constessin ja en cap de les 190 biblioteques que actualment formen la xarxa de le província de Barcelona.
Predominen especialment els àlbums de música africana i catalana i també les músiques europees i llatinoamericanes. Com sempre, la política de selecció tracta de fonamentar-se en criteris de qualitat i diversitat.

Des de l'Ampli volem compartir la nostra feina musictecària amb la resta de companys del país, pensant que tal vegada pugui ser d'utilitat.

No dubteu en donar-nos notícia de les vostres feines i iniciatives musictecàries (animació, selecció, activitats, publicacions...). Des d'aquest espai serà convenientment amplificat i propagat entre els lectors de l'Ampli, un bloc que gaudeix d'una mitjana de 70-80 visites diàries entre col·legues de professió i melòmans en general.

Compartir ens enriqueix a tots.

Salut i Música!


Read this document on Scribd: Novetats CD0

dimarts, 9 de setembre del 2008

PLÀSTICA MUSICAL -4-: H.R. Giger, des de l'abisme



Sexe, mort, mecànica i biologia, són els elements principals que configuren l'imaginari de l'artista suís Hans Rudi Giger, nascut a Chur l'any 1940.
Giger és un autor polifacètic: dibuixant, pintor, escultor, escriptor i dissenyador de cartells, d'objectes i d'espais arquitectònics. És un artista poc reconegut per determinats sectors artístics de la cultura oficial, que rebutgen la tècnica de l'aerògraf, emprada per Giger en la seva obra pictòrica, i les col·laboracions cinematogràfiques de l'artista amb Hollywood. Perquè Giger, és sobretot conegut per ser el dissenyador del monstre d'Alien i de la criatura alienígena Sil a la pel·lícula Species.


Alien monster I. 1978.














L'estil de Giger va ser batejat per ell mateix com a biomecànic ja que sintetitza formes d'origen natural (biològic) i artificial (mecànic) traduït a nivell iconogràfic amb la unió de la matèria orgànica amb la inorgànica, fusionant la carn i el metall. Aquesta simbiosi no formula paisatges agradables, ben al contrari, genera por i ansietat, representa el costat fosc de la integració de l'home amb la màquina. L'obra de Giger suposa una metàfora posmoderna de l'impacte que la tecnologia té i tindrà en la vida dels humans. El desenvolupament d'aquest simbolisme el porta a representar una nova anatomia de la què sorgirà la figura dels biomecanoides, meitat monstres, meitat cyborgs.

Inversament proporcional al rebuig de l'obra de Giger per part de l'art oficial, la seva repercussió en moltes manifestacions de la cultura popular contemporània ha estat enorme. La seva influència abarca diferents camps creatius:
- la literatura i concretament el subgènere cyberpunk;
- el cinema fantàstic;
- el sector del videojoc i el videoclip;
- l'art del tatuatge;
- l'art fantàstic i el còmic.

Menció a part mereix les connexions de Giger amb el món de la música, sobretot amb el rock, el punk, el heavy metal i la música electrònica. L'estètica gigeriana ha causat fascinació a molts músics, per als quals Giger és una figura de culte. Trent Reznor (NIN), Marilyn Manson, Skinny Puppy, Rammstein o Korn són alguns dels admiradors de l'artista suís.

La relació de Giger amb la música sobretot la trobem en la seva faceta com a dissenyador de portades de discos, trayectòria que comença l'any 1969, quan va dissenyar la seva primera portada per al grup suís Walpurgis.


WALPURGIS. The Shiver. Maris Musik, 1969

La següent portada realitzada pel disc Brain Salad Surgery dels Emerson Like and Palmer l'any 1973 li va comportar gran èxit. En aquell moment, els E.L.P eren un grup molt famós i aquest disc, en concret, va ser àmpliament comercialitzat.




EMERSON, LAKE & PALMER. Brain Salad Surgery. Atlantic, 1973
Track: Karn Evil 9: 1st Impression, Pt 1.

La revista Rolling Stones va publicar l'any 1991 una enquesta sobre les millors portades de discos segons els criteris dels crítics més importants, d'especialistes i gent del negoci discogràfic que van constituir un jurat per crear la selecció de les 100 portades del segle. En aquesta selecció apareixen dues portades fetes per Giger: la del disc Brain Salad Surgery i la de la cantant Debbie Harry, al seu disc Koo Koo.






DEBBIE HARRY. Àlbum: KooKoo. Razor & Tie, 1981
Track: The Jam Was Moving

Giger relata que per al disseny de la portada va treballar de manera surrealista sense predeterminar el que anava a fer, interpretant el resultat posteriorment. Segons la interpretació de Giger, la imatge de la cantant es connecta amb cinc elements represetats simbòlicament amb agulles d'acupuntura. L’agulla que travessa els ulls, simbolitza el foc; la del nas, l’aire; la de la boca, l’aigua i la del coll, la terra.

El póster promocional amb la reproducció de la portada del disc de Debbie Harry, Koo Koo, va ser censurat a Anglaterra. Al metro de Londres va estar prohibit penjar el póster del disc.



Debbie Harry + Giger.














Giger ha dissenyat sis portades de discos en exclusiva i les seves imatges han aparegut en d'altres. Al primer grup pertanyen les encarregades per E.L.P, Debbie Harry, Floh de Cologne, Magma i Steve Stevens. Aquestes són les portades més importants i famoses.


FLOH DE COLOGNE. Mumien. 1974


STEVE STEVENS. Atomic Playboys. Wea, 1989



MAGMA. Attahk. Tomato, 1990
Track: Loriik Necronomicus Kahnt.

Altres portades prenen alguna de les seves imatges:



CELTIC FROST. To Mega Therion. Noise, 1985
Track: The Usurper.


PANKOW. Freiheit fuer die Sklaven (aka Freedom for the Slaves). Wax Trax, 1988


SACROSANCT. Recesses for the Depraved. 2 Loud 4 U, 1991


ATROCITY. Hallucinations. Roadrunner, 1991


DANCIG. Dancig III: How the Gods Kill. American, 1992



HIDE. Hide Your Face. Sony, 1994
Track: D.O.D (Drink or Die).



CARCASS. Heartwork. Earache, 1994
Track: No Love Lost.


DR DEATH. Somewhere in nowhere. 1999


El Paisatge de penis és un dibuix de Giger de l'any 1973 que va vendre al líder del grup punk DEAD KENNEDYS, Erich Boucher, alies "Jello Biafra". Boucher va incloure, com a póster, una reproducció d'aquesta obra a l'àlbum Frankenchrist editat pel segell Alternative Tentacles l'any 1985. El póster va ser censurat per pornogràfic per un tribunal de Califòrnia i retirat de la major part d'exemplars del disc.


DEAD KENNEDYS. Frankenchrist. Alternative Tentacles, 1985
Track: Soup is Good Food.


A banda del disseny de portades, alguns músics han col·laborat estretament amb el propi Giger com és el cas de Shine, pseudònim que utilitza el músic Schahram. Shine va realitzar l'any 1995 un àlbum conceptual titulat In the centre on trobem un parell de composicions que són transposicions musicals de les pintures de Giger amb el mateix títol. Al seu web, Giger recomana veure els dibuixos al mateix temps que s'escolta la peça musical. Aquí els teniu:



SHINE.The Primitive creature.




SHINE. The Shiner.









Altra faceta de Giger dins l'àmbit musical és la de dissenyador d'objectes, com per exemple, peus de micro o guitarres:


KORN. Videoclip del tema Thoughtless. Àlbum: Untouchables. Epic, 2002.
Al vídeo podeu veure el micro dissenyat per Giger.



Jonathan Davis, líder de Korn i amic de Giger, amb el peu de micro (2001).


Model Gigerstein.
Chris Stein, músic de Blondie, va encarregar a Lieber Instruments la realització d'un instrument inspirat en l'art de Giger. El luthier Tom Lieber va estudiar a fons l'estil de Giger i juntament amb Stein i el mateix artista van dissenyar aquest model de guitarra biomecànic i asimètric, en fusta amb incrustacions en bronze.









Altres espectaculars models de guitarra realitzats per a la marca Ibanez: [per cert, l'origen d'aquesta coneguda empresa productora i distribuïdora de productes musicals és ben curiós i el podeu llegir clikant aquí.]


















Bibliografia consultada:

"El Mundo de H.R. Giger". Tesis de Carlos Arenas Orient presentada a la Universitat de València l'any 2005. Excel·lent treball d'investigació sobre l'obra de l'artista. Es pot consultar a través del web tesisenxarxa.net

FALK, Gaby. HR Giger ARH+. Taschen, 1993

HR Giger The Official Website :
http://www.hrgiger.com/

HR Giger Official's US Site:
http://www.giger.com/Home.jsp

HR Giger Museum:
http://www.hrgigermuseum.com/

HR Giger en València. Web de l'exposició H. R. Giger: escultura, gràfica i disseny que es va poder veure del 18 d'octubre al 5 de desembre del 2007 a la Universitat Politècnica de València. Els comissaris de l'exposició van ser : Calors Arenas i Carlos Plasencia.
https://cultura.webs.upv.es/giger/val/presentacion.html

Documental del Canal ARTE emés al juny del 2006 sobre l'artista. El podeu veure
aqui mateix. Té una durada de 6:47 minuts i és en francès.

Bibliografia no consultada però recomanada:

La nueva carne: una estética perversa del cuerpo. Valdemar : Festival de cine de Sitges, 2002. En aquest llibre i, segons comenta en la seva tesis Carlos Arenas, trobem un extens article sobre l'obra del pintor suís titulat H.R. Giger: Visiones de la Nueva Carne.



dissabte, 6 de setembre del 2008

La Discoteca d'Ampli, XIX: The Meters

Ara que Nova Orleans torna a ser present en els noticiaris d'arreu del món per l'huracà Gustav potser és un bon moment per parlar d'una de les coses bones de la ciutat i l'àrea del Delta: la seva increïble escena musical. No només ha estat punt clau del blues, bressol del jazz amb llegendes com Jelly Roll Morton o Louis Armstrong, sinó que també el focus potser menys conegut i reconegut de la música funk i R&B.

La música provinent del Delta del Mississipí, a banda d'haver estat absolutament determinant en tots els estils del que avui coneixem com a música popular, és reconeixible per les seves influències antillanes, franceses -recordem que la ciutat fou fundada pels francesos l'any 1718 i alternativament va estar sota domini espanyol i francès fins el 1803, quan fou venuda per França als EUA-, afroamericanes i nord-americanes indígenes.

The Meters són un dels noms importants d'aquesta tradició. Alguns altres poden ser Dr. John, Professor Longhair, Allen Toussaint, Eddie Bo, etc. La formació, que va posar en marxa l'Aaron Neville l'any 1967, estava integrada originalment pel propi Aaron Neville, vocalista i teclista, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph "Zigaboo" Modeliste. Més tard se'ls afegiria a les percussions el germà d'Aaron, Cyril Neville, amb qui el líder formaria més endavant els Neville Brothers, que són encara quasi tota la família Neville de Nova Orleans tocant plegats.

No foren mai una banda d'èxit i es dissolgueren com a Meters el 1977 -tot i que després hi ha hagut diverses reencarnacions- però van crear escola amb un estil directe, simple i amb tones i tones de groove -ara ho comprovareu en els vídeos-, han estat qualificats com a pares del funk i per a gent com els Rolling Stones, Paul McCartney o Robert Palmer eren uns semidéus. També funcionaren com a banda de suport de luxe per a Dr. John, els propis Palmer i McCartney, Patti Labelle i altres. I foren teloners de la gira de 1975 dels Stones. Sempre a l'ombra d'altres noms amb molta més visibilitat, trobem en els Meters un nou exemple de "unos cardan la lana y otros se llevan la fama", fet freqüent entre músics i que si no recordem malament ja vam esmentar en el cas de Bo Diddley quan vam homenatjar-lo des de l'Ampli en ocasió del seu recent traspàs.

Aquí els tenim en directe interpretant Look-Ka Py Py del seu segon disc i Jungle Man l'any 1974 poc després que sortís al carrer un dels seus millors discos, Rejuvenation.


I amb el Professor Longhair, llegenda del piano blues i de Nova Orleans, fent Tipitina.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...