La Discoteca d'Ampli, XIX: The Meters

Ara que Nova Orleans torna a ser present en els noticiaris d'arreu del món per l'huracà Gustav potser és un bon moment per parlar d'una de les coses bones de la ciutat i l'àrea del Delta: la seva increïble escena musical. No només ha estat punt clau del blues, bressol del jazz amb llegendes com Jelly Roll Morton o Louis Armstrong, sinó que també el focus potser menys conegut i reconegut de la música funk i R&B.

La música provinent del Delta del Mississipí, a banda d'haver estat absolutament determinant en tots els estils del que avui coneixem com a música popular, és reconeixible per les seves influències antillanes, franceses -recordem que la ciutat fou fundada pels francesos l'any 1718 i alternativament va estar sota domini espanyol i francès fins el 1803, quan fou venuda per França als EUA-, afroamericanes i nord-americanes indígenes.

The Meters són un dels noms importants d'aquesta tradició. Alguns altres poden ser Dr. John, Professor Longhair, Allen Toussaint, Eddie Bo, etc. La formació, que va posar en marxa l'Aaron Neville l'any 1967, estava integrada originalment pel propi Aaron Neville, vocalista i teclista, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph "Zigaboo" Modeliste. Més tard se'ls afegiria a les percussions el germà d'Aaron, Cyril Neville, amb qui el líder formaria més endavant els Neville Brothers, que són encara quasi tota la família Neville de Nova Orleans tocant plegats.

No foren mai una banda d'èxit i es dissolgueren com a Meters el 1977 -tot i que després hi ha hagut diverses reencarnacions- però van crear escola amb un estil directe, simple i amb tones i tones de groove -ara ho comprovareu en els vídeos-, han estat qualificats com a pares del funk i per a gent com els Rolling Stones, Paul McCartney o Robert Palmer eren uns semidéus. També funcionaren com a banda de suport de luxe per a Dr. John, els propis Palmer i McCartney, Patti Labelle i altres. I foren teloners de la gira de 1975 dels Stones. Sempre a l'ombra d'altres noms amb molta més visibilitat, trobem en els Meters un nou exemple de "unos cardan la lana y otros se llevan la fama", fet freqüent entre músics i que si no recordem malament ja vam esmentar en el cas de Bo Diddley quan vam homenatjar-lo des de l'Ampli en ocasió del seu recent traspàs.

Aquí els tenim en directe interpretant Look-Ka Py Py del seu segon disc i Jungle Man l'any 1974 poc després que sortís al carrer un dels seus millors discos, Rejuvenation.

I amb el Professor Longhair, llegenda del piano blues i de Nova Orleans, fent Tipitina.