Ëda Díaz - Suave Bruta
Aquests són els 12 àlbums destacats entre les seleccions de novetats CD del 2024 del Departament de Gestió de la Col.lecció de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Una
proposta bimensual de música de qualitat que abasta diferents estils i
pretén ser un punt de partida per descobrir artistes i tendències
allunyades dels circuits més comercials. Un servei que es manté
actiu sense interrupcions des del 1988 i que ha anat conformant
l'estructura bàsica dels fons musicals de les biblioteques públiques de
la Xarxa de Biblioteques Municipals.
1. In times new roman... / Queens of the Stone Age
Un disc atemporal de la banda de Josh Homme que aspira a convertir-se en un clàssic del hard rock. Després d’uns anys d’estabilitat, les reines de l’edat de pedra han sabut mirar al passat i recuperar el ritme de blues de “Lullabies to paralize” i l’obscuritat de “Like Clockwork” amb una frescor inusual, sense deixar de banda els seus riffs, i uns arranjaments vocals impecables a càrrec de Homme. No sabem si les desgràcies de la seva vida personal i la pèrdua de Mark Lanegan i Taylor Hawkins, han inspirat unes lletres farcides de despit i buit existencial. El que sí que sabem és que la banda es troba en estat de gràcia i que espera el merescut reconeixement de pujar al pòdium del rock.
https://www.youtube.com/watch?v=CpYXGbdQdtc
2. World music radio / Jon Batiste
Batiste barreja la seva formació en música clàssica, la pertinença a una saga musical i la incorporació de la música popular negra de manera magistral. El currículum de Batiste, amb només 37 anys, inclou varis Grammy i Oscar, i es pot afegir el de griot de la música popular. El músic es transforma en Bily Bob Bo Bob (àlies B4) un locutor que ens va presentant els temes de l’àlbum com si estiguéssim sentint una emissora de ràdio. I ho fa amb tota una amalgama d’estils musicals que fan honor al títol del disc, amb col·laboracions venudes de tot el mapamundi: Lil Wayne, Native Soul, Lana Del Rey, Fireboy DML, J.I.D i el seu pare, Michael Batiste, entre d’altres.
Mentre gravava l’àlbum operaven la seva dona d’un trasplantament de medul·la i “Butterfly” està dedicada a ella. Un disc ple d’emocions, alegria, bon rotllo i una amalgama de ritmes que fan de l’àlbum una veritable emissora de ràdio de músiques del món. Impossible deixar l’emissió a mitges. https://www.youtube.com/watch?v=ET4U-Of0C1g
3. A Lovesome thing : live at the Philarmonie de Paris / Geri Allen , Kurt Rosenwinkel
El 5 de setembre de 2012, la pianista Geri Allen i el guitarrista Kurt Rosenwinkel es van pujar a l’escenari de la Philharmonie de Paris per oferir aquest concert, inèdit fins ara. L’àlbum pren el nom de la cançó de Billy Strayhorn “A flower is a lovesome thing” que obre l’espectacle.
Sense assajos previs, amb un repertori de 7 cançons que barreja temes clàssics i propis dels dos músics, el jazz flueix com aigua clara. Una gravació del encontre de dos gegants del jazz contemporani única, donat que Allen va morir 5 anys després. La compenetració entre el piano i la guitarra elèctrica és memorable. La cançó central “Ruby, my dear” del pianista Thelonious Monk comença amb un solo de Allen i es transforma en una autèntica masterclass de virtuosisme i improvisació. L’actuació acaba amb un tema d’Allen dedicat a Billy Taylor “Open-Handed Reach” que no havia estat mai gravat. Un tresor amagat que ha trigat sis anys en veure la llum. Un autèntic regal per als amants de la música i del jazz. Imprescindible i, malauradament, irrepetible.
4. What now / Brittany Howard
El segon àlbum de l’ex cantant dels Alabama Shakes després del seu exitòs debut en solitari amb Jaime. Si en el primer disc barrejava el funk-roc i l’electrònica amb lletres basades en les seves experiències vitals. What now? És la pregunta clau sorgida de la pandèmia, època en la que es va gravar l’àlbum. Howard es qüestiona sobre temes més existencials com el final de l’amor, la crida a la pau i la desesperança per un futur incert. En aquest àlbum Howard posa tota l’ànima però amb més distància a la seva vida personal que a Jaime. Tot això amb una combinació de tons suaus i forts que accentua la dualitat de la condició humana.
Brittany comença amb cançons calmades, amb piano i bols tibetans de vidre i es va transformant en una explosió de tambors que desemboquen en blues, funk, rhythm and blues, jazz psicodèlia i música house. La cantant va actuar com a doble solista amb Prince i la influència del cantant és present en cançons com “Poder to undo”. Si les lletres de les cançons ens ressonen a recels, indignació, desitjos, dubtes; la música simplement ens transporta a la certesa de que estem davant d’un àlbum excepcional. https://www.youtube.com/embed/iV7yWoYlDvg?si=0YITEo1i817Hx5Tx
5. Childhood tales / Isata Kanneh-Mason
L’artista evoca records d’infància amb aquesta selecció de peces de música clàssica dedicades als infants acompanyada de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra.
El punt de partida són les variacions del pianista hongarès Ernö Dohnányi d’una cançó de bressol. Kanneh-Mason va sentir aquestes variacions en un concert en directe, sense saber qui era ni l’autor ni el tema i el seu descobriment la va portar a gravar aquests contes infantils. L’àlbum comença amb variacions de la famosa obra K.265 “Ah. Vous dire-je maman” de Mozart (“Cada dia al dematí” a la traducció catalana), una peça que la pianista ja tocava a la seva infantesa.
S’inclou la Suite en sis moviments que Clause Debussy va escriure per a la seva filla de sis anys i que simbolitza un retorn a la innocència del món dels infants amb temes com “Cakewalk” i “Doctor Gradus ad Parnassum”. Per completar l’àlbum s’han escollit 13 peces curtes de Robert Schumann “Kinderszenen” que evoquen nostàlgicament la infantesa perduda.
Reminiscències de la pròpia infància de la pianista que recorda la primera vegada que els seus pares la van posar davant d’un piano. Segons les seves pròpies paraules: “Va ser a la meva infància quan va sorgir la passió per la música clàssica. Les peces d’aquest àlbum contenen certa nostàlgia d’aquells dies. Es aquesta enyorança la que vull expressar aquells que, com jo, penseu que aquest era un moment en què l’amor per la música era més senzill”.
https://www.youtube.com/watch?v=dTEhry6tqHQ
6. Il Verismo d'Oro / Saioa Hernández
En el primer àlbum en solitari, la soprano Saioa Hernández rendeix homenatge al verismo. Segons paraules de la cantant:
“Quería empezar grabando verismo porque me siento muy identificada con este estilo. En él confluyen palabra y música a la vez. En el mismo momento en el que la pronuncias, la estás interpretando. No es como en el bel canto, por ejemplo, donde puedes repetir una y otra vez la misma frase, o pararte en una sola palabra durante un buen rato. En el verismo todo es más directo, es lo más parecido al teatro.”
Dalt dels escenaris ha demostrat ser una cantant versàtil que pot amb tots els timbres i registres de l’òpera, des d’Abigaille en Nabuuco passant per La Gioconda de Amicalre Ponchielli fins Odabella en Atiila de Giuseppe Verdi, estrenada al Teatre alla Scala di Milano l’any 2018. A més a més de la seva qualitat dramàtica i un estil d’interpretació modern.
Il Verismo d’Oro és una selecció d’àries d’òperes no gaire conegudes pel gran públic i rarament enregistrades. Les òperes d’Isabeu, Lodoletta e Iris de Mascagni, L’arlesaiana i Adriana Lecouvreur de Cilea, Risurrezione i La legenda di Sakúntala de Alfano, La Wally de Catalni, Fedora i Marcella de Giordani, Il tabarro de Puccini i Francesca da Rimini de Zandonai.
Acompanyen a la soprano l’Orquestra Simfònica de Madrid i el Cor de la Comunitat de Madrid, sota la direcció de Carlos Montanaro. En el duet de Il Tabarro entre Luigi i Giorgetta, el formen Hernández i el tenor Francesco Pio Galasso i en l’ària de Francesca da Rimini canta amb la mezzosoprano Mercedes Arcuri.
La mateixa Hernández en destaca dos moments de l’àlbum: “La escena del final de Iris. Las dos escenas con coro, en realidad, junto a La leggenda di Sakúntala. Es una pieza de un gusto maravilloso, con una música que te transporta al universo de Strauss. “
Un àlbum per descobrir i gaudir una de les veus de la lírica actual que, de ben segur, serà una de les grans sopranos de la seva generació a nivell mundial.
https://www.youtube.com/watch?v=1b1TaqV_Itw
7. Kamashi Washington / Fearless moviment
Torna un dels renovadors del jazz contemporani més importants. Aquest cop acompanyat de col·laboradors xops fins a la medul·la de l’estil de Washington: Thundercat, Taj i Ras Austin, Patrice Quinn, DJ Battlecat, Brandon Coleman, Terrace Martin, George Clinton, D Smoke i BJ The Chicago Kid a la música; i Cameron Graves, Ronald Bruner Jr Tony Austin i Miles Mosley a la producció. Però l’acompanyament no es redueix a grans músics, també hi participa la filla de Kamasi, de 3 anys d’edat, al piano a “Asha The First”. Es la nena que saltironeja al voltant del saxofonista a la portada de l’àlbum. Una amalgama de col·laboracions, provinents d’altres gèneres musicals, que dona com a resultat un dels àlbums de l’any amb estils que van des del funk, passant pel minimalisme de la flauta de André 3000 a “Dream State” fins als tretze minuts de “Road to Self (KO) de ritme frenètic. L’autor torna a donar protagonisme a les bases electròniques, especialment la percussió.
El mateix músic ha definit aquest treball com un àlbum de ball, però no literalment. A l’igual que el ball és moviment i expressió, la música també expressa l’esperit a través del cos.
Si amb “The Epic” Washington va sacsejar el jazz actual com ningú ho havia fet abans durant dècades, amb aquest nou treball demostra que el músic és un dels principals referents i innovadors del jazz actual. I ho fa per a delit de tots els amants de la bona música, del jazz i de noves propostes musicals.
Cos, ànima i jazz. Tot està inclòs en aquest àlbum i per a mostra el videoclip “The Prologue”.
https://www.youtube.com/watch?v=c8cKN1rbJl4
8. Suave bruta / Eda Díaz
La baixista i cantant Ëda Diaz combina els ritmes llatinoamericans amb el pop i la música electrònica en el seu primer àlbum. Una proposta fresca i acolorida que combina el passat amb el futur. Un pont entre Medellín i les arrels familiars de la cantant amb les influències del pop del seu país natal, França.
Una diversitat musical que es veu reflectida en les artistes favorites de Diaz: des de Bjôrk, James Blake, les germanes Goadec o Sophie Bustec, àlies La Chica o Juana Molina, fins els ritmes llatinoamericans de Julio Jaramill, Lucho Bermúdez i Carlos Gardel. A cop de boleros, bambuco, cúmbies, tangos, vallenato, ritmes del carrer, electrònica i pop poc convencional Ëda Diaz conforma el seu ecosistema musical on les seves arrels són presents i transformades musicalment en ritmes acolorits i moderns.
Cada cançó de l’àlbum fa referència a una de les seves melodies tradicionals preferides, sovint transmeses en l’àmbit familiar. El títol de l’àlbum fa referència a l’èxit de Joe Arroyo (y su orquesta La Verdad) de l’any 1990 “Suave bruta” https://www.youtube.com/watch?v=wrT4PohJVcE
La cançó “Nenita” és una conversació fictícia de la cantant amb la seva àvia sobre la vida, l’eternitat i la convivència de la nostàlgia del passat amb el present.
Mentre que el títol “Tiemblas” s’inspira en el músic Rafael Escalona, un dels grans autors del vallenato. El vídeo està dirigit per Silvia Lorenzini, una cineasta també amb arrels colombianes.
Mestissatge i una amalgama de sons tradicionals i nous que traspuen bona música per allà on passen.
https://www.youtube.com/watch?v=L02kLGp7LfI
9. The other side / T Bone Burnett
Després de 20 anys de silenci, T Bone Burnett, considerat el padrí de l’estil de musica americana, torna feliçment a composar i ho fa gràcies a les seves noves guitarres. Cada tema ha sorgit de cadascuna de les seves guitarres: “cada vegada que n’agafava una en sortia una cançó”. Tenim 12 temes intimistes que ens parlen de la vida i la mort, l’amor i el desengany i, en definitiva les conseqüències d’estimar i tenir cura d’algú altre. El músic va llegir la notícia que la majoria dels hits musicals contenien la paraula “tu” a la lletra de les seves cançons. Mentre pensava en aquesta afirmació, donava voltar al significat de posar aquesta paraula en les seves cançons: “quan poses la paraula “tu” a les cançons entres en el món de la consciència, però també en el dels somnis de la gent. Quan entres dins d’aquest món has de ser molt curós”
12 melodies on els arranjaments estan fets gairebé exclusivament en instruments acústics i vocals. Tant sols amb les guitarres de Burnett i de Colin Linden i el baix de Denis Crouch aconsegueixen unes melodies elegants i compassives.
Obre el àlbum amb el tema “He came down” un tribut cristià on l’amor i la moralitat van agafats de la mà. Un amant fantasmal espera a la seva parella a “Waiting for you” mentre que a “The town that time forgot” and “Litte Darling” sembren sorgits d’un altra lloc, potser el que dona títol a l’àlbum.
Burnett torna i ho fa ben acompanyat: Rosanne Cash, el seu antic company de banda Steven Soles, el duet de folk Lucis, Weyes Blood, Dennis Crouch, Stuart Duncan, Jay Bellerose, Roy Hoffman i Weyes Blood. Torna el padrí de la música americana, per commoure’ns a tots a cop de guitarra.
https://www.youtube.com/watch?v=aGuNH18VH9c
10. Lives outgrown / Beth Gibbons.
Als seus 59 anys, després de 30 dalt dels escenaris, no hi ha projecte musical que es resisteixi a l’enigmàtica Beth Gibbons. Tres àlbums amb Portishead, un àlbum en companyia de Rustin Man (nom artístic de Paul Douglas Web, baixista de Talk Talk) Out of season al 2002 i la relectura de la Simfonía número 3 de Henkyk Gorecki amb el títol de Symphony of sorrowful songs.
Res pot aturar el geni creador de la sacerdotessa de Devon que aquest cop, una vegada superada la joventut, s’atreveix a encarar la maduresa amb un homenatge musical a tot el que representa aquesta etapa: pèrdua, dolor, expertesa, autoconeixement, soledat i també sorprenentment un tema no gaire comú en el pop i el rock: la menopausa.
Les deu noves cançons s’han gravat sense preses durant la darrera dècada i han crescut paral·lelament al cos i ànima de Gibbons. Ha estat un temps de “molts comiats”, en paraules de la pròpia cantant. Un àlbum extraordinari. 100% Gibbons. Combina el folk, la música electrònica, el jazz i fins i tot algun toc de flamenc a l’inici de la cançó Rewind. Acompanyada de James Ellis Ford a la guitarra, violoncel, flauta (del grup Simian Mobile Disco) Lee Harris a la bateria, Orchestrate Ensemble (arranjaments de corda) amb coproducció de Gibbons i Ford, més les aportacions de Harris. El tema Lost changes ens recorda a una cançó de comiat, on el pathos ascendeix a lirisme gràcies a la veu i la lletra de la cantant. L’àlbum finalitza amb Whispering Love una cançó de bressol a ritme de flauta. L’àlbum no es una evocació de la mort i del dolor que vindrà. És una ferma afirmació d’una dona madura que recorda el seu passat, conscient del present i amb un sòlid futur per davant. A la vida i a la música.
https://www.youtube.com/watch?v=sXRJWVvSGIs
11. Night Reign / Arooj Aftab
Cinquè treball d’estudi de la cantant paquistanesa, guanyadora d’un Grammy per Mohabbat que reuneix nou composicions originals cantades en anglès i en urdú. Aftab ens presenta una oda a l’obscuritat per crear el seu propi regne musical entre la tradició i el jazz. Segons l’artista la nit, és la seva font d’inspiració. El moment de repòs on convergeix el desig, l’acollida, l’amor i, en definitiva, els elements essencials de la vida. Una quietud que es reflexa en unes cançons perfumades, sensibles, delicades i amb de ritmes suaus, que acompanyen a la perfecció els moments de serenitat i solitud.
El viatge nocturn el fa acompanyada dels seus col·laboradors a Love in exile: el pianista Vijay iYer i el teclista i baixista Shahzad Ismaily. L’àlbum és el resultat de la comunitat creativa que l’artista ha fomentat a Brooklyn, Nova York. A més dels abans esmentat cal destacar-ne: Cautious Clay, Moor Mother, James Francies, Joel Ross, Kaki King, Maeve Gilchrist i Chocolate Genius.
Destaquem la cançó Na Gul’ sobre un poema escrit per la cortesa urdú del selge XVIII Hyderabad Mah Laqa Bai Chanda, mai abans musicat o els ritmes afrobeats de Raat ki Rani.
Si posem etiquetes a Aaroj Aftab podem dir que experimenta amb la poesia medieval i contemporània hindú i paquistanesa, pop experimental, jazz minimalista, folk occidental i neo-sufí. No faríem honor al seu treball. Cançons amb perfum de nit per gaudir-les i evadir-nos a la llum de la lluna. https://www.youtube.com/watch?v=Y5IOeXg1jJY
12. Killers of the flower moon (BSO)
Terra i música. Dues paraules que Robbie Robertson va traduir amb la frase: “La terra fa la música”. D’ascendència mohicana (mohawk) per part de mare. De ben jove es va traslladà del seu Canadà natal als Estats Units. De seguida acompanya a Bob Dylan a les seves gires a la dècada dels seixanta. Més tard s’uneix a altres músics per crear el mític grup de rock The band, on el binomi de terra i música segueix vigent amb cançons que evoquen espais oberts i comunió amb la natura.
Segueix la seva carrera en solitari i la combina amb la de productor i la reedició dels àlbums de The band. També es dedica a musicar bona part de les pel·lícules de Martin Scorcesse fins a la seva mort, sobrevinguda al 2023. La llista és llarga: Toro salvaje, El rey de la comedia, El color del dinero, Casino, Gangs of New York, Shutter Island, El Lobo de Wall Street, El irlandès i l’àlbum que ens ocupa Los asesinos de la luna.
La pròpia idiosincràsia de Robertson i el seu lema sobre la terra fan d’aquesta banda sonora una autèntica comunió amb la pel·lícula. La música és orgànica, una combinació de folk, blues i rock que no és un simple acompanyament ambiental sinó que aporta l’atmosfera ideal per al desenvolupament de la trama. El paradís perdut per l’ambició, els diners i el petroli. Una història real que, segurament Roberston va viure en primera persona a la seva terra natal. El músic va morir abans de l’estrena de la pel·lícula. Scorsese va dir d’ell: “Uno de mis mejores amigos, una constante en mi vida y en mi trabajo: siempre podia acudir a él como confidente. Un col·laborador. Un consejero. Intenté ser lo mismo para él”.
Robertson ens deixa un llegat musical increïble en solitari i una col·laboració excepcional en el món de les bandes sonores. Si la terra fa la música, tal i com predicava, no és d’estranyar que la família del músic demanés que es fessin donacions a una associació d’Ontario per preservar i promoure la cultura indígena.
Qui hagi vist la pel·lícula, basada en fets reals, sap que això és necessari. Robertson, amb la seva música, contribueix a aquest sentiment. Gràcies mestre. https://www.youtube.com/watch?v=HyyWd2XI1EE
