divendres, 10 de juliol de 2020

Nina Moth al Glopets d'Estiu: " Cantar, més que una decisió, és una necessitat"

Diuen que al final tot s'acaba sabent. La última sorpresa que ha sortit a la llum és que la Nina Moth canta en solitari! Després de 16 anys mostrant la seva faceta més enèrgica amb Illinoise, ara la Nina comença a mostrar la seva vessant més intimista i despullada, la que s'ha anat gestant en secret com a autoteràpia. Avui toca als jardins de la biblioteca de Caldes de Malavella, on comparteix cartell amb Anna Andreu. Parlant amb ella, hem descobert més coses d'ella. (Entrevista: Lídia Noguerol / Fotos: @1234_musik_foto_zine)



Per què vas decidir cantar en solitari? 

Diria que cantar en solitari en privat, ho faig des que tinc ús de raó. Més que una decisió és una necessitat. Ara, cantar davant la gent ja és una altra cosa (riu).
De petita era tan pesada amb les cantarelles, que em van regalar aquell típic 
radiocasset-gravadora de joguina que venia amb micro incorporat, i ja no vaig poder parar. Cantar sempre ha sigut una eina d'autoteràpia molt necessària, però alhora molt privada. És per això que no concebia mostrar a l'exterior aquesta part de mi. Més aviat el contrari.



Els companys d'Illinoise, amigues, amics, la parella i gent del meu entorn  m'havien dit moltes vegades que fes alguna cosa en solitari, però no em veia capaç. Pensar a exposar-me d'una forma tan despullada em provocava PÀNIC. No ho veia com una possibilitat real. Com a molt, com una fantasia utòpica per somiar de tant en tant. Fa uns anyets, se'm van començar a remoure coses a la panxa (més del compte) quan veia algú en solitari a l'escenari. M'emocionava i això em feia pensar. Potser no m'estava permetent quelcom que en el fons desitjava, només per la por. Vaig començar a pujar trossos de covers [versions] a les xarxes per començar a perdre aquest terror a mostrar-me i trencar el bloqueig.

Un dia, l'Eric de Llacuna em va escriure proposant-me fer un concert a Torelló. Primer vaig pensar que s'havia equivocat, més tard que s'havia begut l'enteniment. Però ell va mostrar tanta confiança, que després de pensar-ho uns dies, vaig acceptar. Al final vaig veure una gran oportunitat per enfrontar-me de cara a una de les meves grans pors.



Quantes cançons pròpies has escrit? T'ha costat compondre-les? Tens pensat fer-ne més?

En realitat no porto el compte. De fet tampoc sé a què li puc dir cançons i a què no.
Com que no estan pensades per ensenyar-les, moltes són bucles fruit de la meva atrapada tirada al sofà i no tenen gaire estructura que diguem. Potser quan vulgui donar més forma sí que em costarà. Ara mateix m'estic intentant enfrontar al caos de llibretes i gravacions escampades en discs durs al llarg dels anys. Estic descobrint coses que ni recordava... Algunes millors que d'altres. Encara he de fer un gran treball per atrevir-me a mostrar segons què. Alhora vaig fent coses noves i espero no deixar de fer-ho mai, per la meva salut mental (riu). 



Quants concerts has fet fins ara i quines sensacions has tingut? 

De moment només n'he fet 5, i algun directe en streaming durant el confinament. He tingut moltes sensacions oposades. He de confessar que, tot i que començo a agafar-li el gust, els nervis i la inseguretat em segueixen acaparant força. És una lluita interna. Tot i això, intento anar guanyant els monstres a poc a poc (riu). Encara tremolo i em cago de por abans de començar. Per això la major part del repertori encara són covers... La intenció és anar afegint temes propis a mesura que vagi guanyant seguretat. De moment m'he de concentrar massa en què no em peti un ull dels nervis XD.




He de dir que el primer concert va ser molt intens emocionalment. En realitat un punt d'inflexió. L'Alfred d'Illinoise em va proposar estrenar-me en petit comitè, com a  preparació pel concert de Torelló. I va ser la millor idea! Gràcies Alfred, Xevi, Àlex i PratGràcies a ells vaig poder-ho fer amb gent estimada i propera que mai hagués cregut poder reunir en una sala. Sentir totes aquelles persones presents em va fer sentir infinitament agraïda i recolzada, alhora que sorpresa. A més a més, el fet d'aconseguir-ho (tot i tenir la temptació de parar a cada cançó) em va donar força per seguir amb aquest repte. Tot plegat em va confirmar que em deixo limitar i enganyar per la meva pròpia ment.



 Ens podries dir cinc cançons que t'hagin influït, que t'agradin molt o que t'hagin fet decidir a cantar en solitari? 

 Uf.. Què difícil triar-ne 5…


- Don’t speak de No doubt (en realitat tot el Tragic Kingdom). Quan era petita em van deixar la cinta i mai la vaig tornar. Tenia pòsters seus a l’habitació, i cada vegada que veia a la Gwen Steffani cantant pensava: jo de gran vull cantar en un grup!




- Roads de Portishead. El grup em va marcar molt, i aquesta cançó en concret sempre m’emociona. La típica per rebolcar-se en el drama quan no et veu ningú.



- 100 % de Sonic Youth. Quan vaig entrar a Illinoise tenia una cultura musical una mica pobre. Ells em van passar el "Dirty". Encara recordo com em va petar el cap des de la primera cançó. Em va fascinar i se’m va obrir un món nou.



- A Place Called Home de PJ Harvey (per triar-ne alguna, perquè m’agraden pràcticament totes)






































I ja paro.. Que m’he passat :)

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...