Discos inconfinables - 1

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí van els primers 10!

Tex Perkins & The Dark Horses

Tunnel At The End Of The Light  (Dark Horse Records, 2015)

Una joia semioculta. La signa Tex Perkins, veuarra de The Beasts of Bourbon. Lluny de la ferocitat d’aquests, amb The Dark Horses l’elegant crooner australià ens evoca els Triffids més intimistes o les primeres obres de Mark Lanegan en solitari. Proveu a deixar-vos bressolar per la majestuosa “They Shoot Horses, Don't They?” (sí, com la novel·la d’Horace McCoy) i no voldreu sortir d’aquest túnel.

Desaparecidos

Payola  (Epitaph, 2015)

Al nostre estimat i infatigable Conor Oberst (ànima de Bright Eyes, membre de Monsters of Folk…) se li ha despertat la seva vena més punkrockera i ha decidit fer reaparèixer els seus Desaparecidos, banda de durada fugaç amb què va gravar un altre aguerrit elapé el 2002. Irrebatibles himnes com “The Underground Man” faran les delícies dels seguidors de Cloud Nothings o dels Hüsker Dü més lírics.

Dayna Kurtz

Rise and Fall  (M.C. Records, 2015)

Després d’una sèrie de discos on la cantant de New Jersey s’expressava a través de material aliè, l’autora de l’eterna “Love Gets In The Way” ha tornat a compondre les seves pròpies cançons. I amb excel·lents resultats. La tremenda força de la seva veu segueix remetent-nos a titans com Nina Simone o Jeff Buckley. Es nota, també, l’empremta de Mavis Staples, amb qui ha estat de gira. Una delícia.

Nathaniel Rateliff & The Night Sweats

Nathaniel Rateliff & The Night Sweats  (Stax, 2015)

Difícil destacar entre tants revivalistes del soul, però el nou projecte de Nathaniel Rateliff (abans cantant de folk) i la seva vigorosa banda no s’alinea amb altres revisions complaents del gènere. Entre cadències pròpies de Sam Cooke, percussions contundents i la volcànica gola de l’home de Missouri, trobem una fúria latent. El single “S.O.B.”, amb empenta de l’escola Isley Brothers, és definitori.

Elvis Costello

Unfaithful Music & Soundtrack Album  (UMe, 2015)

Recopilat pel mateix autor i concebut com a “banda sonora” de les memòries que acaba de publicar (Unfaithful Music & Disappearing Ink), no és un greatest hits (encara que no faltin “Alison”, “Oliver’s Army” o “I Want You”) sinó un apassionant recorregut per la seva brillant i proteica carrera, que funciona com una suite. Un plaer per als seus seguidors, una fascinant porta d’entrada per al neòfit.

Rokia Traoré

Né So  (Nonesuch, 2016)

Mentre PJ Harvey ocupa totes les portades, no ens hem d’oblidar d’una altra amiga de John Parish, productor de totes dues, la maliana Rokia Traoré, que porta divuit anys i sis discos demostrant que la fusió entre sons africans i occidentals pot donar fruits molts saborosos. La continuació del sensacional Beautiful Africa (2013), amb versió inclosa del clàssic “Strange Fruit”, n’és una nova prova.

The I Don’t Cares

Wild Stab  (Dry Wood Music, 2016)

No importa que la reunió dels seus Replacements fos tan fugaç. No importa que els extraordinaris discos de Paul Westeberg en solitari siguin, any darrere any, ignorats per mitjans i aficionats. El que importa són les cançons, i en aquest projecte a mitges amb la seva amiga Juliana Hatfield, l’huracà de Minnesota en va sobrat, com de costum: més píndoles irresistibles amb el seu segell característic.

Mark Eitzel

Hey Mr. Ferryman  (Merge, 2017)

N’hi ha prou amb punxar el disc uns segons per adonar-nos de quant trobàvem a faltar la veu profunda i xiuxiuejant de l’antic líder dels fabulosos American Music Club. Després d’anys sense notícies seves, aquí el tenim amb un dels seus millors treballs. Sense abandonar el seu estil tan especial que combina sàviament rock, folk i jazz, Eitzel sona més lluminós que de costum (l’ex Suede Bernard Butler produeix el disc).

Garland Jeffreys

14 Steps to Harlem  (Luna Park, 2017)

Tercer elapé del bard de Brooklyn des que va reaparèixer amb el sensacional The King Of Between (2011). Rock, soul, reggae, blues, sentits homenatges a Joe Strummer, John Lennon o Lou Reed (Laurie Anderson, la vídua del seu amic, col·labora en el tema que tanca el disc)... res allunyat de les obres que el van fer gran als setanta. Ja seria hora que algun promotor s’animés a portar-lo per aquí…

Alejandro Escovedo

Burn Something Beautiful  (Fantasy, 2017)

L’estimat cantautor texà demostra el seu pletòric estat de forma (també als seus directes) amb aquesta nova vibrant col·lecció de cançons a cor obert. Sovint rodejat de bons admiradors, l’acompanyen aquesta vegada Peter Buck i Scott McCaughey (R.E.M., Young Fresh Fellows...), que han escrit a mitges amb Escovedo totes les cançons i han produït el disc. Un disc preciós que crema.