I després en tinc moltes que les he anat generant jo però que encara no les he fet mai. I també n’he fet d’altres per encàrrec. El que mola de les audicions és que aprenc molt. No només de la gent que a vegades fa preguntes, sinó també perquè preparar-les t’exigeix un extra. És curiós que les hagi acabat fent-les a les biblioteques perquè al principi estaven pensades per llocs com el Convent de Sant Agustí i en cicles de tres.
I també està bé! Jo que em puc considerar prescriptor musical, em fio d’altres prescriptors musicals. Jo vaig a buscar aquesta gent perquè m’expliquin coses d’un gènere concret. I per mi la biblioteca també és el contacte humà. Tampoc és el mateix està estudiant a casa tot sol que està allà encara que estiguis al teu món. Les biblioteques són el club del món que més socis té, més que el Barça! Quasi tothom té un carnet de biblioteques! Encara que potser molts no el fan servir.
A la biblioteca
I com a prescriptor o com a biblioteca doncs de vegades has de tenir música que saps que caducarà, però que en aquell moment has de tenir. Potser en un futur no caldrà que la tinguis físicament. Jo t’ho dic des del meu punt de vista i com a usuari de biblioteques. Però com he dit crec que no té sentit anar només a allò digital com quedar-se només amb allò analògic. Els dos formats haurien de conviure. Jo agafo llibres de música i CD. Els CD me’ls escolto i m’agrada llegir el llibret. I si m’interessa molt potser me l’acabo comprant.
CD
Prefereixo això que no pas escoltar-lo al You Tube o a l’Spotify, perquè per mi no és el mateix. No et perds tant com et pot passar a la xarxa. Comences a buscar de quin any és, et recomanen discos semblants i acabes perden molt el temps amb aquestes coses. Que estan bé però que són complentàries. Vaig estudiar Història de l’Art, que va ser una merda de carrera. El que no em va agradar és que em dirigissin tant les coses. S’ha de ser més creatiu i donar una oportunitat a a gent i si algú no ho pilla, després li expliques.
CD Player
El que és interessant és que la gent arribi a les seves pròpies conclusions, que no necessàriament han de ser les mateixes que les teves. Té a veure amb el que et comentava abans, que si fas etnomusiclologia et fixes més en l’estructura socials i si fas musicologia en les estructures musicals. La música de Mozart també té a veure amb la societat en la que vivia. La manera com utilitzen el terme [etnomusicologia], ja em sembla fatal. I encara em sembla pitjor “world music”.
World Music
El més important és que t’arribi la música. Tots som partidaris d’escoltar la música que ens agrada però també cal que ens forcem a escoltar coses noves. Si escoltes sempre el mateix, acabes escoltant grups de segona. És clar que també hi ha grups que s’han quedat a segona, però que són de primera perquè que no han arribat enlloc.
Què creus que faltaria de música en una biblioteca?
Doncs no ho sé. Depèn de la biblioteca. A les que vaig jo la música sí que està present. Ho podem equiparar amb entendre que la música té tanta importància com la literatura. Tenen la mateixa importància “El Quijote” que la música dels pigmeus. Per mi estan al mateix nivell cultural. També intensificaria més la diferència. Intentar que no només hi hagués música sinó que fos un lloc on descobrir coses noves.
Una mica un Finis Africae. S’haurien de fer activitats que es relacionessin amb la música de manera més natural, no sé com dir-ho. De les biblioteques el que m’agrada molt, és que totes són diferents, tant els espais com les activitats i això és molt enriquidor. A les activitats paral·leles hi ha gent que xerra més, d’altra que xerra menos, n’hi ha que ho fan com si expliquessin un conte, etc.
La biblioteca d' "El nom de la Rosa"
A part del format i dels préstecs, intentar que hi hagués més activitats relacionades amb la música i amb la música i altres coses. Per exemple, literatura i música. I sobre la música intentar posar el focus més enllà d’Europa. Quan vaig anar a Ràdio Àfrica vaig xerrar d’això. Quan organitzo concerts de música africana acaben vinguent pocs africans i em pregunto com ho hauria de fer perquè vinguessin, com arribar a aquest públic. Que hi hagués un lloc on es pogués trobar aquesta música i que fos un lloc de socialització de diferents classes i cultures.
Cloud
El núvol està molt bè, però al final t’hi perds. A les meves audicions hi ha gent que ve i que controla i hi ha gent que no sap absolutament res. I a mi això em sembla molt interessant. Algú que digui, no, jo d’això no en tinc idea. Després es tracta de trobar l’equilibri perquè el que en sap no s’avorreixi i marxi i l’altre entengui el que explico. També molaria que hi hagués més conversa entre tots. Entre els usuaris i els que estan relacionats amb la música. Vull dir que no han de ser sempre experts els que facin les audicions. Tornant a la pregunta, penso que les biblioteques fa molts anys que tenen una xarxa i que estant molt integrades. Penso que sí que tenen futur, però que jo ho pensi no vol dir que es mantinguin (riu). I ho dic des de la perspectiva d’una persona que les usa i que hi fa activitats.
BALLAR D’ARQUITECTURA. RIEMBAU INFORMA
Una altra ofici que has fet en el món de la música és el de plumilla en diferents revistes.
He escrit al Mondo Sonoro. Recordo dues anècdotes d’aquesta època: Vaig entrevistar Up, Bustle & Out i amb aquell accent jamaicà que tenien no vaig entendre res. Sort que era pregunta i resposta i ho vaig poder arreglar. I l’altra és la Nawja Nimri, amb aquella veu tan sensual que té i va i quan acabo l’entrevista m’adono que no s’ha gravat res. I vaig haver d'escriure-la de memòria. Llavors vaig veure que a la nota de prensa del disc havien posat alguna de les coses que jo havia dit o sigui que els devia agradar l’entrevista. Vaig fer un article i vaig escriure el que recordava que m’havia dit. També havia fet un fanzine Verd i blau fa papau i havia escrit a L’Individu Ocult i al Disaster.
Logo de la revista
Com vas anar a parar al periodisme musical?
Hi vaig anar a parar perquè havia fet ràdio, perquè m’agradava la música i perquè vam anar amb en Marçal a portar discos de Bankrobber al Mondo Sonoro i la veritat, no ens havien fet mai gaire cas però sempre havíem tingut molt bon rollo i ens van dir que perquè no col·laboràvem i vam començar a escriure per a ells.
Has parlat de la ràdio. Recordo que eres molt fan de “Flor de pasión”.
I encara ho soc! Mira, quan parlàvem d' ídols i no ídols, un moment especial per mi va ser quan vaig conèixer en Juan de Pablos. Una persona molt tímida. A més després va parlar del nostre fanzine a la ràdio i va ser guau! El periodisme musical és complicat i més ara, perquè tothom té accés immediat a la música. O sigui quan en Lluís Lles t’explicava coses d’electrònica al “Dance de Lux” hi havia una part de misteri que ara s’ha perdut perquè tu no sabies com sonava allò. Ara aquest misteri s’ha perdut i s’ha de trobar una altra format. O sigui, té sentit fer entrevistes d’una página? Potser val més la pena fer-les més llargues i aprofundir més. Avui en dia una crítica d’un disco de què serveix si la gent pot escoltar el disco al segon? Serveix un format que vagi més enllà o que tingui un sentit més artístic.
Juan de Pablos. Flor de Pasión
Moltes revistes, per exemple el Rockdelux, intenten està com al dia i és molt difícil. Jo ho he intentat amb el trap i el reggaeton i de moment no hi he entrat. Pot ser que d’aquí un temps m’agradin. Fa un temps l’autotune tampoc m’agradava i ara hi ha algunes coses que sí. Està al día és molt difícil i potser és millor no estar-hi i aprofitar tots els coneixements que tens per fer una lectura més profunda i dedicar més estona a escoltar i analitzar.
Portada de la revista
Al Wire hi ha unes entrevistes molt llargues i això està bé. Una crítica d’un disco, d’un concert de seguida són a la xarxa i penso que no té cap sentit que estiguin a la prensa musical. Amb el cinema una crítica té més sentit, perquè igual la llegeixes i decideixes si vas a veure la pel·lícula o no. I amb un llibre igual, però amb la música és tan instantani! Poses “play” i ja la sents. Vale que potser no el sentiràs tot perquè dura quaranta minuts, però ja veuràs si t’hi tires o no.
Però si t’agafes la crítica o la premsa musical com un gènere literari, si que té sentit.
A veure, jo penso que entre el que fa en Kiko Amat que explica que ha esmorzat amb no sé qui i una crítica ascéptica, hi ha un entremig. Jo bàsicament llegeixo llibres de música, premsa musical no. Llegeixo tots els llibres de música que em cauen a les mans i a més els llegeixo amb tot l’esperit crític. Vaig tragar-me el “Yeah Yeah Yeah” d’en Bob Stanley que no em va agradar, però el vaig acabar perquè m’interessava conèixer la seva visió. I vaig trobar que era extremadament sectària, blanca i anglosaxona. Vaig trobar que sense ser una persona racista explícitament, ho era.
Portada del llibre
També en
vaig llegir un de “Bossa Nova” i em
va passar el mateix. En aquest llibre tu comences a veure tots els clixés que
s’atribueixen als negres: tots són un desastre. A part al llibre de “Bossa Nova” en Jorge Ben és com si no existís. I els seus dos primers discos són
bossa nova pura i dura. Vaig trobar que era un llibre molt racista. Tot i això
em va encantar perquè vaig descubrir mogollón
de coses. Vaig acabar els dos llibres perquè tan en Ruy Castro com en Bob
Stanley et transporten i et fan viure allò que t’estan explicant.
Se você disser que eu desafino amor
Segurament ni Bob Stanley ni Ruy Castro són racistes. Més aviat el que ensenyen els seus llibres són prejudicis ocults, que molts de nosaltres també tenim però que els tenim tan interioritzats que no en som conscients.
Exacte! La primera part de “Yeah Yeah Yeah” va ser molt interessant, que és el pre rock’n’roll. Jo vaig descobrir moltes coses de les que no en tenia ni idea.
Parlant de llibres de música, ara hi ha com un “boom” editorial del gènere. Vull dir que realment hi ha un públic i un interés per aquest tipus de llibres. I el mateix passa amb els documentals musicals.
Jo crec que la indústria va veure que havia de treure diners d’algun lloc i va trobar que aquí hi havia un filó interessant per explotar. A la gent cada vegada li interessa més saber com funcionen les coses i aquests llibres ho expliquen.
I amb els documentals el que passa molt és que es mengen la música. A mi si la música no m’interessa, per més interessant que sigui el documental no m’atraparà. Penso per exemple en el “Monster” de Metallica. També recordo el documental de “Death”. El grup té dues cançons que estan bé i la història és bastant curiosa, però no han inventat el punk. Has de tenir una mica de coneixement i saber que abans hi havia els Stooges i els Saicos!
Documental sobre el grup Death
I a veure si el tio no s’hagués mort no hi hauria tanta història. D’acord “Politicians in my eyes” és un temasso, però la resta no. Amb els llibres no passa tant, perquè necessites parlar d’algú que tingui un pes específic. Prefereixo tragar-me documentals que tenen un format horrorós, són una merda, però que hi surt gent que fa música de puta mare.
Últimament he vist uns documentals de TV3 espantosos. Igual els temes que toquen són interessant però ni així es salven. L’altre dia vaig veure el documental de Guillem d’Efak. La història és brutal però no està ben explicada. El pare treballava a Guinea Equatorial i va deixar prenyada a una, bueno, a més d’una segons diuen, però en Guillem tenia una marca al cap igual que el seu pare. El pare va descobrir-ho i va robar el nen a la mare. Clar, és bastant fort. I a més passava que en aquella època a Mallorca no hi havia cap negre i quan era petit “ai que maco, que maco”…però quan es va fer gran es va trobar amb el racisme que et comentava abans. La història és interessant però ell tampoc és un gran cantant. És curiós perquè és negre, poeta i canta en català. Té elements molt potents, però en el documental estan desaprofitats.
Guillem d'Efak
En canvi amb els llibres no em passa tant. Bueno, cada cop soc més crític però això és normal. Per exemple de l’editorial Caja Negra, de la que soc molt fan, em vaig llegir l’últim de David Toop, el d’ambient, “Óceano de sonido” i em va agradar molt. En canvi vaig començar tres vegades “Resonancia Siniestra” i no vaig poder. Massa abstracte i a més que li veia els seus defectes: cert elitisme i cert classisme també. Parla de molta música que no és europea però des d’una perspectiva molt eurocèntrica.
Caja Negra
L’autor que m’agrada molt és en Simon Reynolds. M’agrada molt aquest punt intermig que té entre la passió i l’anàlisi. Tot i que se li veu el què li agrada i que no. Però si te’l llegeixes amb esperit crític no passa res, pot ser que a tu si que t’agradi i a ell no i no comparteixis la seva opinió. “Retromania” em va agradar molt i reconec que ho soc bastant tot i que intento no ser-ho. En canvi vaig començar a llegir el de “glam rock” [Cómo un golpe de rayo] i em va avorrir.
Retromanía
El tema ja no m’interessava gaire. Vaig anar a veure la merda d’exposició aquesta d’en Bowie que no em va agradar gens. Música no n’hi havia. Vale que era pels models, però si per una cosa és important Bowie és per la música. Tampoc soc ultrafan d’ell, hi ha discos que m’agraden molt, però el que no m’agrada és aquesta idolatria, "oh és que en Bowie!". En Bowie copiava de tothom qui podia igual que la resta, no es va inventar res. Passa que el cabrón feia cançons bones.
Portada
Deies que el boom de llibres i documentals de música era a causa que la indústria necesitava diners, però els llibres i documentals no els editen ni produeixen discogràfiques.
Volia dir més per la història. Per exemple, James Rhodes. A veure jo no en sé molt de clàssica i no toca malament i podria arribar a disfrutar-lo, però sense història no hi ha James Rhodes. La història està bé, però és una mica exhibicionista. Vull dir que sense aquesta història qui aniria a escoltar el James Rhodes i la música clàssica que fa? Ningú. Estic segur que si fos pianista de clàssica s’estaria cagant en tot. No vull dir que toqui malament o que li falta tècnica, però emocionalment estic segur que hi ha pianistes que li donen mil voltes. La gent el va a veure perquè té aquest punt truculent.
Portada
Li passa una mica el mateix a la gent que va a veure en Daniel Johnston. No soc fan però m’agrada i el documental em va agradar. I de fet tinc pendent agafar-me la caixa “The story of an artist” que ha fet Munster i que està molt barata en CD. A en Johnston jo el vaig descobrir amb el “Covered, Recovered” i el cabrón fa cançons bones. Que sí, que desafina però és evident que té capacitat per fer cançons.
Però estic segur que com ell n’hi ha molts més, però al no tenir la seva història, no tenen la seva repercussió. Recordo que vaig tenir l' oportunitat d’anar-lo a veure quan va venir a Bcn perquè tocava amb Esperit! i hi va haver un lio amb les entrades i només un dels de Bankrobber el podia anar a veure. I jo li vaig donar la meva entrada a en Marçal.
A veure, segurament si hagués volgut hauria pogut entrar perquè el bolo l’havia tancat jo, però al haver-hi aquest conflicte de cop em vaig adonar que no el volia veure. Ja havia vist el documental i és una mica exhibicionista però sense arribar a ser truculent. També és interessant que algú s’exposi d’aquesta manera. Igual que en James Rhodes amb els abusos, però a partir d’aquí… És més el que es genera després, que potser no és ni culpa seva.
En James Rhodes explica que la música va ser terapèutica. I sobre en Daniel Johnston un amic el va veure la primera vegada que va venir a Bcn a l’Apolo i va dir que veure’l l’havia fet patir, perquè era una persona que estava malalta. Jo vaig veure el bolo de Bikini i va ser correcte. I a més en Johnston transmet moltes més emocions i sensacions que molts músics més bons tècnicament.
Ja però al final el llibre de Rhodes acaba sent d’autoajuda. I sobre en Johnston “True Love Will Find You in the End” és una cançó increïble! M’agrada l' original, la versió d’Spiritualized i altres versions. Aquí però penso que entres en un altre debat, que és el de l’estètica i el que deies de transmetre. Per exemple hi ha molts músics de jazz que tècnicament són molt bons, però transmeten molt menys que músics que són uns negats.
A veure reconec que en el cas d’en Johnston, després d’escoltar les versions vaig poder escoltar-lo. I a mi també m’agraden molt les The Shaggs. No m’agrada parlar de genis, però reconec que en Johnston quan grava en unes condicions mínimament decens i ell està mínimament inspirat aquest punt de desafinat li otorga una bellesa a la música. A mi no m’importa que desafini. És una mica el que deia en Rober Wyatt amb el tema del punk en un documental de prog-rock on es caguen en el punk. Diu: “No és que desafinessin, és que afinaven diferent”. Amb aquest comentari es veu que Robert Wyatt era una persona intel·ligent i un músic amb una altra perspectiva.
O sigui, a mi que toquis molt bé m’és igual i que toquis molt malament també. El que m’importa és el que fas. Desafinar en si no és cap mèrit. Vull dir que de vegades desafinar com a part d’una estètica també em sembla superflu perquè no porta enlloc. Sí la música és bona és bona. Perquè se m’entengui, els músics de jazz d’avui toquen molt més bé que els de les èpoques clàssiques, perquè hi ha més mitjans i més coneixements, però per exemple, en Miles Davis tocava molt bé, però sobretot tenia moltes idees al cap.
Per això m’agrada perquè sempre perseguia una cosa diferent. Era igual que la cagués, perquè té discos dolents, però sabia què fer amb les notes. Hi ha una frase molt bona d’en Montoliu. El pianista estava parlant amb en Francesc Burrull de no sé quin disco i en Burrull li deia a en Tete que els del disc tocaven molt bé. I en Montoliu li va dir: “no et refiis dels que toquen molt bé”. I a veure Montoliu toca molt bé, però també té una puta emoció quan toca el puto piano que va molt més enllà de la tènica.
Tete Montoliu
Però tornant al que dèiem, si que hi ha un punt de morbo. Per què sinó la gent va a veure l’Adrià / Josep Puntí? Últimament està bé, però la gent va als concerts per veure què passarà. A mi en Puntí m’agrada, però tampoc és dels meus preferits. I Umpa-pah en el seu moment eren “el tuerto en el país de los ciegos”. Estaven per sobre els grups que hi havia en aquell moment, però ja està. A part els discos sonaven fatal. “Bamboo Avenue” és un disc de bones cançons però el so és horrible, no es pot escoltar.
Portada
Encara és millor el primer que sona com a maqueta. Però tornant a per què la gent va a veure en Puntí, hi ha una frase de la Kim Gordon que ho explica molt bé: “La gent paga per veure’ns fer coses que ells no són capaços de fer”. Llibres que tinc pendents i moltes ganes de llegir són el de la Viv Albertine de les Slits. El post-punk i l época m’interessen més i les Slits em molaven.
Per tancar de nou el cercle Zappa deia que “llegir sobre música era com ballar d’arquitectura”. És veritat o no?
És veritat i no. Perquè escriure de qualsevol art és fer el que Zappa diu. En el cas de la música el que és important és escoltar. Un altre cosa és la informació que acompanya els discos. L’altre dia vaig canviar un parell discos de soul jazz per uns de chicha peruana. Un tenia informació i l’altre no. I em vaig quedar amb el que tenia més informació i vaig aprendre moltes coses. A mi m’agrada que hi hagi un text o un llibret. Per això també m’agraden els discos d’Analog Africa i de Soul Jazz Records.
EL PREU DEL PLÀSTIC I L’ESPECULACIÓ
Tens paradeta a Discogs. Com et va el negoci?
Hi ha un punt claríssim d’especulació amb els vinils. No discuteixo el preu d’un disco nou, però per exemple aquest disco de Tahiti. Aquest disco té un llibret hi ha arribat a un punt que que valgui 25€ si mires el disco, com està editat i comptes que els músics han de rebre la seva part, no és car, perquè t’estant oferint una cosa molt potent.
Compra - Venda
Jo fa dos anys no hagués pagat 25€ per un disco. Està clar que si tot va pujant, jo també necessito més diners. Pel que fa als discos de segona mà, és evident que hi ha especulació. Jo puc entendre que un disco dels seixanta valgui molts diners, però un disco que s’ha editat fa tres dies i del que ja s’han acabat les còpies, que estigui a discogs a 50 o 60€ això és especulació pura i dura.
Això és algú que el té, el posa a aquest preu i prova si el ven. Això ha passat amb el primer maxi que van treure Renaldo i Clara amb un segell de Lleida. Un pavo el tenia a 40€ i ni tan sols s’havia esgotat! Encara hi havia còpies. Discogs és un gran invent, una gran font d’ informació, perquè de vegades hi ha música que només trobes allà. Li han passat la mà per la cara a AllMusic perquè s’ha fet amb la col·laboració de la gent, però és clar, no deixa de ser un mercat.
Renaldo i Clara
I què passa? Que la gent prova de vendre discos a preus que no són reals. Però hi ha gent que està disposada a pagar aquest preu, per exemple 100€. I un cop s’han pagat aquests 100€ la resta de còpies les has de posar més barates. Per exemple hi ha discos que no s’han venut mai, com els field recordings d' Ocora que estan per sobre dels 20€ i per mi un disco amb aquest preu és car, perquè és de segona mà. I a més tu mires els historials i molts no s’han venut o estan descatalogats.
Estan posant un preu irreal perquè igual hi ha més còpies de les que saben i tampoc hi ha tanta gent disposada a pagar aquest preu. Tot i que jo formo part d’aquesta especulació intento jugar-hi d’una manera menys òbvia. Intento posar preus raonables seguint l’oferta i la demanda.
SIÒNIA. UN NOU PROJECTE
Wunderkammer us vau separar poc després de publicar la vostra primera cinta. Ara estàs amb Siònia. Quina diferència hi ha entre els dos projectes?
Wunderkammer fèiem les cançons a partir de la improvisació i érem dos persones. Era un diàleg a dos bandes . A Siònia hi ha unes composicions fetes pel guitarrista i els altres tres hi afegim les nostres intervencions. L'espai de la impro és molt menor i que ens cenyim a la cançó. El fet de set quatre també fa que el surt sigui molt diferent.
Els quatre membres de Siònia
Portada del seu primer disc
