Quin ha sigut el teu àlbum favorit durant el 2017?
Isabel
Paul Heaton & Jacqui Abbott - Crooked Calypso
Mont
Maria Arnal & Marcel Bagés - 45 Cerebros y 1 corazón
Julián
Henry Purcell - Dido & Aeneas
Una obra estrenada el 1689 és novetat per nosaltres. I no només novetat, sinó més arrelada al cor que la actualitat, més plena de lirisme i gràcia, d'allò que és l'home avui. Sortir del 2017 ha estat la millor collita musical de l'any.
Marta
Belda & Sanjosex - Càntut
La música és un llenguatge internacional i bla bla bla ... Fa molts anys que hi ha músics que recuperen i versionen cançons tradicionals, aquí i arreu, amb més o menys encert. El que han fet Sanjosex i Carles Belda amb les músiques dels avis de Girona és senzillament encertat i una mica més. I jo em pregunto, per què una cançó com La vella filosa no és el nostre Danny boy? Ai, les cultures musicals d'altres països, com les envejaré sempre ...
Els musics Sanjosex i Carles Belda han fet una tria de cançons del Càntut, un nodrit fons de cançons populars recollides pel musicòleg banyolí Albert Massip que ha donat lloc també a un nou nou festival de música d'arrel a les comarques gironines.
Lídia
Sampha - Process
Sampha - Process
Arribo al final del 2017 amb un sprint final i la llengua fora, de córrer i dels concerts estratosfèrics que vaig veure al Primavera Sound d'enguany. Que sí, que és massiu, que sembla una fira comercial, és inabarcable i està ple de guiris (però compte que la gran majoria d'ells se saben les cançons), però tot i això la música continua sent la seva màxima protagonista. El concert de Sampha va ser un dels meus imperdibles al festival i el productor i compositor no em va defraudar. "Process" és un disc d'R&B elegant, avellutat i intimista que no cau en els tòpics del gènere.
Jaume
Stelvio Cipriani - Grande amore nel West
Des del seu meravellós bloc, Javier Di Granti
ens construeix una altra fantàstica recopilació cinemàtica per fer-nos gaudir
amb el retrovisor d'una col·lecció d'especials rareses amagades darrere els espagueti
westerns de Bud Spencer entre d'altres. Una serie de genials
compositors com Carlo Savina, Francesco De Masi, Ennio Morricone, o Luis Enrique
Bacalov per citar alguns, repartien el seu talent en bandes sonores de films de
tot tipus de gèneres. Mai el dur i brut western ha sonat tant delicat.
Josep Lluís
Psychic Temple - IV
Intentar crear música realment nova, original i única no és gens fàcil. De fet, és molt complicat -no impossible- no semblar-se a res. Hi ha, però, una altra manera, la fusió d'elements provinents de músiques ja existents. Personalment, sempre m'han interessat aquest tipus de propostes cocktail quan els ingredients escollits sorprenen. La primera vegada que vaig escoltar Prince em va semblar un cocktail perfecte amb elements molt obvis de James Brown, Sly Stone i Jimi Hendrix, però sonant sempre a Prince. John Zorn seria tal vegada el paradigma de geni musical del nostre temps que sovint utilitza aquesta tècnica amb resultats molt brillants, la seva obra a partir dels 80 és ja ara difícilment abastable per a un melòman standard i exigeix gairebé una especialització en el seu univers. En éll trobem pràcticament tots els gèneres i estils més rellevants de la música del segle XX així com una investigació erudita de diverses tradicions musicals anteriors, especialment la jueva.
Per aquest motiu em va cridar l'atenció la ressenya d'aquest disc d'una gent que no coneixia encara, els Psychic Temple, un projecte del compostor, multi-instrumentista i productor Chris Schlarb, amb un esperit similar al de Zorn en molts aspectes. L'àlbum IV va néixer en les mateixes sessions de 2016 que van produir un altre àlbum fantàstic: "Psychic Temple Plays Music for Airports" en què la meditació ambiental d'Eno es reimagina per a una gran banda d'improvisadors de jazz, en un estil semblant al Miles Davis de In a Silent Way. Dos dels meus discos favorits des de sempre. Una barreja impossible? Ràpidament vaig buscar aquest enregistrament i em va fascinar de immediat. Probablement els seus creadors van quedar tan contents del resultat que el nou treball conté aquest mateix aire de concentració no formal que proporciona el teló de fons de les deu belles cançons del -IV- , 38 minuts de plaer.
Alberto
Yorkston / Thorne / Khan - Neuk Wight Delhi All-Stars
Rosa
Tyrone Washington - Do Right
En realidad "Do Right", editado en el año 1974, no es el mejor álbum que he escuchado este 2017. Es uno más de unos cuantos entre los que estarían "Eastern Souds" de Yusef Lateef (1961), "Karma" de Pharoah Sanders (1969), "Brown Rice" de Don Cherry (1975) y "Space is The Place" de Sun Ra (1973). Pero el disco de Tyrone Washington sí culmina un año de búsqueda personal de álbumes en los que el jazz, a partir del camino que abrió Coltrane, abraza lo místico, lo trascendente, alentando a una revolución espiritual y forjando una nueva cosmología del sonido, permeable a diferentes tradiciones musicales (africanas y asiáticas, principalmente), que algunos han llegado a llamar "Radical Jazz" y otros "Psych Jazz".
Tyron Washington, mi último hallazgo, cerraría este proceso de rastreo con "Do Right". Hasta llegar a Tyrone, he disfrutado con la creatividad ilimitada de todos estos músicos, con su voluntad de hacer añicos lo previsible. Su álbum, en el que el funk y el jazz se hermanan, se cierra con un tema que se desmarca de los anteriores, abriéndose a la experimentación más libre, radical, pero que me resulta perfecto para definir la naturaleza de todos estos discos y músicos que me han acompañado a lo largo del 2017, la "Universal Spiritual Revolt".
Joan
The Shins - Heartworms
Uri
Daniel Romano - Modern pressure
