dimarts, 4 d’agost de 2015

La discoteca d'AMPLI, LXXIX: Karen Dalton, In my own time

El musictecari Arnold Layne ens deixa una nova recomanació, sempre entre la popularitat i el secret, via Bibarnabloc.



A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis, 2013), la pel·lícula dels germans Coen que es va estrenar per aquí l’any passat, a part de proporcionar-nos 100 minuts de plaer als amants del cinema, va servir per reivindicar l’excitant escena folk de Greenwich Village, que va viure la seva etapa d’esplendor als anys seixanta.

Avui us parlaré d’una de les figures més interessants d’aquella escena, Karen Dalton, els discos de la qual em tenen captivat des que els vaig descobrir gràcies aBob Dylan i les seves imprescindibles Cròniques (quan arribarà el segon volum, Mr. Zimmerman?). Com la majoria dels mortals, no havia sentit parlar d’ella fins que vaig llegir aquestes línies del mestre: “De tota la gent que cantava al [Cafè Wha?], la meva favorita era Karen Dalton: una cantant i guitarrista de blues blanca i alta, enrotllada, llargaruda i sensual [...] Karen tenia una veu com la de Billie Holiday i tocava la guitarra com Jimmy Reed, i ho duia fins a les últimes conseqüències”.

La reivindicació de Dalton per part del bard de Duluth va motivar la reedició de les dues obres que havia publicat a principis dels setanta i que molt pocs recordaven… Comprendreu perquè li diuen “la Billie Holiday del folk” si escolteu el seu primer disc, It’s So Hard To Tell Who’s Going To Love You (1969), integrat per personals versions de cançons tradicionals, blues, soul, o d’altres artistes folk com Fred Neil o Tim Hardin (dos gegants que també hauríeu de conèixer)…


El segon disc, In My Own Time (1971), que podeu trobar a les biblioteques, continua la senda de l’anterior, amb moments tan impactants com aquesta recreació del clàssic de Percy Sledge:


Karen Dalton, que havia nascut a Texas i crescut a Oklahoma, es va traslladar a Nova York cap a 1960. Allà va brillar amb intensitat, però no durant molts anys: malalties, problemes d’addicció i el seu pànic a tocar en públic van truncar la seva prometedora carrera. Va morir el 1993 sense que In My Own Time tingués una continuació, tot i que pòstumament han sortit al mercat alguns cedés amb antigues gravacions seves de principis i mitjans dels seixanta.

Als darrers anys l’ombra de Karen Dalton no ha deixat de créixer i són cada cop més els músics que la reivindiquen. Ho certifica l’aparició del disc Remembering Mountains: Unheard Songs by Karen Dalton (2015), on algunes de les millors veus femenines actuals han posat música a lletres perdudes de la protagonista de la nostra entrada. Entre d’altres, Lucinda WilliamsJulia HolterIsobel Campbell,Josephine Foster o l’encisadora Sharon Van Etten, que podeu veure en directe en aquest vídeo interpretant el tema que dóna títol al disc:

1 comentari:

Anònim ha dit...

molt interessant, gràcies!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...