una llegenda de la música del segle XX, una ofrena sonora de l'espècie humana a l'univers
Si, el cel, la seva música sembla que vingui del cel i torni allà després de que aquest extraordinari grup de germans i amics de la infància l'enregistrin per compartir-la amb la resta de mortals.
The Beach Boys
Jugant amb el mar, la sorra, el sol i l'amor, així de senzill i així de complex. Brian amb els Beach Boys ens injecten l'harmonia de tot. Escoltareu els sentiments abstractes d'un nadó, l'impacte d'existir, l'elèctrica fiblada d'ésser estimat ... com deia el naturalista escoltareu: la màgia de la realitat*.
Aquesta és una extensa compilació en línia, curosament seleccionada per dissoldre's literalment en ella.
Brian i els nois
Selecció especialment dedicada a: els meus fills perquè van fer seus aquests sons des de molt aviat, a l'Oriol Perucho perquè em va deixar veure quina expressió mostren els ulls quan algú habita dins la música dels Beach Boys, al Jordi Soley perquè un dia escoltàvem el Surf's Up i ploràvem extasiats de bellesa, a la Rosa Gándara perquè ens trobem sovint en un minúscul planeta musical on ella és la petita princesa, jo el petit príncep i Brian Wilson un que passa per allà i es queda tot el dia amb nosaltres.
Brian escoltant als d'altres espècies
*Richard Dawkins, Dave McKean La magia de la realidad Barcelona: Espasa, 2011
Per veure las fascinants il·lustracions de McKean, clicar aquí
A les biblioteques catalanes: catàleg Aladí , catàleg Argus
De totes aquelles personalitats que es van conjuntar al Buena Vista Social Club, Ibrahim Ferrer semblava el menys propens a emergir com a figura internacional. De modals suaus i veu gentil, Ferrer va cantar amb moltes de les llegendàries agrupacions musicals cubanes però mai va imaginar que causaria l'enrenou que arribaria a provocar. Ferrer, prim i fort, com fet de filferro, cobert amb la seva eterna gorra, semblava essencialment un talent col·laborador, col·lateral, un embolcall per a molts altres caràcters acolorits dels grups amb els que cantava. Aquesta va ser la seva imatge al 1996, durant les gires fora de l'illa amb els Afro-Cuban All Stars i com a solista del grup de Rubén González.
No obstant això, només tres anys més tard, Ferrer omplia les sales de concert més importants del món -el Royal Albert Hall, el Sydney Opera House o el Orchard Hall a Tòquio- i rebia ovacions arrabassades dels públics pels que encarnava, en cor i ànima, el fenomen Buena Vista. Enmig d'una gira pel Japó amb ells, i després d'omplir 10 auditoris amb capacitat per a deu mil persones cada un, Ferrer va voler comprar-se un quimono, així que un matí va sortir a caminar pel centre de Tòquio. Inesperadament, el trànsit es va aturar gairebé per complet mentre diversos homes de negocis i executius encorbatats es van aproximar a Ibrahim i li van demanar, nerviosos, un autògraf. No deixa de sorprendre que això li hagi passat a un septuagenari cantant cubà.
Ibrahim Ferrer va néixer el 1927, prop de Santiago, a l'orient de Cuba, la regió illenca d'on han sorgit gèneres musicals tals com el són tradicional i el romàntic bolero amb influències europees. Les circumstàncies del seu naixement reflecteixen aquesta barreja de lluita i goig que va marcar tota la seva vida: la seva mare va anar de part en un saló de ball. En la seva infantesa va estar a punt de morir de tètanus i malgrat que anhelava ser metge, després de la mort de la seva mare va haver de llançar-se al carrer, als dotze anys, a vendre dolços i crispetes de blat de moro per sobreviure. Un any després, va formar un grup juntament amb el seu cosí Los Jóvenes del Són, tocant a les festes del barri. En la seva primera actuació va guanyar un pes cinquanta centaus "i em sentia milionari", afirma. Després va començar a cantar amb alguns grups locals com el Conjunto Sorpresa, el Conjunto Wilson i el Maravilla de Beltrán, de Pacho Alonso.
El 1955, va obtenir un èxit amb el disc "El platanar de Bartolo", al costat de la Orquesta Chepín-Choven, el grup més celebrat del Santiago de llavors. Això li va donar una mica de fama però la cançó va tenir repercussions més àmplies sense que el seu nom aparegués en els crèdits. "M'hauria emocionat si el meu nom s'hagués conegut", diu, "però això mai va passar. Si més no, tinc la satisfacció de saber que la cançó es va fer popular".
El 1957 és va mudar a l'Havana i va treballar amb la llegendària Orquesta Ritmo Oriental, del gran Beny Moré -potser el músic cubà més important del segle XX- abans d'entrar de nou al grup de Pacho Alonso, que també s'havia mudat a La Havana; ara és deien Los Bocucos, nom pres d'un tambor que s'usa en el carnaval de Santiago. En totes aquestes actuacions, Ferrer era qui cantava les guarachas, els sons i altres números a contra ritme. Però la seva emoció pertanyia més al clàssic, a la forma més cadenciosa i destil·lada del bolero. "Però sempre em van dir que no era bo per a això", comenta, "que la meva veu quedava millor en les peces ballables".
A llarg de la seva carrera, Ferrer va creure que una mena de mala sort el perseguia i que la manca de fe dels seus col·lègues músics ho frenava. "Amb Beny Moré i Pacho Alonso, jo sentia que estava fent alguna cosa important; però sempre vaig estar a l'ombra. Sentia que el público em volia, però els meus companys no." Algunes cançons fetes a la seva mida li eren assignades a altres cantants. Quan va poder cantar un bolero d'èxit, "Santa Cecília", els arranjaments per a piano van desapareixer misteriosament. I quan una de les seves cançons, "La història de Benetín", és va fer popular a la televisió, els membres del seu grup li van dir que la cançó no servia. Es va sentir tan humiliat que va jurar no tornar a cantar més aquesta cançó. "El desconsol em va marcar per sempre. Després d'això, vaig perdre l'entusiasme per la música".
No obstant això, la vida li va donar també moments importants. El 1962, Los Bocucos van fer una gira pel món socialista i es van presentar a la Féte de L'Humanité, a París, per al partit comunista francès, a l'Exposició Vemo a Praga i, finalment, al Teatre Boishoi de Moscou.
Hi ha una foto de Ferrer que el mostra amb dos-cents mariners russos al port de Talinn; va poder seure, fins i tot, al costat del primer soviètic Nikita Khruschev en un sopar celebrat en el punt més àlgid de la crisi dels míssils cubans. "Era un bon home", recorda Ferrer. "Baixet, amb una calba molt llustrosa. Però havíem estat de gira per dos mesos, així que no havíem sentit les notícies. No teníem idea del que estava passant".
Ferrer es va quedar amb Los Bocucos fins al seu retir en 1991. En deixar la música, el seu sentiment principal va ser d'alleujament, tot i que va haver de tornar als carrers a vendre bitllets de loteria i netejar sabates per sobreviure.
Una tarda del 1996, durant les sessions d'enregistrament del Buena Vista, Ry Cooder va preguntar si podien trobar una veu més suau per al bolero.
Juan de Marcos González, el director musical de Sierra Maestra i assessor d'arranjaments i enregistrament en les sessions del Buena Vista, va pensar immediatament en Ibrahim i va anar a casa seva per demanar-li que gravés amb ells. Al principi "jo no em vaig interessar", comenta Ferrer. "Havia patit tant amb la música. Em sentia ... no sé com explicar-ho ... desil·lusionat amb la meva vida a la música. Ell em va seguir insistint fins que vaig estar d'acord en gravar un tema amb ells. Però li vaig dir que no aniria enlloc sense prendre abans un bany. Llavors em va dir, 'no, no, si estan gravant en aquests moments!' Així que vaig deixar les sabates que estava llustrant i me'n vaig anar als estudis Egrem. Quan vaig arribar a l'estudi, em vaig trobar a Rubén González amb Compay Segundo, Eliades Ochoa,Barbarito Torres, 'Guajiro' Mirabal ... gent a la qual jo havia admirat tota la meva vida.
Vaig començar a taral·lejar mentre Rubén González improvisava al piano, i quina seria la meva sorpresa quuan em vaig adonar que podia seguir-lo. Eliades Ochoa em va veure i va començar a tocar la peça de Faustino Oramas que jo canto, una que es diu 'Ay, candela'. Ry Cooder i Nick Gold eren a la cabina. Jo no sabia qui eren, però em va semblar que els agradava la meva veu. I quan vaig cantar el bolero Dos gardenias, realment em van fer cas. Encara no puc creure que hagi jo hagi arribat aquí a gravar un tema i acabés cantant en gairebé tots ells. I m'havien escollit per ser un cantant de boleros. "
Fragment vídeo on el propi Ibrahim explica el seu primer contacte amb el projecte Buena Vista Social Club i, tot seguit, canta en directe una meravellosa versió del Dos gardenias acompanyat per la formació original d'aquesta orquestra.
Ferrer canta en l'àlbum A toda Cuba le gustadels Afro-Cuban All Stars, que va ser nominat pel Grammy, i en 10 dels 12 temes de l'àlbum Buena Vista Social Club, guanyador d'un Grammy i més de 5 milions de còpies venudes.
L'extraordinari àlbum subseqüent, i el primer al seu nom: Buena Vista Social Club presenta a Ibrahim Ferrer, produït per Ry Cooder, va vendre un milió i mig de còpies. Aquest és un d'aquells discos excepcionals que es poden escoltar una i altra vegada sense cansar.
Ibrahim demostra les seves formidables habilitats per improvisar ritmes i, el que és més important, el seu immens talent pel bolero -el més notable és "Silencio", on canta a duet amb Omara Portuondo ...
Fragment vídeo on Ry Cooder explica l'impacte que li va causar la veu d'Ibrahim Ferrer i, a continuació, una interpretació del tema Silencio amb Omara Portuondo, acompanyat per Cachaíto, Ry Cooder i Manuel Galbán (Los Zafiros) que posa la pell de gallina i fa brotar llàgrimes d'emoció.
Duermen en mi jardín
los nardos y las rosas
las blancas azucenas
y mi alma, muy triste y perarosa
a las flores quieren ocultar,
su amargo dolor.
No quiero que las flores sepan,
los tormentos que me da la vida
si supiera lo que estoy sufriendo,
por mis penas, llorarían, también.
Silencio, que están durmiendo
los nardos y las azucenas
no quiero que sepan mi penas,
porque si me ven llorando, morirán.
Amb Elíades Ochoa, Cachaíto, Joachim Cooder, Juan de Marcos González, Ry Cooder i Pio Leyva
Durant els últims quatre anys, Ferrer va estar de gira pel món de manera pràcticament constant. El seu grup és "un somni fet realitat", ja que compta amb músics de l'alçada de 'Guajiro' Mirabal - "el millor trompetista que conec" - i Cachaíto López, considerat el més gran baixista cubà. "Vam tenir a 28 mil persones ballant sota la pluja, a Munic", riu Ibrahim. "Allà on anem les dones criden. Una dona es va desmaiar. Una em va donar el seu mocador xop de llàgrimes, una altra el seu anell de compromís ..." "La gent em pregunta sempre quin és el secret de l'Buena Vista Social Club, i jo els dic que és el gust que sentim de tocar junts ".
El 2004 Ibrahim va poder enregistrar als estudis Egrem, acompanyat dels seus músics preferits, l'àlbum de boleros a la manera que ell sempre havia volgut fer i que, de manera conseqüent, va titular 'Mi Sueño'. L'any següent va emprendre una gira per Europa presentant aquestes cançons quan a l'estiu va haver de ser hospitalitzat. Ferrer va morir a l'hospital CIMEQ de l'Havana el 6 d'agost als 78 anys. Va rebre la Órden Félix Varela de Primer Grado, el més alt honor que concedeix l'estat cubà als que lleguen al seu poble una extraordinària collita espiritual.
A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis, 2013), la pel·lícula dels germans Coen que es va estrenar per aquí l’any passat, a part de proporcionar-nos 100 minuts de plaer als amants del cinema, va servir per reivindicar l’excitant escena folk de Greenwich Village, que va viure la seva etapa d’esplendor als anys seixanta.
Avui us parlaré d’una de les figures més interessants d’aquella escena, Karen Dalton, els discos de la qual em tenen captivat des que els vaig descobrir gràcies aBob Dylan i les seves imprescindibles Cròniques (quan arribarà el segon volum, Mr. Zimmerman?). Com la majoria dels mortals, no havia sentit parlar d’ella fins que vaig llegir aquestes línies del mestre: “De tota la gent que cantava al [Cafè Wha?], la meva favorita era Karen Dalton: una cantant i guitarrista de blues blanca i alta, enrotllada, llargaruda i sensual [...] Karen tenia una veu com la de Billie Holiday i tocava la guitarra com Jimmy Reed, i ho duia fins a les últimes conseqüències”.
La reivindicació de Dalton per part del bard de Duluth va motivar la reedició de les dues obres que havia publicat a principis dels setanta i que molt pocs recordaven… Comprendreu perquè li diuen “la Billie Holiday del folk” si escolteu el seu primer disc, It’s So Hard To Tell Who’s Going To Love You (1969), integrat per personals versions de cançons tradicionals, blues, soul, o d’altres artistes folk com Fred Neil o Tim Hardin (dos gegants que també hauríeu de conèixer)…
El segon disc, In My Own Time (1971), que podeu trobar a les biblioteques, continua la senda de l’anterior, amb moments tan impactants com aquesta recreació del clàssic de Percy Sledge:
Karen Dalton, que havia nascut a Texas i crescut a Oklahoma, es va traslladar a Nova York cap a 1960. Allà va brillar amb intensitat, però no durant molts anys: malalties, problemes d’addicció i el seu pànic a tocar en públic van truncar la seva prometedora carrera. Va morir el 1993 sense que In My Own Time tingués una continuació, tot i que pòstumament han sortit al mercat alguns cedés amb antigues gravacions seves de principis i mitjans dels seixanta.
Als darrers anys l’ombra de Karen Dalton no ha deixat de créixer i són cada cop més els músics que la reivindiquen. Ho certifica l’aparició del disc Remembering Mountains: Unheard Songs by Karen Dalton (2015), on algunes de les millors veus femenines actuals han posat música a lletres perdudes de la protagonista de la nostra entrada. Entre d’altres, Lucinda Williams, Julia Holter, Isobel Campbell,Josephine Foster o l’encisadora Sharon Van Etten, que podeu veure en directe en aquest vídeo interpretant el tema que dóna títol al disc:
