20 anys després de la seva mort, el 10 de març del 1995, sembla que finalment la figura i el llegat de l'Ovidi comencen a ser respectats. I jo que me'n alegro mentre que, al mateix temps, m'envaeix la mateixa sensació d'escepticisme que a ell el va envair quan tots ens vam creure que allò de la regeneració social de l'any 78 anava de veritat. La naturalesa humana és la que és.
L'escepticisme de veure com de ràpid, i fàcil, és canviar les conviccions quan es tasta el poder, per més ridícul que aquest sigui. Llavors, els principis canvien i els vells amics incòmodes ... fan nosa.
Hi ha gent que fa nosa perquè es nega a combregar amb rodes de molí, perquè parla sense embuts, perquè no renuncia a ser lliure, sigui quin sigui el preu de la llibertat. I el preu, normalment, és car. Molt car.
Avui, per sort, l'Ovidi és una figura reivindicada per la seva tendresa i honestedat, per la seva força, pel seu valor artístic i la seva profunditat. Tot l'any 2015 se celebren tota classe de sentits homenatges que el recorden i que miren de compensar una mica el que és una vergonya col·lectiva.
Una vergonya que el periodista valencià Vicent Partal resumeix bé: "Si la vida d'una persona és l'espill de la vida d'un país, la vida tan injusta que va haver de viure Ovidi Montllor ens retorna la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Som un país capaç de coses excelses, és cert, però també sabem ser un país de miserables que deixa el govern de les nostres coses a mediocres sense escrúpols."
La meva contribució a aquesta memòria és la del germà petit que admira al gran i, amb el pas dels anys, va desxifrant les claus del que li deia entre bromes i jocs.
En Toti Soler, el seu íntim amic i alter ego artístic, acostuma a citar sempre el mateix vers quan parla de l'Ovidi ... poca ventura, amic, en l'aventura ... Un vers que pertany a una de les seves darreres cançons
Que et sembla, Toti?
La cançó és una conversa amb el seu amic i company d'ofici.
Des del 1980 fins la seva mort cap discogràfica va voler publicar cap treball de l'Ovidi. El seu nom va desapareixer de les agències de contractació d'espectacles. Per a éll, treballar, va esdevenir pràcticament impossible. Un fet que, pavorosament, l'Ovidi havia previst molt aviat ... "m'aïllaran dient que m'he aïllat", deia en la seva 'Autocrítica i crítica', del 1979.
L'Ovidi, profundament decebut, ferit pel càncer i perdent la veu acceleradament, sent que ha arribat el moment de plegar, tornar cap a casa assumint que no hi ha res a fer, que l'eco del seu treball, la seva obra, sempre sincera i sempre crítica, i justament per aquests motius, no arriba mai. Sense el mínim retorn del que es projecta, l'existència es fa cada cop més feixuga i difícil de suportar...
Què et sembla si tornàrem cap a casa?
Per més que ens esperem, no ens torna l'eco.
Sense ell se'ns va morint el fet de viure:
A mi la veu, i a tu els dits de la música.
Poca ventura, amic, en l'aventura
de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.
Poca ventura, amic, en l'aventura de ser-ne conseqüents i esperar l'eco. No hem reeixit en l'aventura de ser tal com som, de dir les coses pel seu nom i sentir-nos acompanyats per aquest fet. Res, silenci.
Tornem a casa ja,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser, roses.
Busquem entre els records per mirar de comfortar-nos una mica. Mirar d'entendre que hem fet malament i quines són les coses de les quals ens podem sentir sempre orgullosos.
Què et sembla, aprofitar, camí de casa,
i seure'ns en un bar, un pèl simpàtic,
fer-nos dos whiskys, i fumar la calma,
i cantar per nosaltres com si res.
Fer-li explicar el què a la guitarra,
i somriure contents per tan gran fet.
Però abans de plegar, sabent ja que és la última vegada, fem-la grossa, sense embuts, a sac, deixem-nos anar i disfrutem-ho ... i després ? ... que podem fer després, qui serem?
Què et sembla, si sortint del bar simpàtic,
ens llencéssim de cap, cap a les Rambles,
i ens deixéssim portar pel seu riu,
com gossos amansits i sense puces,
i ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?
deixar de ser un mateix, domesticat, despersonalitzat, passar pel tub per no passar gana?
No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos.
Amb cartes que no lliguen.
I sense roses.
Allò que mai no hem fet: seguir el corrent, com bons xaiets, riure les gràcies, ser inofensius, porucs i pràctics, si senyor, té la raó senyor, vosté és un senyor ... i gaudir la mel de l'èxit i l'amor fàcil, canviar de personalitat, renunciar a mirar-se al mirall?
De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem! No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú.
I festejar a més d'una sirena,
i transmutar, sense dir-ho a ningú.
I un cop fet això, què? desar les eines, oblidar l'ànima? deixar ja d'existir ?
Després tot xano-xano,
cap a casa,
tu deixes el bastó i jo l'espasa.
I anem d'oros i copes,
amb reis i asos,
i dos cavalls per córrer,
si el joc no és bo.
l'adéu
Josep Lluís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada