Samuel Conlon Nancarrow (Texarkana, Arkansas, 1912 – Mexico DF, 1997) és cada vegada més reconegut com una de les ments musicals més innovadores del segle XX.
La seva música, gairebé tota escrita per a pianola, és la més complexa rítmicament mai escrita, redactada en intricats sistemes de contrapunt amb un màxim de dotze
tempi diferents a la vegada. Els remolins de notes de Nancarrow de són alegrement físics per la seva energia. Composta en un aïllament gairebé complet des de 1940, aquesta música ha aconseguit fama internacional només en els últims anys. La seva obra desplega una gamma de recursos formals i dots creatives que el situa entre els compositors contemporanis més destacats. En les seves composicions es poden identificar propostes noves com: l'orientació rítmica (i no melòdica) de la polifonia, la dissonància temporal basada en l'ús simultani de
tempi diferents, i, amb això, la concepció d'una polifonia derivada de seqüències melòdiques temporalment independents.
Nancarrow inaugura així un camp no explorat: planteja i resol, des de fa cinc dècades, problemes que avui comencen a abordar els compositors, estimulats potser per l'ús de l'ordinador.
Educat en el si d'una família protestant amb certa afecció a la música (hi havia una pianola a casa i el pare solia cantar), Samuel comença estudis de piano als quatre anys amb una
"horrible i vella solterona'' que aviat anul·laria el seu entusiasme . Poc després es decideix per la trompeta i s'integra a la banda local.
No triga a descobrir el jazz i identificar-se amb alguns dels seus grans intèrprets. Molt d'hora, als deu anys d'edat, Conlon mostra el seu interès (que encara conserva) per l'auto-aprenentatge en diverses àrees del coneixement, a més d'una personalitat independent que es desenvolupa paral·lelament al costat de la del seu únic germà, Charles. Se sap que en aquesta època també estudia violí. Nancarrow comença a compondre als quinze anys i enten que la seva vocació és la música. El pare s'hi oposa (
"música? això és per als ocells") i l'inscriu en l'escola d'enginyeria de la Universitat de Vanderbilt on romandria menys d'un semestre. Aquesta breu experiència acadèmica es repetiria poc després, en ingressar de motu propi, ja sense la direcció paterna, al Conservatori de Música de Cincinnati. Aquí, participa a la banda escolar i ocasionalment toca amb grups blancs de jazz en clubs i cerveseries.
En aquesta època es casa amb la contrabaixista Helen Rygbi, amb qui es muda a la ciutat de Boston amb el propòsit d'estudiar composició. Entre 1934 i 1935 estudia contrapunt estricte amb el compositor, crític musical i professor
Roger Sessions, amb qui Nancarrow adquireix la disciplina i la sistematització que influenciarien els seus complexos i celebrats
Estudis per a Pianola. També estudia direcció d'orquestra amb Arthur Fiddler, al Malkin Conservatory. No obstant aquests magisteris, Nancarrow sempre es considerà autodidacta.
A Boston ingressa al Partit Comunista. Treballa en el Works Projects Administration com a director d'orquestra, càrrec que deixa, segons les seves paraules, per falta de personalitat per dirigir i es dedica a compondre música incidental per a teatre, activitat que tampoc li proporciona experiències positives. El 1937 viatja a Europa, com a membre de la
Brigada militar Abraham Lincoln, que lluita en la Guerra Civil Espanyola al costat de les tropes lleials republicanes. La seva participació com a soldat ras es perllonga dos anys, en els quals Nancarrow pateix en carn pròpia la realitat d'una guerra fratricida.
Conlon amb els companys de la Brigada
Obra primerenca
Abans de la seva experiència militar a Espanya compon
Sarabande and scherzo for oboè, basson and piano (1930);
Blues for piano (1935);
Prelude for piano (1935) i
Toccata for violin and piano (1935). Durant la seva estada a Espanya, i sense coneixement del seu autor, es publiquen per primera vegada les tres darreres.
Aaron Copland, l'estil del qual no distava molt del d'aquestes obres, escriu una crítica favorable, col·locant a Nancarrow en un lloc prominent dins del grup de compositors joves del seu país, “[...] esperem el seu retorn, en cas contrari Estats units perdrà a un compositor talentós.'' També durant la seva estada a Espanya la seva dona decideix divorciar-se d’ell. Nancarrow es casaria després amb Annete Margolis el 1947, de qui es divorcia el 1953 i, per tercera vegada, el 1970 amb Yoko Sugiura.
Derrotada la República Espanyola el 1939, Nancarrow torna al seu poble per breu temps, per mudar-se aviat a Nova York, on coneixeria les personalitats protagonistes de la vida musical contemporània nord-americana. En aquesta ciutat, en 1940, és convidat a participar en els concerts de la
League of Composers. Aquesta seria la seva primera experiència decebedora amb els executants: només dos assaigs, amb la no assistència dels músics (es va tocar el seu Septet) i una interpretació desastrosa. Les fatalitats van continuar: el govern nord-americà no triga a cancel·lar els passaports de la majoria dels brigadistes (la meitat d'ells mor en combat) inclòs el d'ell mateix. El 1940 decideix traslladar-se a Mèxic, davant les ara ja tradicionals actituds polítiques censores del govern del seu país. Els primers anys a la ciutat de Mèxic, ciutat que “en aquell moment era un paradís'', es va dedicar a donar classes d'anglès, a treballar com a traductor i com a corresponsal de la revista novaiorquesa Modern Music on solia escriure articles. Ocasionalment rebia ajuda econòmica dels seus pares.
A Mèxic
El seu trasllat a Mèxic va representar l'inici ple de la seva carrera com a compositor. Al principi dels anys 40 l'activitat artística mexicana encara vivia un clímax sense precedent, amb l'obra dels muralistes, arquitectes, compositors i escriptors. L'ambient polític també estava en ebullició. Nancarrow va entrar en contacte amb algunes de les grans personalitats de la vida cultural mexicana. El 1942, a invitació expressa de
Rodolfo Halffter, Nancarrow va escriure el seu
Trio per a clarinet, fagot i piano que s'hauria d’executar a la Ciutat de Mèxic. L'experiència amb els intèrprets es va repetir i la peça, per decisió de Nancarrow, mai es va tocar, tot i que va figurar en el programa. La seva decepció pel socialisme real, la derrota de la República Espanyola, els triomfs successius d'Hitler en els camps militar i polític, el desconeixement entre la seva ciutadania i la frustrant relació amb els executants de les seves obres, van ser, potser, factors negatius que van determinar el suposat aïllament de Nancarrow.
Hi ha també alguns factors positius més importants: la lectura del llibre d'
Henry Cowell New Musical Resources el 1939-40 i, sobretot, la seva profunda vocació de compositor. Per a alguns, aquest aïllament és considerat com la manifestació d'un introvertit, per a d’altres però és la manifestació d'un inconformista radical. En termes de la seva carrera com a compositor, aquest inconformisme podria sintetitzar-se en una pregunta:
“Ja que no puc escoltar la meva música amb executants, com puc escoltar-la sense ells?''
Si bé en l'actualitat tal qüestió és fàcil de respondre, en la dècada de els quaranta això suposava un arriscat atreviment: Nancarrow no només va escoltar la seva música sense executants, sinó que va crear un sistema composicional -basat en el piano mecànic- que li permetria desenvolupar una estètica i una tècnica pròpies, independents i originals. S’aprecia un equilibri únic entre la seva evident formació contrapuntística, el seu coneixement i proximitat a les més noves teories musicals de la seva època (via Cowell), el seu coneixement i respecte per la música de l'Àfrica i de l'Índia i, finalment, la seva pròpia manera de rescatar un instrument perdut, el piano mecànic, la pianola.
Entre 1941 i 1946 compon, sense perspectives per a ser executades (poc abans d'iniciar el que serien els seus
Estudis), al voltant de 5 obres de cambra:
Sonatina for piano (1941);
Trio for clarinet, basson and piano (1942);
Piece # 1 for small orchestra (1943) i
String Quartet (1945).
Contemplar la divisió de períodes de temps -o compassos- en diferents subdivisions i l'ús del piano mecànic per poder executar aquestes complexes relacions rítmiques, va impulsar Cowell a considerar la possibilitat d'usar un piano mecànic per executar la seva música. No va ser, però, fins 1947 quan, gràcies a l'herència del seu pare, el compositor es va decidir viatjar a Nova York per aprendre la tècnica de perforació de rotllos i el maneig del piano mecànic. Tot i que la indústria del piano mecànic estava en franca decadència, Nancarrow aconsegueix establir relació amb el medi i encarrega la construcció d'una màquina perforadora personal. En aquest viatge fructífer assisteix al concert de les
Sonates i Interludis per a piano preparat, de
John Cage (que li causen profunda impressió) i es casa amb Annete Margolis.
En les dècades de 1940 i 1950 adquireix diversos pianos mecànics a la ciutat de Mèxic i en dos d'ells executa les seves composicions. A finals de la dècada de 1940, Nancarrow, que ja tenia alguns estudis acabats, inicia la creació d'un sistema pneumàtic que implicava l'ús simultani de dos pianos mecànics, un d'ells assignat als instruments de percussió. Per problemes tècnics insalvables (la sincronització impossible entre dos sistemes pneumàtics independents, i la pèrdua i endarreriment de l'energia pneumàtica, donada la distància entre el sistema i els instruments) el sistema mai va funcionar totalment.Tampoc van fructificar les seves composicions per a piano mecànic preparat, no obstant, hi ha un enregistrament casolà únic, el de l'
Estudi # 30, per a piano preparat.
Pianola de Nancarrow
Aquests intents semblaven els d'un compositor insatisfet amb l'únic timbre dels seus pianos. Temps després experimentaria amb el timbre, modificant la duresa o el material dels caps dels
martinets. E l mateix compositor defineix el seu propòsit: “Un piano comú és bàsicament un instrument homofònic i jo no escric música homofònica. Els martinets metàl·lics tendeixen a accentuar la diferència entre les veus''. A aquests pianos es va agregar un joc extra d’apagadors per a la secció aguda,cosa que permet una major definició sonora en aquest rang, especialment en seqüències molt ràpides. La seva capacitat de resposta -en particular la del segon d'aquests pianos- és, curiosament, semblant a la d'un clavecí, instrument que presenta característiques similars: timbre brillant, igual rang de resistència al pes en tot el teclat i mateixa resposta so-silenci / tecla accionada-no accionada al llarg del teclat. Aquestes característiques s'observen també en els actuals teclats electrònics.
Cada piano
Marshal and Wendell, està equipat amb un sistema pneumàtic Ampico de reproducció de rotllos, alimentat elèctricament. Aquest sistema és una versió desenvolupada del sistema de pianola convencional, de pedals.
Nancarrow i la seva orquestra de percussió, comandada per una pianola Ampico
Elaboració d'una peça
El procediment per a l'elaboració d'una peça s'inicia amb la còpia de les plantilles sobre el rotllo en blanc del piano mecànic. Les plantilles són unes regles de cartolina amb una gradació particular, és a dir, un tempo específic. Es guarden centenars d'elles en un arxiver especial; encara no es coneix a fons la manera com Nancarrow les identifica i ordena. Segons les plantilles usades, el compositor defineix les proporcions de tempo de la peça. Abans de copiar al rotlle, el compositor haurà de definir la durada i velocitat aproximades del rotllo, el nombre de veus, l'ordre de la seva entrada i sortida, i els atacs més ràpids, definits per la distància entre les línies més petites.
Després, es copien les plantilles al paper pautat i es defineix quants compassos d'una de les plantilles caben en cada una. Aleshores, el nombre de les pàgines del paper pautat es copia al rotlle, servint també com a referència en el moment de perforar. El compositor compon la música sobre el paper pautat amb plantilles. De tota manera, l'acte mateix de la creació musical es troba molt lluny dels límits descriptius que es descriuen aquí. L'escriptura espontània del compositor és críptica: és només una guia per perforar. El compositor no necessita detallar : té en ment la idea i només l'anotació amb rapidesa.
Máquina perforadora
La màquina perforadora compta amb un rail dentat en la gradació del qual està representada la tessitura del piano mecànic. Un cop el rotllo està col·locat a la màquina, Nancarrow hi fa coincidir cadascuna de les línies de la plantilla amb la guia de perforació. Llegeix la nota a la partitura, desplaça el carro a la posició i perfora. Si la nota és sostinguda, es perforen tants orificis com exigeixi la durada de la nota.
La música de Nancarrow sembla donar un gran salt des del Barroc fins als nostres dies, ignorant el segle XIX: des de la configuració del piano mecànic, passant per l'ús de la
dinàmica de terrasses i el perfil melòdic d'alguns
Estudis.
Encara que ha estat transcrita per a l'execució humana (com les instrumentacions fetes per
Mikhashoff) una gran part de l'obra per a piano mecànic només pot ser executada en aquest instrument, o un ordinador. La música composta per a executants -majoritàriament l’obra primerenca- mostra una tècnica composicional menys desenvolupada, d'una senzillesa potser displicent, on són més notòries les influències de
Stravinsky i
Bartók. No obstant això, en obres recents, com el
Quartet # 3, per a cordes i
Dos Canons per a Ursula, per a piano, van ser compostes amb una tècnica similar a la utilitzada en els
Estudis per a Piano mecànic, i presenten per això dificultats considerables per l'ús de
tempi diferents i simultanis. Aquesta original concepció del temps musical, que arriba a un grau de desenvolupament sorprenent en els seus
Estudis, ja s'havien plantejat -si bé de manera primitiva- en les seves primeres composicions.
Conlon va decidir començar a treballar amb la pianola (piano mecànic) perquè -en ser l'únic instrument completament mecànic (que executa les obres sense intervenció de l'ésser humà) - li permetia interpretar a qualsevol velocitat moltes notes successives o simultànies. La velocitat i complexitat rítmica de la música que va crear es troba fora de l'abast del pianista més virtuós.
amb Anette Margoulis a Mexico
Nancarrow va escriure més de 60 estudis per a pianola . Com a forma musical, va explorar el cànon, que va desenvolupar amb una enorme varietat de formes i un tempo diferent per a cada veu . Cada estudi mostra un enfocament diferent, aquests són alguns exemples:
*
Estudi núm. 15: una relació més o menys senzilla de tempos
*
Estudi núm. 21: la primera veu comença a 37 notes per segon i va reduint la seva velocitat fins 2,33 notes per segon , mentre que la segona veu comença a 3,5 i finalitza a 111 notes per segon; la velocitat del canvi de tempo varia de manera exponencial a mesura que augmenta el tempo . D'aquesta manera, el gràfic dels dos tempos es veu com una X (per això el subtítol d'aquest estudi és Cànon - X") .
*
Estudi núm. 27 ( subtitulat Cànon): velocitats accelerades diferents, però constants ( 5/6/8/11 ) .
*
Estudi núm. 33: una relació irracional. La seva harmonia és totalment
cromàtica, tot i que en les
cadències utilitza algunes fórmules tonals (que funcionen com paròdies) .
A partir dels anys setanta, la seva música va començar a ser apreciada per altres compositors contemporanis i per un públic selecte i va tenir gran influència en compositors com l'hongarès
Györgi Ligeti qui l’any 1982 va dir :
«Aquesta música és una cosa gran i important per a tota la història de la música. Brutalment original, divertida, perfectament construïda i al mateix temps emocionant ... Per a mi , al dia d' avui aquesta és la millor música de qualsevol compositor viu» .
Un cas únic en la música occidental del segle XX, l'obra de Nancarrow és singularment autobiogràfica; s'hi reflecteix no només l'home creador, sinó també l'home quotidià, enclaustrat, senzill i ferotge.
Conlon amb la seva obra, els rotlles per a pianola
