Tocata i...

Doncs no, aquesta entrada no parla ni de Bach, ni de l'art de la fuga. Tampoc de la forma musical renaixentista. Parla de tocadiscos, als anys vuitanta també anomenats tocates. Un cop feta la broma fàcil, aclarir que més que una entrada, les línies següents són un petit recull de curiositats al voltant dels plats i els discos en suports peculiars. I és que als tocadiscos a més de vinils, també s'hi poden escoltar: 

Discos de xocolata (Si us hi fixeu en el segon vídeo, apareix un disco de Superelvis, el grup d'Anki Toner, músic experimental i conegut col·leccionista de discos i objectes gramofònics. ¿Una casualitat!?) 





Cd's

 



Hi ha models, com el "dedodisco" que funcionen sense electricitat  

 I d'altres, com "L'Extreme Speed Record Player" que poden anar a més de 45 rpm i de 33 rpm 

Tots els vídeos que heu vist estan extrets del bloc "La tienda de discos del Sr. Juandó".  "Discos Juandó" (Giralt El Pellicer 2B, Bcn) és la botiga de Marcos Juandó, un dels fundadors de l'enyorat "Powder Room" de l'Apolo i un dels organitzadors del club de soul Movin' On de Barcelona. L'últim dijous de cada mes, podeu trobar el Sr. Juandó punxant discos al "Bar Ginger" (Pl. Sant Just, 1 Bcn) i el divendres següent, punxant i venent soul al "Soul For Sale" del Marula Cafè (Escudellers, 49 Bcn). A la seva botiga trobareu vinils de segona mà de quasi tots els estils. A l'Ampli acabem l'any amb una sessió de discos de pedra del Sr. Juandó a 78 rpm, realitzada a "El cabaret elèctric", programa de ràdio d'Icat.cat per on fa uns anys també van passar els musictecaris. 

La discoteca d'AMPLI, LXXI: Last Christmas Ever Vol.3 / The Missing Leech

Captain Crook Records és un segell d'Eugene, Oregon (EUA), dedicat a l'antifolk i les diferents variants de l'indie lo-fi. Cada any per Nadal, Captain Crook treu un recopilatori de nadales interpretades per diferents artistes. Enguany "Last Christmas Ever Vol.3", s'obre amb "Oh my deer!", una cançó d'un músic de Sant Joan de Vilatorrada que es fa dir "The Missing Leech". "Oh my deer" explica la història d'un noi que volia ser cantant de folk, però que no ho va poder ser perquè els seu amics els agradava el "black metal". 


  Darrere de "The Missing Leech" s'amaga Maurici Ribera, responsable també del programa de ràdio "Trilogy". A les seves cançons trobem indie, punk i antifolk humil, però orgullós i honest, de lletres originals, humorístiques  i falsament ingènues. Els seus directes són molt divertits i en les distàncies curtes les seves cançons guanyen molt. Després de veure'l en viu potser estareu d'acord en què "afinar és de covards i assajar d'il·lusos". "The Missing Leech" ha fet gires pel Regne Unit, Nova Zelanda, Canadà, França i Estat Units. L'any que ve té previst actuar al Japó. Com a teloner, ha obert per, entre d'altres,  "The Wave Pictures", Simon Finn i Daniel Johnston, un dels seus referents. "Hola, com estàs?" és un disc de tribut a Daniel Johnston, dirigit i coordinat per Maurici Ribera, on diferents bandes d'aquí i d'allà versionen cançons del texà. 

"The Missing Leech" té un blog i un bandcamp on es poden escoltar, descarregar o comprar els seus discos i cançons, d'estètica "Do it Yourself". El 2012 ha publicat el doble single "Friends of Nacho Cano" (basat en fets reals). "A set of  dreams in lo-fi" (El Mamut Traçut, 2010) és el seu primer treball, on destaquen "Missing my own show" i "TV Crusaders". Del segon disc "Trompetes a Holanda" (El Mamut Traçut, 2011), cantat en català, destaquen "1998", "L'amic dels Beatles", "Unicorns psicodèlics" i la millor del lot "Confusions". I recordeu no és el mateix "The Missing Leech" que "The Missing Link". 

"La vida sigue igual". Una banda sonora per a l'Apocalipsi (?)

De moment sembla que no s'acaba res i que tal com cantava en Julio, "La vida sigue igual". La gent desplaçada a Bugarach -l'únic poble del món que havia de sobreviure- que no desesperi. A falta d'una hecatombe maia,  encara els queda el final cristià. I a més sempre  poden buscar consol en un llibre. Concretament a les pàgines de l'al·lucinant "L'apocalipsi, o llibre de la revelació". Hi trobaran sang i foc, genets de colors, llagostes antropomorfes, bèsties marines i plagues devastadores. I també música.

A més de set mortíferes trompetes -la setena ha inspirat nombroses cançons heavies. La més famosa, segurament, és aquesta-, hi ha cítares, càntics i cançons que només poden aprendre els escollits. La llista de cançons que hem preparat els musictecaris per sumar-nos a la festa, està oberta a tothom, com les biblioteques, i no cal dir que ens agradaria superar els 144.000 oients. Així doncs, "Qui tingui orelles que escolti què diuen les biblioteques als seus usuaris (ciutadans). ¡Música, mestre!





 Bonus tracks: 

La revista National Geographic també ha elaborat una llista amb l'ajuda dels seus lectors.

 A principis dels 80's, l'ambient era més apocalíptic que no pas ara. Bandes com els "Desechables" en són una bona prova.

Selecció de concerts a Youtube

Youtube és, probablement, el magatzem més important de vídeo i àudio a Internet. Algunes dades que ens il·lustren sobre la magnitud d'aquest lloc web:

El propi concepte de televisió està canviant, mutant. Internet i, en concret, Youtube en són responsables. Sense més, tot seguit una selecció de moments històrics en forma de concerts. La música parla per si mateixa. Heterogènia. Que en gaudiu!

El saxo solo: Spirits, Liba i Jack Torrance

El saxo és un instrument que ha marcat la música contemporània i popular dels últims cent anys, especialment impulsat gràcies al jazz. La seva capacitat de sobrevolar la música i la seva sonoritat oberta, flexible, el fan ideal per aquesta funció.

Són pocs, però, els qui han gosat tocar-lo sol, sense banda ni harmonia ni ritme d'acompanyament. Un dels últims en incorporar-se a aquesta difícil pràctica és el saxofonista Liba Villavecchia, de qui ja us n'hem parlat. Liba acaba de publicar un disc anomenat Spirits on explora les possibilitats del saxo solo. Ho fa amb la seva proverbial llibertat i una inspiració lírica. En teniu una mostra al disc en homenatge a Ornette Coleman:

La Biblioteca Vapor Vell l'ha convidat a fer una demostració de saxo solo, com una prolongació d'aquest disc. El periodista Jack Torrance obrirà la sessió amb una dissertació sobre la curiosa tradició d'aquest tipus d'enregistraments. Jack és el percutor d'un dels blogs més interessants sobre músic, el ja inel·ludible Overlook Hotel. També és impulsor de l'irreductible món dels saxofonistes arriscats d'aquest país. Una mostra la trobareu aquí.

Serà el dijous, 20 de desembre, a les 19 h., a la Biblioteca Vapor Vell.

 

Així doncs, una barreja de difusió i performance en directe, amb dos talents complementaris. Una jornada musictecària de primer ordre.El mateix Jack Torranca l'ha presentada així.

No us la perdeu!

Per obrir boca, un playlist de saxos solitaris:

I el gran Evan Parker, un dels grans especialistes en aquesta disciplina, en barrena.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Her Doktorr, el misteriós personatge que viu al costat d'aquest bloc, va considerar oportú afegir l'intrigant text en anglès que incorpora Spirits, per si algú el volia desentranyar. Difusió i misteri, un alicient a pensar.

Spirits contains material for making spikes. Perhaps just one: the nail that binds a folding fan. We ride upon its hallucinated forge and after wandering around the edges, Liba brings us to a curve. There's someone there! Stop! And the fan opens.

This album is an intestine polaroid. After months of searching, accumulating ideas like someone gathering firewood, Liba stands in front of the mic, by himself, and plays what he wants. To play what we want… if we could! The result is myriapod, intravenous, ninja.  Its raw materials are sensibility phosphenes that only the child from Sixth Sense would see. It´s an album that follows us with its eyes.

We will never exhaust the beauty of things, but in attempting to do so, these saxophones cross the limits of what is manifest. There are acrobatics both intimate and seismograhic, ghostly hummingbirds launched toward a crater of ears. In moments, it seems to be fresh from the oven of the Big Bang's baker. Every note is an isobar, a trickle of water between the fingers, Golem's mud, a shoetree of indian's smoke, body for auras. The album drives its nail into the very center of the listener and opens its fan, closing our eyes like spirits.

Les playlists del Music Spy - 2012

Per si sentiu curiositat, estem començant a elaborar les playlist resultants del Music Spy Club via Spotify. No sempre són perfectes, perquè alguns discos encara no estan a la base de dades (per prematurs o pretèrits). Però les anirem actualitzat.

Aquí teniu les tres d'aquest últim trimestre:

La del Miqui Puig, pop a tutiplén!

La del Kiko Amat, seguint el seu llibre "Eres el mejor, Cienfuegos"

La de Manos de Topo, vía Miguel Angel Blanca:

Recordeu que us hi podeu suscriure!

Music Spy Club amb Miqui Puig

Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.

Ja us em parlat en diverses ocasions. Per si voleu abundar, aquí. Han participat al llarg d'aquests anys Ignacio Julià, Guille Milkyway, Lluis Hidalgo, Santi Balmes, Christina Rosenvinge, Refree, Nando Cruz, Manos de Topo, Jaume Sisa, Quim Casas, Xavi Sánchez Pons, Za!, Óscar Dalmau, Javier Blánquez, Juan Cervera, Kiko Amat, Jordi Turtós, Jordi Bianciotto, Roger Roca. Raul Minchinela i fins i tot l'inefable Miguel Noguera.

Aquest divendres, 14 de desembre, a les 19 h., comptem amb un espia singular: MIQUI PUIG

Cantant i compositor de Los sencillos, el mític grup de funk pop amb qui va editar 6 discos, la seva carrera s’ha prodigat en molts fronts artístics. En solitari, ha publicat ja 5 treballs. És DJ habitual a Barcelona, amb actuacions a festivals com el Sonar o el Primavera Sound. És actor ocasional i col·laborador cultural a programes de ràdio i televisió. El seu bagatge el converteix en un spy musical imprevisible.

Aquí el teniu en acció:

Promet una sessió de passió musical irreductible. No us la perdeu!

Lloc:
Biblioteca Vapor Vell (pstge. Vapor Vell s/n, al costat de la Plaça de Sants).

93 409 72 31  -  b.barcelona.vv@diba.cat

www.bcn.cat/bibvaporvell

Les trobades són obertes, gratuïtes, i comencen a les 19 h.

La biblioteca d'AMPLI #14: I am Ozzy (confieso que he bebido)

Ozzy Osbourne I am Ozzy (confieso que he bebido)

Barcelona: Global Rhythm Press. 2011. 358p
ISBN: 978-84-96879-54-6

En una entrevista recollida al llibre "Todos te quieren cuando estás muerto. Viajes al interior de la fama y la locura" (Contra Ediciones. Barcelona, 12), el periodista Neil Strauss preguntava al pioner del heavy metal Ozzy Osbourne, si no havia pensat mai en escriure un llibre sobre la seva vida. El príncep de les tenebres li va contestar (p.436): “Hace tiempo llegué a un acuerdo para escribir uno. Pero tengo que consultar un montón de viejos amigos para que me refresquen la memoria. Si de algo me arrepiento es de no haber llevado un diario, ¿sabes? Porque siempre he estado hecho una mierda”. Per sort, Ozzy Osbourne va aconseguir recordar i va dictar al seu notari els episodis més hilarants de la seva esperpèntica vida, que van acabar convertits en les memòries del padrí del heavy: I am Ozzy (confieso que he bebido).





La lectura d’aquest llibre provoca dolors abdominals, gestos d’incredulitat- ulls desorbitats, mans a la boca i al cap- i llàgrimes, moltes llàgrimes. La còrnea us brillarà com mai, perquè és impossible llegir aquest llibre sense plorar. I és que fins i tot els peus de foto fan riure. La biografia d’Ozzy Ousbourne, fundador de la influent banda Black Sabbath, està plena de despròposits, d’aconteixements tan tràgics com rídiculs, d’actes ordinaris i vergonyosos que atempten contra el decòrum, la intel•ligència, el sentit comú i les lleis més elementals de la preservació i la supervivència. Però és molt i molt divertida, perquè l’Ozzy Ousbourne es riu de tot i no es pren seriosament ni a ell mateix.

 Durant tres décades, l’Ozzy Osbourne s’ha dedicat al cultiu de la politoxicomania amb combinacions mortíferes de drogues i alcohol i ha sobreviscut per explicar-ho. A més d’ingerir quantitats industrials de psicotròpics, quan era jove el van tancar a la presó per robar tres vegades seguides a la mateixa botiga, la seva discogràfica li va prohibir l’entrada a les seves oficines, va decapitar d’una queixalada primer un colom i després un rat-penat. El van obligar a vacunar-se contra la ràbia, el van acusar d’incitar els adolescents al suïcidi, de satanisme i de l’intent d’assassinat de la seva dona. Es va pixar al monument nacional de l’Álamo i a sobre del seu sogre. El van fer fora de Black Sabbath –que van continuar i van canviar fins a sis vegades de cantant- , però es va refer gràcies a l’habilitat i l’ambició de la seva dona Sharon, amb una carrera en solitari que li va fer guanyar milions. Anys més tard, va augmentar la seva fama i fortuna participant amb la seva família al reality show The Osbournes.





Tot i que a les seves memòries hi ha tota mena d’excessos i un retrat de la indústria musical de l’època, que li donava tot el que demanava –cases, cotxes, etc- excepte diners, es troba a faltar que el Madman parli més de música. Al llibre queda clar que l’inhòspit entorn on van crèixer els membres de Black Sabbath, la grisa i industrial ciutat de Birmingham, no convidava a fer ni el hippie ni pop, que el so pesat i dens del grup era culpa del guitarrista Tony Iommi, que les lletres fosques i ocultistes les escrivia el baixista Geezer Butler, que Bill Ward tocava la bateria i que l’Ozzy hi posava la veu, ocasionalment l’harmònica i sempre la bogeria.


  

 Dels seus discos en solitari, l’Ozzy en parla poc. Parla més de les gires i dels espectacles que muntava pels concerts –una mà gegant el dipositava a l’escenari, tirava carn crua al públic-, que dels seus àlbums. "Blizzard of Ozz" (1980) i "Diary of a Madman" (1981), enregistrats amb la seva primera banda, composta per Lee Kerslake, Bob Daisley i el virtuós i malaurat Randy Rhoads, tot i que arrosseguen el so de les produccions de l’època, són dos discos que estan bé. Pel que fa als treballs amb Black Sabbath, molta gent considera que els seus tres primers discos, "Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Masters of the reality" (1971), són els millors. Però pel líder de Black Flag, Henry Rollins, ho són els sis primers àlbums de la banda, els tres abans esmentats més "Vol.4 "(1972), "Sabbath bloody Sabbath" (1973) i "Sabotage" (1975). No seré jo qui contradigui el musculós Henry Rollins.