La relació entre música i cinema és tan estreta i fecunda que ha estat analitzada i compilada extensament en infinitat de documents. Avui només volem fer un petit exercici musictecari recordant que a la biblioteca tenim, també, una notable abundància de documents que podem presentar als nostres usuaris de forma atractiva i enriquidora. Probablement, la majoria de professionals estarem d'acord en que ens ho passem millor a la feina quan tenim l'oportunitat de fer alguna aportació creativa que intenti anar més enllà de les tasques rutinàries del dia a dia.
La relació entre música i cinema és un tema gairebé il·limitat per despertar la nostra pròpia imaginació com a professionals de la biblioteca pública i per despertar l'interès dels usuaris.
Una de les escenes cinematogràfiques que personalment més m'han impressionat, i que avui vull compartir amb els lectors de l'AMPLI, podria ser un exemple perfecte d'aquesta relació entre arts. Segurament, molts heu reconegut immediatament la nau Discovery en plena missió al planeta Jupiter, del clàssic del cinema de ciència-ficció 2001: A Space Odyssey, del 1968, una de les obres magistrals del cineasta anglès Stanley Kubrick.
Una pau fredament dramàtica: l'Home, sol, enmig de l'incomprensible immensitat de l'Univers. En cap altra manifestació musical, cinematogràfica, científica o literària he sentit una cosa semblant a l'espectacle de la naturalesa mostrant la seva cara més indiferent respecte a nosaltres, l'espècie humana.
Una enorme nau, blanca, llarga i prima, amb una gran esfera a la proa que, vista des del front, presenta les faccions d'un rostre humà, navega enmig d'un espai inabastable, una negror gèlida i absoluta. La fotografia és, en si mateixa, d'una gran bellesa plàstica, reforçada per un moviment pràcticament imperceptible en la pantalla, que amaga en realitat una velocitat d'infart.
Però aquesta imatge espectacular adquireix tota la seva dimensió poètica, tota la seva potència sensible, gràcies a la banda sonora que embolcalla íntimament tota la composició cinematogràfica.
El so del violoncel, la viola i el violí es transforma ni més ni menys que en la veu de l'Univers i la veu de l'Home. Un diàleg que succeeix continuament en el més profund de cada un de nosaltres.
Una melodia que transmet una agradable tristesa, una calma inquietant, una incòmoda por a la realitat, torbadora i fascinant, una comunió amb l'harmonia ... una dolça, estranya i incomprensible harmonia ...
La connexió entre aquest adagio del georgià Aram Khatxaturian (una composició de 1942) i la plàstica del genial cineasta és, al meu entendre, un dels grans moments en la història de l'art del nostre temps.
.
5 comentaris:
frente a la indiferencia cósmica: nervisosismo, ansiedad, desesperación, pero luego turbación, desconcierto, reevaloración, adaptación, sorpresa y, finalmente comprensión, consuelo, satisfacción.
Gran article mestre
Justament vaig veure per primera vegada 2001 de Kubick l'1 de gener del 2001 (digueu-me oportunista). Una de les coses que em van impressionar més va ser la unió de la música amb les magnífiques imatges còsmiques. Great post, Fonti. Poesia interestelar o la música dels astres.
Com a curiositat, us recomano una altra obra de Katxaturian on també ens mostra el vertigen de l'ànima de l'home, però aquesta vegada a ritme de vals!
"Masquerade": http://listen.grooveshark.com/#/s/Masquerade+Suite+Waltz/3CEoQB?src=5
Impressionant aquest mestre que a un altre mestre, Kubrick, no li va passar per alt.
I agree with you : Spaceship with Khatxaturian, Gayane Suite in 2001: A Space Odyssey, is one of the greatest film scenes ever shot :-)
Certament un moment estelar, màgic, d'unió entre la Música i el cinema. La profunditat, l'harmonia, la pau i la serenor de l'univers ben transmeses amb imatges i música "celestials".
Publica un comentari a l'entrada