Les millors bandes sonores de la història del cinema, segons Rockdelux

 Una altra apassionant llista, cortesia de la revista Rockdelux. Confeccionada a partir d’una enquesta realitzada a més de 70 estudiosos i professionals del món del cinema i la música, aquest estiu ens han presentat una de les seves llistes canòniques: “Les 100 millors bandes sonores”.

Un total de 100 pel·lícules mítiques que probablement no serien tan mítiques si no fos per la música que acompanya les seves imatges (moltes vegades partitures escrites especialment per a l’ocasió, en altres casos seleccions de música preexistent, sovint una barreja de les dues coses). No han entrat a la selecció les adaptacions de musicals de Broadway (o operístics) ni sèries de televisió ni “films-concert” (ens avisen que mereixeran llistes pròpies més endavant).

En la guia que hem preparat per a la nostra exposició, veureu que a la xarxa de biblioteques es poden trobar la majoria dels films (76 a la Biblioteca Vapor Vell) i gran part de les bandes sonores en CD (50 a Vapor Vell). Com és habitual, apareixen al llistat per ordre alfabètic, però darrere de cada títol teniu entre parèntesi la posició que ocupen a la classificació de Rockdelux: des del memorable score d’Ennio Morricone per a El bueno, el feo y el malo, que ocupa el primer lloc de la selecció, fins al soundtrack d’American Graffiti, ple de hits de l’època daurada del rock’n’roll, que ocupa la posició 100. Enmig, un grapat d’inoblidables pel·lícules amb extraordinàries bandes sonores.

Exposició preparada per un dels nostres musictecaris de capçalera, Arnold Layne

El poder de la música al cinema: Kubrick troba a Khatxaturian

.

 

 

Aram Khatxaturian. Gayane Suite, núm. 3. Adagio

 

 

La relació entre música i cinema és tan estreta i fecunda que ha estat analitzada i compilada extensament en infinitat de documents. Avui només volem fer un petit exercici musictecari recordant que a la biblioteca tenim, també, una notable abundància de documents que podem presentar als nostres usuaris de forma atractiva i enriquidora. Probablement, la majoria de professionals estarem d'acord en que ens ho passem millor a la feina quan tenim l'oportunitat de fer alguna aportació creativa que intenti anar més enllà de les tasques rutinàries del dia a dia. La relació entre música i cinema és un tema gairebé il·limitat per despertar la nostra pròpia imaginació com a professionals de la biblioteca pública i per despertar l'interès dels usuaris. 

 

Una de les escenes cinematogràfiques que personalment més m'han impressionat, i que avui vull compartir amb els lectors de l'AMPLI, podria ser un exemple perfecte d'aquesta relació entre arts. Segurament, molts heu reconegut immediatament la nau Discovery en plena missió al planeta Jupiter, del clàssic del cinema de ciència-ficció 2001: A Space Odyssey, del 1968, una de les obres magistrals del cineasta anglès Stanley Kubrick. Una pau fredament dramàtica: l'Home, sol, enmig de l'incomprensible immensitat de l'Univers. En cap altra manifestació musical, cinematogràfica, científica o literària he sentit una cosa semblant a l'espectacle de la naturalesa mostrant la seva cara més indiferent respecte a nosaltres, l'espècie humana. 

 

Una enorme nau, blanca, llarga i prima, amb una gran esfera a la proa que, vista des del front, presenta les faccions d'un rostre humà, navega enmig d'un espai inabastable, una negror gèlida i absoluta. La fotografia és, en si mateixa, d'una gran bellesa plàstica, reforçada per un moviment pràcticament imperceptible en la pantalla, que amaga en realitat una velocitat d'infart. 

 

Però aquesta imatge espectacular adquireix tota la seva dimensió poètica, tota la seva potència sensible, gràcies a la banda sonora que embolcalla íntimament tota la composició cinematogràfica. El so del violoncel, la viola i el violí es transforma ni més ni menys que en la veu de l'Univers i la veu de l'Home. Un diàleg que succeeix continuament en el més profund de cada un de nosaltres. Una melodia que transmet una agradable tristesa, una calma inquietant, una incòmoda por a la realitat, torbadora i fascinant, una comunió amb l'harmonia ... una dolça, estranya i incomprensible harmonia ... 

 

La connexió entre aquest adagio del georgià Aram Khatxaturian (una composició de 1942) i la plàstica del genial cineasta és, al meu entendre, un dels grans moments en la història de l'art del nostre temps. .