Finalment, aquest 2020 la profecia anunciada profusament per televisió durant anys s'ha complert. Aquest Nadal tots bombolles, no només les elegides per participar a l'anunci de Freixenet. Des del nostre blog volem dir adeu a l'any de la pandèmia amb un calendari d'advent on cada dia penjarem una cançó.
Anem tard, tecnològicament també, però tant és. Sense més dilació comencem.
Al sotabosc de l'escena soul ha retornat amb força el gòspel. S'han publicat diferents recopilatoris que van de les arrels del gènere a la música disco i més enllà. Obrim amb un temacle disco del recopilatori "Divine Disco - American Gospel Disco 1964 -1974) (Greg Belson. Cultures Of Soul Records, 2016)
DIA 6 (Fonti)
Tears Of The Morning (La Despedida)
Sofia Eugenia Koutsovitis, coneguda professionalment com Sofia Rei, és una vocalista, compositora, productora i educadora argentina que en els darrers anys ha format part d'alguns dels projectes més melòdics i accesibles del genial John Zorn.
En aquesta peça, el compositor aporta vida nova a l'esperit de la tradició sefardita mentre la cantant hi posa l'ànima i la poesia. L'alineació de músics en aquesta interpretació del 2013 a Varsòvia és senzillament de somni:
John Zorn: direcció
Sofia Rei: veu
Marc Ribot: guitarra
John Medeski: piano
Trevor Dunn: baix
Kenny Wollesen: vibrafon
Cyro Baptista: percussió
Joey Baron: bateria
Hi ha discos que ja no són música per nosaltres: són el percutor d'una època, d'uns amics, d'una habitació en la que ja no vivim, d'un amor que hem perdut pel camí. Així passa amb aquest disc. També s'han perdut algun dels seus músics pel camí: Lyle Mays va morir fa uns mesos. I també s'ha mort l'amic amb qui parlaves d'aquesta música amb una fascinació inesgotable. Ja no es pot res, està tot atrapat dins aquestes peces. La vida és curta i l'art és llarg. I el disc fins i tot és llarg: n'hi ha prou amb una sola cançó. Es diu September Fifteenth, i està dedicada a un altre mort: el pianista Bill Evans. Poc importa ja aquesta cadena de cendres que és la vida. Importa aquesta urna immortal que són els 7 minuts 45 segons que dura la peça. Explicar aquests set minuts ens portaria centenars d'hores, quatre mil pàgines, una magdalena de Proust, una retrospectiva vertiginosa que fa que Metheny y Mays ens mantinguin fora de la vida, i també fora de la mort, invulnerables durant set minuts.
Jo diria que un dels discos que més es pot trobar a qualsevol casa seria el "London 0 - Hull 4" dels The Housemartins. Una vegada dissolt el grup el seu cantant, Paul Heaton, va provar sort amb "Beautiful South" i després en solitari, sense massa èxit. Retrobar-se amb Jacqui Abbot, la cantant de "Beautiful South", va significar retrobar-se de nou amb l'èxit. En aquesta nadala, trobem les característiques de les cançons de Heaton: pop, british soul i sarcasme.
Els àlbums de nadal són un gènere propi dins de qualsevol estil de música. El segell Merge va treure el seu "Christmas" àlbum per celebrar el Nadal i els seus 30 anys de vida. A "You Wish A Merge Holiday Album" trobem els artistes del segell tocant cançons originals i versions de nadales clàssiques. És un àlbum estilísticament variat i que segur que us acompanyarà molts més nadals. Tracyanne & Danny ens porten una nadala agredolça, però que entra tan bé com el vi calent anglès.
Black Pumas fan soul de molts quirats i llambregades psicodèliques, inspirat en clàssics com Marvin Gaye, Al Green, Bobby Womack o Lou Rawls, de qui versionen la nadala que us presentem avui. La clau de l'èxit d'Adrian Quesada i Eric Burton és la combinació d'una veu profunda però sedosa, una instrumentació elegant i una producció moderna. Ells mateixos ens expliquen que han escollit versionar aquesta cançó perquè la va produir David Axelrod i perquè se senten identificats amb el seu missatge.
Eric Burton i Adrian Quesada: Black Pumas
Portada del seu debut
Portada del disc de Lou Rawls on hi ha la cançó original
El primer que hem de dir de la Sharon Jones és que l'enyorem. Després de les seves primeres actuacions a La Bôite, la "Lleona del Soul" va ser una assídua de Barcelona, on va demostrar la força de la seva veu profunda i potent i el seu imponent joc de cames amb sabates i sense. Tot i que actuava des de finals dels anys noranta, l'èxit li va arribar el 2002 de la mà del segell Daptone . Va debutar amb un disc de funk del que fa suar, acompanyada pels Dap Kings i en els seus següents discos va abraçar també el soul i l'r&b anyenc. El 2016 va morir víctima d'un càncer contra el que lluitava des de feia uns anys. El programa "El aperitivo del ritual" d'Alberto Valle li va dedicar un especial quan ens va deixar.
Canvíem el "Ho, ho, ho" per "Hey Ho Let's go", tres acords i nadala al cantu dels eterns Ramones. No us perdeu ni el principi ni el final del vídeo per sentir l'autèntic esperit d'aquestes festes.
Ramones el 1989
Portada del disc "Brain Drain" on hi ha la nadala d'avui
Amb una cançó que es mou entre el power pop i el punk, Ray Davies tornava a fer gala la seva mordacitat i la seva habilitat per composar melodies enganxoses amb una nadala que explica com el Pare Noel d'uns grans magatzems és assaltat per una colla de nois pobres, que li demanen diners i no joguines estúpides. Publicada originalment el 1977 aquesta cançó ha sigut versionada per multitud de grups (Green Day, Bad Religion, Gigolo Aunts, etc) i es pot trobar al recopilatori "Come Dancing With The Kinks"(Arista, 2000).
Al 1970 Pau Riba era un artista inspirat. Dioptria és reconegut amb consens com un dels millors enregistraments de la música catalana del segle XX. Molt influenciat per Bob Dylan (pocs no ho estaven en aquell moment) en Pau va compondre grans cançons per a aquest àlbum, algunes ja històriques com la que avui recordem.
La Simfonia Núm. 1 (D'una nit, d'un matí de Nadal) és especialment brillant. Amb un senzill acompanyament acústic (de Jaume Sisa i Albert Batiste) el juglar dibuixa amb precisió naturalista i molta bellesa cóm era el Nadal a la Barcelona de 50 anys enrere. La primera part, la Nit, bullint de nostàlgica alegria ; la segona part, el Matí, la neu i el festí. Moments daurats de la psicodèlia catalana.
Josh Rouse fa anys que viu a València, ciutat a la que va dedicar una cançó. "Mediterranean X-Mas" és una cançó inclosa en el disc, "The Holiday Sounds of Josh Rouse". En aquesta asolellada nadala, amb regust soul i la mirada posada en l' easy-listeningRouse ens parla des de la quotidinitat i ens desitja, de manera relaxada, un Bon Nadal.
Josh Rouse vestit per presentar el seu àlbum de nadales
La sempre irreverent Terremoto de Alcorcón ens deixa aquí una càustic cover del sempre enganxadís tema de la Maria Carey. María José Charro Galán es el seu nom real , i com a princesa del soul cañí ens regala una interpretació amb un gran sentit de l’humor com no podia ser d’altra manera, idònia per donar-li un aire més festivalero al nadal. Si et van les llums epilèptiques i els polvorons remullats amb cava, aquest es el teu moment.
Sisme a l'escenari
Pepa Charro als Goya 2018
"Enajena"
"Yo soy una mujer que hace de hombre que hace de mujer"
DIA 17 (Fonti)
Khruangbin - Maria También
Khruangbin
Són un trio de Texas, però el seu nom és tailandés. Significa "motor volador" i reflecteix les nombroses influències musicals que el grup té. La seva música es caracteritza per una forta presència del baix i per com la seva hipnòtica psicodèlia tenyeix els diferents sons i estils d'arreu del món que el grup aglutina. El trio practica la màgia dels alquimistes elèctrics contemporanis.
DIA 18 (Dra. Goldfoot)
Rosalia i El Cor Jove de l'Orfeó Català (+ El Guincho)
De la Rosalia, de la seva música i d'aquesta cançó ja se n'han dit moltes coses i jo poques coses noves hi tinc a dir. L'he triat perquè em sembla una peça sublim. Passa el temps i a cada nova escolta em continua emocionant com la primera vegada i, a més, hi continuo descobrint nous matissos. Els cors del Cor Jove de l'Orfeó Català mereixen una menció especial: les dissonàncies que fan són molt díficils i sonen espectaculars. Com diu un dels comentaris del vídeo de la cançó: "De la droga se sale, de esta canción, no".
Rosalia i el Cor Jove de l'Orfeó Català als Premis Goya 2019
No sé si serà l'estany la font de tot el talent que hi ha a Banyoles, però tot i això avui en recomano un dels últims que hi ha brollat: el de la violencelista Maria de Palol. Formada al Conservatori de Girona en violoncel barroc i al Conservatori Superior de Música del Liceu, la Maria té un bagatge musical molt ric que va des de la música clàssica al punk. A les xarxes ha trobat lloc per al seu projectePUNKOCELLO on fa versions de cançons punk, sobretot de grups d'aquí, i també d'altres gèneres com l'ska o el reggae.
Maria de Palol
Una de les meves versions preferides és la que fa del clàssic jamaicà "Stop That Train" de Keith and Tex.A les seves mans aquesta peça s'acosta a l'eastern reggae i canvia el clima tropical per un de més càlid. Per mi estem davant d'una d'aquelles versions que és tan bona o més que l'original.
Gaye Su Akyolha publicat fa poc el seu darrer EPi el videoclip d'un dels seus temes, "Ísyan Manifestosu" (Manifest de la Rebel·lió). Com sempre, Istanbul és la porta d'Occident o d'Orient. Depèn d'on vinguis. Gaye és l'artista contemporània que millor encarna l'esperit d'aquesta ciutat amb vida pròpia, al marge de tots els que l'han intentat dominar al llarg dels anys.
El passat 2 d'octubre va fer 50 anys de la publicació de la primera tira de Peanuts en un diari. La tira estava protagonitzada per Charlie Brown, el seu gos Snoopy i els seus amics. Vince Guaraldi va ser l'encarregat de compondre la música per a la sèrie de televisió i les pel·lícules de Charlie Brown i companyia. El cool jazz de Guaraldi es fon a la perfecció amb el traç senzill i net del creador de Peanuts, Charles Schulz. L'impacte de Peanuts en la cultura popular és enorme. Qui no coneix Snoopy i qui no coneix el tema principal de la sèrie "Linus & Lucy (Peanuts Theme)"?
Portada del disc de nadales de Vince Guaraldi per Peanuts
Vince Guaraldi a la portada d'un dels seus disc de Charlie Brown
Vince Guaraldi com a Peanut
Umberto Eco va incloure els Peanuts al seu assaig sobre cultura popular i mitjans de comunicació de masses, "Apolcalípticos e integrados" (1964) i va escriure el pròleg del recopilatori "El Gran llibre de Charlie Brown" (Empúries, 2004). També en català, Edicions 62 va publicar 45 volums amb les aventures de la colla de Peanuts, que encara podeu trobar a moltes biblioteques o al mercat de Sant Antoni (Bcn). En castellà, Planeta Agostini està recopilant les seves tires en uns cobejables volums amb pròlegs o breus escrits de diferents artistes, com per exemple Diane Krall.
Recopilatori prologat per Umberto Eco
Primer volum de Peanuts publicat per Edicions 62 amb portada d'Enric Sió
Per si el desembre no es prou congelat, avui us portem el hip hop dels mítics RUN DMC perquè feu tots els "freezes" que vulgueu (Ho, ho, ho, quin riure).
Uns nadalencs RUN DMC més Jay
Portada del maxi que es va fer en motiu del Record Store Day
