Alegria ve de aligerari, o sigui d'alleugerir-se, de fer lleugera la vida. Així anem perdent pes mentre correm i perdem el pes del temps mentre el paisatge passa. També nosaltres som una cosa que li passa al paisatge.
Ara hem aprés a sentir la música amb una atenció inèdita. Ens abstenem de criticar el disc, de canviar la cançó al mínim disgust estètic, de passar a un altre disc si la cosa no ens agrada. Hem aprés a deixar que la música entri i faci el que haig de fer, que potser és avorrir-nos. El mètode té moltes virtuds. La primera és que desenvolupem l'atenció i amb ella el món és més ample i més donat a la descoberta.
Així hem arribat a Meilyr Jones. El disc porta el nom del 2013, però es va publicar el 2016. Res de tot això importa: podria dir-se 1978 i estar publicat al 1972 o viceversa. Els clàssics tenen això, que moues les peces i l'organisme continua viu.
Però qui gosa anomenar clàssic un disc que ningú coneix? Nosaltres, els bibliotecaris musicals. I el temps, que ja dirà el que ha de dir. Aquest és un disc de pop, pop de cambra, que s'acostuma a dir. És imaginatiu, d'una positivitat extraordinària, amb una arranjaments plens de gràcia i composició. El pop és justament aquesta música que no s'acaba.
2013 és el primer disc en solitari d'un home que portava ja una bona carrera amb Race Horses. És, en aquest sentit, una carta de presentació. Tan curiosa i florida que emociona. Sentireu arranjaments orquestrals, guitarres, uns corus que van i venen com si entressin casualment a l'estudi i sortissin a buscar més aïgua. La sofisticació a la música no exclou la naturalitat. L'alegria tampoc exclou la profunditat. Aquest disc n'és una prova.
Aquí el teniu en acció:
