Des del Poblenou ens envien un conjunt de nadales alternatives. Per què no? El record de les nadales de sempre no impedeix saber que algun dia van ser noves. Ells ens ho expliquen així:
Des de la Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz us presentem una tria de cançons de Nadal, evidentment no som els primers, ni serem els últims, però són diferents… Diguem que no són les clàssiques tot i que trobem de grups clàssics com Los Ramones, John Lennon o U2. Teniu 34 cançons i una mica més de 2 h. de música per a que us imbuiu de l’esperit nadalenc, o no… Los Ramones...
O digui Brexit, Trump (les biblioteques ianquis ja s'estan movent) Putin, Erdogan, refugiats o Síria per esmentar alguns dels protagonistes del 2016. Un any que s'ha assemblat molt a una pel·li del 2006 de Cuarón: "Hijos de los hombres" i que la rapera Kate Tempest ha resumit de manera magistral amb la cançó "Europe is Lost":
El debut d'aquesta rapera, poeta i novel·lista anglesa, "Let them eat chaos" està en nombroses llistes del millor de l'any. Però abans de parlar de hits i tops, un petit record pels músics que enguany ens han deixat com, David Bowie, Leonard Cohen, Mose Allison, Prince i George Michael, entre d'altres. Ells se'n van, la seva música es queda. I en el cas de Bowie i Cohen dient-nos adéu amb un últim treball. Ah, i no ens obliden que a Bob Dylan li han donat el nobel de literatura.
Blackstar de David Bowie
You want it darker de Leonard Cohen
2016 INTERNACIONAL
Kate Tempest - Let them eat chaos
A tribe called Quest - We got it from here...Thank you 4 your service
Ha passat un altre any, i mesurat amb cronòmetre és exactament un any menys també. Sabem que fer amb les hores, els dies, les setmanes, però els anys són excessius i els anem passant sense més resistència. Fas la vista enrera, has sentit moltíssima música al llarg del 2016. Molta clàssica, molta lírica, més melodia i menys rítmica. Tens una sensació nova de virginitat, has aprés a sentir millor la música i per això has tornat a sentir discos que feia anys, dècades, que no senties. I ves a saber com vas caure a Flex-Able.
Que no és del 2016? Qui ho diu? La música no és de quan va naìxer. Tu tenies 10 anys quan aquest disc va sortir, i 16 quan vas saber d'ell i et vas comprar el vinil. Mai havies sentit res així, i encara ara et sorprén aquesta llibertat, aquesta barreja d'alegria i extravagància. També la llibertat s'ensenya, i si no s'escamoteja. Aquí va venir la meva primera lliçó i aquest any encara l'estava acabant d'aprendre. Encara se'ns posen els pels de punta quan comença el deliri. Donat que ja ho sabem ens lliguem a la cadira on sentirem el disc per què les sirenes de la bogeria no ens sedueixin irremissiblement...
No entenies res, i això ja era una meravella que agraïes: la música no calia comprendre-la. Al contrari del que recomana Spinoza en relació a la política ("Ni reir ni lamentar: comprender"), la música es per riure o plorar o tot alhora. L'estètica popular pot ser tan ample com la ment d'un alienat, com una al·lucinació col·lectiva. Al mateix disc, dos cançons després...
Vam sentir aquest disc fa 20 anys. Ara, al 2016, sentint-lo ens sentim. Sentim com ha passat el temps per nosaltres, ens recordem a l'habitació, desitjant ser guitarristes, pregant a divinitats inexistents no tocar un cliché rere altra i invocàvem l'imaginació amb aquestes cançons que tocàvem amb una guitarra imaginària pujats d'empeus al llit.
Ell continua pujat al llit, com acabeu de veure. I nosaltres també, utilitzant l'innocència per viure, com volia Jesús Lizano. Nosaltres, a la meïtat de la nostra hipotètica longevitat, encara acomiadem el disc amb por. Sonaven aquests acords, lents, beethovenians, estranyíssims, provinents d'un món més vigoròs i divers que per una agulla de vinil arribava a la meva habitació i encara ara puja al Carmel:
Un any menys per nosaltres, un any més per aquest disc. La trobada amb extraterrestres no és més rara que amb altres terrestres. Queda una pedra de rosseta, aquest disc, que viatja amb el temps i arriba igual de fresc, i jove, i desconcertant al 2016 pels quatre que encara el senten.
El proper dia 1 de Gener es publicarà Reflection, el darrer treball deBrian Eno, una de les personalitats més importants i influents en l'art del nostre temps. La seva figura trascendeix el mer fet musical des de fa ja mig segle (!) i no cal dir que esperem amb la màxima expectació la seva darrera obra fixada en un enregistrament sonor. Hem volgut preparar el terreny fins llavors, publicant també aquí les seves pròpies paraules sobre aquest esdeveniment. Una reflexió sobre la reflexió. Pur Eno.
Brian Eno parla sobre Reflection
Reflection és el treball més recent d'una llarga sèrie. Va començar (pel que a publicació de discos es refereix) amb Discreet Music el 1975 - o tal vegada s'inicia amb el primer àlbum de Fripp & Eno el 1973? [No Pussyfooting] O va començar amb la primera peça de música original que vaig fer, a la Ipswich Art School el 1965 - enregistraments d'una pantalla de metall amb la velocitat reduïda a tres quarts, tot superposat?
Sigui com sigui , és la música que més endavant va ser anomenada 'Ambient'. No crec que hores d’ara entengui en que ha quedat el significat d’aquesta paraula - sembla haver-se inflat per donar cabuda a alguns companys de llit bastant inesperats - però encara el faig servir per distingir-la de peces de música amb durada fixa i connectada rítmicament, elements tancats junts.
L'arbre genealògic d'aquesta peça inclou Thursday Afternoon, Neroli (el subtítol del qual és Thinking Music IV) i LUX. He fet un munt de thinking music, però la major part l’he guardada per a mi. Ara, noto que la gent està utilitzant alguns d'aquests primers enregistraments en la forma en què els faig servir jo mateix - com a espais de provocació per al pensament – així que em sento més inclinat a fer-los públics.
Peces com aquesta tenen un altre nom: són GENERATIVES. Amb això vull dir que estan fetes per elles mateixes. La meva feina com a compositor és posar en marxa un grup de sons i frases, i després algunes regles que decideixen el que els passa. Llavors activo el sistema complet i observo el que fa, ajustant els sons, les frases i les regles fins que aconsegueixo una cosa que m’agrada. Com aquestes regles són probabilístiques (- sovint prenent la forma «realitzar l'operació x, y per cent del temps ') la peça es desenvolupa de manera diferent cada vegada que s'activi. El que tenim aquí és un enregistrament d'un d’aquests desenvolupaments.
Reflection es diu així perquè he trobat que em fa pensar de nou. Em fa pensar sobre les coses. Sembla crear un espai psicològic que estimula la conversa interna. I, en realitat, l’externa també - la gent sembla gaudir-ne com a fons de les seves converses. Quan faig una peça com aquesta, dedico la major part del meu temps a escoltar-la durant llargs períodes - de vegades durant dies sencers – observant com actua en diferents situacions, veient com em fa sentir. Faig les meves observacions i després ajusto les regles. Com en aquestes peces tot és probabilístic i donat que les probabilitats s'acumulen, pot portar molt de temps el tenir una idea de totes les variacions que puguin produir-se en la peça. Una regla podria dir "augmenta una de cada 100 notes per cada 5 semitons' i una altra podria dir "augmenta una de cada 50 notes per 7 semitons’. Si aquests dos instruccions estan operant en el mateix flux de dades, de vegades - molt rarament - ambdós actuaran sobre la mateixa nota ... així que alguna cosa com 1 de cada 5000 notes s'incrementarà en 12 semitons. No sabrem quina de les 5000 notes acabarà sent. Com que hi ha una gran quantitat d'aquest tipus d'operacions funcionant juntes, en diferents però paral·lels fluxos de dades, el resultat final és una xarxa complexa i impredictible.
Els artistes potser es poden dividir en dues categories: pagesos i cowboys.
Els pagesos s'assenten en un tros de terra i el conreen curosament, trobant cada vegada més valor en ell. Els cowboys busquen nous llocs i s’entusiasmen amb el simple fet del descobriment, i amb la llibertat d'estar en algun lloc que no moltes persones han estat abans. Jo solia pensar que el meu temperament era més de cowboy que de pagès ... però el fet que la sèrie a la qual pertany aquesta peça ha estat funcionant des de fa més de 4 dècades em fa pensar que hi ha una gran part de pagès en mi.
Brian Eno parla sobre les versions generatives
Reflection és el més recent dels meus experiments amb la músicaambient i representa el més sofisticat d'ells fins ara. La meva intenció original amb la música ambient era fer música infinita, música que estaria allà tot el temps que un voldria que hi fos. Volia també que aquesta música es desenvolupés de manera diferent tot el temps – ‘com estar assegut prop d’un riu' : sempre és el mateix riu, però sempre està canviant. Els enregistraments - ja sigui de vinil, casset o CD – però, estan limitats en longitud, i es reprodueixen de forma idèntica cada vegada que els escoltem. Així doncs, en el passat estava limitat en la realització dels sistemes que fan la música, però després enregistrant 30 minuts o una hora i publicant-ho. Reflection en la seva forma d'àlbum -. en vinil o CD -. és així. Però l'app amb la qual Reflection és produïda no té restriccions: es crea una versió infinita, i amb canvis infinits, de la peça musical.
La creació d'una peça de música com aquesta es divideix en tres etapes: la primera és la selecció dels materials sonors i un mode musical - una constel·lació de relacions musicals. Aquests, llavors, són modelats i explorats per un sistema d'algoritmes que varien i permuten els elements inicials introduïts en ells, resultant un flux metamòrfic constant (o riu) de la música. La tercera etapa és l’escolta. Una vegada que tinc el sistema en funcionament passo un temps llarg - molts dies i setmanes, de fet - veient el que fa i afinant els materials i conjunts de regles que executen els algoritmes. És molt semblant a la jardineria: es planta la llavor i després es cuida, tendint a obtenir el jardí que t'agrada.
Peter Chilvers (músic i programador, col·laborador de Brian Eno) parla sobre les versions generatives
Traslladar la composició a software va permetre una oportunitat addicional; les pròpies regles podrien canviar amb al llarg del dia. L'harmonia és més brillant al matí, amb una transició gradual durant la tarda per arribar a la clau original al vespre. Quan s’acosta la matinada, les condicions recentment introduïdes dispersen les notes i tot s’alenteix.
* * *
La versió 'enregistrada', de Reflection, una captura concreta de 54 minuts de contingut, s'editarà en CD, doble LP de vinil, i descàrrega digital. Però, com hem pogut llegir,
la notícia està en el llançament d'una app per a dispositius iOS i
AppleTV que és capaç d'interpretar Reflection partint de l'esquema bàsic
concebut per Eno i codificat en aquest programa, generant en cada
escolta una materialització diferent del concepte musical que subjau en
aquesta composició orientada als processos. Una orientació que més que despreocupada pel detall últim, està
interessada per la varietat d'aquest detall últim i la sorpresa a la que
pugui portar.
En realitat, la
idea no és tan nova i porta decennis aplicant-se en el que anomenem
música algorítimica o generativa, al seu torn un corrent fill de la
música estocàstica el referent de la qual és la contestació de Xenakis a la
voluntat hiper racionalista present en el serialisme, donant entrada a
la aleatorietat, a la indeterminació, com a forma de reintroduir la naturalesa, la vida i la sorpresa. En
el cas concret de la música generativa l'autor no defineix les notes
precises sinó la forma en què la música serà generada des d'un sistema
que segueixi les regles que ell / a hagi especificat. La 'partitura' passa a ser un seguit d'instruccions que governen però no predeterminen el resultat. S'arriba
així com a resultat a una música constant i canviant a un mateix temps,
idèntica en el fons i en la intenció però variable en la seva
materialització i aparença.
Alegria ve de aligerari, o sigui d'alleugerir-se, de fer lleugera la vida. Així anem perdent pes mentre correm i perdem el pes del temps mentre el paisatge passa. També nosaltres som una cosa que li passa al paisatge.
Ara hem aprés a sentir la música amb una atenció inèdita. Ens abstenem de criticar el disc, de canviar la cançó al mínim disgust estètic, de passar a un altre disc si la cosa no ens agrada. Hem aprés a deixar que la música entri i faci el que haig de fer, que potser és avorrir-nos. El mètode té moltes virtuds. La primera és que desenvolupem l'atenció i amb ella el món és més ample i més donat a la descoberta.
Així hem arribat, per vintena vegada en la nostra vida, al Sr. Chinarro. I ens sembla la primera.
Darrera aquest nom en clau hi ha Antonio Luque, un andalús seriós, franc, imaginatiu. És tracta d'un artista amb una trajectòria dilatada i riquíssima d’inspiració. Amb més de quinze discos d’estudi a les seves esquenes, ha aportat a les nostres vides un bon grapat de cançons inoblidables, estranyes, dotades d’una lírica entre costumista i al·lucinada. És també un escriptor singular, intens, imprevisible, com ho provem Matar en Barcelona i el darrer Socorrismo.
El primer que ens va cridar l'atenció va ser aquesta lletra, que té una curiosa intuició. Tot és decorat. El paisatge, les habitacions, la gent, estem envoltats de decorat i nosaltres ho som també. És una intuició fantàstica, que no hagués desagradat a Philip K. Dick i que és absolutament ambulant. Aquí va:
Té gràcia però no vol fer-la. No hi ha cap èmfasi. Canta les mil i una ocurrències i ho fa amb la serietat de qui s'està jugant la vida, els calers, el destí en allò. Poca broma amb l'humor. Aquí observa els cartells de la ciutat:
Com haureu comprovat, algunes de les seves veus no estan a la vigilia. I la seva musa sembla venir a través d'una mèdium. I aquesta meravella entre la tradició i els dissabtes a la nit està al seu últim disc i al nostre cor.
Quins són els millors discos de la història del jazz?
Pregunta complicada de respondre i encara més pels aficionats a un gènere que
té més d’un segle de vida, tan permeable que s’ha reinventat constantment, fusionant-se
amb altres músiques i evolucionant en funció del geni i l'audàcia dels músics. Trobem
abundant bibliografia que intenta posar fil a l’agulla, tant llibres publicats
com llistes de seleccions a Internet realitzades per crítics musicals i pels
mateixos aficionats.
A l’hora de seleccionar els àlbums, ens hem guiat per la
posició en la qual es trobaven situats cadascun d’ells a les llistes, els hem valorat
i donat una major puntuació als discos que és trobaven entre les primeres
posicions. El resultat és la guia “Imprescindibles
del Jazz”, una tria que intenta ser una eina útil per apropar als nostres
usuaris al món del jazz i a les obres i als artistes més destacats.
Per completar la guia hem creat la playlist “Una història
del Jazz”, a la qual s’inclouen les interpretacions recomanades per Ted Gioia
en el seu llibre La historia del Jazz (Turner 2002), un total de 270 temes
ordenats cronològicament.
Bob Dylan premi nobel! Un nobel de literatura que no ha escrit cap llibre? Parlem-ne!
El proper dimecrees, 14 de desembre, a les 19h. l’editor Juan Viñuales presentarà el llibre Bob Dylan. Letras completas (Malpaso Ediciones, 2016), juntament amb José Moreno, Miquel Izquierdo i Bernando Domínguez, traductors de l’obra.
Es tracta d’una edició bilingüe que recull el cançoner complet del nou premi Nobel de literatura.
Activitat gratuïta. Aforament limitat.
Dimecres 14 de desembre, a les 19h. Sala d’actes de la Biblioteca Vapor Vell.
Erik Satie (França, 1866-1925) és conegut per algunes petites peces de piano (les Gymnopedies, les Gnosiennes), però com a quasevol artista, el que coneixem és només la punta de l'iceberg. Ell està davant de tot, de l'impressionisme, de l'experimentació, del serialisme. I d'una cosa millor encara: de la gràcia.
De la gràcia literària i humana ja en va parlar Miss Danger aquí. Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col•lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col•leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadores, maquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics. També van trobar altres coses: milers de textos i dibuixos amagats darrera un piano inútil al que li havia tret l'arpa.
Aquests textos acompanyen la música d'una manera esplèndida, com Sancho a Don Quijote. Només que aquí no se sep qui és un i quin és l'altra. Us posem aquest exemple:
Amb aquest text que l'acompanya: Obstáculos venenosos
Esta vasta parte del mundo sólo está habitada por un solo hombre:
un negro.
Se aburre que es de morirse de risa.
La sombra
de los árboles milenarios señala las 9 horas 17.
Escuchad.
Los
sapos se llaman por su propio nombre.
Para pensar mejor, el
negro tiene su cerebelo en la mano derecha, los dedos de ésta
abiertos.
De lejos parece un fisiólogo distinguido.
Cuatro serpientes
anónimas le cautivan, suspendidas a los faldones de su informe
que deforman la congoja y la soledad reunidas.
A la orilla
del río un viejo mango va lavando despacio sus raíces de una
suciedad repelente.
No es la hora del lucero del alba.
O els Tres valsos distingits del preciós delicat...
Su cintura
Los que perjudican la reputación o la fortuna de los otros,
antes que perder la ocasión de decir alguna agudeza, merecen
una pena infamante.
Esto nunca ha sido dicho, y yo me atrevo a decirlo.
(LA BRUYÈRE: «Los caracteres» o Las costumbres de
este siglo.)
El tararea una melodía del siglo XV.
Después, se echa un cumplido lleno de mesura.
¿Quién se atreverá a decir que no es el más hermoso?
¿Acaso su corazón no es sensible?
Se coge por la cintura.
Se siente como arrobado
¿Qué dirá la bella marquesa?
Ella luchará, pero será vencida.
Sí, señora
¿Acaso no estaba escrito?
Su binóculo
Nuestras viejas costumbres prohiben a los jóvenes púberes
mostrarse desnudos en el baño, y así el pudor echa
profundas raíces en sus almas.
(CICERON: «La República».)
Los limpia todos los días
Es un binóculo de plata con cristales de oro ahumado
Se lo regaló una bella dama.
¡Qué buenos recuerdos! Pero...
Una gran tristeza invade a nuestro amigo:
¡Ha perdido el estuche de su binóculo!
Sus piernas
El primer cuidado de todo propietario, cuando llega a su
hacienda, debe ser el saludar a los Penates domésticos; después, ese mismo día, si le queda tiempo libre, será dar
una vuelta por su propiedad;
que vea el estado de los
cultivos, los trabajos que han sido terminados y los que no
lo están.
(CATON: «De re rustica».)
El está muy orgulloso
Ellas nada más bailan que bailes elegidos
Son unas bellas piernas planas
Por la noche se visten de negro
Quiere llevarlas debajo del brazo
Se deslizan melancólicas
Ahora indignadas, muy enfadadas
A veces las abraza y se las cuelga al cuello.
¡Qué agradable es para ellas!
Enérgicamente rehúsa ponerlas polainas:
¡Una prisión!, dice.
Tot això està molt ben explicat i traduït a Cuadernos de un mamífero, publicat per Acantilado. A les biblioteques el trobareu per aquí. Una de les millors coses que es poden fer a l'hivern és tancar-se amb aquest llibre, llegir el text relacionat amb la peça i sentir la peça, i repetir l'operació fins que el nostre cor sigui permeable.