El món de les portades dels vinils va ser un lloc on tot d'artistes gràfics, dissenyadors, artistes, pintors, afeccionats, etc...van aportar el seu talent (o la bona fe), intuïció, humor i denuncia. Un llenç on extreure una fogonada del contingut de les més diverses maneres.
D'aquesta manera Lp lover cover s'acaba de convertir automàticament en una eina de referència per entendre l'evolució d'un segment de la cultura popular contemporània i que sens dubte serà estudiada en un futur pels nostres descendents com si d'unes coves d'Altamira es tractés.
Tot seguit farem una breu repassada a mode d'ullada icònica a algunes mostres divertides, però que quedi constància que val la pena deixar-se portar i navegar una bona estona pel seu fons on trobarem de tot, inclosos dissenys de gandíssima qualitat o il·lustracions retro precioses...val la pena.
Comencem amb aquesta colla de fans de Earth, Wind, & the Fire que de tant Funk que els sua el cos semblen sortits d'un episodi de Kunta Kinte.
Abans de l'era del Photoshop les coses es feien igual: pinto, retallo, i pego. Un disc de música Peruana on l'estètica pop s'abraça a l'amor llatí pels culs ferms.
Una mostra genial d'il·lustració dels cinquanta posada a disposició del Jazz més easy listening. Deliciós.
Aquest mític cantant country australià deixa constància de la seva força gestual amb aquesta estructura dental (que es de veritat).
Que dir d'aquests duet brasiler amb aires futuristes i pentinats afro. El de l'esquerra te una aire a Camilo Sesto. Serà realment ell amb un alter ego, corrent aventures espacials amb el seu inefable Joselito?
No tinc paraules....evidentment a la contraportada hi posa por detrás. Traieu les vostres pròpies reflexions.
Aquestes tres...senyores de la neteja?...poden acabar amb l'equilibri ecològic al necessitar laca suficient per mantenir les seves estructures capil·lars, per sort ara aixó ja deu ser il·legal. No vull ser malpensat, però que volen dir quan diuen allò de Jesus use me...
Por, terror, angoixa...en els pitjors malsons adolescents crec que no vaig ser capaç d'invocar cap imatge tant aterradora com la d'aquesta família....sols de pensar en quedar atrapat en el cos d'aquest titella, ja se'm posen els pels de punta. Do you know?
Si senyor, les bases del pop-art: color i alegria. Aquest grup de noies asiàtiques faria furor en qualsevol envelat de festa major.
En fi, no es Louis de Funes, però podria ser-ho. Quina expressivitat posada al servei d'aquesta òpera de Puccini.
Quines il·lustracions més boniques. Tinc debilitat per aquest tipus
d'il·lustració, senzillament genial. Dick
Marx fou un pianista de jazz, i no va composar mai cap títol amb el nom d'El
Capital.
El subgènere japonés: miles de portades i centenars de bandes sonores que respiren Cinemascope i Technicolor per tots els costats. Ells si que saben divertir-se sense complexes.
I deixem pel final un artista conegut per aparèixer en un d'aquell mails sobre k7s de carretera que van rodar per internet quan encara no hi havien xarxes socials: Jose Angel i el seu elapé: Madre soy cristiano homosexual. Es pot dir de moltes maneres, però mai amb tanta delicadesa.
En fi, una passejada divertida per un art mereixedor de tot el nostre respecte.
Lo Jaume.
