El Festival de Flamenc de Catalunya a la Biblioteca de Cornellà

Els companys de la Biblioteca Central de Cornellà ens tornen a avisar d'una activitat musictecària fèrtil: la seva col·laboració amb el 29è Festival Flamenc de Catalunya. Ja ens han explicat les seves activitats en anteriors ocasions, aquí.

Continuant amb la feina iniciada el 2011, tornem a realitzar una nova activitat relacionada amb el flamec i us enviem informació sobre el 29è Festival Flamenc de Catalunya que es realitzarà del 4 de maig al 3 de juny a nostre municipi.

L'acte que es realitzarà a la Biblioteca Central de Cornellà i la informació és la següent:
Nom: Sobre los cantes de Málaga, el portarà a terme el "cantaor" Ricardo Peñuela i estarà acompanyat a la guitarra per Juan Antonio Ruiz ,del grup D'Aena."El cantaor, gran conocedor de esos cantes, hará un completo recorrido por los cantes malagueñeros desde los verdiales hastas la malagueñas, pasando por los cantes abandolaos, jabegote, de Ronda, cantes del Piyayo, etc."



Lloc: Biblioteca Central de Cornellà, sala Raimon Llort.
Dia: 11 de maig
Hora: 19h.

Ricardo Peñuela es un cantaor malagueño nascut a Benamargosa, encara que resideix a l'Hospitalet des de 1962. La seva afició pel flamenc el porta a fer-se professional, guanyant grans premis en concursos importants, així com a relalitzar actuacions amb les grans figures del flamenc.

Aquí el podeu sentir, per malagenyes:

Entre d'altres, té els següents premis:

1er. Premi de saetas al primer concurs en Catalunya Radio Miramar Barcelona (1963). 1er. Premi al primer concurs de Cante Flamenco a Badalona (1964). Primera Misa Flamenca celebrada a Cornellà (1965). 1er. Premi de Tarantas al Festival Internacional del Cante de Las Minas a La Unión, Murcia (1978). Premi especial a la Murciana al mateix festival (1979). 1er. Premi de Mineras a la Cas Regional Murcia y Albacete de Barcelona (1976). 1er. Premi de Tarantas (1977) y de Cartageneras (1978) al mateix concurs.

Premis més recents:

1er. Premi de Tarantas de Linares al Concurso Cantes Mineros a Barcelona (2005). 1er. Premi Concurs Alcaparra Flamenca a Terrassa (2005)

No us ho perdeu!

Marianne Faithfull: la maduresa d'una deessa

Article del musictecari Arnold Layne, que ja ha col·laborat amb l'AMPLI anteriorment, aquí. Es va publicar abans al Bibarnabloc, aquí.

Faithfull, Marianne. Easy Come Easy Go. France: Naïve, p. 2008

Porto mesos descobrint i rescatant discos signats per dones. La “culpa” la té un original i molt recomanable llibre publicat l’any passat, Mujer y música, on el periodista musical Toni Castarnado ens apropa de manera amena i instructiva a 144 intèrprets femenines de música popular (jazz, rock, soul, blues, cantautores…) i a un disc representatiu de cadascuna d’elles.

El recent Easy Come Easy Go (2008) és el disc escollit pel capítol dedicat a la veterana Marianne Faithfull, elecció que pot sobtar algú, que potser optaria pel trencador Broken English (1979), impregnat d’esperit punk, o pel jazzístic i colpidor Strange Weather (1987), però la veritat és que la cantant londinenca està vivint una època d’esplendorosa maduresa que cal reivindicar, i més ara que s’ha confirmat la seva presència en el proper Primavera Sound.

Retrocedim, però, al 1964: Andrew Loog Oldham, l’extravagant mànager de The Rolling Stones (una banda que aleshores només tocava versions), tanca en una cuina Mick Jagger i Keith Richards i els diu que no poden sortir fins que no hagin compost una cançó. Així neix “As Tears Go By”, però com que la troben massa tova per a ells (tot i que posteriorment sí que la interpretaran), Oldham proposa que la gravi una criatura de disset anys d’aspecte innocent i enlluernadora bellesa que acaba de contractar, Marianne Faithfull. Amb la veu d’aquesta, esdevé un èxit planetari i una de les cançons emblemàtiques d’aquella dècada.

Convertida en icona del Swinging London, Marianne encadena uns quants triomfs amb més perles de pop tenyit de folk i quedarà vinculada per sempre a The Rolling Stones: serà la xicota de Mick Jagger, escriurà la cançó “Sister Morphine”, que interpretaran ells, i inspirarà al cantant la lletra de “Sympathy for the Devil” al fer-li llegir El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov.

A finals dels seixanta començarà una llarga temporada a l’infern per a ella: addicció a l’heroïna, pèrdua de la custòdia del seu fill, intents de suïcidi, morts violentes d’éssers propers, una època vivint al carrer, fracassats intents de rehabilitació… Anirà reapareixent i gravant discos de forma intermitent però la seva recuperació no arribarà fins als noranta, quan ho explicarà tot a les seves fascinants memòries, on mostrarà, a més, una àmplia cultura, sentit de l’humor i fina intel·ligència.

La seva veu actual, rasposa com un paper de vidre, reflecteix una vida al costat de l’abisme i, a la vegada, transmet la serenitat i la saviesa d’una veritable supervivent. Tres discos magnífics corroboren la teoria que és ara, ja venerable àvia, quan està vivint la millor etapa de la seva trajectòria musical. El primer és Before the Poison (2005), amb temes escrits especialment per a ella per dos dels seus admiradors, PJ Harvey i Nick Cave; l’últim, Horses and High Heels (2011), on ha viatjat a Nova Orléans i ha tornat a compondre cançons d’alçada. Enmig, Easy Come Easy Go, el disc que Marianne Faithfull sempre havia desitjat fer.

I que seria realitat al 2008, després de superar un càncer i de triomfar com actriu de cinema en protagonitzar Irina Palm i en papers secundaris com el de mare de Marie Antoniette a la pel·lícula de Sofia Coppola, especialment adient degut a la seva ascendència aristocràtica: el besoncle de Marianne Faithfull era el baró Leopold von Sacher-Masoch, l’autor de la novel·la Venus in Furs, origen del terme “masoquista”. (Cal assenyalar que als seixanta ja havia conegut un gran èxit com actriu teatral interpretant Txèkhov i Shakespeare, i havia aparegut en alguns films de Jean-Luc Godard).

Pel disc, va triar un grapat de cançons que li poguessin resultar autobiogràfiques, encara que fossin d’autors, èpoques i estils diversos (des de Billie Holiday a The Decemberists, de Dolly Parton a Espers, de Smokey Robinson a Randy Newman…), se les va gravar en un cedé, les va estar escoltant durant mesos i les va interioritzar fins al punt de fer-se-les seves.

Amb la direcció del mag del so Hal Willner i un elenc de músics extraordinaris, com Marc Ribot i Greg Cohen (habituals de Tom Waits) o Jim White (Dirty Three), el disc es va gravar en poques sessions i pràcticament en directe, amb col·laboracions puntuals de gent com Rufus Wainwright, Chan Marshall (Cat Power), Antony o el seu vell amic Keith Richards. Els següents vídeos pertanyen a les sessions de gravació i podem comprovar que ben emparada es troba Marianne:

Easy Come Easy Go, que també disposa d’una versió més llarga, porta el subtítol “Songs for Music Lovers”. Cançons per a amants de la música. D’això es tracta, oi?

Music Spy Club - Ignacio Julià

El proper 27 d'abril, a les 19 h., tindrà lloc una sessió especial del Music Spy Club del trimestre amb el gran IGNACIO JULIÀ. Podeu veure anteriors edicions aquí.

Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música. Aquest és flyer, apte per asmàtics, del trimestre:

Aquest divendres, comptarem, com ja hem anunciat, amb Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions).Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi lesbiografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobreJohn Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laboraten nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicalsper a BTV (República 2230, Pop-Lab). El seu últim llibre és una antologiaesclaridora, «Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004>.

US HI ESPEREM!!!

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El trimestre es completarà amb una sessió especial sobre el Primavera Sound. Serà el 18 de maig, a les 19 h. Aquest festival té un dels cartells més impressionants de l'escena pop mundial. Orientar-se no es fàcil. Dos dels artífex de la revista MondoSonoro ens visitaran per ajudar-nos a descobrir artistes i concerts ocults al centenar llarg de propostes.

Són:

JOAN S. LUNA

Fa més de 15 anys que es dedica ala crítica musical. És cap de redacció de la revista MondoSonoro. Vaescriure el capítol dedicat al hardcore a Teen Spirit: de viaje por elpop independiente. Ha col·laborat amb Rockdelux, Time Out, Riff Raff, Play, l’Avui,El Mundo, entre altres. Exerceix regularment de DJ a sales catalanes.Escriu també sobre còmic, manga i animació japonesa. Ha publicat el llibre Loscolores del underground, centrat en el món del surrealisme pop.

XAVI SÁNCHEZ PONS

Xavi SánchezPons és una de les firmes destacades per entendre la crítica musicalindependent. La seva trajectòria s’inicià anys enrera dins el món dels fanzinesi de la ràdio, culminant en un decisiu paper a la revista MondoSonoro. Al llard dels anys, ha exercit també com a jurat anombrosos concursos musicals com l’Altaveu Frontera, l’Ampli, el FEA Festival ol’Emergenza.

Henry Cow : els nou funerals del Rei Ciutadà

Henry Cow

Henry Cow van ser un grup de rock fundat el 1968 pels multi-instrumentistes Fred Frith i Tim Hodgkinson a la Universitat de Cambridge. La seva inherent actitud anti-comercial els va mantenir fora del negoci de la música dominant, cosa que els va permetre experimentar al seu aire. El critic Myles Boisen va escriure, "el seu so era tan volàtil i agosarat que van tenir pocs imitadors, encara que van inspirar a molts als dos costats de l'Atlàntic amb un a barreja d'espontaneïtat, estructures intricades, filosofia i humor que ha perdurat i transcendit l'etiqueta "rock progressiu".

El seu primer enregistrament va ser l'àlbum Legend , també conegut com Leg End, que es va enregistrar i publicar l'estiu del 1973 per la discogràfica Virgin. Un treball virtuós, creatiu i arriscat, amb un so completament original que combina inspirades improvisacions amb complexes construccions harmòniques.

Aquests són els músics del disc:

Geoff Leigh: Saxes, flute, Clarinet, Recorder, and Voice

Tim Hodgkinson: Organ, Piano, Alto Sax, Clarinet, and Voice

John Greaves: Bass, Piano, Whistle and Voice

Fred Frith: Guitars, Violin, Viola, Piano, and Voice

Chris Cutler: Drums, Toys, Piano, Whistle and Voice

... com a curiositat comentarem que l'enginyer de so va ser un molt jove Mike Oldfield

Henry Cow - Legend

L'àlbum és majoritàriament instrumental però es tanca amb un tema vocal cantat per tots els membres del grup, una intel·ligent crítica al cinisme del sistema capitalista:

The Nine Funerals of The Citizen King

Down beneath the spectacle of free

No one ever let you see

The Citizen King

Ruling the fantastic architecture of the burning cities

Where we buy and sell...

That the Snark was a Boojum all can tell

But a rose is a rose is a rose

Said the Mama of Dada as long ago as 1919

You make arrangements with the guard

Halfway round the exercise yard

To sugar the pill

Disguising the enormous double-time the king pays to Wordsworth

More than you or I could reasonably forfeit the while...

Double-time the king pays to Wordsworth

More than you or I could reasonably buy...

If we live, we live to tread on dead kings

Or else we'll work to live to buy the things we multiply

Until they fill the ordered universe

Henry Cow a All Music Guide: http://www.allmusic.com/artist/p4475

.