divendres, 25 de febrer del 2011

Crit al desert, revolta al món àrab

guanyant la llibertat
foto: El País


Una ona de canvi. La gana, la injustícia, la pobresa, la misèria i la desesperació porten indefectiblement a l'home a la revolta i la lluita. Els nostres veïns mediterranis reclamen el que els correspon: la dignitat per viure.

En homenatge a les persones i els pobles que ara mateix estan lluitant, cridant pel seu present i el seu futur, hem fet una selecció de vídeos que ens mostren com és la seva música: cançons tradicionals i folklòriques, jazz, clàssica, sufí, pop ... vivim el mateix moment i estem molt més a prop del que de vegades pot semblar.

Marroc Master Musicians of Joujouka
Algèria Cheika Rimitti
Tunis Jasser Haj Youssef
Libia Ahmed Fakroun
Egipte Oum Kalthoum
Jordània Malak El Nasser
Siria Al Kindi Ensemble
Aràbia Saudi Mohammed Abdu
Iemen Mohammed Al-Harithy
Kuwait Abdullah Rowaished


Seguiment i anàlisi de la revolta des d'aquest mapa interactiu elaborat pel diari espanyol El País:

Mapa interactiu de twitts des del Món Àrab que recopila els missatges dels corresponsals, blogaires i experts de diversos països pel diari anglès The Guardian:

RXI.cat, el portal de la música compromesa


Amplifiquem la notícia apareguda el dimecres dia 23 de Febrer del 2011 al diari digital Vilaweb


RXI.cat, el portal de la música compromesa, es presenta públicament


Ja fa uns quants anys que funciona RXI.cat, un portal dedicat a la música compromesa catalana, però no és fins ara, aprofitant la renovació del disseny i l'actualització general, que es presenta públicament. La voluntat de RXI.cat és de compartir i de difondre la música de crítica social, i per això publica notícies, entrevistes i articles d'opinió, de producció pròpia o en règim de drets 'creative commons', i novetats discogràfiques. També s'hi pot escoltar una ràdio en flux compartit i se'n poden descarregar discs.

'Des de sempre s'ha fet servir la música per donar suport a la reivindicació, de la mateixa manera que les injustícies socials han empès els artistes a dedicar-hi una part de la seva obra. Actualment els grups musicals de casa nostra que tenen aquestes motivacions són d'estils molt variats: des del punk rock al hip-hop i des del reggae jamaicà al trash metal, passant per la música tradicional i la música d'autor', expliquen els responsables de RXI.cat en un comunicat. També assenyalen com a referents de la música compromesa Ovidi Montllor i Lluís Llach, i subratllen propostes com les d'Inadaptats, Brams i Obrint Pas, 'autèntics fenòmens generacionals, al voltant dels quals aquests últims anys han aparegut centenars de propostes musicals'.

RXI.cat recalca el creixement que ha experimentat el sector musical aquesta última dècada, tant en nombre de grups, com en concerts i festivals. Una situació en una 'conjuntura de reformulació del sistema d'edició, degut al canvi de paradigma de l'era digital'. En aquest moment, que costa editar discs i organitzar concerts, RXI.cat malda per oferir 'una visió de conjunt més clara', i per fer autocrítica i crítica, com diria l'Ovidi.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Bola de nieve, una llegenda gran i silenciosa

Sota el nom d'Ignacio Jacinto Villa Fernández (Guanabacoa, Cuba 1911-Ciudad de México 1971) i amagat darrera un somriure que tant sols rivalitza amb el Satchel mouth de Louis Armstrong, trobem a en Bola de nieve, un dels artistes més grans, inquiets, misteriosos, i amb un sentit de l'humor més universal, que ha vist mai ningú.


Fill d'un cuiner de fonda i amb dotze germans, va ser intèrpret, compositor, pianista, humorista, i home de bona vida. Va començar a estudiar música de ben petit perquè a la seva tieta Mamaquina així li havien comunicat els sants. Desprès d'una actuació a l'Havana el 1933, va ser descobert per Rita Montaner que impressionada es va afanyar per contractar-lo per a ser el seu acompanyant en innumerables gires, tant nacionals com internacionals.


No està massa clar l'origen del seu sobrenom, sembla ser que de ben jovenet els nois del barri li deien despectivament Bola de Trapo i Bola de fango. Però va ser Rita Montaner la primera que a Mèxic es va presentar oficialment en cartell com a: Rita Montaner i Bola de nieve.
La revolució cubana de 1959 el va agafar amb bon peu, doncs va simpatitzar amb la causa revolucionaria (o així ho va fer veure) fent diverses actuacions cel·lebratories gratuïtes per al poble.


La seva estrella es va anar fent lluminosa a escenaris de tot del mon, de l'Havana va saltar a Mèxic, Amèrica llatina, Estats Units, per desprès travessar el Pacífic fins Europa. La seva manera d'interpretar virtuosa, apassionada, tendra, i amb un inesgotable sentit del humor el va fer destacar entre molts altres, veure'l significava recordar-lo.



Al darrer tram de la seva carrera, es va instaurar al centre de la capital cubana on va cambiar el nom del restaurant Monseigneur pel de Chez Bola, on actuaria habitualment.
A Bola de Nieve li agradava actuar en bars, petits cafès, cabarets, etc...ningú com ell per captar les sensacions de l'instant i amb la seva seva genuïna sensibilitat catalitzar-les amb improvisacions que anaven força vegades acompanyades d'inspirats monòlegs.



Capaç d'atacar les melodies més dolçes o les versions més trepidants de qualsevol cançó, ja es tractés d'una composició pròpia, d'algun compatriota o amic, o de versions d'Edith Piaf o del mateix John Lennon.



La seva condició d'homosexual, mai va sortir de l'armari i no va ser fins la seva mort on el seu biògraf ho va fer públic, i el fet de trobar-se sota un règim poc transigent en aquest aspecte, probablement va fer que el seu caràcter s'anés construint amb força melangia, bonhomia, i un cert aire de tristor que ho ventava tot, inclòs la seva manera d'interpretar.



El 2003 José sánchez-Montes dirigeix el documental: Bola de nieve, el hombre triste que siempre cantava alegre.


El fet que no es conservin masses gravacions ni enregistraments sonors es un fet que engrandeix encara més la seva figura i el seu misteri.




Un altre fet curiós es l'enregistrament d'una cançó popular catalana: Lo desembre congelat, que vesteix aquí d'un to i d'un lament insospitat per cap altre adaptació feta mai.



La seva darrera actuació va ser precisament durant un homenatge a Rita Montaner el 20 d'agost del 1971. La diabetis, l'asma, i un problema cardiopàtic li van fer la punyeta fins al 2 d'octubre que va traspassar convertint-se en el que deu ser ara, un altre angelet negre.

dilluns, 21 de febrer del 2011

SIS - Cultures d'Amèrica Llatina (discografia)



La Subdirecció General de Biblioteques publica una sèrie de bibliografies selectives especialitzades destinades a orientar i potenciar el treball bibliogràfic que realitzen les biblioteques públiques en diversos camps temàtics.

La informació sobre els diferents camps temàtics s'actualitza setmanalment a la base de dades bibliogràfica del SIS.

La guia temàtica més recent fa referència a les cultures de llatinoamèrica. A banda de llibres, recursos electrònics i cinema, la guia també inclou una selecció discogràfica elaborada pel Grup de Treball de Música del SIS.

SIS-Guia temàtica sobre les cultures d'Amèrica Llatina (discografia)

Enllaç a la guia completa de Cultures d'Amèrica Llatina (SIS)

divendres, 18 de febrer del 2011

Jo tinc un nom i amb guix l’escric a sota

Maria Coma en directe, febrer 2011
foto: Christian Bertrand



La història de la música popular, a tot arreu i en tots els temps, sempre ha patit un dèficit molt lamentable de presència femenina. El món amb ulls de dona, el fer amb mans de dona, el cant amb veu de dona ... històricament ocultat.
Per sort, això ha anat canviant sobretot a partir del segle XX i, poc a poc, trobem més i més dones aportant naturalment la seva creativitat al món de la música. Només cal remenar una mica en les estadístiques de consulta d'aquest bloc: l'article més visitat dels més de 500 que ja hem publicat, és el capítol final de l'exahustiva sèrie Dames perilloses del rock que va escriure Miss Danger, una de les fundadores d'aquest espai musictecari. El nombre de visites d'aquest article és el doble del segon classificat. La pròpia Miss Danger també va dedicar un altre article a les grans veus femenines del Rhythm & Blues en l'article Què va ser de l'Amy Winehouse? o la sud-africana en Les Veus de l'Àfrica: Miriam Makeba, i hem portat també aquí la força escènica de Tere G., la veu dels recordats Desechables en un dels capítols de la sèrie La Discoteca d'Ampli.

La progressiva presencia natural de la dona en la vida cultural, econòmica, esportiva, política o cívica ha acabat esdevenint un indicador de conquesta de llibertat... també per a l'home.
La quantitat i qualitat de dones que estan fent música ara mateix i aquí, al nostre país, només pot ser un motiu d'alegria i un indicador de bona salut cultural i avui ho volem celebrar amb tres d'elles. Ni millors ni pitjors, el criteri és completament subjectiu, de fan, només tres exponents de com és la música de la mà i la veu d'una dona. Elles tenen un nom: la Sílvia, l'Anna, la Maria ...


Sílvia Pérez Cruz
Palafrugell, 1983


Escoltar-la en qualsevol de les seves facetes musicals és quedar immediatament captivat. Veure-la cantant és una experiència d'harmonia i bellesa plàstica. No conec ningú que hagi escoltat la seva veu i l'hagi oblidat. En el vídeo que us presentem, la Sílvia ens posa la pell de gallina cantant un poema demolidor de la Maria Mercè Marçal, de qui també hem pres un seu vers per al títol d'aquest post.

Covava l'ou de la mort blanca



Divendres passat va caure a les meves mans el disc del grup Xalupa Un sordo s'ho escoltava, on la Sílvia n'és la veu. Un disc amb cançons tradicionals catalanes amb arranjaments de la Chiara Giani, que no he parat d'escoltar ...

http://www.myspace.com/silviaperez

http://silviaperezcruz.espacioblog.com/
Sílvia a la Wikipedia




Anna Roig
Sant Sadurní d'Anoia, 1981


La vida musical de l'Anna està lligada al grup L'Ombre de ton chien, amb qui porta més de tres anys damunt els escenaris. El primer que em va agradar d'ella és la combinació natural del català amb el francès en les seves cançons. La seva expressivitat i la seva personalitat la fa única.
Quan va sortir el seu primer disc, l'AMPLI se'n va fer ressò de seguida (Anna Roig i l'ombre de ton chien) i ja sempre l'hem anat seguint de ben a prop ... Us deixem amb una interpretació en directe d'un clàssic de l'època existencialista del gran Serge Gainsbourg.


Le poinçonneur des Lilas



En aquest moment l'Anna i els seus companys estan en la fase final de l'enregistrament del seu segon àlbum.

http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien
http://blocs.mesvilaweb.cat/lombredetonchien



Maria Coma
Barcelona, 1986


Vaig escoltar per primera vegada la Maria gràcies als meus fills teenagers que l'havien vist amb el grup U_ma i poc després va publicar el seu primer disc. El seu talent em va captivar de seguida i no vaig tenir més remei que esbombar-ho als quatre vents i escriure la meva primera ressenya discogràfica per a un artista jove i d'aquí: La Discoteca d'Ampli, XLVI: Maria Coma.
Els meus amics em prenen el pèl perquè diuen que em quedo embadalit quan l'escolto o la veig en directe. Potser si, però segur que no soc l'únic. I probablement n'hi haurà més quan, els que encara no la coneixen, vegin aquest vídeo ...

Cel salat



La Maria va tancar la gira de Linòleum, el seu primer disc , fa només un parell de setmanes i ens va anunciar que es disposava a entrar a l'estudi de gravació per enregistrar les cançons del segon, que ja té composat.

http://www.mariacoma.com/

* * *

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal

.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Un estiu musical: la nova classificació discogràfica a la Biblioteca de Banyoles


La biblioteca de Banyoles (1r pis). En primer terme la nostra mascota, la Rita Xuclalletres.
(foto de Pere Duran i il·lustració de Txell Darné)


M'agrada la música i treballo en una biblioteca pública. Per tant, podríem afirmar que tinc ànima musictecària, tot i que no existeixi aquesta paraula ni de manera normativa ni professional.

Un dels meus objectius des que vaig aterrar a la biblioteca de Banyoles, sempre havia estat reorganitzar la classificació de la música. Resulta que en algunes biblioteques de Girona, la CDU per a la música és diferent de la resta de biblioteques públiques de Catalunya.

M'explico: si en el cas dels llibres, la classificació és universal per a tothom (el 5 classifica la CIÈNCIA tant a Tortosa com a Puigcerdà), en el cas de la música això no era així (per a nosaltres, l'1 era CLÀSSICA, el 2 era JAZZ, el 3 era POP/ROCK... no n'encertàvem ni una). He esbrinat que es tracta d'un cas típic d'inèrcia i mimetisme. Una biblioteca ho va començar classificant així i la resta s'hi va anar afegint, a mesura que les biblioteques s'omplien de música en format CD.

En el moment que la tecnologia permet unificar tots els catàlegs, això es fa més evident i estrany. I en el moment que des del SIS comencem a seleccionar discografies, encara esdevé tot més confús. Finalment, l'estiu del 2010, el meu petit projecte es va posar en marxa sense pressa, però sense pausa.


El primer pas va ser establir la nova CDU amb les més recents actualitzacions (fetes pels companys de Vapor Vell, la biblioteca més musical de Barcelona i part intrínseca de l'AMPLI). Un cop fet aquest pas, calia també adaptar aquesta classificació a la Biblioteca de Banyoles mitjançant topogràfics entenedors i atractius per a tothom, tant usuaris/àries com professionals.

Vam comptar també amb la col·laboració espontània, desinteressada i divertida d'un usuari melòman - que detectava CD susceptibles de ser reubicats-, durant els mesos estiuencs que va durar la tasca. Petites sorpreses ben agradables del treball quotidià.

Aquí teniu el document original per si us pot ser d'utilitat a la vostra "mediateque":

Aquesta reorganització té encara dos fronts oberts que m'agradaria abordar en un futur (espero que nâo muito distante):

1. LA SECCIÓ MUSICAL INFANTIL (en aquest bloc ja hi ha alguns apunts interessants del Sr. Magnum que haurem d'aprofitar: Deixeu que els nens s'acostin a la música)

2. LES SUBDIVISIONS DE LA MÚSICA CLÀSSICA
(per tipologia? per instruments? per èpoques històriques?).

Anirem reflexionant, proposant, treballant i gaudint, mentre a les biblioteques no pari la música (sigui virtual, sigui física) . Llarga vida a les COL·LECCIONS musicals!

dimarts, 15 de febrer del 2011

SIS - Selecció de novetats discogràfiques febrer 2011

La Subdirecció General de Biblioteques del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha publicat la Bibliografia Selectiva de Novetats núm. 78 (febrer 2011). La Guia inclou també la secció de gravacions musicals, una selecció feta pel Grup de Treball de Música.


A continuació, una selecció sonora (via Spotify) per descobrir i gaudir d'aquestes noves propostes musicals per a les biblioteques:


El SIS (Servei d'Informació Selectiva) és una eina d'informació bibliogràfica per a biblioteques públiques que recull els títols bàsics dels diferents camps del saber.

La tria de les obres pretén facilitar el treball bibliogràfic i la gestió de les col·leccions de les biblioteques públiques.

El SIS ofereix dos tipus de recursos:

  • Una base de dades, que informa sobre les novetats bibliogràfiques i ofereix l'accés als lots bàsics recomanats per a la formació del fons inicial de les biblioteques públiques.
Podeu fer arribar els vostres suggeriments a l'adreça: SIS@gencat.cat

I ara sí. Us deixo amb una de les recomanacions jazzístiques d'aquesta selecció: el pianista gallec, Abe Rabade.




dilluns, 14 de febrer del 2011

Terras-sons: música al biTer, el bloc de les biblioteques públiques de Terrassa




El nostre company Daniel Arredondo, musictecari a la Biblioteca Districte 6 de la vila de Terrassa , al Vallès Occidental, ens presenta una nova iniciativa biblio-musical.


La biblioteca Districte 6 de Terrassa


Terras-sons, la nova proposta musical de la bct xarxa

Les biblioteques públiques de Terrassa (bct xarxa) han iniciat aquest mes de febrer una nova proposta relacionada amb la música, el Terras-sons. Aquesta proposta està estretament lligada al biTer (el bloc de la bct xarxa) i es tracta d’una mena de butlletí mensual de l’actualitat musical terrassenca amb els objectius de, per una banda, donar a conèixer l’actualitat musical de Terrassa i, per una altra, potenciar el fons de música de la biblioteca.

La metodologia és senzilla, cada més es selecciona un concert dels que s’efectuaran a Terrassa, se’n fa un petit comentari i es relaciona amb el fons present a la bct xarxa sobre el grup, cantant o estil de música del concert en qüestió.

El primer Terras-sons, dedicat a aquest mes de febrer, en comptes de donar informació d’un únic concert en destaca quatre. D’aquesta manera es celebra el naixement d’aquesta nova iniciativa musical i la rebuda per part dels usuaris ha estat molt positiva tal i com es pot veure arrel dels comentaris que han fet.

Novetats musicals i recomanacions a la biblioteca Fort Pienc. Febrer '11


La biblioteca Fort Pienc, a Barcelona

Seguint amb la tasca de difusió del treball musictecari que ens feu arribar a musictecaris@gmail.com, us presentem el butlletí de novetats i la guia de recomanats de la biblioteca Fort Pienc (Barcelona). El company Alberto Torres ens envia els enllaços i ens proposa, com a novetat discogràfica més destacada: Erkin Koray, un músic que també us vam presentar recentment a l'AMPLI i que podeu recuperar, juntament amb altres músics psicodèlics, en el post Anadolu Rock.


Fort Pienc - Guia de novetats febrer'11



Fort Pienc - Guia de recomanats 1/2011




divendres, 11 de febrer del 2011

La Discoteca d'AMPLI, LX: I ara què?? / Bertomeu




Ara que s’ha posat de moda el concepte “Bandautor” i fins i tot el Palau de la Música Catalana organitza cicles de concerts dedicats a aquest tipus de formació, cal recordar que Bertomeu fou un dels primers artistes del país en fer servir el terme. Les seves cançons requereixen d’una banda que pugui interpretar-les en directe, però fins el més mínim detall de cadascuna de les composicions és obra d’aquest prolífic autor valencià.
Malgrat la seva joventut, fa gairebé 20 anys que Bertomeu elabora temes musicals amb la guitarra penjada al coll. De fet, ja ha editat un bon nombre de discos amb diferents formacions, de les quals sempre n'ha estat l’artífex creatiu.
Recentment ha vist la llum "I ara què?? ", darrer treball del cantant i primer que grava íntegrament en la seva llengua vernacla. El disc conté deu cançons aparentment senzilles però subtilment complexes. Bertomeu no inventa res ni sembla tenir la intenció de fer-ho, però obté un estil tan definit com heterogeni i aconsegueix crear un so característic sense recórrer a una experimentació arbitrària. La seva tasca esdevé l’obra d’un artesà que, acuradament, dóna forma a l’eteri cos de la cançó. Aixeca estructures d'inspiració pròpia però farcides d’influències externes i sobre els seus traçats afegeix la literatura que millor els complementa, amb paraules que expressen vivències quotidianes o reflexions que transiten els camins de la fragilitat i la vulnerabilitat humanes.
Des que l'Albert Bertomeu va fer-se amb un instrument, la progressió compositiva era de preveure, donat l’afany que desprenia per millorar la seva tècnica i les ganes de ser cada cop millor músic i compositor. El que no resultava tan fàcil d’endevinar era l’enorme millora en el terreny de les paraules. Les lletres dels seus últims treballs són més que acceptables i en aquest "I ara què?? ", a més d'un munt de versos escrits de manera impecable, trobem estrofes susceptibles d'emocionar l'ànima més impassible. “Pluja i sabó”, “Una imatge per cantar” o “Tan ràpid” són un bon exemple de com la lletra no és una excusa vàcua per afegir veu a la música, sinó un component capaç de sublimar melodies i ritmes per formar amb ells un perfecte conjunt integral, és a dir, una cançó rodona.
La veu del cantant també ha madurat al llarg dels anys fins adquirir el timbre idoni, gràcies a l’obstinada feina que ha dedicat a aquesta tasca.


Durant el procés creatiu, Bertomeu fuig de l’autocomplaença recurrent per aplicar la fórmula on conflueix tot aquest aprenentatge acumulat i el talent que surt a l'encontre. Un cop les composicions cobren vida, només queda adreçar-les amb una producció minuciosa, i aquí l'Albert és un autèntic mestre que -des de l’estudi de casa seva a Alberic (Ribera Alta)- aconsegueix fer d’una bonica criatura una peça rabiosament bella, a força d’acaronar-la fins que assoleix una atmosfera sonora per la qual ve de gust deixar-se embolcallar. El resultat final són un grapat de temes nascuts d'una base acústica que afegeix instrumentació elèctrica per redreçar les harmonies i solidificar els ritmes. Com deia al principi, cançons senzilles -en aparença- i boniques, molt boniques. Es pot demanar més?

Com molts crítics diuen cada vegada que escriuen sobre ell, fins ara Bertomeu no ha gaudit del reconeixement per part del gran públic, encara que ja sabem que l’èxit comercial només respon a factors atzarosos que tenen més a veure amb les vicissituds del màrqueting que amb qüestions musicalment racionals. Tan sols podem desitjar-li les mateixes paraules que ell dedica al seu fill en l’última cançó del disc: “Que tingues sort”, i donar-li les gràcies per perseverar i fer-nos passar bones estones mentre escoltem les seves cançons.

Arrenca, Bertomeu!



http://www.myspace.com/bertomeumusic

dijous, 10 de febrer del 2011

Novetats musicals a la biblioteca El Carmel-Juan Marsé. Febrer '11



La biblioteca Juan Marsé, al barri d'El Carmel de Barcelona



El company
Sergi Rodríguez, de la biblioteca d'El Carmel-Juan Marsé (Barcelona) ens fa arribar la seva llista de novetats del mes. Una llista ben completa i plena de bones seleccions discogràfiques.

Us presentem un llistat amb les novetats de cds i dvds musicals de la Biblioteca El Carmel- Juan Marsé per aquest mes de febrer. Hi trobareu música del tots els estils i orígens geogràfics i també alguns dvds musicals. Hi ha sobretot novetats recents, bàsicament del 2010, però també es poden trobar coses més antigues, cds que considerem que s’han de descobrir, redescobrir, o simplement saber que existeixen. Personalment destaquem els darrers discos d’Arcade Fire, Sufjan Stevens, Interpol, Kings of Leon, Phil Selway, Antony and the Johnsons, The Mars Volta, Depedro, Mendetz, Kiko Veneno..., però hi ha molt més.


El Carmel - Guia de novetats febrer'11



dimarts, 8 de febrer del 2011

AMPLI Sessions: Electrònica via DJ ALF



Seguim oferint mostres de les AMPLI Sessions, que us estem compartint aquests dies: ràdio en directe i diferit. Són sessions temàtiques, especialitzades, de descoberta i aprofundiment musical, i especialment de plaer pels sentits.


Una d'elles va ser obra de DJ ALF, un dels artífex del projecte STENDHAL SYNDROME, que està convertint-se en la sorpresa electrònica de l'any en l'escena local. Els podeu seguir aquí, i podeu descarregar-vos la seva música gratuitament aquí.



El set de DJ ALF buscava, i trobava, la confluència entre l'electrònica i l'ambient. Aquesta és la sessió que es va poder sentir en directe el passat 8 d'octubre a la Biblioteca Vapor Vell.



1)
"Before I move off", Mount Kinbie - Crooks and Lovers







2) "CMYK" - James Blake - CMYK EP


3) "Lost And Found" - Bruna - And It Matters To Me To See You Smiling

4) "Hang Four" - Walls - Walls - Walls








5) "Moth" - Burial & Four Tet - Wolf Cub & Moth



6) "Noop" - Bola - Bola







7) "Kalajuttuja" - Uusitalo - Tulenkantaja









8) "Fostercare" - Burial - Various Artists - 5 Five Years of Hyperdub








9) "Dependant" - Claro Intelecto - Metanarrative








10) "Love Cry" - Four Tet - There Is Love in You








11) "Everybody´s Got To Learn Sometime" - The Field - Yesterday and Today









A continuació us deixem amb tot el playlist. By the way, no us perdeu la presentació d'Stendhal Syndrome a l'Apolo, el pròxim dissabte, 12 de febrer. Els seus visuals d'acompanyament, a càrrec d'Alba G. Corral, són preciosos. Trobareu + info aquí.









Gràcies, Alf. Llarga vida a les AMPLI Sessions, un playlist en viu i en directe.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Biblioteca Clarà: recomanacions musicals, Febrer '01



Des la biblioteca Clarà us presentem les novetats recomanades d'aquest mes de febrer.

La tria és ben diversa i busca mostrar la varietat d'estils musicals que es poden localitzar i descobrir a la secció de música de la biblioteca.


Hi trobareu l'excel·lent recopilatori Beginner's guide to African Funk (Nascente, 2009), que conté tres discos que ofereixen prop de tres hores de funky escollit de discogràfiques de Nigeria, Ghana, Senegal, Etiòpia, Mali i Sierra Leone, amb música de l'Orchestra Baobab, Mulatu Astatke, Peter King o Amadou Balake, entre molts altres artistes.


O Omega, (El Europeo Música 2009, 1996) el gran disc que fusiona flamenc i rock i on van treballar conjuntament els granadins Lagartija Nick i el recentment desaparegut Enrique Morente.


També hem destacat els documentals Gimme Shelter (Warner Bros, 2009) sobre el concert que The Rolling Stones van oferir a San Francisco el desembre de 1969 al Festival de d'Altamont, i El último vals, (Twentieth Century Fox, 2007) pel·lícula dirigida per Martin Scorsese sobre el concert de comiat a l'influent banda de rock canadenca The Band







.

Difusió i novetats musicals a la biblioteca Roca Umbert de Granollers. Febrer '11



La Sònia Andrés, companya de la Biblioteca de Granollers (Vallès Oriental), ens fa arribar la guia de novetats musicals del mes de febrer que han elaborat des de la biblioteca, aprofitant que, un dels motius d'aquest bloc, és poder explicar la tasca de difusió musical que fem des de totes les biblioteques del país. Us deixem amb les paraules de la Sònia.


Fullejant el darrer número de la revista étapes: diseño y cultura visual, per cert molt recomanable, m’he quedat impressionada del projecte “Lesquatrestacions” de la Laia Clos (pàg 26). Amb un sistema operatiu que tradueix la música en formes geomètriques i colors bàsics, han reproduït en cartells les quatre estacions d’Antonio Vivaldi. (www.motstudio.com).

Així és com reprodueix l’hivern tan fred que estem passant. No cal dir que la primavera és més colorista.

I tal com diu el propi article “La música no només s’escolta: es reprodueix, s’escriu, s’interpreta i fins i tot a vegades es pot mirar”.

I per mirar, fullejar i descobrir, us presentem la guia de novetats musicals del mes de febrer!


.

dissabte, 5 de febrer del 2011

La Biblioteca d'Ampli # 8: Juliet, naked l'últim llibre musical de Nick Hornby



Amb aquesta nova proposta literària de Nick Hornby, els i les mitòmanes podem riure'ns de nosaltres mateixes a través dels seus personatges protagonistes. Si mai heu fet un viatge de "peregrinació mitòmana" o us heu desviat de la ruta per arribar a un " indret de culte mitòman", arrossegant algun company o companya de viatge -no tan convençut del canvi de rumb-, sabreu de què us parlo.



Nick
Hornby (Regne Unit, 1957) torna a parlar-nos de música en la seva última novel·la, Juliet, naked. El títol del llibre fa referència al títol del disc al voltant del qual es desencadena tot el relat. És la seva segona novel·la dedicada a la música, després d'Alta fidelitat, una novel·la que va portar al cinema el director Stephen Frears (2000) i de la qual ens va parlar en aquest bloc el Director Wilkins.

Juliet, naked es basa en el triangle amorós següent. Duncan és professor, voreja els 40 anys, i viu obsessionat per Tucker Crowe, un músic nordamericà que, després de gravar un disc de culte -Juliet-, desapareix del mapa. El segon vèrtex del triangle és Annie, la seva parella, una dona decebuda amb la vida i a punt d'amargar-se-la si no actua ràpidament. El tercer en discòrdia és el propi músic americà, de qui descobrirem que, en realitat, porta una vida força allunyada del que suposen els seus fans, que van escampant mites "salingerians" en incomptables fòrums d'internet. Les possibilitats de connexió que ens ofereix actualment la xarxa virtual, i la publicació d'unes gravacions inèdites de les primeres proves per a l'àlbum Juliet, seran els detonants perquè les vides d'aquests tres personatges acabin confluint en un curiós poblet perdut de Gran Bretanya. Y hasta aquí puedo leer.

El tema dels seguidor fanàtics i incondicionals de les "estrelles" musicals és un dels temes claus de la novel·la. Nick Hornby en fa un retrat ple d'humor, però també d'altes dosis de seriositat i sensibilitat, marca de l'autor.

Una fotografia (extreta del New York Times) que és LA FOTOGRAFIA: Nick Hornby prenent el micro per començar el show com una autèntica estrella de rock.

En definitiva, és una bona reflexió sobre la percepció de l'art musical. La diferència abismal que hi pot haver entre allò que volen transmetre els compositors quan creen una obra i el que realment reben els que l'escolten. I encara més enllà: Hornby fa un retrat exacte d'aquest sentiment de proximitat que podem tenir cap als nostres ídols artístics -com si fóssim els únics éssers de la Terra a qui va dirigit el seu missatge-, i la seguretat de conèixer la seva vida, obra i "miracles" com ningú més en el món. Els fragments de la novel·la que descriuen la competència d'un dels protagonistes, Duncan, a través de pàgines i fòrums de la xarxa, amb la resta d'admiradors de Tucker Crowe, en són un exemple molt entretingut.

Fa unes setmanes, Hornby era a Barcelona presentant la novel·la. Reprodueixo un breu resum de les seves paraules pel que fa a la situació de la indústria musical: "Em venia de gust tornar a escriure sobre música -deia a la roda de premsa-. Quan vaig escriure Alta Fidelitat, el 1995, no existia internet. Ara no existeixen les botigues de discos. Internet ha canviat la perspectiva respecte al fenomen musical, la manera en què sentim i entenem les cançons, però també la pròpia consideració dels artistes quan es busquen a la viquipèdia. Cada vegada és més difícil veure com pagarem als músics pel que fan, perquè la gent no deixarà de crear música".

I sí. Internet ens canvia la vida i la percepció de la realitat. Fins i tot hi podem trobar aquesta fictícia portada del disc fictici del músic de ficció Tucker Crowe (encara que sigui autopromoció, té la seva gràcia).

Com a reconegut amant de la música pop, fa uns anys li van demanar a Nick Hornby que fes una petita playlist dels seus gustos musicals. La trobareu clicant aquí: playlist pop by Nick Hornby.
El vídeo que faltava. Gràcies Joan!