dissabte, 31 de juliol del 2010

La cosa exòtica

... el bon temps, la calor, la poca roba, les ganes de tallar la rutina ... a l'estiu tot ens porta a escapar d'aquí i anar ben lluny! físicament ... o mentalment ... i , com sempre, la música ens ajuda a visitar territoris imaginats, encantats... el paradís !

Arriba l'agost i els musictecaris es posen les ulleres de sol i en aquest bloc comencen a aparèixer els posts que torren les neurones i provoquen ganes de caminar descalç o demanar un martini amb soda.

Si més no ... aquest n'és un !
;-)





El gènere conegut com Exotica és un tipus de música de salò (lounge) i d'escolta fàcil (easy listening) que dibuixa una música mundial, però no aspira a la replicació autèntica. En lloc d'això, la intenció principal d'aquesta música és proporcionar una diversió lleugera, recollint sons ètnics ràpidament identificables presentats en una suau forma pop, fàcilment digerible.
Aquesta música conjura, típicament, una màgia evocadora de imatges de destinacions turístiques estrangeres exòtiques, destinades a americans blancs i, en aquest sentit, és una mena d'equivalent sonor de les vacances programades per un tour-operator : diversió, artificialitat i turisme familiar de manera segura.

L'Exotica s'arranja normalment per a orquestres estàndards, afegint instrumentació ad hoc segons la localització que vol evocar (percussió ètnica, instruments de corda, etc.) ; alguns tipus d'exotica també prenen en préstec la raresa, efectes sonors d'altres mons que defineixen l'estil de pop de l'edat espacial (space age pop). Fins i tot en el seu moment d'auge als anys '50 / primers '60s, l'exotica es ridiculitzava sovint com superficial i tonta, però en el seu ressorgiment als anys '90 entre els fans de música alternativa es tornen a abraçar aquelles mateixes qualitats encara que irònicament, però també suposant una re avaluació sincera de les tècniques de producció enginyoses en la música.
El Pacific, el Carib, Amèrica Llatina, el Brasil, i l'Àfrica són entre les fonts musicals regionals més populars d'exotica; els artistes essencials d'aquest estil inclouen Les Baxter, Martin Denny, Esquivel, i Yma Sumac, de la qual us en vam parlar en aquest article d'homenatge quan ens va deixar.
(font: All Musc Guide)

Als anys '50 del segle XX, l 'aparició dels equips d'alta fidelitat de so (HI-FI) va suposar un subtil però important canvi en la manera d'escoltar la música i ... en la música mateixa. Per primera vegada les tècniques d'enregistrament, els estudis de gravació, els enginyers de so apareixien com actors essencials d'una música també nova. Gèneres com el que avui comentem neixen descarada i senzillament com un reclam per vendre aquests flamants aparells futuristes

tot un símbol d'una nova època marcada pel meteòric desenvolupament econòmic dels USA, la paranoia de la guerra freda, els primers passos per l'espai exterior i el contacte amb selenites i marcians, l'escapisme i el benestar proporcionat per la proliferació de una llarga llista d'electrodomèstics. Els fabricants d'equips d'alta fidelitat, doncs, promouen també la fabricació d'una música destinada a proporcionar aquesta nova sensació acústica, neta, fàcil, brillant, superficial, ambiental però també suggerent.

Una música oblidada durant les dècades dels '70 i '80 i reivindicada als '90 a partir de la popularització del concepte chill-out (espai de relax de les discoteques de Detroit on va néixer la música house) i la música associada a aquestes zones de descans entre ball i ball coneguda inicialment com ambient house, un nou gènere fill de l'electrònica i els conceptes ambient music proposats per Brian Eno i descendent directe també d'aquests gèneres anteriors com l'exotica, la lounge music o l'easy listening.

Us proposem una escolta fàcil i agradable amb 10 confortables mostres d'aquesta música que sempre entra tan bé com un refrescant Ginger Ale !




dijous, 29 de juliol del 2010

La Biblioteca Josep Soler Vidal ha suat música aquest juliol

Unes imatges del recital ofert per Lidia Pujol i Pau Figueres el 6 de Juliol dins el marc del programa de difusió cultural Juliol dia a dia, en el qual la Lidia ens va regalar amb la seva veu personal i carregada de matisos un repertori variat format per cançons essencials de la tradició catalana.


El jardí de la biblioteca va ser un lloc ideal, amb un clima relaxat i distés.

Aquests espais esdevenen uns escenaris genials per aquests tipus d'actes.


A banda us presentem una col.lecció de novetats que la biblioteca ha adquirit per a suportar millor aquestes calorades estiuenques:


.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Novetats d'estiu a Fort Pienc

.. i amb l'estiu.. les novetats de juliol. Els col·legues de la biblioteca Fort Pienc ens fan arribar un parell de guies que han elaborat aquest mes: una de novetats, l'altra d'una selecció recomanada d'aquestes novetats.

Bon estiu i bona música!




dijous, 22 de juliol del 2010

La Discoteca d'AMPLI, LIV: miRthkon


A les llistes tipus "El millor del 2009" no ens va estranyar l'absència del disc Vehicle, de miRthkon. A qui no el coneix, per raons obvies. A qui els coneix, per altres raons també obvies. Certes músiques estan fora d'òrbites mediàtiques. No disposen de revistes que les difonguin, ni de fotògrafs ni de càmeres. Ni, sovint, de públic. No és per lamentar-se, tot té el seu espai i el seu encant. Les ombres són conseqüència natural de les llums. Però aquí venen els fars de Vehicle!


miRthkon es va fundar l'any 1990, a California. Però aquest és el seu segon disc llarg després de 6 anys de silenci discogràfic. Ens trobem davant d'una banda que observa llargs processos de maduració de les seves idees. El cert és que Vehicle (2009), és un dels discos amb més suggestions sonores que hem sentit en anys i per això s'ha colat ràpidament a la nostra discoteca. Els responsables de la seva creació, composició, interpretació, enregistrament i difusió directa són íntegrament aquests músics que veureu a la següent foto. Gent obstinada, la majoria d'ells són d'origen italià i operen principalment a Nord-Amèrica:



Vehicle és interessant per motius subjectius, clar. I justament també per això: perquè el seu poliedre compositiu accepta un gran ventall de subjectivitats, de curiositats, d'imaginacions. Però també ho és per altres motius poc subjectius que intentarem que serveixin de guia per a la seva escolta:

- és un disc que proposa un viatge, un recorregut auditiu al llarg de més d'na hora. Ja és una aposta: la desconcentració contemporània és un fet i no sabem si permet atendre més de 30 minuts de forma sostinguda. Qui ha sentit un disc sencer de 60 minuts amb atenció els últims anys? miRthkon semblen saber-ho, i es posicionen al respecte, dient que sí, que es clar que sí, i per això comença així la seva proposta. Poseu-vos els cinturons: heu guanyat un vehicle! Congratulations!




- els temes del disc són contemporanis: els viatges sensorials, el surrealisme freak, la pluralitat de referències culturals, el calidoscopi internacional i casual que conforma el nostre bagatge. No es tracta d'un disc conceptual en el sentit clàssic, sinò que proposa una fragmentació de temes i estímuls a partir de certs tòpics culturals no sempre comuns. És principalment instrumental però també hi ha espais perquè es colin les veus de Wally Scharold -el fundador de la banda- i Jamison Smeltz fugint dels clitxés musicals. Aquelarre de coyotes... Coven of coyotes!





- el treball melòdic que inclou és meticulós, arborescent, energètic. És un plaer comprovar que, en plena desmaterialització física i conceptual del disc i dels desenvolupaments d'idees musicals, un grup de compositors intenti seguir una melodia llargament, tirant del seu fil, instrumentant-la fins a mostrar el que pot donar de sí. Flashbulb of Orgasm!



- low-cost / high work. Ja que ells no poden fer-se vídeos,promocionals, els seguidors organitzen els seus senzills muntatges. Una de les modes actuals que pot donar moltes alegries: proposar muntatges audiovisuals diferents a partir d'un mateix estímul musical. Atenció a Bananas, un tema amb tal imaginació melòdica que serviria per fer 10 discos. El sentit lúdic i sorprenent de la seva música s'imposa per sobre de qualsevol consideració. És un cant a la imaginació i a la llibertat artística en sí mateixa.


- inclou desenvolupaments lliures, improvisats, que desfan la divisió de gèneres: rock, punk, pop, metal, free, progressiu, jazz. Certs caps ja són un caleidoscopi., una constel·lació. La navegació entre les bases és impressionant, especialment si -com recomanem- es tanca els ulls. Us posem com a mostra l'últim tema del disc, anomenat Camelopardalis, que és el nom d'una constel·lació de l'hemisferi nord, molt poc visible, també coneguda com "la jirafa". Són 9 minuts, el final del viatge, i és un viatge en sí mateix. S i mires el cel una estona apareixen curioses connexions astronòmiques. Si escoltes aquesta peça amb atenció apareixen miracles sensorials. Camelopardalis!



- la seva música no és individualista, no canta el desarrelament o l'èxit, ni l'amor o el desamor. No ofereix un model icònic per als joves o els que recorden la seva juventut. No hi ha una icona al darrera ni al davant: només música i traducció musical d'experiències.





És probable que no els puguem veure mai en directe perquè és difícil que un promotor es prengui la molèstia o accepti el risc econòmic. El món és encara una cosa física i els salts intercontinentals no estan a l'abast de tots els projectes. El món virtual, en aquest cas, es mostra impotent. Cap dels seus vídeos a Internet té la capacitat de traslladar-nos a una intensitat de directe.

Vehicle ja és part de la Discoteca d'AMPLI, on sona cada vegada que es vol que l'ambient mostri les seves cares més imprevistes, que els colors triïn altres regles cromàtiques, que els idiomes es combinin, que imperi la laboriositat sensible, que els ulls es tanquin, que la imaginació sigui abonada amb la secreta llum de La Jirafa.


-----------------
----------------------------
---------------------------------------

En acabar de llegir aquest post, el Doktor que viu a la dreta d'aquest bloc va girar el seu cap en direcció a la pantalla i va dir, amb una veu que semblava sortir del centre de la terra, el següent: "Venturosament, és acabat el nostre temps per allò que ja és a la superfície. Venturosament, ocupar-se del subsòl". El seu cap tornà a la seva hieràtica posició original. Els misteriosos altaveus generaren una confusa reverberació. Es féu un silenci crepitant.

----------------------------------------
--------------------------------
--------------------------





dilluns, 19 de juliol del 2010

Història particular del piano



Hi ha moltes formes de treballar i difondre la música. Fa dos anys que aquest bloc proposa i comparteix alguns exemples per que siguin usats i amplificats per les biblioteques. Podem parlar de:



Una de les històries amagades dintre de la història de la música és la de cada instrument i els seus instrumentistes. La música està plena d'enginys prodigiosos: violins, guitarres, fagots, trompetes, pianos... Cadascun és una història en si mateixa. Una història tècnica (tots els passos que van permetre la seva construcció i perfeccionament) i una història artística (totes les possibilitats musicals explorades a través d'ell). Hi ha tantes idees a desenvolupar com instruments. En aquest post volem posar com a exemple un dels instruments que travessa la música -tots els seus gèneres- oferint el seu timbre càlid, ple, inconfusible: el piano. Ho farem amb dos perspectives, seguint l'instrument des del punt de vista de la construcció i també oferint una perspectiva singular dels seus instrumentistes.

1) L'instrument

El piano és una evolució feliç de diferents instruments de corda. Ningú li negarà el seu aspecte de cítara (la primitiva guitarra) o d'arpa. El seu cordatge és una citara/arpa instal·lada a una caixa horitzontal.


La seva evolució, detallada, està a la wikipèdia. Així que és citable i utilitzable per tothom. No ens detindrem gaire aquí, doncs. Només val la pena esmentar alguns dels seus embrions bàsics, no tots perquè la família musical es ramifica amb profusió:

- Els instruments de transició.

La història podria ser aquesta. L'instrument seminal és la cítara ja coneguda al sudest asiàtic el 3000 a.C. La llegenda diu que Nerò veia cremar-se Roma tocant el llaüt, un cosí germà petit de la cítara. Allà estava ja la corda percutida.

De la cítara passem al monocordi, instrument de plena implantació a la grècia antiga. Es sap que Pitàgoras l'utilitzà pels seus estudis harmònics. El monocori és aquest instrument amb una sola corda que es tocava sovint amb una ploma d'ànec.


Durant seglex s'experimenta amb diverses evolucions d'aquest instrument: el salteri, el clavecí. Decenes de construccions que tenen la seva traslació a diferents cultures, com vam mostrar amb els instruments de la Índia en aquest llarg i fèrtil article.

A partir del segle XII es comença a instal·lar un dispositiu entre les cordes i els dits: les tecles. Així comença el clavicordi, que percutia les cordes amb unes pestanyes metàl·liques. El so resultant, per tant, també era metàl·lic. És el so que, juntament amb l'orgue, molts melòmans identifiquen amb el barroc. El so d'una època.



Una evolució del clavicordi és l'harpsicordi on les cordes eren tocades per unes pues articulades. El seu so també era molt percutiu, metàl·lic. El seu teclat sovint era doble. Ja tenia traces estètiques del futur piano i, com el clavicordi, aprofitava les fustes lliures per ornaments paisatjístics:



A finals del segle XVII (la data que ha passat a l'història és 1695), un luthier italià anomenat Bartolomeu Cristòfori instal·la unes tecles de fusta, amb un sistema de permet graduar el sol de fort (forte) a suau (piano). El forte-piano, que ha passat a la història com a piano. Encara es conserven alguns dels 20 pianos que Cristòfori va construir al llarg de la seva vida. Aquí teniu un de 1722:





- els pianos actuals: verticals i de cua

El piano ha acompanyat, doncs, l'eclosió de la música clàssica. Bach ja el va conèixer. Des del segle XVIII el piano ha experimentat moltes millores tècniques: es coneixen millors fustes, s'encorda amb millors materials, el mecanisme és més precís, s'han perfeccionat els pedals... Però el piano és el mateix instrument.

La caixa gran del piano de cua li permetia ser sentit en grans ambients, cosa que no passa amb la guitarra acústica o espanyola. Per això abunden els concerts per a piano i orquestra i gairebé no n'hi ha per a guitarra i orquestra. El volum de l'orquestra ensordeix la guitarra.

El piano vertical o de paret, va ser construït el 1795. Steinway el modernitza definitivament a mitjans del segle XIX. Des de llavors el piano vertical ha experimentat diverses millores tècniques, però és el mateix i ha esdevingut el piano domèstic per excel·lència.



2) Els pianistes


Un instrument, més enllà de la perspectiva mobiliària, és una màquina de sons. L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. El seu timbre, dolç, ampli, profund, ha permés la composició de grans concerts i repertoris d'una fondaria estètica inusitada.

La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:



Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach, de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument. Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:




El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:



El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:



I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:



El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:



I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.




A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:



Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:






Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.

I després, després... Després comença una altra història, que és la del piano elèctric, el teclat i el sintetitzador, el hammod, el wurlitzer... Aquests instruments ja no són de corda percutida, com el piano, i han generat tota una música molt lligada al pop-rock i a l'amplicació. Ja ens ocuparem d'ells en una futura ocasió.



diumenge, 18 de juliol del 2010

El vídeo del diumenge: els descreguts



"Libre te quiero / pero no mía / ni de nadie / ni tuya siquiera " Agustín García Calvo


Sembla que és un nou diumenge. Qualsevol ho diria. Estàs mig despert. "Duermevela", l'oxímoron més ben trobat. En aquests moments ets qualsevol, qualsevol home que encara no sap on és. Et sents com una sola cosa psicofísica, postrada, horitzontal, poc conscient, vagament sensible. Veus la llum a través de la persiana:



Les franges horitzontals i intermitents de llum et semblen precioses. T'hi estàs una bona estona mirant-les. Tot apunta a que la Realitat segueix allà fora, i que hauria de ser igual que la vas deixar ahir. Els mateixos carrers, les mateixes teulades, les mateixes antenes. Aixeques la persiana i la monotonia es confirma. La muntanya apareix allà, inalterable, i et retorna a la ficció d'una identitat, d'un nom personal, d'un àmbit constant, permanent, teu.

Pero encara no ets ningú, ni pertanys a cap horda, i només penses en una música escaient. Algú t'acompanyarà cantant com si fossiu qualsevol... Busques mentalment i el trobes a ell, Brassens, l'intercessor, sempre enllitat en plena festa nacional. Un home al marge, que s'aparta mentre la multitud passa. Un artista gens estrident, enraonador, a qui escoltar de tu a tu. Un ningú de "Mala reputació".



Admires aquesta forma tan natural de dir, aquesta manera d'utilitzar la música per transmetre allò que se sent quan s'està sol -sense cap pressió externa- i només s'és un mamífer. Aquest format que no depén de cap electricitat. Aquesta música de claustre, d'habitació, de nits d'amistat i guitarra compartida, que t'acompanya com si ell estigués a casa teva.

El cap et porta a un altre ningú a la seva alçada descreguda i literària. Es diu Javier Krahe, responsable de bona part de les millors lletres que has sentit. Cada paraula ha estat pensada. Cada idea ha estat rumiada. I, com quasi sempre amb els descreguts, tot viatja amb un cert humor que fuig de la solemnitat (el solo d'armònica d'una sola nota...). Arribes a "Las antípodas" i el sents cantar com si estigués al sofá buit que tens al costat:




Encara no estàs totalment despert i ja se t'han acostumat la pupil·les a la llum. Vas de descregut en descregut. Encara trobes un últim company, Chicho Sánchez Ferlosio, que misteriosament t'ha anat acompanyant durant dos dècades. També ho fa aquest matí, com el final d'una seqüència lògica. Chicho és un dels homes més rars que has conegut. Chicho, l'inventor de mecanismes i jocs inverosímils, l'erudit de mil i una cultures remotes, el cupletista de poble, la intel·ligència insubornable que va decidir viure i cantar com un pagès, com canta qui no és ningú, qui està a terra de ningú. Aquest vídeo remot aconsegueix que t'abandonis, que t'oblidis de la obstinada realitat. Serà la seva imatge dubtosa. Serà la seva senzilla melodia que sembla travessar segles.



Tres homes qualsevol. Quina glòria escassa. Bah. No creus ni en la utilitat d'escriure aquest post, però "il faut tenter de vivre!". Així intentaràs passar aquest diumenge d'estiu, impersonalment. No estàs fet del tot, no estàs sencer, el fang no s'acaba mai d'assecar, no ets una cosa ja acotada, idèntica, autodefinible. Sortiràs al carrer i serà com entrar dins una proveta.


dijous, 15 de juliol del 2010

30è Festival Internacional de Música Popular i Tradicional, a les biblioteques de Vilanova



Els companys de les biblioteques de Vilanova ens fan arribar aquesta nova mostra d'acció i difusió musical des de les biblioteques públiques, amb motiu del Festival Internacional de Música Popular i Tradicional. Enguany celebren la 30ena edició!

Aquesta és la informació bàsica:


Com cada any, les Bibliotques Municipals Joan Oliva i Armand Cardona, es sumen a la celebració del Festival Internacional de Música Popular i Tradicional amb la publicació d’una guia de lectura sobre músiques tradicionals populars del fons de música, cinema i llibres de les biblioteques, amb els enregistraments de les formacions participants en el Festival d’enguany, que arriba a la seva trentena edició.

Aquesta guia recull també els documents relacionats amb els països de procedència del grups participants així com dels àmbits temàtics fixats pel FIMPT. Tots aquests documents es troben disponibles en servei de préstec des del dia 1 de juliol i fins el dia 19. Amb aquesta presentació s´inicien les accions al voltant de lanova edició del FIMPT. Aquesta és una activitat que es va fer per primer cop l´any passat, coincidint amb la posada en marxa de la nova línia artística del festival. La proposta està organitzada per les mateixes biblioteques municipals, i és una bona eina de difusió de la música tradicional i popular.

El Festival tindrà lloc els dies 16, 17 i 18 de juliol i enguany inclourà les següents seccions: Diversons/música per a la integració, Ritmes viatgers, Músiques xiques, Firasac, Vermuts tertúlia, Accents de la terra, Nocturns de pau i l’Escenari Central. 

En l’edició d’aquest any destaca la presència d’artistes com ara Las Migas, Maria Rodés, Hanggai, Kepa Junkera o Ska Cubano, entre molts d’altres."

Si voleu conèixer la programació, podeu consultar la web del Festival: FIMPT 2010.




Mentre arriba demà, que és el primer dia del festival, us deixem amb una actuació de Las Migas:






dimecres, 14 de juliol del 2010

III edició dels Glopets d’estiu: concerts al Jardí de la biblioteca de Caldes de Malavella

Fa tres anys, la Biblioteca Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella va habilitar el seu jardí per poder oferir una programació d'activitats a l'aire lliure durant l'estiu, entre les quals incloïen un cicle de concerts. La Mercè Barnadas explicava a l'AMPLI la iniciativa en un article que podeu llegir aquí.

Per tercer any consecutiu, la Mercè ens fa arribar tota la informació dels concerts per tal d'AMPLIar-la:

Concerts d’estiu a la biblioteca de Caldes de MalavellaCom aquell que no vol la cosa, arribem ja a la tercera edició dels “Glopets d’estiu”: concerts i activitats infantils al Jardí d’en Pere Vidal de la biblioteca de Caldes de Malavella.

Aquest any hem inaugurat el cicle musical amb jazz, a càrrec de Luis González Trio, de Sant Feliu de Guíxols.

També passaran pel nostre escenari Le Croupier, Els Nens Eutròfics d’en Pedrals, la Maria Coma, que presentarà el seu disc “Linòleum”, la Tati Cervià que oferirà un concert on el públic escollirà les cançons i, per tancar aquesta ruta estival, tindrem la magnífica Sílvia Pérez Cruz amb el seu projecte "Llama", acompanyada de Ravid Golsmith amb el seu hang i el percussionista Aleix Tobias.

Concerts d’estiu a la biblioteca de Caldes de Malavella

Si en voleu fer un tast:

Luis González Trio

http://www.myspace.com/luisgonzaleztrio

Le Croupier

http://www.lecroupier.es/

Els Nens Eutròfics d’en Pedrals

http://www.myspace.com/elsnenseutrofics

Maria Coma

http://www.mariacoma.com/

Tati Cervià

http://www.myspace.com/taticervia

Sílvia Pérez Cruz

http://www.myspace.com/silviaperez

Els concerts són els divendres (dos divendres cada mes, de juliol a setembre) i sempre a les 10 de la nit. L’entrada és totalment gratuïta. Us animem a venir!

Aquest és el cartell:

Glopets


Des de l'AMPLI, felicitem a tot l'equip de la Biblioteca de Caldes de Malavella per aquesta iniciativa musictecària i us desitjem que tingui continuïtat per molts anys!

Us deixem amb la veu de la Sílvia Pérez Cruz ...



dilluns, 12 de juliol del 2010

Partitures: un assumpte de domini públic



Reinventar-se la feina musictecària és una qüestió de voluntat i de recursos, no de manca de projectes ni idees ni feina. Ja hem mostrat diverses idees en la petita història d'aquest bloc: bones pràctiques, accions concretes. Oferirem aquí un recurs imprescindible per a tot musictecari, una nova bona pràctica i una nova possibiltat de treball.


PARTITURES: UN ASSUMPTE DE DOMINI PÚBLIC

La música s'escriu. O sigui, genera partitures, que són el testimoni d'una composició i el punt de partida d'una interpretació. Aquesta documentació, les partitures, ha estat excepcionalment absent de les col·leccions de les biblioteques públiques. Les raons no són bibliotecàries ni públiques ni raonables. És una documentació d'interès públic i ha de formar part de les col·leccions musicals.

Internet ja ha donat passes al respecte. És un mitjà informatiu i comunicatiu de potència insuperable i està acomplint moltes utopies informatives: ha començat a treballar en la generació d'un portal de partitures de música liure de drets d'abast internacional. Ja que les biblioteques no disposaran mai d'una col·lecció física d'aquesta envergadura val la pena que es conegui i s'usi aquest portal, i que es remeti als usuaris que cerquen aquest tipus de documents.

El projecte internacional més espectacular en aquest terreny és l'International Music score Library Project (IMLP): Projecte Biblioteca Internacional de Partitures Internacionals:


Aquest projecte va començar el 2006 i ja ofereix 26.000 obres en més de 65.000 partitures. És un projecte que està progressant dia a dia, però que ja és enorme, internacional, obert, gratuït. La seva web és aquesta: http://imslp.org/. Ofereix una bona opció de consulta en castellà aquí.

El portal s'ocupa de totes aquelles partitures de compositors quines obres ja han passat a domini públic (tots els compositors d'arreu del món morts abans de 1930), així com de les obres d'aquells compositors actuals que ja han decidit fer públiques les seves obres.



1) Les partitures

Es tracta d'una base de dades excel·lentment classificada i catalogada, i de fàcil consulta. Busquem -per què no començar per dalt de tot?- Ludwig Van Beethoven.

La base de dades ens ofereix 300 obres. 300 obres d'un sol compositor!: cuartets de corda, totes les simfonies, sonates, concerts... Per seguir la cerca ens fixem en la 1a Simfonia en Do Major (1799-1800), de la qual us en vam parlar aquí. D'aquesta peça se'ns ofereix:

- Les dades principals de composició i tema. Tot el necessari per orientar-se històrica i musicalment en la peça.
- L'àudio complet d'una interpretació canònica.
- La partitura completa.
- Diverses edicions de la partitura completa. Des de la 1a edició de 1809 a una recent del 2008.
- Diverses edicions de la partitura per parts, per moviments (I. Adagio; II. Minuetto; III. Andante; IV. Adagio).
- Les particelles. O sigui, les partitures particulars de cada instrument (Flauta, Obeo, Clarinet, Trompeta... Violins, Cellos...)

Aquí teniu la primera edició d'aquesta obra. És increible trobar-se al davant d'aquest document:



Continuem buscant, sense sortir de Beethoven. Així sabrem fins on explota la base de dades cada compositor. Ens fixem ara en una de les seves cèlebres sonates per a piano. Estan totes les 32 sonates que va escriure, fet que ja suposa una fita documental extraordinària. Triem una de les més representatives del seu geni, la Sonata número 21, en Do Major. D'aquesta sonata se'ns ofereixen més de 12 edicions, de diferents èpoques. La base de dades disposa també de la primera d'aquesta sonata, de 1796, que us oferim a continuació:



Podríem fer una vasta exposició documental només cenyint-nos a Beethoven. Podem exhibir partitures i convindria fer-ho. Però cal anar més enllà explotant aquest inesgotable recurs: interrogant la base de dades remuntem el riu del temps i anem quasi a les fonts de la música clàssica, a Carlo Gesualdo (del qual també us n'hem parlat). Abans d'ell, la música està al pou fosc a que ens aboca la indocumentació i l'Edat Mitjana. Busquem uns madrigals de Carlo Gesualdo, del segle XVI i aconseguim la primera edició dels seus 2ons madrigals. Una partitura de publicada a Ferrara, l'any 1594!



La nostra difusió de la música clàssica té ja un suport inigualable, bàsic. Que inclou fins i tot documents històrics com l'anterior, de més de 400 anys. Podríem passar-nos anys entre la curiositat pel que hi ha i l'il·lusió de trobar el mateix amb el nostre patrimoni musical. Bé, la música és sempre patrimoni internacional, i això ja la fa diferent: Verdi, Rossini, Mozart... són el nostre patrimoni musical. Però un primer tempteig ja permet comprovar que allà estan alguns nostrats:

Josep Anselm Clavé
Enric Granados
Fernando Sor
Francisco Tàrrega
Amadeu Vives

Si seguiu els links veureu quantes obres ofereixen d'aquests autors. I compareu-les amb les partitures que les biblioteques catalanes ofereixen. Cada dia la base de dades anira oferint més; aquest és un treball in progress fascinant. Una utopia menys que queda pendent.


2) Música digitalitzada



Malgrat el que pugui semblar, aquest portal no és només de partitures. També ofereix els àudios d'aquestes obres de domini públic. Ja s'ha vist a la cerca sobre Beethoven que s'ha posat com a exemple. De cada peça, si disposen d'un enregistrament canònic, se'ns ofereix la opció de sentir-lo.

Això és de particular interès. La música clàssica abasta quasi 500 anys de creació artística. Molts dels compositors més reconeguts han quedat reduïts a una desena o una vintena d'obres significatives: són les que es troben editades a les discogràfiques, les que estan representades a les biblioteques, les que són interpretades per les orquestres. El seu top ten popular amaga un iceberg creatiu.

Però aquest iceberg compositiu és real, històric... Haydn, el gran Haydn, va escriure 104 sinfonies. A Telemann se li atribueixen unes 3.000 obres. El catàleg del mateix Mozart, de vida efímera, està composat de 626 obres. Quantes n'hem sentit, 20? 30? Quantes poden oferir les biblioteques, 10? El proecte Internacionationl Music Score Library Project ofereix una possiblitat d'escolta molt més extensa, arxivant aquelles interpretacions que van ser enregistrades una sola vegada.


Mirall italià

Es poden fer coses, partint d'aquests exemples, seguint aquests projectes i col·laborant-hi. Hi ha exemples de bones pràctiques que val la pena conèixer. Per exemple: el portal Internet Culturale, que pretén oferir una digitalització completa de la cultura italiana a tota la xarxa. Aquest portal italià es troba aquí, i representa una de les millors mostres d'aposta política i cultural per difondre la documentació artística. Es tracta d'una web en quatre idiomes amb fons digitalitzats, bases de dades italianes, partitures manuscrites... La més gran base de dades de música italiana mai consultada.

Aquesta base de dades inclou manuscrits originals. Passejem una mica pels seus fons, sentint l'emoció de l'inaudita possibilitats de regirar els papers dels mestres de la música des de casa. Busquem Verdi. Amb quina lletra escrivia el refinat Verdi? Una cerca simple aconsegueix saciar-nos:


I Rossini? Quedaran papers de Rossini, el més impulsiu, el més alegre dels compositors clàssics? El mestre de l'alegria clàssica musical, amb quina lletra preparava les seves fascinants melodies? Doncs, sí, podem consultar-ho. Aquí teniu una partitura original de Rossini:

Deixant de banda la caligrafia, aquesta partitura de Rossini mostra l'esboç per 6 diferents passatges del 2on moviment de Maometto, de 1820. Els esboços! Poden assistir als dubtes, als atzucacs, a les derives dels compositors... al making of de la música escrita! Hi podem assistir, i ho podem oferir als usuaris.



Coda per biblioteques

La documentació musical té, en definitiva, dos oportunitat essencials:

- La majoria de música clàssica és de domini públic. Tota la història de la música fins a compositors morts abans de 1930 pot ser reproduïda, difosa i consultada sense l'adquisició de drets d'explotació. Us remetem a aquest article per conèixer més detalls legals sobre aquesta situació. - La música és un art universal, no és un idioma. Ha escapat de la maledicció de la Torre de Babel. Aquesta meravellosa condició fa que pugui ser compartida per tothom, de manera que qualsevol treball que s'hi fa pot ser compartit per tothom arreu del món.


Amb aquestes dos premisses les institucions públiques tenen molta feina a fer. Les institucions poden:

- Digitalitzar els seus fons patrimonials. Si no ho fan elles, qui ho farà? Al fer-ho compartiran les seves obres amb tothom - Explotar els fons patrimonials digitalitzats a portals com el mostrat a aquest post. La documentació és perfectament intel·ligible per qualsevol intèrpret i pot servir per difondre la música des d'una perspectiva molt original.

- Ser completistes: tractar d'arribar fins al final amb un compositor, un moviment estètic, una escola musical. Mostrar imatges, partitures, aconseguir totes les peces possibles. Permetre, per tant, el coneixement més enllà de les peces bàsiques, més enllà dels 2 minuts de la sempre útil wikipèdia.

Intents, intents. El musictecari del temps present no defallirà.

divendres, 9 de juliol del 2010

La Biblioteca d'Ampli #6: : Stravinsky i la neurociència

Continuem nodrint aquesta sèrie que ens aproxima a la música i el seu món (un món acústic, biogràfic, estètic, social) a través de la lletra.

Aquesta 6ena entrega està centrada només en el capítol d'un llibre. Es tracta de Proust i la neurociència, de Jonah Lehrer. El llibre es va publicar enguany i la xarxa de biblioteques disposa de molts exemplar.

Aquest és el seu autor, jove i amb una vasta experiència en el fèrtil terreny de les lectures neurocientífiques de fenòmens socials, artístics, naturals:


El llibre és un repàs de grans autors: Proust, Walt Whitman, Cézanne, Gertrude Stein, Virginia Woolf. De tots ells a Lehrer l'interessa la part del seu treball que està relacionada amb algun procés neuronal desenvolupat extraordinàriament.



Per a la Biblioteca d'AMPLI és crucial el capítol 6, anomenat "Igor Stravinsky: La fuente de la música". Es troba entre les pàgines 149 i 174 del llibre. Són 25 pàgines excitants, plenes d'estímuls, plenes de punts de vista útils per als oients (tots nosaltres) i també per als qui es proposen crear qualsevol cosa.

Així que el capítol està centrat en Stravinsky i la famosa estrena del seu ballet La consagració de la primavera. El més gran escàndol de la història de la música. Moment d'extraordinària intensitat estètica en que el món artístic es va bifurcar (fins ara, encara és així) en dos línies: classicisme i modernitat. Teniu un relat detallat del que va passar dins aquest propi bloc: el trobareu aquí.

Així que aquest és el protagonista creatiu d'aquest capítol:


I aquest el la prodigiós mecanisme implicat en la recepció de la seva obra:


Complex sistema que, envía tots els seus estímuls a una àrea cerebral encarregada del seu processament. Com sempre, neurones, neurotransmissors i els seus efectes, hi estan implicats de forma crucial. Musictecaris del món, heus aquí el córtex auditiu, amb les seves zones diferenciades fins i tot pel tipus de freqüència al qual són sensibles:


Ja hem presentat els eixos centrals del capítol. Un creador, Stravinsky. Una obra, La consagració de la primavera. Uns oients, amb els seus dispositius receptors... A partir d'aquí Lehrer ofereix reflexions oportunes:

- La música és un complex procés físic, anatòmic, però no només. És un mecanisme cerebral que cerca el sentit d'allò que sent per orientar-se. "Estem continuament fent abstracció de les dades entrants, inventant patrons... Quan el cervell troba un patró, comença a fer prediccions a imaginar què vindrà després... Però abans que un patró pugui ser desitjat pel cervell, aquest ha d'haver fet l'esforç per assimilar-lo"

- El progrés estètic existeix: La oïda té una sensació d'allò que és agradable i allò que no. Però aquesta sensació no té perquè estar estancada, no resta immòvil. La percepció estètica progressa: "... El sentit del so és un sentit in progress. Les neurones del córtex auditiu estan constantment modificant-se per acció de les cançons i sinfonies que escoltem. Res és difícil per sempre."

De manera que una dissonància és relativa: pot semblar-ho al principi, però (com passa amb la mateixa Consagració de la Primavera) pot esdevenir clàssica per la nostra percepció al llarg del temps. "... els humans tenim expectatives, la ment anticipa cert tipus d'ordre, seguits per certs tipus de relaxació. Però a La consagració de la primavera es tornan inútils. No sabem quina nota vindrà despres."

- Bona part de la creació artística (el 99% de la música) es dedica a satisfer els patrons auditius ja consolidats. "La música tonal busca suggerir un patró i satisfer, més tard o més d'hora, les expectatives cerebrals... [ ]... La música d'Stravinsky és tota ella una violació. Si el públic cultivat creia que la música era una simple col·lecció d'acords consonats amb mètrica perfecta, Stravinsky es va proposar demostrar que no era només això. La música només és interessant quan ens enfronta a la tensió..."

- Es poden generar nous patrons. "Tras despejar nuestras cabezas de detritus clásicos, nos obliga a gene¡rar patrones a partir de la propia música y no de nuestras nociones preconcebida sobre lo que debería ser la música".

Aquest és un dels moviments analitzats al llibre. Es diu "Auguris de la primavera" i sona així:



- La recepció de la música també és emocional, cultural. La música és un producte humà, "una colecció de sorolls que hem aprés a escoltar". O sigui, que està condicionada pels patrons dominants de cadascun d'aquests àmbits. En funció d'ells l'espectador rebrà d'una manera o una altra una mateixa obra. "Per què la música és capaç de provocar un dolor tan gran? Perqué actua sobre els sentiments directament. Cap idea interfereix amb les seves emocions... Quan escoltem música, sentim la emoció d'una abstraciió. Sentim, però sense saber per què."



Confiem en que, donat que "res és difícil per sempre" (a nivell neuronal, és clar), aquestes apertures estètiques ens permetin gaudir de més música, de nous estímuls. Val la pena afavorir les sinapsis musicals.

Un últim consell de Lehrer. "Estem construits per avorrir la incertesa d'allò nou. Com escapar a aquesta trampa neurològica? Prestant atenció a l'art... [] El que distingia Stravinski del seu públic enfurismat d'aquella nit era la seva fe iinquebrantable en les ilimitades possibilitats de la ment. El nostre cervell humà pot aprendre a escoltar qualsevol cosa i per això la música no pot romandre engarjolada.... El so de l'art ocupat en canviar el cervell."


Sigui.