Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado, Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Ester Suriñach, Núria Gondolbeu i Daniel Arredondo continuem la sèrie amb el Francesc Pujol, bibliotecari a Badalona.
Francesc Pujol
De petit volies ser bibliotecari? Des de quan ho ets?
No, ni se m’havia passat pel cap. De nen no hi havia cap biblioteca pel meu barri i no tenia el costum de freqüentar-les. Vaig acabar la carrera de biblioteconomia a finals dels 80, i després de diverses feines vaig arribar finalment a Badalona el 99, primer fent d’itinerant uns anys pel Barcelonès Nord i després ja com a bibliotecari base a Can Casacuberta. Em fascina contemplar usuaris que ens visiten des de que eren petits, i em lamento de no haver comptat amb una biblioteca com ells, perquè m’imagino que si els preguntessis, considerarien la seva relació amb Can Casacuberta com una experiència positiva i profitosa. M’agrada sobretot quan et pregunten si “tenim alguna cosa sobre...”, perquè demostra que han fet seva la biblioteca i que segurament han comprès millor la seva essència que molts polítics que en teoria en són responsables.
Què és el que més t’agrada’t d’aquesta professió ?
Entomant l’anterior resposta, a mi el que més m’agrada és la idea de la biblioteca pública en sí. Un lloc que pertany a tothom i que facilita l’accés a la cultura i a la informació. Potser es fa fàcil de dir, però crec que és la consecució d’una lluita que ve de ben enrere, en la qual ningú no ens ha regalat res. Amb tota seguretat les biblioteques públiques representen un pas endavant per la humanitat. Per això crec que faríem malament, en un context de retallades com l’actual, de permetre que aquesta herència es malmeti. A vegades, quan els ciutadans ens valoren com un dels millors o el millor equipament públic de què disposen, sembla que la feina ja sigui feta, però crec que no hem d’abaixar la guàrdia, perquè això mateix podria constituir un arma de doble tall en mans de segons qui, que ens podria conduir a una descurança del servei que prestem, i en conseqüència a una limitació del dret a la cultura i a la informació inherent a totes les persones.
Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d’arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
No puc parlar per les meves companyes, però em fa la impressió que potser sí que els ànims han anat minvant en els darrers temps, sobretot entre els professionals més veterans. Quan veus durant anys que cada vegada que plou una mica fort la biblioteca s’inunda a raig sense remei -i no exagero- (gireu la pantalla i punxeu), amb la conseqüent pèrdua de documents (que a més no es reposaran si arriben diners de l’assegurança, perquè no es destinaran a la biblioteca), o, per exemple, quan una instal·lació de tres mil metres quadrats ha de tancar les seves portes per impagament del rebut de la llum (llegiu notícia), com ha passat a Can Casacuberta, la veritat és que no és fàcil conservar l’entusiasme. És clar que si una persona té ganes de treballar sempre troba una manera de desenvolupar les seves aptituds, d’igual manera que quan una altra només va a complir amb l’expedient a la feina, per molts avantatges de què disposi sempre farà el mínim, però està clar que la falta de suport municipal és un llast important que patim dia a dia entre els professionals més veterans.
Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
Bé, ha hagut vegades en què un usuari m’ha posat en un compromís, com per exemple en aquella ocasió en què em van preguntar "Hola, me podría decir donde están los libros de saber cosas?", o aquella altra en què vam tenir dificultats a l’hora de tancar un dissabte perquè hi havia una usuària al lavabo... tenyint-se els cabells!, però en general no es tracta sinó de minúcies que fan la feina més grata.
Alguns creiem que després del tsunami general per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d’evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte?
En la meva opinió, les bibliotecàries sempre hem estat el gran actiu amb què han comptat les nostres biblioteques per oferir un servei de qualitat. He coincidit amb molts companys al llarg dels anys en les diverses feines que he anat desenvolupant i puc afirmar, amb total sinceritat, que en la major part dels casos, sempre he tractat amb professionals conscienciats i voluntariosos que s’esforçaven per brindar a l’usuari un bon servei a nivell tècnic, i perquè no dir-ho, també amb un plus d’humanitat, cosa que no només a la feina sinó també a la vida en general, és un gran avantatge. És per tot això que no tinc dubte que davant els nous reptes que vagin sorgint, ens en sortirem.
Seguint aquest fil últimament ha aparegut la paraula prescripció com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del segle XXI. La tendència, doncs, hauria de ser l’especialització i la cooperació. Et consta que s’estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Penso que sí. A Badalona fa temps que es treballa amb la idea de xarxa local per tal d’optimitzar els recursos. Reconeixem les especificitats de cada biblioteca i les potenciem si es presenta l’oportunitat, però valorem la cooperació com una eina important per a millorar l’eficàcia del servei en general (el préstec interbibliotecari gratuït entre les biblios de la ciutat és un punt fort que funciona fa temps). Dins les nostres possibilitats cada vegada més tendim a desenvolupar esforços comuns (el bloc Badabiblios de la de Xarxa Municipal de Biblioteques de Badalona és un exponent interessant). Respecte a les especialitzacions no podem fer grans avenços degut a les mancances pressupostàries.
Des de la teva experiència personal a la biblioteca de Badalona on treballes, quin és l’ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? Us demanen consell? Es deixen recomanar?
Segurament les noves plataformes disponibles per Internet han col·laborat a disminuir l’índex d’utilització dels fons musicals a les biblioteques, però també és possible que hagin intervingut altres factors, com la col·lecció musical pròpiament dita, que no sempre ha respost a les expectatives de l’usuari. M’explicaré. A Badalona, i per extensió a tota la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona, comptem amb un fons musical que abasta una àmplia selecció de tots els temps i d’arreu del món. Això no es pot dubtar. D’altra banda, també és segur que cadascun dels documents que el composen han estat adquirits després d’un rigorós procés de selecció dut a terme per especialistes. Fins aquí bé. No es tracta doncs d’una qüestió ni de varietat ni de qualitat. Parlo més aviat d’un problema d’enfocament. L’enfocament que s’ha utilitzat durant molts anys en el procés d’elaboració de la col·lecció. En moltes ocasions em sembla que s’ha volgut anar massa lluny a la recerca d’una determinada excel·lència musical, i em penso que al final el que potser s’ha acabat produint és una certa desafecció entre l’usuari mig que freqüenta la secció de música de la biblioteca. Em refereixo a les quantitats de discs que tenim d’artistes minoritaris i estils desconeguts, que segurament s’intuïen sense sortida des del primer moment i que de tota manera van anar a parar als calaixos de música fins a omplir-los a vessar. No pretenc dir amb això que la solució passava per haver comprat més Bisbals i companyia, productes del màrqueting o de la moda. És que crec que podria haver-se tendit cap a un nivell més raonable que no espantés l’usuari, sense por de soscavar la qualitat de la col·lecció. No em considero un expert ni molt menys, però potser per això mateix puc reconèixer la impressió de l’usuari que moltes vegades ha vist l’expositor de novetats i ha passat de llarg. D’altra banda, com recomanar un material que et resulta totalment indiferent i aliè?
Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Crec que els companys de les biblioteques hem tingut tradicionalment molt poca autonomia pel que fa a la selecció i l’adquisició a la XBM. És veritat que les coses han anat canviant en aquest aspecte i que d’un temps ençà hem augmentat la nostra intervenció en les diverses tries. Ho trobo molt positiu. El problema és que les llistes a què tenim accés són tancades i, en especial pel que fa la música, de moment no han cobert les expectatives generades al seu voltant. La selecció que permeten és molt limitada i en gran part no deixa de ser una simple extensió de la política de col·lecció del lot, pel que resulta impossible prendre un rumb propi. D’acord que en teoria també comptem en aquest sentit amb altres canals, principalment el municipal, però quan a la pràctica aquesta complementarietat no es dóna, com és el nostre cas a Badalona, en què l’ajuntament ha negligit notablement pel que fa a la compra de fons per les biblioteques, la importància que cobra l’aportació de la Diputació creix per força de manera definitiva. Així doncs, no es tracta de convertir a la Diba en simple dispensadora de diners, com he escoltat en alguna ocasió, ni tampoc de menyscabar el paper que poden desenvolupar els companys que es dediquen a la selecció, perquè el seu suport qualificat continua sent necessari. Però em sembla que avui dia no és precís seguir mantenint la tutela, per dir-la d’alguna manera, a què ens hem vist sotmesos les biblioteques pel que fa el tema de la selecció musical. A mi em sembla que tenim prou capacitat per establir els nostres propis criteris, i estaria prou bé poder comptar quan fem les tries amb una oferta el més àmplia possible que no només es basi en novetats i rareses. A vegades dóna la impressió que el fet d’estar catalogat ja descarta automàticament un àlbum pel lot. Però que un disc bo estigui a un cert nombre de biblioteques no vol dir que no pugui ser també interessant per a unes altres. És clar que un usuari d’Igualada no es desplaçarà a Barcelona per anar a buscar el Rock’n’roll animal del Lou Reed, però també és cert que si el tingués a la seva biblioteca gairebé segur que l’agafaria en préstec. Un altre casuística: els discs trinxats per l’elevat nombre préstecs, que tenen les cançons ratllades. L’usuari es cansa d’estar pendent de l’equip a cada moment per veure si el cd s’enganxa o no s’enganxa. Per què no oferir de triar de tant en quant algunes reedicions de discs clàssics? Potser ho agrairia alguna biblioteca per poder substituir el disc espatllat i renovar el fons. Penso que aquesta mena de qüestions s’haurien de tenir més presents: en la meva opinió no es tracta tant de descobrir el disc exquisit i únic que farà les delícies (de tres usuaris), sinó d’encaminar l’assumpte per poder tenir una biblioteca musical bàsica, útil i sintonitzada amb el públic a qui està dirigida. En aquest nivell també voldria comentar, pel que fa el tema del rol formatiu de la biblioteca, que potser hauríem de ser una mica més prudents i mantenir una certa precaució, perquè no ens enganyem: avui dia la gent té accés fàcil a tot tipus de música i sap el que li agrada. Respectar més els gustos dels usuaris, que no sempre estan ni tan desvalguts ni tan mancats de criteri com a vegades es suposa, podria ser una bona línea a desenvolupar. És possible que obtinguem millors resultats a la llarga si intentem ajudar l’usuari a conèixer tal estil de rock, pop, hip hop o qualsevol altra pel que hagi manifestat el seu interès, que si ens llancem a promocionar, per dir alguna cosa, les percussions de la tribu thonga de Swazilàndia, per molt genuïnes i sincopades que siguin.
El concepte “biblioteca musical híbrida” proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions en línea no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquestes opinió? Creus que és un concepte vàlid?
Qui se’n recorda dels vinils i de les casetes? Avui dia semblen eines prehistòriques. D’acord, tenim fires de col·leccionistes i peces amb cotitzacions a l’alça. És el culte a l’objecte, fins i tot hi ha qui posa el vinil en un marc especial i el penja com a obra d’art. Però a la pràctica, ja no pinten res. I molts encara recordem perfectament quan eren suports de referència indiscutibles de la música. Amb això vull dir que, tant si ens agrada com si no, els temps canvien i el que sembla consagrat un dia passa a ser una curiositat l’endemà. A la biblioteca comptem amb tota mena de públic, de diversa extracció social, edat, etc. i no tothom és un expert de l’Spotify i demés (molts no tenen ni Internet). Per això crec que la col·lecció física pot jugar encara un paper important a mig termini. Tanmateix, no podem obviar la realitat, pel que opino que cal estar atent a l’evolució dels mitjans en línea, perquè a la llarga acabaran imposant la seva llei, sinó és que se’n va tot enlaire abans. I que consti que a mi m’encanten els vinils!
Actualment, s’està utilitzant més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark: tothom crea el seu cercle d’amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? De quina manera? Amb quina funció?
Sí, com he comentat a l’anterior resposta els bibliotecaris no podem abstreure’ns d’usar aquests mitjans, perquè aniran prenent major rellevància i poden ser de gran ajuda per difondre la col·lecció i el servei en general. Nosaltres ens hem posat relativament fa poc amb les recomanacions i llistes de l’Spotify, sobretot perquè havien restriccions des de la Gerència per tenir accés des dels ordinadors de treball al programa. Per sort, el tema per fi s’ha normalitzat i ara en fem ús, sense perdre el cap, això sí, perquè tenim moltes altres tasques que dur a terme a la biblioteca i aquesta és una més. Hem constatat pel nombre de consultes que el producte té sortida, així que seguirem profunditzant en el tema dins de les nostres possibilitats.
Durant molts anys has sigut un consumidor actiu de música en tota mena de formats: ràdio, vinils, casetes, CDs… encara continues comprant música o ja en tens prou amb la teva col·lecció personal (i la de les biblioteques) i el que vas escoltant en streaming a internet?
Una vegada fa molts temps, a casa d’un amic miràvem la seva col·lecció de discs, principalment blues, i va sortir aquest tema. Ell deia que ja no comprava més música perquè amb el que tenia estava servit, li agradava prou i no necessitava més. Jo, que estava en una fase d’expansió musical ferotge, ho vaig trobar incomprensible. Però amb el temps he anat comprenent el seu punt de vista. No se si és que va haver un punt en què em vaig saturar de música, després d’estar-ne escoltant a totes hores durant molts anys, o és que la música avui dia ha perdut originalitat, però el cas és que va arribar un moment concret en què vaig experimentar una aturada. Això va tenir dues vessants per a mi: d’una banda ara escolto molta menys música. No ho visc com una pèrdua, com dic havia arribat a un punt que la major part d’allò que escoltava em recordava a una altra cosa anterior i no m’aportava gaire de nou. D’altra banda té l’avantatge que avui dia, quan sento la connexió de nou escoltant alguna cosa, com em passa menys, cobra més valor per mi. No ho se, potser perquè m’adono que no he perdut la capacitat d’estimar la música, un meravellós regal per les persones que l’han rebut.
Quin és el darrer disc o discos que t’han emocionat?
Doncs a partir del tema dels crèdits inicials de la sèrie Boardwalk Empire, “Straight up and down”, vaig descobrir no fa gaire els Brian Jonestown Massacre i per extensió el seu grup “germà” Dandy Warhols, que em van xocar de no haver-los conegut abans, ja que són de meitats dels 90 i tenen una pila de discs. Els primers estan en una vena més psicodèlica, però dels segons sorprèn que no fossin més coneguts, ja que tenen alguns treballs molt complets, com Thirteen tales from urban bohemia (2000) i Welcome to the monkey house (2003). Encara que no tenen gaire a veure, em fan venir ara a la memòria un altre grup injustament absent al nostre catàleg, els anglesos The Chameleons, amb el seu so perfectament identificable, atmosfèric i per moments gairebé èpic. Els tres primers discs, tots dels 80, valen molt la pena.
I parlant de sèries tv, The Wire és la millor, i ho és des del primer segon, quan comença a sonar Way down in the hole del Tom Waits. La seva banda sonora The Wire... and all the pieces matter, Five years of Music from The Wire (2008) podria ser una incorporació atractiva per les biblioteques de la xarxa, en molts capítols sonaven temes interessants.
I per acabar, com a gran afeccionat al reggae, també m’agradaria recomanar l’Arkology, del Lee Perry. És el triple disc que recopila els millors talls realitzats al seu estudi Black Art abans que li calés foc. Un veritable compendi que només tenim tres biblioteques.
Moltes gràcies Francesc per la teva participació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada