dijous, 30 de setembre del 2010

Amb el mestre Diego A.Manrique

Diego A. Manrique

Volem acabar el mes de setembre unint-nos al clam de bona part dels amants de la música popular al nostre país contra el fulminant i estiuenc cessament de l'emblemàtic i degà programa radiofònic El Ambigú del mestre Diego A. Manrique.

És molt el que els melòmans en general i els bibliotecaris en particular li devem al seu bon fer.
Un íntim amic que ens emplena de coneixement i plaer estètic des de les ondes hertzianes, un guia de fiar mentre ens obrim camí entre la jungla de l'oferta musical, un mestre de la sensibilitat, un formador del millor gust per les emocions que només la música pot provocar-nos.

No podem menys que fer-nos ressó també des del nostre àmbit professional. És per aquest motiu que transcrivim a la nostra llengua el manifest de la campanya de recollida de signatures per demanar el seu retorn a les ondes. Una recollida que està centralitzada en aquesta adreça:

http://www.labocadellobo.com/laboca/manifiesto_ambigu.php.

L'expulsió de Diego A. Manrique i el seu programa insígnia "El Ambigú" de la sintonia de Radio 3 suposa carregar-se un dels estendards de la ràdio musical pública més lliure i enciclopèdica d'Espanya.

Diego A. Manrique representa el model periodístic que molts admirem, el que venerem i estudiem. Ha creat escola i ha establert càtedra com cap altre crític musical en la història del nostre país i, ens consta també, a l'altra banda de l'Atlàntic . El seu és un cas únic, en el que van units saviesa, capacitat per analitzar i transmetre la informació i domini exemplar dels diferents medis: televisió, ràdio i premsa, tant especialitzada com generalista.

Posseïdor d'una biografia professional única, protagonista d'excepció en publicacions com “Vibraciones”, “Star”, “Rock Espezial”, “Madriz”, “Metal Hurlant”, "Ruta 66", “Rockdelux”, “Boogie”, “Todas las Novedades”, “Efe Eme”, “Rolling Stone”, “El País” i tantes altres; responsable d'espais tan memorables com “Diario pop” -amb Jesús Ordovás-, “Sólo para ellas” i “Aeropuerto internacional” (a Radio 3); “Modernos populares” i “La madriguera” (a Radio 1); i “Popgrama”, “Caja de ritmos”, "FM 2" i “Qué noche la de aquel año” (a TVE).

I, per descomptat, director de "El ambigú", el seu vaixell insígnia des de fa gairebé 20 anys: un genuí oasi per a la música lliure. Periodista singular, mestre de diverses generacions d'aficionats al rock, que admiren el seu maneig constant d'informació creuada, enciclopèdica, històrica i actual, juntament al seu gust variat que, obertament, ens ha guiat des del rock fins la música popular, sense més, rebutjant prejudicis ximples i pors per l'etiquetat; "no existeix música bona i música dolenta, hi ha música que emociona i música que no". Per no parlar de la seva rabiosa militància per la veritat, del seu cor -el mateix que un mal dia va fer crac- de periodista de raça que l'obliga a explicar-ho tot, a deixar poca cosa per a l'anecdotari privat.

Aquests dies se'l compara amb el desaparegut John Peel. Oportunament, ja que es van conéixer a la BBC, precisament quan el llegendari locutor anglès patia la persecució d'un director d'esperit thatcherià. Malgrat l'oposició d'aquell director, Diego va aconseguir portar per primera vegada a Peel a Espanya, on va oferir una conferència. Ambdós compartien fanatisme pels discos però eren molt diferents professionalment: amb tot el respecte pel gran Peel, Diego ha demostrat tenir una paleta sonora molt més àmplia.

Ara, la direcció de Radio Nacional de España ha decidit expulsar-lo de la que ha sigut la seva llar des de fa anys, en plenes vacances d'estiu i al·legant el final de la seva etapa com Director Adjunto de Radio 3. Prescindir d'ell és un luxe que no ens hauríem de permetre. En defensa de la llibertat de Radio 3, de la veritat i del millor periodisme cultural que coneixem, del més brillant de la nostra història musical, exigim el retorn de Diego A.Manrique i "El Ambigú" a Radio 3.

Un ocellet m'ha dit que, tal com va fer ell amb John Peel, hi ha musictecaris catalans treballant per portar-lo un dia a les nostres biblioteques. Els desitgem tota la fortuna per tal que ho aconsegueixin. Una vetllada amb el mestre, dins l'espai d'una biblioteca pública, pot significar moltes coses: el merescut reconeixement a la seva obra, el privilegi de veure'l en persona i un gran impuls per a una relació (professional?) entre periodisme musical i bibliotecaris musicals que probablement avui pren més sentit que mai.

.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Carmen, l'espectacle total: el mite de Carmen a la biblioteca Clarà



Carmen, la més universal de totes les òperes franceses, és el títol que iniciarà el cicle de conferències de l’Òpera Club de la Biblioteca Clarà el dijous 30 de setembre. Ja fa alguns anys que aquesta activitat es fa, seguint la programació del Gran Teatre del Liceu, amb la finalitat de difondre i complementar el nostre Centre d'interès en Òpera.

Carmen, la fatal gitana, és el personatge central de la novel·la de
Prosper Mérimée, en què es va inspirar el compositor Georges Bizet per crear una òpera perfecta, de finíssima inspiració musical i amb fragments d’una popularitat imbatible, com la cèlebre obertura, la sensual havanera, la irresistible seguidilla i la cançó del torejador.


D'aquesta òpera se n’han fet versions en xinès i persa i s’ha versionat per a ballet clàssic, dansa contemporània i flamenc. Peça immensament atractiva per als directors escènics, ha estat també duta al cinema diverses vegades.

La sessió serà a càrrec d’Edgar Villanueva, periodista i director escènic, que n’analitzarà l’estructura musical i dramàtica a través dels seus personatges i que explicarà el tant sovint mal interpretat «mite espanyol» d’aquesta òpera. S’escoltaran versions històriques de cantants llegendaris i es projectaran escenes de les últimes produccions d’aquest títol essencial del repertori líric. També es farà una lectura de textos seleccionats de la novel·la de Mérimée.

El cicle de conferències de l'Òpera Club continuarà el dimecres dia 1 de desembre amb Falstaff: la rialla final, de Giuseppe Verdi.


Lloc: Sala Isadora Duncan, Biblioteca Clarà. Dr. Carulla, 22-24. 08017 Barcelona
www.bcn.cat/bibclara
b.barcelona.cl@bcn.cat
Data: 30 de setembre, a les 18.30 h

Entrada lliure

.

diumenge, 26 de setembre del 2010

El vídeo del diumenge: Listen to me

A l’estiu de 1957, Buddy Holly va gravar un bon nombre de cançons a l’estudi del productor Norman Petty. Un dels temes enregistrats durant aquells dies de finals de juny va ser “Listen to me”, melòdica composició amb la qual Mr. Holly reclama l’atenció de la persona amada.
A "listen to me" la veu del cantant sona suau i temperada, com un murmuri lleuger i seductor que esdevé l’instrument idoni per dibuixar la melodia.
La lletra és senzilla i en certs moments transita pels llocs comuns de l’amor juvenil, però malgrat tot mai deixa de resultar dolça, visceral, encantadora. Es tracta d’una cançó romàntica que desprèn positivisme -independentment de la major o menor profunditat del missatge-, la qual cosa la fa especialment amable i optimista.
No sabem quantes meravelloses creacions ens hauria regalat el talent d’aquest artista que va perdre la vida en un accident d’avioneta quan només comptava amb 22 anys d’edat. Molts ens donem per satisfets amb les magnífiques joies que fou capaç de crear en la seva curta carrera.




Al 2009, Micah P. Hinson grava “Listen to me” per a All dressed up and smelling of strangers, un disc amb versions de cançons especialment significatives en la historia de la seva passió musical.
Però quan
Hinson canta “Listen to me”, el tema pren un caire ben diferent i es converteix en un crit esquinçador que s'ofega mentre les guitarres tronen, encara que la veu s’elevi bruscament com la de qui brama en mig del desert.
En la veu de
Hinson, les paraules no gosen suggerir paradigmes d’amor idíl·lic, no parlen dels estels ni demanen atenció, però, ferides per la por, projecten un patetisme que no suscita vergonya.
En aquesta ocasió, “Listen to me” no és un arma de seducció, és una medicina; el consol de la bellesa que neix de la música per estripar-se.

Micah. P. Hinson i Tachenko al Heineken Greenspace de Bilbao, 19/11/2009

Resulta sorprenent que una cançó pugui transmetre sentiments tan oposats segons la interpretació del music, i més curiós resulta que les diferents formes puguin engrandir-la tant.

.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Música i cinema: '70s Classic Soul Soundtracks

Continuem la sèrie d'articles dedicats a la fructífera unió d'aquestes dues arts amb una discografia selectiva dedicada a un gènere, tant cinematogràfic com musical, molt popular a principis de la dècada dels anys '70 del segle passat del qual no és la primera vegada que us en parlem : el conegut com Blaxploitation !

Tamara Dobson

Persecucions de cadillacs pels carrers de Detroit o de Harlem, tirus, collars de cadenes daurades, droga, negres despampanants, detectius vacilons, ulleres gegants, gecs d'hòsties a dojo, pantalons grocs acampanats, gangsters i xulus de barri, gabardines de cuir, pentinats afro, minishorts brillants... i música funky... molt funky !

Com podreu comprovar a continuació, un grapat d'artistes de primera composen i interpreten una música extraordinària per a un gènere proper a la sèrie B, la banda sonora de la comunitat afroamericana urbana, entre el lumpen i el luxe macarra, desafiant al destí prescrit pels blancs. Les convulsions i revoltes dels '60 havien encès l'orgull negre per sempre més.

Revista MOJO número 202: Jonny Trunk, músic, escriptor, editor discogràfic i un dels més reconeguts especialistes en aquest gènere, presenta la crema de les bandes sonores blax.

... sista, broda, all that fckin' musictecarian fellas ... here 'r they :


The Ten Classic Soul Soundtracks!

James Brown Black Caesar (Polydor, 1973)


Don Julian & The Larks Savage! (Money, 1973)


Marvin Gaye Trouble Man (Motown, 1972)


Isaac Hayes Shaft (Stax, 1971)


Curtis Mayfield SuperFly (Curtom, 1972)


Johnny Pate Shaft in Africa (Probe, 1973)


Isaac Hayes Truck Turner (Stax, 1974)


Gene Page Blacula (RCA, 1972)


Bobby Womack / JJ Johnson Across 110th Street (UA, 1970)


Roy Ayers Coffy (Polydor, 1973)




mmm ... quins falten a la biblioteca? ... pelis, posters, discos ... un centre d'interès? ;-)

stickin' it to the man!


.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Mor Labordeta, veu de terra i llibertat

.
José Antonio Labordeta
1935 - 2010


Yo soy igual que mi padre,
mi padre fue labrador.
Yo soy igual que mi padre.

El camino,
la lluvia,
el viento,
el sol.

La tristeza,
el pedrisco,
el árbol sin flor.

El hambre,
el trabajo,
el esfuerzo,
el dolor.

El camino,
la tierra,
la muerte,
el adiós.

Todo es igual ayer
y hoy.




les cançons del seu primer àlbum

(Edigsa / Le Chant du monde, 1974)


et recordarem sempre


Article a Wikipedia:
http://es.wikipedia.org/wiki/José_Antonio_Labordeta
Labordeta a les biblioteques catalanes: catàleg Argus ; catàleg Aladí
.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Plou i fora bufa el vent. I a més, m'agrada!

Amb aquests rams d'aigua que ens estan caient per tot arreu, servidor no ha pogut menys que reaccionar ràpidament i fer unes quantes recomanacions per aquests dies mullats, que o bé parlen dels ruixats o bé m'ajuden a tancar els ulls i escoltar ploure.

Per començar recordem aquest gran tema de l'inefable Tomeu Penya, de l'àlbum Tomeu (Blau, 1987) on un se sent tant petitet com un granet d'arena.



A l'any 72, l'Albert Hammond ens recordava que mai plou al gust de tots al sud de Califòrnia amb aquest emotiva peça d'aires folk, coescrita pel Mike Hazlewood.



Ens traslladem a una tarda d'octubre de l'any 1966, en un restaurant anomenat La Fuente a Mèxic DF, la tarda es torna atormentadament grisa de cop i un aiguat es desploma sobre els carrers i els vianant corren en totes direccions per aixoplugar-se. El Mestre de Yucatán, Armando Manzanero emocionat no pot més que correspondre el temporal amb aquest immortal Bolero: Esta tarde vi llover.



Roger Hodgson, líder de Supertramp, ens explica en aquest divertit tema de l'àlbum Famous last words (1982, l'any del naranjito) la dificultat de superar un trencament de parella.
Si bé el tema ve signat també per Rick Davis, en realitat es tracta d'un formalisme igual que feien servir Lennon-McCartney al signar conjuntament les cançons independentment de l'autor.



Aquesta Bossa nova de Jobim, inclosa en l'àlbum Wave (1967) en una apreciació personalíssima i extrasensorial, m'evoca la quietut de quan ha deixat de ploure, aquell silenci que precedeix el reactivament de la vida que es troba en un provisional stand by (espero que serveixi com excusa per incloure aquest meravellós dics en aquesta llista). Perfecte per relaxar-se abans de sortir a caçar cargols.



Anna Roig i l'ombre de ton chien, també ens animen a fer una cosa tan higiènica com córrer sota la pluja, qui no ho ha fet? per necessitat però també per plaer es pot patir o disfrutar de l'aigua, segons com es miri.



Amb aquest bonic tema de caire tardorenc podem sentir la pluja en forma de punteig de guitarra. Simon i Garfunkel la van composar per l'elapé Sound of Silence el 1965.
Kathy's Song es una introspectiva balada extremadament fràgil i d'una gran senzillesa. Com l'aigua que cau...



Enya sap com pocs evocar i crear contextos sonors on deixar-se llevar suaument. Aquest Listen to the rain ens rodeja d'una atmòsfera freda i entendridora.



Que dir de Madredeus i aquest Haja o que Houver (O paraiso, 1997), fan venir ganes de ploure inclús en un dia solejat. La bellesa de la veu de Teresa Salgueiro es barregen amb els acords de Pedro Ayres Magalhaes per filtrar una fina capa de pluja que ens anirà esquitxant poc a poc. La sensació de sentir ploure a l'Atlàntic es tant real que no pot ser que estiguem a casa.



I no podríem plegar sense recórrer a unes de grans dames del jazz amb aquest oportú September rain interpretat per, elegantment es poc, Dinah Washington. Tema amb regust a comiat.



Bé, pensava que ho acabaria evitant, però finalment acabaré amb Stanley donem i el seu l'inefable: Singing in the rain...o alguna cosa semblant.



La cançó fou escrita originalment per Ignacio Herb Brown el 1929 per la pel·lícula The Holliwwod revue . Aquest remix es a càrrec del grup de Manchester Mint Royale.

dijous, 16 de setembre del 2010

Mediació musical a les biblioteques de Grenoble


'BMOL est le blog des bibliothécaires musicaux de la ville de Grenoble. Il met en avant les collections et les animations liées à la musique dans les Bibliothèques municipales de Grenoble et apporte un éclairage sur l'actualité musicale et la scène locale'


Seguim parlant, efectivament, dels dos elements bàsics que conformen l'adaptació del bibliotecari als nous usos en el consum de música i les noves possibilitats que permet la tecnologia de la informació: la mediació i el treball en xarxa.

Bmol és un dels blogs musictecaris més antics que coneixem i, des del principi, ens ha semblat un bon exemple i un bon model. Van saber entendre, ja fa uns quants anys, que els temps ja havien canviat i que la difusió musical des de la biblioteca pública no podia limitar-se a la simple dispensa de CDs. Internet obria un món enorme, ple de nous recursos, per on el bibliotecari musical podia relacionar-se amb els usuaris d'una forma molt més excitant i enriquidora.

El temps va passant molt ràpidament dins internet i els blogs continuen mostrant la seva potència com a eina bibliotecària, una eina aglutinadora de continguts, àgil i consistent, que pot arribar amb facilitat a l'usuari. El blog permet estimular i concretar la imaginació del bibliotecari. Només cal un senzill passeig per les diverses seccions de Bmol per comprovar la quantitat i la qualitat de la informació que s'ofereix a l'aficionat a la música, dinamitzant el fons documental, físic, de les bibloteques així com l'obertura a recursos en línia. Entre ells voldriem destacar el treball -fonamental al nostre entendre- de seguiment, compilació i difusió de l'escena musical local. Aquest és, per exemple, el widget amb la llista d'escolta (playlist) en streaming de musics de l'àrea de Grenoble proposada en aquest moment pels musictecaris de Bmol:



Però el que ens ha impulsat avui a presentar-vos el treball dels col·legues de Grenoble és aquesta iniciativa de mediació bibliotecària entre la música i l'usuari que considerem tan novedosa com interessant i divertida: un clip de 5 minuts, enregistrat a una biblioteca i presentat per una musictecària, on s'explica el grunge de forma tan rigorosa com atractiva.

Com imaginareu, les possibilitats de la idea són inacabables ! ... ;-)


diumenge, 12 de setembre del 2010

El vídeo del diumenge: Tango to Evora / To Tango tis Nefelis



La cantant grega Haris Alexíou va escriure la lletra per aquesta melodia de Loreena McKennitt, la compositora celta de Canadà.

El tango és un gènere musical argentí. Évora és una petita vila de Portugal. L'autora de la música és canadenca, d'ascendència celta. La lletra és un poema grec. Tot això ben combinat amb saviesa musical, sensibilitat poètica i atreviment, dóna com a resultat aquesta bella cançó i una melodia nostàlgica.

Haris Alexiou dedica aquests versos a la bella Nefelis, la deesa dels núvols en la mitologia clàssica. Un cant a l'adolescència, l'amor i la fertilitat.



Dos angelets van robar-li a la jove Nefeli
les cintes daurades amb què es lligava els cabells.

Van seduir-la seguint els seus somnis,
amb magranes i mel fins a fer-la oblidar.

També li van robar el perfum de jacints i liles,
mentre els déus l'aturdien amb fletxes d'amor.

Fins que el bon Zeus li va prendre l'aigua de la seva joventut,
la va convertir en núvols de pluja i la va escampar arreu.
D'aquesta manera, ja mai més no la podrien trobar.

(la traducció/traïció és de l'autora d'aquest post, me'n faig responsable)

Una versió sonora millorada:



La melodia original interpretada per Loreena McKennitt. Una composició que pertany a l'àlbum The Visit (1991) i que va servir d'encapçalament i final per al documental canadenc sobre la bruixeria The burning times, de Donna Read (1990).



Haris Alexiou a les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
Loreena McKennitt a les biblioteques públiques: Argus i Aladí.

divendres, 10 de setembre del 2010

La Discoteca d'AMPLI, LVI: Malo

Malo
(Warner Bros., 1972)


Entre els anys '40 i '60 del passat segle, es va establir una important comunitat mexicana al districte "The Mission" a la ciutat californiana de San Francisco.

pots fer click per ampliar el mapa

En certa manera va ser la recuperació d'un territori que havia estat ocupat durant més de 2.000 anys pels seus avant-passats, els Yelamu , fins l'any 1769 amb l'arribada dels missioners franciscans espanyols i el seu acompanyament militar corresponent. Com per a la major part de nacions natives d'Amèrica del Nord, aquesta estranya visita d'uns individus amb el rostre pàlid, vestits de forma estrafolària i amb contundents idees sobre la Voluntat Divina (segurament la Voluntat Militar va contribuïr a fer entendre una mica millor els nous conceptes metafísics proposats pels frares), va acabar implicant la seva desaparició.
Així, uns 7 anys després de l'arribada, els frares van fundar en aquest racó de la bahia una altra de les seves famoses missions colonitzadores al llarg de la costa de Califòrnia: la Misión San Francisco de Asís , que es conserva encara com l'edifici més antic de la ciutat. Tal com va anar la cosa, un imagina que la mà d'obra que la va construïr no era la que tenia el rostre pàlid ...

La Misión San Francisco de Asís entre 1880 i 1902

I és en aquest barri on els germans Carlos i Jorge Santana, nascuts a Jalisco, Mèxic, creixen i s'impregnen de la històrica explosió cultural de la bahia i els seus voltants durant els anys '60, dos extraordinaris guitarristes de la història del rock.

Mission District, SF, 1970

Gairebé idèntics en el seu aspecte personal i el so de la seva veu a la guitarra, no és així en quant a trajectòria artística i èxit popular; l'un es prou conegut per tothom però l'altre no tant. I és a un dels primers treballs de Jorge, el menys conegut, a qui volem dedicar la Discoteca d'AMPLI d'avui, el grup de curta durada del qual éll era un dels dos guitarristes, els inoblidables Malo.

Malo, 1971
foto: cop. Galeria de MaloMusic

Arcello García, Jr.: Vocals
Jorge Santana: Guitar
Abel Zarate: Guitars, vocals
Pablo Tellez: Bass guitar, percussion
Richard Kermode: Keyboards, electric piano, Hammond organ, piano
Richard Spremich: Drums, percussion
Coke Escovedo: Timbales, Percussion
Victor Pantoja: Conga
Luis Gasca: Trumpet, flugelhorn, Vocals
Roy Murray: Flute, trombone, trumpet, soprano sax
Richard Bean: Vocals, and percussion

Es pot dir que juntament amb el famós grup del seu germà, els Santana, van ser els creadors del latin rock, una afortunada fusió d'elements del rock, funk, soul, jazz i ritmes caribenys.

El propi Miles Davis, molt crític i musicalment exigent com pocs, va visitar la bahia amb freqüència a finals dels '60 i principis dels '70, dins el circuit d'actuacions al voltant del Fillmore, el Winterland i altres locals llegendaris de San Francisco i, comenta en la seva autobiografia, solia quedar-se a veure els concerts dels germans Santana als quals valorava extraordinariament per la seva força i originalitat. Sembla ser, a més, que també solien anar-s'en junts de farra ...

L'àlbum que ens ocupa és el primer dels dos que els Malo van publicar (ambdós el 1972), un disc que s'escolta amb plaer fins al final i que sóna avui tan fresc i potent com quan va sortir. El protagonisme el te el ritme, però també el característic so harmònic dels solos de guitarra en duet. Un so sabrosón, calent i global, la influència del qual ha estat enorme en el pop i que, 40 anys després, encara és evident en molts artistes dins la cada vegada més buida etiqueta "latin".

Aqui teniu una sel·lecció de 3 dels temes del disc:



i, per acabar, una versió recent (gener del 2010) del Nena en directe:




Website oficial http://www.malomusic.com/
Malo a AllMusicGuide
Malo a Wikipedia

.

dijous, 9 de setembre del 2010

Música dins del catàleg de la Médiathèque d'Epernay







Fa ja uns anys que seguim amb atenció els articles de J C Brochard [col·lega bibliotecari a Mareuil-sur-Ay, al nord-est de França] al seu blog Bibliothéque = Public i especialment els que fan referència als nous usos de la música dins la biblioteca pública. Reflexions d'un bibliotecari adoptant el rol d'usuari. Observacions sempre interessants (pel que tenen de bàsiques) i que sovint susciten debats enriquidors dins els comentaris d'alguns dels seus posts. Us proposem la lectura del darrer: 'De la musique dans le catalogue' que publiquem en català per als lectors de l'AMPLI. Les possibilitats de'ampliar i millorar el servei a l'usuari són múltiples; les biblioteques intenten obrir-se pas amb diferents innovacions que també plantegen noves situacions.

Seria aplicable a casa nostra una proposta com aquesta?, sabem d'alguna biblioteca a Catalunya o a Espanya que hagi establert alguna de similar? a través de quines empreses? , o tal vegada (per tal de no haver de dependre de tercers) podriem allotjar en dipòsits digitals de la nostra propietat fitxers mp3 amb mostres de 30 segons d'una selecció de temes d'un CD que recomanem?, i les imatges de les cobertes? seria legal fer-ho? ...



Aquest estiu, consultant el catàleg de la Médiathèque d'Epernay, l'establiment que freqüento en el meu lleure, he tingut l'agradable sorpresa de descobrir que les noticies de les novetats de CDs van acompanyades d'extractes musicals. A més, la solució adoptada és elegant, la del lector sota llicència Creative Commons Dewplayer, que té l'avantatge de funcionar sense instal·lació particular amb la gran majoria dels navegadors, per a poc -imagino- que es tingui instal·lada una versió de Flash no massa antiga. És molt millor que d'altres solucions comercials que em reclamen encara instal·lar l'horrible Real Player per escoltar el so.

Evidentment, la duració d'aquests extractes està limitada als trenta segons reglamentaris i ha estat decidit de no proposar extractes per a més de cinc títols de cada àlbum, però trobo interessant aquesta funcionalitat per a qui vol fer la seva tria de préstecs o de reserves (les novetats estan sovint molt demanades) o per identificar més fàcilment un títol o un CD.
Per exemple, el títol de l'àlbum d'Oldelaf et Monsieur D, Dernière chance d'être disque d'or, i el resum proposat han atret la meva atenció. És una mica menys evident després d'escoltar els extractes els extractes (més electrònic i menys cançó que el que imaginava), però segurament demanaré aquest disc en préstec.


Obtinguda la informació (consultant el codi font de la notícia), els extractes musicals són proveïts i albergats per GamAnnecy, un proveïdor que explica sobre el seu indret que pot lliurar dels CD acompanyats d'una nota enriquida (imatge de la coberta, extractes sonors, resum, referències de revista de premsa).
Tinc la impressió que hi ha d'haver una col·laboració particular amb Opsys, ja que Gam precisa que les notícies són subministrades mitjançant un filtre de reformatació adaptada subministrada per Opsys, mentre que tant la Mediateca d'Epernay com la de Pessac, que ha provat aquesta solució (sense els extractes musicals, em sembla), utilitzen l'OPAC Aloès d'Opsys.

En resum, un enriquiment bastant del catàleg bastant seductor, amb just un petit bemoll (potencial) : els extractes musicals i les imatges de portada són emmagatzemats a Gam (en aquesta adreça http://www.gamannecy.com/polysson/200906/05-5099996475423.mp3 per exemple per al títol Trahis d'Oldelaf et Monsieur D), em pregunto que passarà si un dia Gam té la mala idea de canviar l'adreça del seu lloc web. Caldrà dedicar-se a canviar les notícies afectades? I si la biblioteca deixés de ser clienta de Gam, aquesta funcionalitat estarà simplement perduda?
En qualsevol cas, ara per ara és allà, i està força bé, millor per exemple al meu gust que la solució mantinguda per la Mediateca d'Orthez (localitzada gràcies a Bibliopedia), que proposa igualment extractes musicals al seu catàleg gràcies a una col·laboració amb Amazon, però amb la necessitat d'instal·lar Real Player.

.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Biblioteca Clarà: més paper per a la música

A la Biblioteca Clarà (Barcelona) ens hem proposat destacar la secció de música. Com? exposant les novetats en un lloc estratègic i fent seleccions i recomanacions de cada nou lot de cds que posem disponible. Tot és començar i anar guanyant en qualitat amb el temps, però una cosa tenim ben clara: la música ha d'ocupar un lloc destacat a la biblioteca. Si per a nosaltres i per a la biblioteca la música és important, per als usuaris també ho ha de ser. I si no és així ja, nosaltres hem d'ajudar i hem de posar a l'abast, seleccionar, recomanar, animar a prestar. En definitiva, hem de despertar l'interès en els usuaris i fer descobrir nous artistes, estils, segells discogràfics, corrents, tendències, etc.

Per començar, hem canviat de lloc d'exposició de les novetats. Així com els col·legues de la Médiathèque Guebwiller explicaven en un post que vam publicar també en aquest bloc - L'àrea musical de la biblioteca, al racó? ... o a l'entrada? - com van reubicar la secció de música (canviant tot el mobiliari de lloc), a la biblioteca Clarà traslladem l'exposició de cds al mateix taulell de préstec. Fins fa no res les novetats s'exposaven a la sala d'audiovisuals, on es troba la col·leccio física de discos, el que diríem "el racó", tocant l'espai on hi ha les pel·lícules. Però així com als supermercats els productes més temptadors són col·locats conscientment a l'abast del comprador, a la biblioteca intentarem que les novetats musicals quedin atractives i a prop del taulell de préstec, a mà. No cal creuar la zona de diaris i revistes per accedir-hi, com fins fa poc. Només entrar a la biblioteca, es troben. Tots amb la seva etiqueta de novetat, i els que han estat seleccionats, amb l'etiqueta de recomanat.

Aquesta foto mostra la nova ubicació de l'exposició de novetats. A continuació afegim també les guies que hem fet, de novetat i recomanats.




Si bé seguim fent una guia de novetats en paper com fins ara, aquest mes estrenem la primera guia de recomanats. D'aquí a uns anys ens semblarà un disseny senzill i bàsic, però de moment ens sembla molt vàlid: uns quants títols, amb la caràtula del disc, dades bàsiques com la discogràfica, l'any d'edició i creació, l'estil musical i una o dues frases de resum sobre el grup musical, el compositor, el disc o l'estil. Qualsevol dada que es vulgui destacar.










Aquestes accions, juntament al nostre Centre d'Interès en Òpera i a les xerrades que trimestralment fem al voltant de les estrenes al Gran Teatre del Liceu, a càrrec d'un expert en la matèria, pretenen reivindicar, doncs, el paper de la música a la biblioteca pública i expressar que malgrat els canvis que experimentin els suports i el que la tecnologia ens ofereixi, la biblioteca ha de continuar oferint accés a la música, sigui com sigui, posant ènfasi en la nostra feina de guies i seleccionadors. .

Ànim musictecaris!

.

dijous, 2 de setembre del 2010

Maria Coma a la Biblioteca de Caldes de Malavella

Tal com ja us vam anunciar en un post a principi de l'estiu, la Biblioteca de Caldes de Malavella celebra la tercera edició dels Glopets d'estiu, un certàmen que m'atreviria a qualificar com el primer festival musictecari de la història (si més no al nostre país) ;-D , una sèrie de concerts de músics locals d'alt nivell celebrats dins el recinte de la biblioteca.

Atenent amablement la nostra petició, la Mercè Barnadas ens fa cinc centims d'una de les nostres debilitats dins l'actual escena musical al nostre país.


Maria Coma en directe a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia


El divendres 27 d’agost a la nit vam poder gaudir de la música de Maria Coma al Jardí d’en Pere Vidal de la biblioteca de Caldes de Malavella. El vespre es presentava calurós però al final el vent del desert va fer una pausa i el concert es va desenvolupar a una temperatura ideal, si més no per al públic, que va omplir el jardí. A part de Maria Coma a la veu i els teclats, la formació la completaven Jordi Lanuza al baix i Pau Vallvé a la bateria.



Coma va presentar el seu primer disc en solitari: Linòleum (Amniòtic Records 2009). També va oferir una versió de Joanna Newson “Bridges and Ballons” i va tenir un record musical per u_mä (un projecte anterior on l’acompanyava Pau Vallvé). Els temes del disc en directe assoleixen una força especial. La veu dolça de Coma i les seves composicions minimalistes fan de contrapunt a una bateria i guitarra contundents, amb moments de molta complicitat que es transmet al públic i el fa vibrar.



Vallvé es mou per l’escenari tocant diferents instruments, alguns de molt originals, que enriqueixen la música i l’espectacle i l’omplen de detalls. Delicadesa, contundència i molta creativitat. Esperem impacients el seu segon disc.


Article sobre Maria Coma a l'AMPLI

.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...