Aquesta és la 3a entrega de la sèrie Això no és música!. Com ja sabeu, la sèrie no s’interessa pels escàndols musicals en sí (molts compositors originals n’han viscut algun; de Mozart a Richard Strauss; dels Stones als Pistols). Aquí només es descriuen aquells que tenen un interès especial perquè revelen un viratge significatiu de la sensibilitat musical humana.
El primer lliurament, sobre el pas del Renaixement/Classicisme al Romanticisme (amb Gesualdo i Beethoven) la trobareu aquí.
La segona, sobre el pas del Món Romàntic a la Modernitat (amb Stravinsky i Satie) la trobareu aquí.
En aquest tercer, s’apunten dos nous i polèmics punts d’inflexió:
5) La ruptura amb la tonalitat, o el començament d’una era rítmica
El protagonista d’aquesta ruptura és Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Angeles, 1951), precursor de l’atonalisme, el serialisme i el dodecafonisme.
Si la música és l’elemental combinació de melodia i ritme, Schönberg va descobrir que, si l’harmonia es desequilibrava o trencava, el ritme passava a primer pla i que aquest era particularment pobre a la tradició musical occidental. En conseqüència, les seves obres potencien la riquesa i la imaginació rítmica: una aposta musical més enllà de la intenció tonal/atonal. Per això, Schönberg defugia d’aquest terme; segons deia: l’expressió música atonal és desafortunada; és com dir-li a volar "l’art de no caure" o a nedar "l’art de no ofegar-se”.
És natural que el bagatge de segles de costum harmònica reaccionés crí
ticament, emocionalment, a algunes de les seves composicions. La més singular és deguda a les Cinc Peces per a Orquestra, que va començar a escriure el 23 de maig de 1909. Ell mateix definia aquesta obra com: “Gens simfònica, directament oposada a això, sense arquitectura, sense estructura, un continu moviment multicolor de timbres, ritmes i estats d’ànim”. Malgrat que era poc donat a posar noms descriptius a les peces, en aquest cas (acceptant el suggeriment del seu editor, que volia afavorir la comprensió del públic) va escriure al seu diari:
El primer lliurament, sobre el pas del Renaixement/Classicisme al Romanticisme (amb Gesualdo i Beethoven) la trobareu aquí.
La segona, sobre el pas del Món Romàntic a la Modernitat (amb Stravinsky i Satie) la trobareu aquí.
En aquest tercer, s’apunten dos nous i polèmics punts d’inflexió:
5) La ruptura amb la tonalitat, o el començament d’una era rítmica
El protagonista d’aquesta ruptura és Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Angeles, 1951), precursor de l’atonalisme, el serialisme i el dodecafonisme.
Si la música és l’elemental combinació de melodia i ritme, Schönberg va descobrir que, si l’harmonia es desequilibrava o trencava, el ritme passava a primer pla i que aquest era particularment pobre a la tradició musical occidental. En conseqüència, les seves obres potencien la riquesa i la imaginació rítmica: una aposta musical més enllà de la intenció tonal/atonal. Per això, Schönberg defugia d’aquest terme; segons deia: l’expressió música atonal és desafortunada; és com dir-li a volar "l’art de no caure" o a nedar "l’art de no ofegar-se”.
És natural que el bagatge de segles de costum harmònica reaccionés crí

"He descobert que alguns títols són possibles. No m’agrada la idea, perquè allò meravellós de la música és que es pot dir tot amb ella, de forma que qui sap ho comprèn tot, i no obstant no s’han revelat els propis secrets, allò que hom no admet ni a si mateix. Si tot el que s’havia de dir està a la música, per què usar paraules? Si fossin necessàries estarien allà. Però l’art diu més que paraules. Els títols que subministri no revelaran res perquè alguns d’ells són foscos i altres molt tècnics. Caldria fer saber que no tenen intenció poètica. Seran aquests:
I. Premonicions (tothom les té).
II. El Passat (també el té tothom).
III. Colors d’Acords (tècnic).
IV. Peripècia (em sembla prou general).
V. L’Obbligato (potser millor "desenvolupament complet" o "recitatiu sense fi").”
La música de les Cinc Peces, vital i dinàmica, no resolia les dissonàncies, les deixava a l’aire o les reforçava inusitadament. L’orquestra era enorme: quatre flautes, tres oboès, tres fagots, un contrafagot, sis trompes, tres trompetes, quatre trombons, tuba, percussió, arpa, celesta i secció de cordes. Tota aquesta orquestra anava alternant el color, el timbre i els seus motius en una variació permanent. Ni els motius, ni les variacions es repetien, generant un estat d’expectativa mai resolta.
Henry Wood va dirigir l’estrena a Londres, el 9 de març de 1912. L’obra va ser rebuda amb astorament per part del públic i la premsa, que en aquella època era la via d’opinió més contundent i multitudinària. No hi havia gaire espectadors que comprenguessin la intenció d’aquest nou llenguatge. Mai no s’havien experimentat aquestes sensacions a través de la música. Ara digerim més fàcilment aquests sons i els seus procediments són emprats arreu (és un llenguatge tòpic al cinema, per exemple). Aquí teniu una bona interpretació del l’obra:
II. El Passat (també el té tothom).
III. Colors d’Acords (tècnic).
IV. Peripècia (em sembla prou general).
V. L’Obbligato (potser millor "desenvolupament complet" o "recitatiu sense fi").”
La música de les Cinc Peces, vital i dinàmica, no resolia les dissonàncies, les deixava a l’aire o les reforçava inusitadament. L’orquestra era enorme: quatre flautes, tres oboès, tres fagots, un contrafagot, sis trompes, tres trompetes, quatre trombons, tuba, percussió, arpa, celesta i secció de cordes. Tota aquesta orquestra anava alternant el color, el timbre i els seus motius en una variació permanent. Ni els motius, ni les variacions es repetien, generant un estat d’expectativa mai resolta.
Henry Wood va dirigir l’estrena a Londres, el 9 de març de 1912. L’obra va ser rebuda amb astorament per part del públic i la premsa, que en aquella època era la via d’opinió més contundent i multitudinària. No hi havia gaire espectadors que comprenguessin la intenció d’aquest nou llenguatge. Mai no s’havien experimentat aquestes sensacions a través de la música. Ara digerim més fàcilment aquests sons i els seus procediments són emprats arreu (és un llenguatge tòpic al cinema, per exemple). Aquí teniu una bona interpretació del l’obra:
1 comentari:
M'ha semblat un article excel·lent. Com tota la sèrie.
Crec que t'hem d'agrair aquesta aproximació als racons més arriscats de la música i els seus autors.
El magma sonor/musical que avui ja forma part natural de la nostra vida, seria molt diferent sense aquests aventurers.
Darwin i Wallace van trobar per separat la millor explicació que tenim de la vida al nostre planeta. Tal vegada algú altre hauria arribat al mateix punt una mica abans o una mica després.
En el moment adeqüat, sempre hi ha alguna ment, alguna sensibilitat que aporta un nou pas endavant per a la comprensió i el coneixement humà.
Els autors que ens presentes son persones excepcionals sense les quals el món seria infinitament més avorrit.
Felicitats i moltes gràcies.
Josep Lluís
Publica un comentari a l'entrada