Tibor Semzö interpreta a Ludwig Wittgenstein

Tractatus Logico-Philosophicus ... en realitat, el simple títol al costat del nom del seu autor ja indueixen a pensar en un seriòs repte per a la ment ... i, com veurem, de veritat que ho és.

Alguns el deuen recordar de l'escola, dins l'assignatura de Història de la Filosofia, o potser no, altres potser mai n'han sentit a parlar, o potser si, però resulta tan llunyà i pallissa ... en realitat, o se sent certa passió per la filosofia, o fa una mandra terrible llegir un llibre amb un títol tan implacable que, a més, ... està en llatí ! .

Tractat lògic-filosòfic ... de que va això? ... i perquè a l'AMPLI, que és un bloc musical?

L'explicació, en realitat, és bastant innocent: aquesta contundent obra filosòfica va inspirar, també, una deliciosa obra d'art de la qual us en parlarem més endavant i que podreu escoltar integrament també aquí, al bloc, gràcies a aquesta virgueria tecnològica anomenada streaming.

Però, per tal de presentar al filòsof i la seva contribució al coneixement, hem demanat l'ajuda de Ricardo García Mataix, amic, matemàtic i també filòsof; algú que ja fa temps que s'ha enfrontat amb el repte.

Us deixem amb ell.

Me pide mi buen amigo Fonti que explique en 5 minutos las razones para leer el Tractatus Logico-Philosophicus de Ludwig Wittgenstein.

Honestamente, no creo que sea buena idea embarcarse en esa aventura, al menos no en solitario. El Tractatus es, probablemente, uno de los libros más crípticos e inaccesibles que existen. Su estructura es jerárquica, no lineal y cada una de las frases aparece contundente y sin aparente explicación, como aforismos dictados por un ser que no es de este mundo. Por ello, recomiendo leerlo acompañándose de alguna de las buenas guías de lectura que existen.

Razones.

Por un lado se trata de uno de los libros clave en la historia del pensamiento del siglo XX.

El conocido Círculo de Viena vio en él una especie de Biblia, el libro fundacional de la filosofía analítica, una de las corrientes filosóficas que siguen vigentes hoy en día. Curiosamente Wittgenstein siempre insistió en que los filósofos del Círculo de Viena nunca comprendieron el auténtico mensaje de su libro.

Por otro lado, el propio Wittgenstein será quien arremeta contra sus propias ideas más adelante. Este segundo Wittgenstein, el autor de las Investigaciones filosóficas, servirá a su vez de inspiración para muchas de las corrientes filosóficas más distantes de la propia filosofía analítica, escuelas que aún copan otras partes de la academia actual: postmodernismo, deconstructivismo y otras zarandajas (uy, perdón).

También es justo decir que este apresurado retrato -Wittgenstein analítico contra Wittgenstein postmoderno- es una caricatura grosera que ignora, además, a un tercero que se inmiscuye entre los dos y que, probablemente, sea el más interesante.

Describir en pocas palabras el contenido del Tractatus no es fácil.

En primer lugar establece que la relación entre el lenguaje y la realidad es la misma que la que se da entre un cuadro y aquello que está representando, comparten la misma estructura lógica. Esta relación, además, es la única forma de que las proposiciones tengan sentido -esta es la famosa teoría pictórica del lenguaje.

Todas las proposiciones, las expresiones de nuestro pensamiento, que no representen una contingencia están vacías de sentido. En particular, los devaneos propios de la metafísica, ética o estética no se refieren a ningún estado de objetos reales del mundo y deben descartarse por absurdos.

Esta demolición de la metafísica la realiza Wittgenstein en un libro eminentemente metafísico. El propio autor, consciente de esta paradoja, es coherente y dice que, en efecto, su propio libro es un sinsentido y que debe entenderse como una píldora terapéutica, utilizarlo como una escalera que hay que tirar tras haber subido por ella.

El final del libro es su frase más conocida: “De lo que no se puede hablar mejor es callarse”, frase violada violentamente por comentaristas y tertulianos de todos los países y épocas.

Wittgenstein, irritado como casi siempre, insistirá en que hay cosas de las que no se puede hablar, pero que existen y que siendo inefables sólo se pueden mostrar. Aquí se nos revela el Wittgenstein místico que tantas suspicacias despertó en Bertrand Russell (su descubridor y mentor) y que fascina a otro tipo de pensadores.

Por último tenemos toda la leyenda, muy atrayente, alrededor de la gestación de la obra: Empezada a concebirse en una caseta aislada en un paisaje remoto de Noruega y finalizada en primera línea del frente de la primera guerra mundial a la que Wittgenstein se alistó voluntariamente y a la que sobrevivió milagrosamente.

Wittgenstein creyó haber resuelto todos los problemas de la filosofía con este libro, estableciendo que la filosofía no tiene problemas y que debe morir. Consecuentemente se retiró a pueblos perdidos de Austria para ejercer de amargado e iracundo maestro de escuela. Años más tarde volvió a Cambridge y empezó la segunda revolución filosófica, pero esta ya es otra historia.

El Tractatus Logico-Philosophicus sigue generando casi 90 años tras su publicación apasionados debates filosóficos, podemos decir que ha sobrevivido como texto filosófico fundamental no solo al devenir del tiempo sino incluso a los envites del mismísimo Ludwig Wittgenstein.

Ricardo García Mataix

Olba , Març 2012

Ludwig Wittgenstein

ment titànica

personalitat complexa i fascinant

vida de pel·lícula

Acostem-nos ara a la derivació artística de l'obra científica : 70 anys després de la seva publicació, el Tractatus inspira una obra cinematogràfica i musical ...

Tibor Szemző

El compositor hongarès Tibor Szemző va néixer a Budapest el 1955, començant els seus estudis musicals a l'edat de sis anys amb el mètode Kodály i es va graduar a l'Acadèmia Hongaresa de Música.

Szemző va formar el seu propi trio (més tard un quartet) i el 1979 va fundar el conjunt minimalista Group180. Aquest va ser un conjunt profundament influent, conegut per les seves interpretacions del minimalisme d'Hongria, així com d'obres de John Cage (article sobre éll a l'AMPLI) i Steve Reich.

Embarcant-se en una carrera en solitari, el 1983 Szemző va començar a integrar la paraula parlada i els elements visuals en projectes fins llavors dominats per la flauta i l'electrònica en viu, i el 1987 va publicar el seu primer disc en solitari, Snapshot from the Island. La caiguda del règim comunista d'Hongria li va permetre començar a col · laborar amb diversos artistes de tot Europa i més enllà, i el 1998 Szemző torna a formar un grup de cambra: The Gordian Knot.

El 1992, Szemző escriu la banda sonora per al treball del cineasta Péter Forgács 'Wittgenstein Tractatus' (35 min.) : 7 video-assaigs curts referits a l'obra de Wittgenstein, on cada assaig és relatiu a cada una de les 7 proposicions filosòfiques del llibre. Filmacions cassolanes de l'Europa de principis del S.XX acompanyades per veus en off , la lectura de textos del Tractatus i una partitura ombrívola i lírica. Escenes de la vida burgesa angoixada pel pressentiment del futur. Elaborant la disjunció entre llenguatge i imatge, Forgács crea una aproximació simbòlica a les teories de la lògica, el llenguatge, realitat i representació de Wittgenstein.

Aquest vídeo va ser premiat en diversos festivals durant els anys 1993 i 1994.

Aqui en podem veure una mostra de 2 minuts :

La banda sonora, a càrrec de Tibor Szemző, va ser posteriorment revisada i publicada en LP i CD l'any 1995 per la discogràfica Leo Records com una composició de 30 minuts i 33 segons i anomenada definitiva i simplement...

Tractatus

Enregistrat a: Hungarian Radio, Electroacoustic Music Studio.

Text i piano: extrets del Tractatus logico-philosophicus i Vermischte Bemerkungen de L. Wittgenstein.

Texts llegits per:

Ayako Harada – Japonès
Francisco Gózon – Espanyol
Harald Quendler – Alemany
J. A. Tillmann – Hongarès
Josef Bruckner – Txec
Caroline Bodóczky – Anglès

Us deixem finalment amb l'obra musical inspirada per un dels cims del pensament del nostre temps.

Simplement amb un clic ... aquí ... i potser començant a llegir? ;-)

1       El món és tot el que és el cas.
1.1    El món és la totalitat dels fets, no de les coses.
1.11  El món està determinat pels fets i perquè aquests són tots els fets.
1.12  Car la totalitat dels fets determina què és el cas i també tot el que no
         és el cas.
1.13  Els fets en l’espai lògic són el món.
1.2    El món es descompon en fets.
1.21  Una cosa pot ser el cas o no ser el cas i tota la resta romandre igual.

.

Xavier Montsalvatge: 100 anys

En el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, l'Ampli, l’Associació de Musictecaris Catalans, i el Servei de Biblioteques han elaborat una selecció de recursos disponibles a les 356 biblioteques públiques de Catalunya per aproximar-se a aquest compositor i crític musical.

Autor de música simfònica, òpera, ballet, música per a pel·lícules, obres infantils, obres per a solistes instrumentals, sardanes, cançons... Montsalvatge és considerat una de les figures més representatives de la música catalana de la segona meitat del segle XX.

A continuació trobareu la guia amb les seves obres enregistrades, partitures, llibres, webs. Un homenatge merescut a un dels grans.

Open publication - Free publishing - More bibliotecas

I de postre, mentre consulteu la guia, Sonatina para Yvette, interpretada per Alicia de la Rocha en un video on podem anar seguint la partitura.

Tres divetiments de X. Montsalvatge interpretats per Luis Aracama

La Discoteca d'AMPLI, LXX: Fue eléctrico, de La Habitación Roja.

Les noves cançons de La Habitación Roja comencen a sonar en mig d’un febrer convuls. En pocs dies, la banda passa de la tranquil·litat de Sant Feliu de Guíxols -on ha gravat les cançons del seu nou disc, Fue eléctrico- a un paisatge urbà on la ràbia i la indignació tornen a prendre els carrers. La primera peça del disc és una declaració d’intencions: “la decisión és seguir, mi decisión es sumar universal... / ...salir de esta pesadilla y volver a empezar”, i mentre la paraula clama en el desert o en el cim més alt de l'Annapurna, la bateria marca un temps àgil i dinàmic, com per donar empenta. El discurs traça un viatge emocional que creua diferents estats d’ànim, narrant un ventall de sentiments que no perden credibilitat en la seva contradicció. El dolor, la pèrdua, l’esperança o el desamor es verbalitzen millor mentre les guitarres rugeixen i els teclats treuen fora l’aire que pugui restar en l’habitació. Les lletres, de vegades concretes i directes, en altres ocasions dibuixen paisatges abstractes que es nodreixen de metàfores pertinents i ben afortunades.
Després d’escoltar la sisena cançó (La Razón Universal) ja ha quedat clar que el disc ha arribat en el moment oportú, just a temps per corregir la quotidianitat. Fue eléctrico és un impuls, un cop d’energia en un hivern i un país que han generalitzat el desànim.
Cap de les 11 cançons és sobrera, però en el CD i en el vinil es troben a faltar els bonus tracks que sí inclouen d'altres suports, ja que són a l’altura de la resta de temes. El conjunt esdevé un treball homogeni, tant musicalment com conceptualment, però no mancat de matisos i policroisme.

Abans de començar la gira la banda dedica moltes hores a l’assaig i a atendre a diferents mitjans. Un dels guitarristes de la banda, Pau Roca, té l’amabilitat de respondre a unes preguntes que li fem des de l’AMPLI.

Abans de començar a parlar de Fue eléctrico, permet-me preguntar-te pel que va ocórrer als carrers de València durant els últims dies febrer. LHR no va romandre indiferent davant d’aquells fets...

La veritat és que es tracta d’un tema que ens toca molt particularment, ja que es va originar a un institut al qual anava el meu germà i on jo també vaig estar a punt d’anar-hi. A més, quan tingueren lloc les càrregues policials, nosaltres estàvem per allà, pel centre, camí del local d’assaig, i el que vàrem veure fou brutal.
Però no només ens afecta per la proximitat, la veritat és que des de fa anys (però ara en un grau desproporcionat) s’estan produint unes circumstàncies que fan que sigui impossible i gens recomanable el callar-se davant del robatori que està patint el país.

Tot un detall, la dedicatòria que féreu a les xarxes socials del tema El dia de los muertos (bonus track del nou treball de la banda) als nois de l’Institut Lluís Vives. El tema va néixer inspirat pel 15M?
La lletra la va fer Jorge, però crec que sí. Ja fou molt utilitzada Van a por nosotros a molts vídeos del 15M, la qual cosa ens va fer sentir molt contents, és clar.

Per fi, el vostre nou disc és al carrer. Sentiu que ha tingut una bona acollida?
Està tenint molt bona acollida i estem escoltant molt allò que “és el nostre millor treball”, la qual cosa és habitual quan un grup presenta disc, però resulta molt més reconfortant quan ve des de fora. Ha entrat molt amunt (per a ser un llançament independent) a les llistes i tot són bones sensacions. Ja ho veurem.

Les lletres d’algunes cançons són dures, des del punt de vista emocional. Però el fet que la música sigui tan enèrgica i vibrant, converteix molts dels temes en una autèntica injecció de vitalisme. I malgrat aquest vigor que aporta la música, l’emotivitat de les lletres resta intacta, no es banalitza gens. El que transmet Fue eléctrico és alguna cosa així com: “D’acord, ens hem caigut i sentim la necessitat de parlar-ne’n, però ja ens estem aixecant”. La composició, la gravació, el sortir de gira... són la vostra forma natural de reaccionar?
Ho has descrit molt bé, la resposta està gairebé implícita en la teva pregunta. A mi, fer música és el que més m’agrada del món, així que penso que tot pot ser canalitzat a través d’ella. El mer fet d’escriure, encara que sigui per a un mateix, ajuda a aclarir idees i a pensar. Penso que la música té aquesta funció, a més de la de ser rebuda per terceres persones. Això és tot, que no és poc.

A la vostra discogràfica ja existeixen cançons contundents com El eje del mal (per anomenar-ne una de les més conegudes), però al darrer treball abunden aquests tipus de composicions amb una instrumentació molt potent. Entràreu a l’estudi amb una idea clara de com volíeu que sonés el disc?
Sí, en teníem una idea ben clara i, a banda de sentir que les cançons ho demanaven, el cos també ho feia. Després d’un disc amb moltes acústiques, cordes, veus i arranjaments, ens venia de gust electricitat. L’elecció del Santi (Santi García és el productor del disc) té alguna cosa a veure amb açò, ja que treu un so molt potent -però que no esdevé aclaparador– a les guitarres i a les bateries. Ja en el local d’assaig l’anàrem portant cap a aquest terreny.

No sembla un disc sobreproduït en excés, però evoca el concepte de “mur de so” que va popularitzar Phil Spector, per com sonen de compactes la majoria dels temes. Suposo que n’heu quedat molt contents, del treball que es va fer a l’estudi de Sant Feliu...
A mi m’encanta Phil Spector. Sí, hem quedat molt satisfets amb Santi, crec que tornarem a Sant Feliu, a ser possible amb més bon temps. Crec que tant musicalment com personalment s’ha aconseguit una gravació molt relaxada. El Santi té molt instint musical i els seus consells són sempre encertats, manté molt bé la dinàmica de gravació i tot ha estat relativament fàcil de gravar.

A les vostres cançons sou capaços tant de contar històries terriblement tristes sense que resultin depriments com d’escriure textos d’un intimisme arriscat que acaben per resultar elegantíssims. Tot açò té a veure, evidentment, amb la característica dels textos, però també amb el so que trieu per a cada tema. Sou conscients de l’habilitat que teniu per donar a cada cançó el seu caire apropiat?
Som conscients que hi ha gent a qui li agraden i de manera bastant personal. Açò reafirma, per descomptat, que un músic no és una illa, malgrat que de vegades quedi molt bé dir-ho. Des que treus un disc o et planteges gravar i sortir de casa amb la teva música estàs cercant una reacció en els altres. I quan és positiva, ajuda molt.
És important la barreja de textos i música, no hi ha dubte que moltes de les millors lletres de la història de la música serien pèssims poemes sense l’empenta d’una instrumentació o d’una bona melodia.

El pudor o la por a exposar-se obertament no són bons companys de viatge en qualsevol procés creatiu. Sentiu haver perdut la por a dir qualsevol cosa, a explicar qualsevol tipus d’emoció?
Aquest és un disc més obert i sincer, sense límits. La línia del pudor és diferent en cadascú.

I la línia entre la sensació de seguretat i la de fragilitat, és estreta?
Molt, sens dubte, i ho és sempre. Molts cops la gent necessita patir una desgràcia per adonar-se’n, però esta allí.

Cada membre de la banda viu a una ciutat diferent, i el Jorge viu a Noruega. Suposo que Internet i les noves tecnologies (principalment les musicals) han estat par a vosaltres una ajuda inestimable. Seguiu treballant col·lectivament des de la distancia?, us passeu textos, maquetes, partitures?
No només una ajuda, també una necessitat. Sense Internet, Pro-tools o Garage band, ens seria molt difícil preparar les cançons. En la nostra forma actual de funcionar és fonamental l’intercanvi de cançons, melodies i informació de tota mena a través d’Internet. Acostumem a treballar moltes coses cadascú a casa seva amb un petit estudi portàtil que tenim a les nostres cases.

M’encantaria que em donessis el títol d’un llibre, d’una pel·lícula i –com no- d’un disc que t’hagin fet gaudir als darrers mesos.
Estic gaudint moltíssim amb Fargo rock city, de Chuk Klosterman. Per a un amant del heavy dels vuitanta és meravellós, però està tan ben escrit que li pot agradar a qualsevol. En quant al disc, l’últim de Beirut m’encanta, i de pel·lícules em quedaré amb Le Havre.

Per acabar, que t’inspira el concepte de Biblioteca Pública?
A mi m’ha ajudat molt en una època de la meva vida. Veig fonamental el fet de tenir-ne una a prop, i crec que comptar amb una xarxa de biblioteques és molt important per a molta gent. Sé que el Jordi (el nostre guitarrista) també fa servir molt la de Gandia.
Per cert, vaig fer una cançó amb altre grup que tinc (Litoral) i Darren Hayman (de Hefner) sobre el tancament de biblioteques públiques a Anglaterra. Perdó per mencionar-ho, però ve molt a propòsit.

Shhh – Darren Hayman & Litoral

Mil gràcies a Mònica K. Le Guin

Música i compromís polític: els Cabo San Roque i la revista Nativa

El passat 2011, la revista musical Nativa va realitzar una convocatòria oberta per tal que els músics proposessin abordaments polítics des de la música allunyats del clitxé, el pamflet i la consigna.

Ho explicaven així:

"La convocatòria Hipersons, en la que buscàvem un treball de col.laboració amb un grup per fer una recerca a l’entorn de les connexions entre música i política, ha derivat en una col.laboració amb diversos grups per la composició i presentació de cançons, a l’entorn de les quals establim un diàleg entre músics i no-músics sobre el tema."

Les peces reflexives que han publicat fins ara estan aquí.

Ara us volem mostrar la col·laboració de Cabo San Roque, Nativa i el Director Wilkins. Està publicada a la seva web aquí, però us la mostrem ara.

1. Presentació de la peça inicial

Parla Roger, dels Cabo San Roque, presentant la seva proposta:

“A finals del 2008, amb les primeres envestides de la crisi, una empresa multinacional de galetes va decidir tancar una línia de producció d’una de les seves fàbriques a Granollers. Aquesta línia de producció portava 25 anys fent galetes, i l’enrenou de fàbrica que podem sentir a l’inici i al final del tema és part de l’enregistrament de les seves darreres hores de funcionament. A partir de les màquines que formaven aquesta línia de producció vam construir una orquestra mecànica (l’Orquestra mecànica de la França Xica). Tot el que sona dins el tema ha estat executat per aquesta orquestra mecànica (a excepció de la línia de baix i els sons de fregaments metàl·lics del dofí banyera).

Aquest és el tema inicial FORN DE DITS:

Les veus que apareixen són fragments de les entrevistes que vam fer als treballadors de la fàbrica, i que després vam utilitzar en el nostre espectacle Torn de nit. Vam enfocar les entrevistes al voltant de les implicacions personals del treball continuat, any rere any, al torn de nit, però també al voltant de qüestions que ens incloïen a nosaltres, com podia ser la relació que els treballadors tenien amb les màquines, o amb el soroll. Vam voler posar les diferents opinions juntes, de vegades punts de vista contradictoris, de manera que l’espectador hagués de triar a l’hora d’emetre un judici. Per al tema hem intentat treballar igual, potser la llargada no ens ha deixat desenvolupar massa els diferents discursos, en fi, vagi a tall de mostra.

Hem intentat treballar en oposició al patró de cançó protesta dels anys seixanta, amb UN discurs únic i clar, però potser massa innocent i unívoc per als temps que corren (la gent té la força, el poble té el poder…).”

2. Recepció (primeres impressions)

La música

Forn de dits, és una experiència sensorial i artística curiosa. Es pot percebre com una peça instrumental. Per tant, atenent a aquest punt d’escolta, la música no és descriptiva, sinó expressiva. La música, per si sola, no descriu, expressa. La seqüència DO, LA, SI no vol dir res en si mateixa. La música instrumental, sense consigna explícita, sense missatge preestablert, sense pensament conceptual, és de recepció lliure. Es pot fer música instrumental política? Hem intentat treballar en oposició al patró de cançó protesta dels anys seixanta

La música és d’un preciós minimalisme, típic de la màquina, però amb moments imprevistos, amb ràpides melodies. Una base subtil, un trance, un estat sensorial que fa ressaltar el que sura. Sovint sembla quedar en un segon pla, però es perceben melodies agosarades, i harmonies gens obvies. Sona com les seves peces més ambientals, amb menys patrons. És música contemporània, de síntesi difícil d’imaginar fa 50 anys.

Les veus

La peça dóna veu als protagonistes, de forma continua. O sigui que hi ha lletra, espontània i sense intenció musical. Posant les veus en primer pla el music s’aparta, no es fa protagonista ni traductor estètic de cap missatge sinó que fa d’intermediari, mostra els budells, amplifica, impulsa les veus. Periodisme. Imagino el procés clàssic: després d’entrevistar-los, adoptar un punt de vista i fer una lletra. Aquí, al contrari, s’exhibeix el procés: el making of, el context de les fons d’inspiració. Hi ha un exemple clàssic que opera de la mateixa manera: El emperador, de Kapuscinksy.

Sentim: “Lo que he trabajado lo he vivido”, i alguna cosa es remou.

El que les veus diuen, en un curiós diàleg fet de pedaços, va del costumbrisme al gènere fantàstic, d’una forma natural, a estones simpàtica, altres amb una pinzellada de resignació. Sempre amb planera humanitat. Sentim: “Lo que he trabajado lo he vivido”, i alguna cosa es remou. Un temperament. Res d’esperar a que sigui divendres per viure. S’insinua una amenaça tipus Poe, que agradaria a Chaplin: “La màquina et menja”. “30 anys manegant una màquina arriba a ser pesat”. La peça es diu, no per res, Forn de dits!

La combinació de la música instrumental –ben original- i les veus entrevistades –sovint contradictòries- li atorga un punt estrany, inesperat, atractiu, que no s’explica com la suma de les seves parts. Recorda a aquesta apreciació de Javier Sampedro sobre la química: “Ni el hidrógeno (H) ni el nitrógeno (N) huelen a amoniaco (NH3): el olor a amoniaco es una propiedad emergente.” És probable que també es pugui aplicar a Forn de dits aquesta capacitat emergent.

Els instruments

El fet que la música estigui feta amb la pròpia mecànica que acompanyava als treballadors és extraordinari. És temptadora la possibilitat d’elogiar la conversió artística del que abans eren mers instruments industrials. Els Cabo San Roque no fan èmfasi en això. En qualsevol cas, al reciclatge, a la desprogramació de l’obsolescència de les peces, s’afegeix la poca convencionalitat, i la cerca d’una originalitat lligada al contingut. En política -diu Savater que diu Camus- el mitjans justifiquen els fins.

La peça és extrapolable a qualsevol ciutat de l’àmbit industrialitzat. Sense localismes, fora de pulsions identitàries, no pertànyer, no remetre, no classificar-se. Carrer. Són les coses de la gent, quan parla sense manies. Frases de carrer, planeres i directes. “En Barcelona es más democrática la calle que la ciudad”, escriu Javier Pérez Andújar a Paseos con mi madre. Aquesta potser no era una intenció deliberada, però sembla una conseqüència. En tot cas, una obra no està en les seves intencions (com sovint passa amb l’art conceptual) sinó en l’obra mateixa. Cal valorar l’obra, i anem a fer-ho amb els Cabo San Roque in corpore sano.

3. Contrast

Trobada al taller dels Cabo San Roque, una nau allargada amb magatzem d’instruments prodigiosos, sala de gravacions, sala d’assajos i taller de construcció.Però no es vol carregar les tintes per aquest cantó, el seu punt de partida és deliberadament antiteòric, concret.

Parlem de la peça. Algunes observacions podrien modificar la proposta, la pròpia peça. Això no s’aplica al seu plantejament. Les veus van ser enregistrades com a testimonis d’un ambient, el del torn de nit d’una fàbrica. Tenen la força, el valor, del testimoni d’una monotonia, d’unes jornades que duraren anys. D’aquest punt de partida, compulsat, se’n desprèn la resta de la conversa.

La primera deriva és analitzar les frases: hi ha una lectura curiosa d’algunes d’elles “La màquina et menja”… Tipus Welcome to the machine, de Pink Floyd”. Aquí el tema s’anima i podria portar a un missatge més contundent. O sigui que se’t menja mentalment també. Com si l’obsolescència programada en una fàbrica es pogués aplicar a la màquina, però també al personal. Però no es vol carregar les tintes per aquest cantó, el seu punt de partida és deliberadament antiteòric, concret. Moltes frases es contradiuen o es contraposen: “Nadie está ahí por amor”, “Trabajar me ha llenado”. No hi ha variacions aquí, les veus es succeeixen exemplificant el poliedre mental del col·lectiu que hi treballava.

S’obre una primera via de modificació: no hi ha repeticions evidents, més enllà de que el mantra sonor és una mena de repetició. La mecànica repetitiva de les màquines, la periòdica tornada diària de les rutines laborals i de les rutines domèstiques prèvies. Es com si trobéssim a faltar frases (musicals i humanes) repetides, vinculades al soroll de les màquines. Descartem repetir les humanes, per orgàniques. I també acabem descartant la repetició musical: els Cabo San Roque, a més, busquen acompanyar les veus amb una atmosfera que representi com se li va el cap a un treballador quan està al mig d’una cadena. Aquest núvol mental no sembla propici, d’entrada, a la repetició.

som nosaltres, els observadors externs els qui casi podem veure, en aquests segons sense veus, un paisatge de màquines que generen un so repetitiu i homes que no es comuniquen.

S’obre una segona via de modificació: les veus acaparen tota la peça, però sospitem que en un torn de nit no se sentirien gaire veus. Descartem que hi hagués fil musical per sobre de les màquines (hauria d’estar massa alt). El normal és que la gent portés auriculars per sentir música, aïllant-se. L’ambient tendiria al silenci humà amb el rerefons del soroll maquinal. Sembla, doncs, que es podria obrir un espai al silenci, on la fàbrica i les màquines passaran a primer pla. Parlarà la màquina.

Els Cabo San Roque es posen a retocar la peça d’acord amb aquesta idea.

4. Peça final

Arriba la peça definitiva. El Roger, dels Cabo San Roque, ens diu que han obert un espai al mig amb sò de fàbrica i sense veus. En ell es pot sentir, a més, la repetició sonora de la maquinària. Així es mostra una escletxa central per on es cola, monòton i alienant, el so de la fàbrica. Segurament els treballadors no la sentirien, entre els auriculars amb altres músiques i ràdios, i som nosaltres, els observadors externs els qui casi podem veure, en aquests segons sense veus, un paisatge de màquines que generen un so repetitiu i homes que no es comuniquen.

Escolta el tema FORN DE DITS:

També pots llegir i escoltar les altres entregues d’aquest Hipersons sobre música i sentit polític:

Diana en espiral. Tarannà
Les mans cansades. Inspira

La Discoteca d'AMPLI LXIX: The Case of Charles Dexter Ward

Com sabeu, els musictecaris recomanem discos com qui respira, amb aquesta agradable necessitat. Teniu ja més de setenta entregues a la Discoteca d'AMPLI.

Aprofitem aquesta entrega per fer una triple presentació:

1) 1 disc impressionant, basat en la novel·la homònima de Lovecraft
2) 1 disc virtual, que no s'ha grabat pensant en la seva distribució física
3) la plataforma musical bandcamp, que supera en versatilitat a la quasi abandonada facebook.

Anem, doncs a pams.

Una discogràfica singular, anomenada, Discordian Records es dedica a enregistrar i difondre música de forma virtual. No compten amb tot l'entramat de dissenyadors, maquetadors, distribuïdors, difusors. És una netlabel.

Els seus mitjans són un estudi de grabació, músics disposats a interpretar partitures extraordinàries (en tots els sentits de la paraula) i plataformes virtuals per difondre el seu treball. Fins aquí Discordian Records. Quí vulgui saber més... aquí.

Després d'enregistrar més de 18 títols el seu percutor, director, compositor i ideòleg -El Pricto- es decideix formar una banda per a l'ocasió anomenata Lovecraft's Aunts a tirar endavant un disc conceptual: The Case of Charles Dexter Ward, basat en una novel·la de Lovecraf, que podeu trobar a les biblioteques, aquí.

La novel·la està basada en l'escàndol de les Bruixes de Salem, de 1692, i ambientada a Providence, el seu poble natal. Allà s'explica l'estranya història de Charles Dexter Ward i el seu misteriòs avantpassat, l'ocultista Joseph Curwen, desaparegut misteriosament. Es úna novel·la d'intriga i de terror, d'investigació periodística i de caos mític. Emocionant i màgica.

El disc està enregistrat el 2012, a Barcelona. O sigui, aquí i ara. Segueix la novel·la des del punt de vista forma, capítol a capítol, exercici dificilíssim des del punt de vista compositiu i estrany fora de l'àmbit de les bandes sonores (i encara dintre d'ell). Les seves peces, igual que el llibre, són aquestes.

	1.	A Result and a Prologue 11:03
	2.	An Antecedent and a Horror 08:46
	3.	A Search and an Evocation 09:28
	4.	A Mutation and a Madness 03:46
	5.	A Nightmare and a Cataclysm 13:25

Els links us porten als temes directament. Però també el segueix, lògicament, des del punt de vista emocional. No es pot parlar d'aquest disc de forma gaire racional així que el millor és sentir-lo i anar anotant sense mirar enrera:

- Diguem que aquest disc comença allá on Mingus ho deixa. Eso me ha provocado sinapsis extrañas, entre la abstracción y lo figurativo, entre lo tentador y lo amenazante. Algo que va del folklore a su disgregación, de la tradición colectiva a la locura individual, de la ciudad de día al bosque de noche.

- Las composiciones del disco son inspiradas en un sentido literal: han cogido aire, y no lo sueltan, no expiran. Una niebla de absenta lo recorre. Algo de otro tiempo, que permanece en éste y es atroz. Intuyo pliegues que todavía no soy capaz de percibir.

- Hay solos portentosos. Todo lo que sucede en "An Antecedent and a Horror" me ha dejado con los ojos como el Dos de Oros. En mis orejas, la rueda de la fortuna girando hacia adelante y hacia atrás. Seguro que se notaría en un análisis de sangre. Los acompañamientos son tan presentes como los solos: colchones, asaltos, vacíos, bocinazos, armonías intermitentes, percusiones trotonas. Y todo llevado con una dinámica y una audacia que los resalta tanto como a los solos (me imagino una escultura que tuviera el pedestal arriba, y no a los pies).

- Las intervenciones del saxo de Don Malfon son demoníacas. Se le distingue en mitad de cualquier barullo, haciéndose oír en el infierno, when the devils go marchin' in. Hay un momento especialmente significativo de esto: hacia el final de "A Mutation and a Madness" en que la sección trata de mantenerse a flote, sobre su ataque y se crea un combate que aturde y fascina a partes iguales.

- Hay un montón de capas de escucha en esa sesión. Voy por la sexta, y las tramas se van revelando morosamente. Hay una pérfida diversión en "A Search and an Evocation". Como la desasosegante perversión de un niño adulto. Los efectos velocísimos del arranque de "A Mutation and a Madness". El último tema, caído ya en la locura, se hace largo, pero el final -abrupto- obliga a despertarse como de un trance fuerte. Corro a poner "A Result and a Prologue" de nuevo y es como si se reiniciara un antiMátrix.

Per últim, el disc no sembla que es vagi a publicar mai en versió física. Però, les biblioteques no l'hem de conèixer? I, si val la pena, no l'hem de divulgar? Aquest disc s'ha publicat amb la plataforma bandcamp. És una plataforma recent que recupera, en certa manera, la sensació d'estar obrint un disc, l'experiència anàloga al seguiment del llibret en paral·lel al disc. Hi ha portades, imatges per cada tema, els credits i les lletres de cada cançó. Pels músics, ofereix la possibilitat d'encapsular el seu treball amb un sentit d'àlbum. Una experiència que molts enyoraven des del procés de digitalització de la música.

Molts artistes contemporanis ja l'estan explotan, com ara Sufjan Stevens. Cliqueu cada un dels seus discos i accedireu a l'explicació general dels mateixos i tota la informació sobre intèrprets i lletres de cada peça. Aquí. Fins i tot, permet incrustar playlists (com el que heu sentit abans, de Lovecraft's Aunts) i peces individuals, com aquesta joia de Sufjan.

+Música! Butlletí de novetats de música de la biblioteca Vapor Vell.

Ja està disponible, fisicament a la biblioteca Vapor Vell i en línia a la seva web, el butlletí +Música! amb les novetats de música, cinema i còmic del mes de març.

Com podeu veure a sota, els autors i títols estan enllaçats al catàleg de les biblioteques de Barcelona, per poder veure'n la disponiblitat.
També adjuntem un enllaç a l'Spotify per a poder fer-ne una primer escolta.

Ara només queda difondre'l pels canals habituals: el nostre mailing, al Facebook i el Twitter...

... i qui no té accés a la música: és perquè no vol!!!

El musictecari, un ofici en expansió

Aquest bloc és, no ens cansem de dir-ho, un generador de propostes musicals per biblioteques i musictecaris. En ell s'hi estan abocant tota mena de materials incitadors: llibres, discos, artistes, estils, recursos, activitats. Tot allò relacionat amb la música que pot ser interessant per difondre. Hi ha espai per la didàctica i per l'humor, per l'article apassionat i per la crònica, per la creativitat i per la descoberta.

És ja una base de dades amb més de 650 articles, escrits al llarg dels últims quatre anys. Per una orientació més clara, podeu seguir l'estructura que hi ha al marge dret del bloc:

• Assaig i reflexió professional
• Congressos i Institucions
• Cursos i presentacions musictecàries
• Difusió musical a Biblioteques
• Formació musical
• La Biblioteca d'Ampli
• La Discoteca d'Ampli
• Monografies i Reportatges
• Recursos musictecaris
• Sèries temàtiques
• Sobre el Col·lectiu AMPLI

Al llarg d'aquests 4 anys, la professió bibliotecària i el seu entorn ha anat mutant, sobre tot gràcies al desenvolupament d'Internet. Aquesta xarxa d'informació sembla haver entrat en fase adulta (no costa res reconèixer la fase infantil i la adolescent) i la seva presència pel viatge cultural i informacional sembla ja insubstituïble. El musictecari, després d'uns temps d'incertesa, ha mantingut el seu pols i sembla arribar a aquest moment amb les constants vitals en bona forma. No només refusa morir sinó que la seva assegurança de vida li surt cada dia més econòmica.

Palpem, ràpidament, el seu estat de salut, en un article que només pretén oferir una panoràmica sintètica i apresurada. Ho fem amb tota la voluntat de provocar aliances, complicitats, respostes. Sigui:

El musictecari

La seva figura comença a ser reconeguda, com ho és el bibliotecari responsable de l'àrea infantil. Igual que aquest, un musictecari també:

- es forma sobre la matèria que l'ocupa,
- coneix el terreny editorial,
- busca estratègies per difondre documents interessants entre els seus usuaris,
- estudia els gustos dels seus usuaris, per tal d'oferir allò que necessiten,
- presenta la seva àrea de forma que sigui una experiència de descoberta i gaudi
- planteja activitats, experiències presencials, de difusió musical

Són tasques molt bàsiques, extrapolables a qualsevol altre àrea de la biblioteca. El normal, però és que:

- no hi hagi cursos de formació relacionats,
- la complexitat de la producció discogràfica desbordant,
- es resigni a l'automatisme dels resultats derivats dels préstecs,
- mantingui posicionaments esquemàtics (joves: pop/rock; adolescents: hip hop; gent gran: música clàssica), i
- estigui a una àrea amb revistes i esports i cuina i la música siguin uns mobles sense retolar.
- no disposi de diners per fer activitats

Res de tot això satisfà ja al musictecari. Un musictecari ja és també això, l'exemple que a través de Mediamus, ofereix cada dia el nostre amic Nicolas Blondeau i, com ell, molts altres col·legues a França, Bèlgica, i a Banyoles! Algú que supera totes aquestes dificultats i:

- està investigant permamentment, informant-se de tot allò relacionat amb la música, de forma eclèctica i divulgativa. Llegeix, buida revistes, mostra articles especialitzats.
- s'orienta entre la producció discogràfica distribuïda físicament, entre la producció virtual, l'streaming.
- treballa ampliant, complementant, el sentit dels préstecs: cada consulta al seu bloc és un usuari informat, que potser acabarà a la biblioteca amb un o més préstecs o no.
- es dirigeix a tots els usuaris, a totes les edats, a totes les èpoques, sense fraccionar el seu treball per sectors estancats, per franges d'edat clàssiques. Conrea i després apareixen els ocells.
- extén la seva àrea d'influència més enllà de les parets físiques. Cuida la col·lecció física, la desenvolupa segons els criteris de rigor estètic que l'han acompanyat durant anys i la complementa i l'impulsa a través de la xarxa i a través d'activitats de difusió.
- realitza activitats buscant aliances musicals (presentacions de discos i llibres, concerts, playlists, xerrades temàtiques, tallers).

Per una visió curiosa i aliena a l'ofici bibliotecari, us recomanem un article sobre els prescriptors, per Francisco Nixon, a La Fonoteca. L'article està aquí.

Les àrees de música

Són, primerament, un lloc on està present una col·lecció física. Què ha canviat amb els anys? Que molts usuaris tenen altre via per aconseguir els documents, que l'àrea de la biblioteca no és un camí imprescindible per molts usuaris. Per molts usuaris, o sigui, no tots. Ja sabem que Internet exigeix disposar d'un ordinador (o d'un smartphone) i d'una connexió amb la seva particular tarifa. No sempre és fàcil, això. Cal conservar-la i presentar-la de manera fàcil, ordenada i clara. Aquesta iniciativa és exemplar al respecte. D'altra banda, els documents es compren amb diners públics, per tant s'ofereix una mostra de cultura entre local i internacional que ha de ser representativa per a tots.

La sobreproducció no és un problema per la tria, ni per l'escolta. És en tot cas, una possible via per la creació de material massa fungible. Al respecte, no us perdeu l'article Nando Cruz, sobre la facilitat de la producció, amb un interessant contrast posterior amb Bruno Sokolowicz, a la revista Nativa. Aquí.

Ara ja no cal preguntar-se si calia disposar de l'últim disc d'artistes com U2 o Alejandro Sanz. Aquests debats van ocupar moltes hores de debat social a trobades bibliotecàries. En temps previs a Internet era clar que sí. Per què no? La biblioteca oferia allò representatiu, aprofitant que la seva col·lecció es podia gaudir gratis (bé, fruït dels impostos). Ara que els usuaris ja es procuren aquests discos per altres vies, aquest debat perd sentir. A què s'ha de dedicar, doncs, el musictecari. Les col·leccions poden ser més agosarades, més històriques, menys subjectes a la pressió del préstec: és una sort. Sorgeix la possibilitat una col·lecció amb més joies, més rareses, amb més opcions per a la descoberta. I una dificultat nova, que el musictecari, accepta encantat, per trobar l'equilibri entre allò comú i allò encara no conegut.

Però les àrees de música ja no són només espais dipositaris de la col·lecció física. Si fossin només això, molts usuaris deixaran de venir a consultar-les. S'obre la possibilitat de crear espais per una experiència musical que ofereixi un valor afegit a la col·lecció. Igual que l'àrea infantil, vaja. Podem crear tota una experiència que ens impliqui més activament com a musictecaris. Fa dos anys, al mateix AMPLI, vam abocar una bateria d'idees que semblen singularment vigents:

Permetre la consulta a sala en altres suports que no siguin el CD.
Crear una àrea d’emissió de vídeos musicals.
Crear unes emissores internes de la biblioteca.
Crear un espai de consulta de documents “lliures” i assoliment de llicències.
Crear un espai d’assessorament sobre el món musical.
Crear un àrea d’escolta informal de música.
Permetre el seguiment d’activitats més enllà de la “presencialitat”.
Afavorir la participació virtual: crear un fòrum especialitzat.
Crear campanyes d'activitats musicals a la biblioteca

Estàn totes explicades, i fins i tot pressupostades, aquí. En elles, es suposa que l'usuari passeja, veu exposicions, pot veure vídeos, pot sentir música amb un espai i un equip dignes, pot conèixer músics locals, pot disposar d'un laboratori musical...

Difusió

Fa uns dies, al diari El Pais, el filòsof Miguel Morey, obstinat en la seva tasca de donar que pensar, escrivia un article en el que figurava aquest revel·lador paràgraf:

"En pocos años hemos asistido a una velocísima reducción del conocimiento a información, a su ruda imposición como tal. Hace cuatro días se nos dijo que éramos la sociedad de la información y la comunicación, hoy, sin que apenas nada haya cambiado, somos la sociedad del conocimiento. Bien, lo único que ha cambiado es la conversión del conocimiento a la contabilidad de la información y su consiguiente disponibilidad como mercancía.”

Sí, qué era aquest trànsit aplicat a biblioteques? Un comput? Xifres de préstec, d'assistents, de visites? No ho sabem, però el musictecari és un propiciador, un selector i un difusor. Selecciona la col·lecció de la biblioteca. I difón la música, més enllà de la seva col·lecció. Ja és tot el planeta virtual. El musictecari compta amb els mateixos recursos que els usuaris (com podria ser que es comportés com si tingués menys?). És a dir:

- la col·lecció física de la biblioteca
- la col·lecció virtual (Spotify, Itunes...).

Així que el bibliotecari també:

- crea playlists
- convoca a possibles creadors de playlists (músics, crítics, agents culturals diversos)
- fa guies on s'incorpora tota la col·lecció present i virtual amb links per l'escolta, com aquí.
- escriu sobre música a blogs, facebook, twitter
- crea exposicions sobre tot allò que escriu
- buida informacions musicals d'arreu

Propicia així, sense que el pugui recollir en xifres, el trànsit de la informació al coneixement, aplicat a la música i les biblioteques. El musictecari és dj i ampli. El musictecari canta i no plora.