Aquest post rescata un post anterior ("
Historia particular del piano"), presentant de manera més ordenada un material suggerent per una exposició musical. Difusió de l'art a través d'un intrument! Ho farem en dos posts. El següent es publicarà d'aquí dos dies.
L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de
Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:
Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach,
de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument.
Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:
El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les
sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist
aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:
El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és
Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:
I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar
el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de
Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:
El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.... continuarà.
