Desastre, un musictecari infiltrat

"El humor no es lo contrario de lo serio, sino de lo aburrido."

La vida musictecària (com l'altra) té múltiples alegries. Una d'elles és la provocada per explotar i compartir tot allò que ens agrada o apassiona, compartir tot allò que se sap, orientar a qui estigui interessat en un tema del qual puguem ser mínimament especialistes. Aquesta recompensa justifica molts dels sotracs propis del dia a dia.

Personalitzar aquesta atenció és sempre un repte. Una de les vies per fer-ho és la creació de "perfils laborals" específics. A la manera de Pessoa, un heterònim que es responsabilitzi de desenvolupar tota una lògica estètica. Al gra: a Vapor Vell ha aparegut un musictecari infiltrat. Es diu DESASTRE. Aquest nom -psedonom, pseudònim, alias- és el que l'identifica al món virtual. Why not?

DESASTRE no ha mostrat el seu rostre, ni s'ha identificat més que amb el pseudònim. Està bé, té grans precedents artístics: Bob Dylan (Robert Allen Zimmerman), Chaval de la Peca (Marc Parrot), Sergio Dalma (Josep Maria Capdevila), Mónica Naranjo (Cristina Figueres). Avui dia no hi ha homínid virtual sense nick. És una de les estètiques del nostre temps.

Un informador ens ha fet saber que es tracta d'un treballador de la biblioteca. La seva activitat és la següent:

- Segueix l'escena poppy més actual. Coneix tots els grups del Primavera Sound. Va a mil concerts.
- Llegeix les revistes especialitzades que tracten aquests estils.
- Visiona vídeos d'aquestes bandes compulsivament

Això li aporta uns coneixements ben singulars, dignes de ser compartits amb els usuaris. Hi ha moltes persones que tenen la seva mateixa inclinació musical, els mateixos gustos, i poden descobrir coses a través de les seves recomanacions. Tot això ho va compartint de diferents maneres:

- Atenent als usuaris amb singular precisió en matèria musical - Punxant música a la biblioteca amb gran acceptació per part dels usuaris (sempre hi ha algú que vol saber què és el que sona...) - Orientant bona part de les compres especialitzades - Realitzant expos temàtiques sobre festivals, concerts, hypes!

Però el que l'està donant fama últimament és la seva sèrie de recomanacions que fa a través del Facebook de la biblioteca. Mireu-lo aquí.

Cada dos dies, DESASTRE ens sorprén amb la recomanació d'un vídeo ultrapop, sovint relacionat amb alguna campanya musical que envolta la ciutat (Sónar, Primavera, algun concert...). Aquests són alguns dels seus èxits:

Ok Go. "End love"

Matt & Kim. "Lessons Learned"

LCD Sounsystem. "Drunk girls"

FM Belfast. "Underwear"

Gypsy and the cat. "Time to wander"

Vince is sinking. "Okay"

Ariel's Pink Haunted Graffiti. "Braiht Lit Blue skies"

Noah and the Whale "Love of an Orchestra"

Passion Pit "Sleepyhead"

I així estaríem tota la nit. DESASTRE, un musictecari infiltrat que crea un playlist de vídeos poppys acabats de sortir de l'edició. Es una eina explotable per fer canals de vídeos, o emissores internes. És un recurs per acosenguir una interacció amb els usuaris, ja que de forma natural ens escriuen perquè recomanem també alguns vídeos... És una bona manera de començar un matí.

Ampliats 07 / 10: Very Pomelo

AMPLIATS és el títol d'una sèrie d'entrevistes, protagonitzades per músics catalans emergents que ens revelen les seves fílies, significativament musicals.

Recuperem el fil i ampliem la sèrie amb una banda que acaba de publicar el seu primer disc. Es diuen Very Pomelo.

Very Pomelo és una grup alegre, festiu, intrèpida. Tenen ja uns anys de trajectoria (un myspace del 2006!), i enguany acaben d'editar Figaro figaro, un disc ric en estils, amb unes lletres que sempre troben surrealisme i sinceritat. El seu cocktail és fresc: sóna com si Mancini composés rock, com si els indis fessin rumbes, com si Tarantino musiqués la ciutat, com si el rockabilly fos una tradició catalana, com si Elvis fos contemporani, com si tota la música busqués l'alegria. Una festa que no us podeu perdre en directe.

La banda està formada per sis membres: dos guitarres, baix, teclat, batería i trompeta. Contesten l'entrevista l'Edgar (guitarrista i corista) i el Pol (batería).

Aquí van:

1. Àlbum preferit de l'any passat:

POL
Will not be televised
The solution

EDGAR

Merryweathre Post Pavillon
Animal Collective

2. Àlbum preferit del moment:

POL
The racounters

EDGAR

Grandes éxitos
Rumba 3

3. Tres discos que us emportaríeu en un viatge intergalàctic:

POL

Mule Variations

Tom Waits

Rubber Soul
The Beatles
La moto
Pere Tàpies

EGDAR

Yo! I kill your god
Marc Ribot

Guitarras callejeras
Pata negra
One Size fits all
Frank Zappa

4. Sou els caps de la NASA i heu de transmetre una cançó a l'espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliu?

POL: Qualsevol nit pot sortir el sol - Jaume Sisa
EDGAR: Khebar - John Zorn

4. El concert que més us ha impactat últimament:

POL

• Wilco, al Primavera Sound (2010)

EDGAR

• Josele Santiago y sus menudencias, a l'auditori de Barcelona (2010)

6. El millor concert (que no sigui el vostre) que recordeu:

POL

• Iggy Pop i Black Crowes, a Zeleste
• Robert Plant & Jimmy Page, al Palau dels Esports
• Heavy Tras, al Sidecar
• AC/DC i Metallica, a l'Estadi Olímpic
• Zen Guerrilla, a l'Apolo
• Bellrays, al KGB
• At the Drive in, al Garage
• Maika Makovski, al Razzmatazz
• Hellacopters al Bikini
• White Stripes al Poble Espanyol
• ...això és un no parar!
  

EDGAR

• Beck, a la gira de Midnight Vultures, al Zeleste
• Bob Dylan, al Doctor Music Festival
• Bumbury, a la presentació del Pequeño Cabaret Ambulat, al Razz
• Sepultura, al Viña Rock
  

7. El músic o banda amb qui us agradaria compartir escenari:

POL

• Stray Cats
  

EDGAR

• Adrià Puntí
  
• Los Desobedientes

8. El vostre proveïdor de música preferit (botiga de discos, lloc web, netlabel, biblioteca ...)

POL

• Discos Revolver

EDGAR

• FNAC
• Segona mà
• Biblioteca Vapor Vell

9. Una addicció musical

POL

• El costo
  

EDGAR

• L'agulla (del vinil)
  

10. MP3 o vinil? Sónar o Primavera Sound? Chicago dècada dels 50 o Seattle anys 90?

POL

• Vinil / Primavera Sound /Seatlle 90
  

EDGAR

• Vinil / Em venen atacs d'anseitat amb les masses humanes que escolten música / Chicago 50's!
  

11. L'última lectura que us ha enganxat:

POL
Fut, de Jim Doge

EDGAR

La leyenda de Shriton y Manorah o las pruebas de amor consciente de Dhiravamsa

12. L'última pel·lícula que us ha entusiasmat:

POL
Pulp Fiction, Quentin Tarantino (1994), des de llavor que res em sorprén

EDGAR
The Saddest Music in the World, de Guy Maddin (2003)

13. La cançó de Very Pomelo que més us diverteix tocar en directe:

POL
Un any péssim

EDGAR
Zona Franca

14. La cova on s'amaga Very Pomelo per escoltar el seu botí musical:

POL
Sense anar més lluny, al nostre local de Gràcia

EDGAR
Can Xarim (el nom del cantant), Gràcia

15. I per últim: alguna recomanació verypomelística per als qui escoltin per primera vegada la vostra música.

Poseu-la a tota òstia. POL

Seguint les indicacions d'en Pol, porteu la pulsació amb la part del vostre cos que comenci a créixer (nois); i comenceu a fer el pino-puente sense braços (noies). EDGAR

Moltíssimes gràcies a tota la banda i fins al proper directe i al proper disc!

Esperem veure aviat als Very Pomelo al catàleg de les biblioteques.

Edgar Varèse: compositor del temps present

Des de fa més de dos anys, el bloc AMPLI té una divisa al seu frontal: "Present-day musictecarian refuses to die". Es tracta d'una adaptació bibliotecària de la frase d'Edgar Varèse, que diu, literalment "Present-day composer refuses to die". Aquesta proclama, proposa un objectiu vital, una resistència inconformista i una voluntat de ferro. I per això ens hi adherim. Aquí està, per exemple, Frank Zappa, abanderant tèxtil i artísticament aquesta fita.

La proclama tenia un fonament real: la banalització del concepte de composició era un fenomen imparable ja a principis del segle XX. Aquest procés, juntament amb la sacralització de la música anomenada clàssica i la seva reducció a àmbits cultes o a complement cinematogràfic, van fer que la composició deixés de ser el centre d'una necessitat artística de traslació expressiva dels estímuls presents. L'analogia musictecària és actualment vàlida.

Dediquem, per tant, aquest post al compositor Edgar Varèse (París, 1883 - Chicago, 1965).


La seva obra comença al 1921 -amb gairebé 40 anys- perquè ell mateix es va encarregar de destruir tota la seva producció anterior. Home de desenvolupaments artístics meticulosos, meditats, la seva obra completa es pot sentir en 2 hores. 2 hores! Un senzill disc doble. Cada tema, però, ens endinsa en un món fascinant, únic, inspirador.


Imaginem-nos que algú entra a la nostra conversa vestit com a l'Edat Mitjana. Amb armadura i cota de malla. O com a la Roma clàssica, amb túnica. Imaginem-nos que només parlés de la seva època indumentària. Pot conversar amb nosaltres, clar, però ens produiria una inevitable extranyesa. Trobaríem temes comuns, universals, emocionals... però hauríem d'evitar quasi tots els elements de la nostra vida contemporània. Els motius i l'estètica del present són uns altres. Per què els músics sempre haurien d'utuilitzar els temes ja consolidats i no tractarien de posar música a descobriments contemporanis? És que el sistema solar sí mereix música i la vida subatòmica no?

Bé, Edgar Varèse va decidir resoldre aquest dilema estètic i ho va fer de la manera que ell ho sabia fer: composant. Posem un exemple: Ionization, una obra mítica, una de les grans peces de la història de la música. Escrita té aquesta pinta:


L'obra es proposa musicar la ionització dels àtoms: és a dir, el procés pel qual un àtom deixa de ser neutre (o sigui, tenir tants protons com electrons) perquè perd o guanya electrons.... Increiblement la natura atòmica inclou aquesta apertura: tot està organitzat amb àtoms, però els electrons poden "alliberar-se". Als nostres cables de la llum, els electrons coren en flux... No és un tema magnífic?

L'obra es va composari al llarg de tres anys (1929-1931). Inclou 23 instruments de percussió i dos sirenes i un rugit de lleó. Es va estrenar el 6 de març del 1933.

És música que val la pena escoltar, amb els ulls tancats, perquè estem formats d'àtoms i no cal estímuls externs. No obstant, hem trobat aquest vídeo amb una interpretació espectacular que val la pena veure amb les orelles ben obertes. Ionization!



Naturalment les seves regles no són les mateixes que a l'harmonia i l'estructura clàssica. Lògic: tampoc la física cuàntica té les mateixes regles que la física newtoniana.


Varèse va sostenir diverses vegades que no havia estat influenciat per altres compositors, sinó pels fenòmens físics: "De petit, estava profundament impresionat per la qualitat i el caràcter del granit que em trobava a Burgundy, on visitava habitualment al meu avi... Sempre he estat en contacte amb la pedra i l'estil de la seva arquitectura purament estructural, sense decoració innecessària".

Seguim mostrant la seva música: Density 21.5, escrita per al 1936. Es tracta d'un solo per una flauta de platí. El títol aludeix a la densitat del platí, que és de 21'5 grams per centímetre cúbic. Una inspiració mineral, doncs, a través de la qual passa l'aire que emet aquesta música.

Hi ha un anàlisi preciós d'aquesta peça, aquí. Després d'aquesta partitura, Varèse no va completar cap obra sencera durant dos dècades. Tota una vida de composició que se sent en dos hores. El temps d'una pel·lícula. El temps d'un sopar relaxat. El temps d'anar a la platja i tornar. Es pot sentir 12 vegades al dia. Ja només podem saber i sentir. La resta ho facilitarà la xarxa. Sentim, per exemple:

Poema electrònic (1957-1958), una peça en col·laboració amb Le Corbusier, presentada a un pavelló amb forma d'estòmac. Es calcula que la van sentir uns 2 milions de persones, gràcies a uns 400 altaveus. Aquests altaveus generaven l'efecte de que el so es movia a través de l'espai.

I per últim, Equatorial (1934), per a dos theremins, cantant baix, teclat i percussió.

Edgar Varèse està classificat al 4, noves músiques. Una classe poc popular. Exigeix un mínim deteniment. Però avui dia Internet ens facilita, gràcies a 4 minuts de navegació, les claus necessàries per omplir-nos l'ànima amb aquesta música. No deixarem que la mandra ens faci perdre plaers. Els musictecaris poden fer aquest treball perfectament, refusant morir. Les possibles exposicions temàtiques en aquest terreny són extraordinàries: física cuàntica i música!

Els electrons giren, canvien d'òrbita, es disparen. Els àtoms es trasvassen electrons (com al procés d'oxidació que fa possible el foc). Hi ha qui ha tingut el valor d'expressar artísticament aquest fenomen. Llarga vida al compositor del temps present.

Veus sense paraules

A un recent vídeo del diumenge, es comentava que certes músiques populars prescindeixen de la lletra com a eina d'expressió artística i es concentraven en la música. El pop i el rock poden prescindir de lletra i ser només música. Però el cas és que d'aquesta manera no acostumen a ser gaire populars. Ens abstindrem de preguntar perquè, de moment.

La música instrumental és ampliament coneguda a l'àmbit de la música electrònica i en ambients que vorejen el jazz, el folk o el rock progressiu. Això podria fer-nos pensar que la veu estava exclosa de la música instrumental, que la veu humana és una mera emissora de paraules. I no.

Us oferim, a continuació alguns exemples notables en que la veu té un paper instrumental, purament musical. Es tracta d'una possible exposició per biblioteques i les seves webs, facebooks, etc. Les veus desertores de les paraules.

Podríem parlar de l'scat, aquesta tècnica clàssica al jazz, que consisteix en improvisar fent imitació d'alguns sons instrumentals, sempre sense sentit: scat-i-bebop-doowi-bop...!. Aquí teniu un exemple d'scat meravellós. Ella Fitzgerald, cantant How High the Moon. A partir del minut 1:30 comença el seu viatge més enllà de les paraules.

Normalment l'scat té el paper d'un solo dins la cançó. Està emmarcat dins un context textual, literari. Així que, malgrat ser un punt de partida, no és el punt d'arribada d'aquest post.

També podríem parlar del beat box, aquest tècnica que consisteix en simular percussions i motius rítmics amb la veu. Hi ha exemples notables.



Malgrat tot, tampoc és un punt d'arribada per aquest post, ja que la veu intenta simular altres instruments, adoptant una mera facultat imitativa.

Busquem veus que explotin les condicions naturals de la veu sense remissió a cap altre instrument o a cap text. Val la pena, per tant, oferir cinc cales, cinc ancoratges bàsics per aquesta funció inusual de la veu dins la música popular.

1) The great gig in the sky. Pink Floyd

El mític tema de Pink Floyd pertany a un dels discos més famosos de la història del rock: The Dark Side of the Moon (1973), un àlbum bàsic a una biblioteca pública. La peça té un títol que pot ser orientatiu, però és només un títol. Al disco original la vocalista era Clare Torry, una llegenda desconeguda. Teniu una entrevista sobre aquesta mítica grabació aquí. Els altres membres de Pink Floyd comenten també aquest enregistrament aquí. Aquesta és la versió original de Clare Torry:



Avui en dia, als directes de Pink Floyd, el tema incorpora tres cantants que, seguint la primera decissió compositiva, no han d'omplir-ho tot de lletra. Veus per tancar els ulls:




2) Iva Bittova!

Iva Bittova és una música txeca gairebé desconeguda als cercles populars. És, no obstant, un autèntic mite de la frescor vocal i la originalitat folklòrica. Actriu, violinista, compositora, escriptora... Ha gravat més d'una vintena de discs amb tota mena de compositors d'avantguarda com Fred Frith. La seva estètica vocal la fa un clar exponent de la veu instrumental. Mireu, per exemple, aquest vídeo on les paraules (escasses) estan al servei d'una altra cosa.



Les seves actuacions són viscerals, festives, entregades. Podeu escoltar-la a Spotify. De fet, s'ha inclós dintre del playlist Discovery! que està nodrint la Biblioteca Vapor Vell. Una artista natural que no gaudirà mai del suport comercial estàndard, però que podria tenir una acceptació entusiasta: carn de difusió a la biblioteca pública.


3) Trolololo. Eduard Khil

És un tema de l'any 66, composat i interpretat pel bariton rus Eduard Khil, que encara és viu. La seva estètica curiosa està generant el fenomen de seguiment freaky que ja és clàssic a Internet, una imparable propagació viral de mail-orella. Independentment d'això, és un exemple clar de veu que canta i canta i canta sense més remissió que la melodia i les emocions que suscita. La música de dutxa és un gènere fecund, possible. Sombla una broma, però anar transformant les emocions en un cant és un exercici artístic i estètic preciós.



Qui xiula o taral·leja distreta i inconscientment s'acosta, per uns moments, als orígens de la música.

4) Homenatge a Chicho Sánchez Ferlosio. Alberto Pérez

Al famòs disc de La Mandràgora hi havia tres cantants. Joaquín Sabina es va erigir amb el temps en el cantautor més popular d'Espanya. El gran Javier Krahe ha conservat la seva pícara i desenganyada artesania compositiva, té la consideració de millor lletrista del castellà i manté un cercle fidel de seguidors. El tercer, Alberto Pérez, ha passat desapercebut per gairebé tothom. I això que ell interpretava això i així! Es tracta d'un dels millors vocalistes espanyols. El seu virtuosisme vocal, unit a una estètica lúdica de la música, l'han portat a desenvolupar un estil molt original entre la rítmica, l'scat i la interpolació de paraules fora de context. La seva gràcia instrumental és admirable. Mireu-lo aquí:




5) Moonchild. John Zorn

Qui canta és Mike Patton, un dels millors cantants de la història del rock, i qui ha fet del seu instrument un recurs d'exploració sense límits. Vam parlarr d'ell fa un temps, al final d'una sèrie ben estranya. Aventurer nat, les seves investigacions són una mostra del que la veu humana pot donar de sí. A tots els seus projectes la veu actua com un instrument més, destacant per la seva personalitat abrassiva. Però potser és en aquest projecte de John Zorn on la seva exhibició va arribar als límits (pel moment). Tres músics -baix, bateria, veu- interpretant de forma orgànica, quasi ritual. La veu no diu una sola paraula, només articula sons anteriors (o posteriors o laterals) a cap llenguatge. El projecte constava de tres discos i es presentava en directe així:




Això és només un primer tast del que la veu humana, quan adopta la seva funció instrumental, pot donar de si. Donat que aquest és un bloc cooperatiu, que es nodreix de la col·laboració entre els bibliotecaris musicals d'arreu, confiem en que aquesta temptativa us suggereixi diferents peces de música popular i diferents intèrprets que es puguin encabir en aquesta sèrie. Esperem les vostres aportacions!

El vídeo del diumenge: Boys Town Gang - Can't take my eyes off you

Aquest cap de setmana es celebra el Dia de l’Orgull Gay. Celebració que mai he sabut com prendre-me-la.
Sóc gai, però no estic orgullós de ser-ho. Com tampoc ho estic de ser moreno o de tenir els ulls clars. És una situació que gaudeixo, però que no ha depès de mi i per tant no en puc estar orgullós.
L’enllaç a la Wikipèdia ens explica el terme “orgull” i ens aclareix alguna cosa (llegiu el segon paràgraf).

Ah, ok: no es tracta d’estar orgullós de ser gai, sinó d’estar orgullós de ser gai i de no haver-se’n d’amagar!

Tot i que les manis i marxes que es fan el Dia de l’Orgull reivindiquen públicament la tolerància i la igualtat de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals, de vegades, si no me n’avergonyeixo, si que m’inquieten: que tinc a veure jo amb aquella imatge, aquell estereotip, dels que es vesteixen amb els plomalls més acolorits, els brillants més estridents, la licra més ajustada o el cuir més bast? És aquesta la imatge de normalitat que busco?

No ho sé... Ja us he dit que es una celebració que visc amb contrarietat.

Sigui com sigui. El Dia de l’Orgull em dóna l’excusa perfecta per posar-vos un vídeo que fa temps que gaudeixo amb la complicitat d’en Wilkins.

La cançó és Can’t take my eyes off you, si busqueu a l’Allmusic trobareu qui és el compositor... però el que a mi m’interessa és la versió que en van fer els Boys Town Gang, un grup disco vuitantero, convertint-la en un hit gai.

Res, la cosa no té més: la cançó mola i s’enganxa i els nois fan una gràcia tremenda.

Només volia afegir que si jo no hagués estat musictecari, m’hauria agradat molt ser un dels nois dels vídeo, tan sexys ells i que ballen amb tanta soltura. I tot i que ho dic de passada i com qui no vol la cosa, vull que sapigueu que estic orgullós de poder-ho dir i de no avergonyir-me!
: )



Aquest vídeo no és el millor: en teniu un altre... però no me'l deixa insertar. El podeu mirar si punxeu aquí!

Música local i Festival PopArb

A les biblioteques públiques que conec el pop-rock és un gran calaix desastre: tot hi té cabuda. I si busques alguna cosa, tira-t’hi de cap i remena a veure què trobes. Les eines que tenim per recuperar la música, pròpies de quan la biblioteca encara funcionava amb fitxetes manuals de paper... deixen força que desitjar (proveu de buscar country, punk, grunge, o pop català...).

Avui en dia amb prou feines és separa pop-rock nacional (i que cadascú li doni la dimensió que vulgui al terme “nacional”) del calaix de pop-rock general. Que jo sàpiga només Fort Pienc, Vapor Vell i la biblioteca de Sant Sadurní d’Anoia tenen aquesta distinció. Pot ser?
Separar música pop-rock internacional de música pop-rock nacional: no és una separació per gènere... però facilita l’accés de l’usuari a la música. I dóna un toc d’entitat a la música que es fa aquí. La lògica comercial de qualsevol botiga de música, així ho veu i sembla que els hi funciona.

I per filar més prim i complicar encara més les coses: la música local hauria de tenir un racó a la col·lecció de cada biblioteca. Música local de la nostra ciutat o municipi, comarca, àrea metropolitana... o el que sigui. Música fet pels artistes d’aquí (cantin en l’idioma que cantin). Músics que no acostumen a estar a la llista dels més venuts, ni dels més punxats ni dels més descarregats. I en canvi, que tenen un públic nombrós i fidel.

Les biblioteques hauríem de reservar una part del nostre pressupost i espai per a la música més propera. En alguna altra ocasió ja us ho vaig dir i ho repeteixo: si tenim tan assumides dels col·leccions locals “generals” a les biblioteques... per què no incloem, d’una vegada, la música?

A banda de destinar diners, espai i temps (qui en tingui) a la música local, caldrà també difondre-la. Com es faci, un altre cop dependrà de les ganes, habilitats i imaginació de cadascun de nosaltres.

El Festival PopArb ens dóna una excusa perfecta per fer-ho!
Des de 2005, aquest festival de petit format, cita els seguidors de la música pop catalana a Arbúcies durant un cap de setmana.
Aquest cop serà els dies 25 i 26 de juny i actuaran Rosa Luxemburg, Els Amics de les Arts, Joan Colomo, Delafé y las Flores Azules, tarántula, Standstill, Dorian, Mendetz, Fred i Son, Maria Rodés, Sedaiós, Roger Mas, Al brigada, Sanjosex, nímic, Mishima, Mujeres, The Pinker Tones...

Cliqueu a la imatge d'aquí sota i accedireu al playlist de l'Spotify d'alguns dels grups que actuen al Festival. Si no teniu accés a Spotify, aneu a la web del PopArb i a l'enllaç "cartell" podeu trobar la noticia de cada grup, un vídeo i l'enllaç al seu Myspace.

Va, musictecaris creatius, penseu una mica i segur que podeu trobar la manera de relacionar el que passa al vostre voltant (PopArb, altres festivals d’estiu, festes majors... els que sigui) per relacionar-los amb la música que tenim, o estaria bé que tinguéssim, a les nostres bibliteques.

Per Sant Joan

L'AMPLI, el bloc musictecari, vol desitjar una bona revetlla a tots els curiosos que feu una ullada a les informacions que anem publicant i a tots els que col·laboreu en aquesta espai cooperatiu. La nostra manera de fer-ho no és diferent d'ell:



És el costum del afeccionats a la música, compartir-la. Abans es feia gravant cintes de casset, sempre intencionadament, sempre rumiades, sempre tractant d'expressar sentiments a través de les cançons dels nostres artistes favorits. Ara tenim altres sistemes. El que sembla imposar-se és el playlist.

De manera que us volem desitjar un bon Sant Joan, un bon estiu astronòmic, amb un parell de de cançons festives clàssiques. Salut!

Fiesta. Joan Manel Serrat

Una de les més belles cançons de festa. Podria no ser Sant Joan i servir per qualsevol festa d'apoteosi popular. Podria ser d'aquí o d'allà:

La lletra és senzilla, descriptiva, inoblidable:

Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle, ayer a oscuras
y hoy sembrada de bombillas.

Y colgaron de un cordel
de esquina a esquina un cartel
y banderas de papel
lilas, rojas y amarillas.

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,

en la noche de San Juan,
cómo comparten su pan,
su mujer y su galán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle
se vistió de fiesta.

Hoy el noble y el villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.

Juntos los encuentra el sol
a la sombra de un farol
empapados en alcohol
magreando a una muchacha.

Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.

Se despertó el bien y el mal
la zorra pobre al portal
la zorra rica al rosal
y el avaro a las divisas.

Se acabó,
que el sol nos dice que llegó el final.
Por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual.

Vamos bajando la cuesta
que arriba en mi calle
se acabó la fiesta.

I aquí, si voleu, una interpretació multitudinària i en directe d'aquesta peça:




Nit de Sant Joan. Jaume Sisa

Aquesta cançó, d'instrumentació entre clàssica i sintètica, és per molts la més memorable de quantes tenen com a tema aquesta festa. Tremolosa i sommiadora, reuneix bona part de l'estètica del seu creador. Dagoll Dagom l'està interpretant encara al músical homònim. Sona així:

I aquí va la lletra, part de la tradició oral local:

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol. (Bis)
Farem lentes rodones encerclant el foc. (Bis)

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames... (4 vegades)

Que tingueu una excel·lent revetlla, sensible i ben acompanyada. La nit serà breu, així que en qualsevol moment pot sortir el sol.
Salut!