Discos inconfinables - 6

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. 

Iron & Wine

The Creek Drank The Cradle  (Subpop, 2003)

Sam Beam ha escrit, interpretat i produït a casa seva, a Miami, tot sol, les cançons del seu primer disc, una col·lecció de melodies íntimes xiuxiuejades per una veu càlida que sap emocionar (i que ocasionalment pot recordar Nick Drake, Simon & Garfunkel o Elliott Smith), amb l’acompanyament simple però efectiu d’una guitarra acústica i una mica de slide guitar i banjo. Un bell i prometedor debut.

Dan Bern

Fleeting Days  (Cooking Vinyl, 2003)

És el seu cinquè disc, tot i que té l’empenta d’un debut. Dan Bern, sense amagar els seus deutes musicals ni literaris amb Bob Dylan, Elvis Costello o Randy Newman, ha confeccionat tretze cançons irresistibles (refrescants melodies, entre el folk-rock y la new wave dels setanta, interpretades amb passió) que només poden ser producte d’un compositor superdotat i amb discurs propi. Atenció a les seves àcides lletres!

Hard-Ons

Very Exciting!  (Bad Taste, 2003)

Després de divuit anys de carrera, el grup de Sydney (teloners desitjats per Ramones, Red Hot Chili Peppers o Foo Fighters) segueix sense necessitar viagra. El seu hardcore-punk-pop, que tant va influir en grups com Green Day, continua sonant abrasiu, i, a més, en cada nou disc ens sorprenen experimentant eficaçment amb altres estils (death-metal, kraut-rock... tot s’hi val). Realment excitants!

Calexico

Feast of Wire (City slang, 2003)

El personal estil evocador i fronterer del grup d’Arizona s’obre a noves sonoritats que s’hi acoblen perfectament: la inquietant atmosfera de “Not Even Stevie Nicks...”, la lúgubre tensió de “Black Heart”, els sons de ferralla de “Attack El Robot! Attack!”, el groove de “Crumble”... Ple de joioses troballes i una imaginació desbordant, ens trobem davant del millor i més complet disc de Calexico.

The Thrills

So Much For The City  (Virgin, 2003)

The Thrills són uns paios irlandesos que somien en la Califòrnia de finals dels seixanta i intenten recrear aquell so lluminós... Fins i tot han anat a Los Angeles a gravar el disc, però (això sí) s’han buscat un productor, Toni Hoffer (Air, Beck, Supergrass...), que aporti una coartada de modernitat a la seva revisió de l’exquisit i intemporal folk-rock de Buffalo Springfield, Byrds, Turtles...

Kim Fowley

Fantasy World  (Shoeshine, 2003)

A vegades més conegut com a productor o descobridor de talents (Modern Lovers, Runaways), Fowley és també autor de discos memorables, com Outrageous (1968) o International Heroes (1973). Per sort, Francis Macdonald (Teenage Fanclub) l’ha rescatat de l’oblit (com l’any passat va fer amb Jad Fair) i aquí tenim una nova i necessària ració de fantasies excèntriques disfressades de pop amb guitarres.

Robert Wyatt

Cuckooland  (Hannibal Records, 2003)

Benvinguts a un dels discos fonamentals del nou mil·leni. L’ex Soft Machine, un cop més, aconsegueix transmetre una emoció indescriptible amb la seva fràgil veu i l’acompanyament subtil i precís de teclats, flautes, harmòniques, trompetes, altres veus... barrejant jazz, pop, cançó d’autor o world music amb el seu personal estil, d’aclaparadora senzillesa i bellesa torbadora. Veritablement sublim.

The Go-Betweens

Bright Yellow Bright Orange  (Clearspot, 2003)

Les noves cançons dels australians no decebran qui algun cop s’hagi deixat atrapar per la màgia de les seves composicions (als anys vuitanta o en aquesta madura segona etapa). La conjunció dels talents de Robert Forster i Grant McLennan ha tornat a donar com a resultat una petita obra mestra de pop exquisit (sense sucre: per sort més connectat amb Television o The Velvet Underground que amb el que s’acostuma a anomenar pop).

Lloyd Cole

Music in a Foreign Language  (Sanctuary Records, 2003)

D’això se’n diu obra de maduresa. Lluny queden els vibrants discos dels vuitanta amb The Commotions. Les noves cançons de l’escocès entren a la teva vida sense fer soroll i et van conquerint a poc a poc. Amb una instrumentació subtil, i conduïdes per la seva inconfusible veu, profunda i trencadissa, Cole ens ofereix deu belles balades (inclosa una versió de Nick Cave) ideals per tardes de pluja.

The Shins

Chutes Too Narrow  (Sub Pop, 2003)

Després del seu aclamat debut (Oh, Inverted World, del 2001), els nord-americans amplien la seva paleta estilística (que ara va des del country fins a la psicodèlia) i se superen amb aquesta magnífica col·lecció de brillants melodies, de sonoritat més propera i concisa (gràcies en part a Phil Ek, productor de Built To Spill i Modest Mouse), rica en detalls d’elaborada orfebreria pop.