Discos inconfinables - 4

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. 

David Kilgour and The Heavy Eights

Left by Soft  (Merge, 2011)

Un tresor provinent de la llunyana Nova Zelanda. A més de ser peça clau dels sorprenents The Clean, David Kilgour manté una apassionant carrera en solitari. Left by Soft és un nou exemple de la seva perícia en l’art de fer cançons i en dibuixar amb les guitarres fantàstics sons subtilment psicodèlics, entre aeris i aquàtics. No és gens estrany que Ira Kaplan, de Yo La Tengo, sigui el seu fan número u.

Marianne Faithfull

Horses And High Heels  (Naïve, 2011)

Està ben acompanyada l’encisadora Marianne en el seu viatge a Nova Orleans (l’essencial Hal Willner com a productor, l’exquisita guitarra de Doug Pettibone, convidats com Lou Reed o Allen Toussaint…), però és ella la protagonista absoluta de la funció (fins i tot ha coescrit per l’ocasió meravelles com “Prussian Blue”). Amb la seva rasposa veu, sap transmetre sabiduria amb desarmant naturalitat.

The Walkabouts

Travels in the Dustland  (Glitterhouse, 2011)

Chis Eckman i Carla Torgerson han tardat sis anys en editar nou material amb The Walkabouts, però ens atrapen des de la primera cançó, l’espectral “My Diviner”, per a mantenir el nivell, la tensió i la bellesa durant la gairebé una hora que els de Seattle dediquen a explicar-nos un grapat de desoladores històries ambientades al desert i més enllà. Amb la seva habitual riquesa de sons i emoció.

Ry Cooder

Pull Up Some Dust And Sit Down  (Nonesuch, 2011)

A la nova obra del veterà trobador californià hi cap de tot, però no sobra res: folk hereu de Woody Guthrie (en la forma i en el fons: sempre lluitant a favor dels més dèbils), corridos i tex-mex, rhythm’n’blues joganer, gospel que eriça la pell, un homenatge a John Lee Hooker, emocionants balades... En total, catorze cançons magistrals formen el mosaic d’un disc majúscul. Un Cooder imprescindible.

Vetiver

The Errant Charm  (Subpop, 2011)

Sense cap soroll mediàtic, Vetiver porten des de 2004 construint una de les carreres més sòlides del panorama folk-rock nord-americà. La fràgil veu d’Andy Cabic segueix commovent i convencent en aquest cinquè elapé, el més variat musicalment: aquí caben des de tonades pop amb caixes de ritmes fins a evidents homenatges a The Velvet Underground de l’època Loaded. Sempre encisadors, mai erràtics.

Josele Santiago

Lecciones de vértigo  (El Volcán Música, 2011)

Quarta entrega en solitari, on el madrileny (ara establert a Castelldefels) recupera la guitarra elèctrica que va aparcar en deixar Los Enemigos i presenta, sota un títol agafat de Roberto Bolaño, tretze suggeridores vinyetes en forma de cançó on canalitza humor o ràbia amb el superb alè poètic a què ens té acostumats per mostrar-nos entranyes i lleganyes, relats de vida, de mort, de vertigen.

Redd Kross

Researching the Blues  (Merge, 2012)

Els germans McDonald no han perdut ni un gram de força durant els quinze anys que els separen de Show World i segueixen sent capaços de signar monuments en forma de cançó com “Stay Away from Downtown” o “Choose to Play”, amb aquells irresistibles cors marca de la casa. Saben sonar sorollosos (“Uglier”) però també dolços quan volen (“Dracula’s Daughter”), com els seus adorats Beatles o Cheap Trick.

Rickie Lee Jones

The Devil You Know  (Concord, 2012)

No és el primer recull de versions de Rickie Lee Jones, però sí el més atrevit i reeixit. Amb un subtil i precís acompanyament musical, la gran protagonista de la funció és la captivadora i sinuosa veu de la cantautora nord-americana, que recrea amb passió i convenciment peces de The Rolling Stones, Neil Young, The Band (fascinant “The Weight”), Van Morrison... i de Ben Harper, que produeix el disc.

Ian Hunter & The Rant Band

When I’m President  (Slimstyle, 2012)

Si algú se sent decebut perquè els Stones són incapaços de fer un elapé amb cançons noves, pot acudir al que va ser líder als setanta dels irrepetibles Mott The Hoople, autor de discos fabulosos i concerts memorables. A Ian Hunter sembla que els hits amb gust de rock clàssic li surtin sense despentinar-se (ni treure’s les ulleres fosques, és clar). El seu nou disc és només rock’n’roll, però...

Andrew Bird

Break It Yourself  (Bella Union, 2012)

El setè disc de l’home del violí i els xiulets és una nova mostra del seu lluminós talent. El singular cantautor d’Illinois ens sedueix amb una elegant conjunció de tradició amb elements exòtics que a les seves mans deixen de ser-ho per a funcionar de manera natural (com a la deliciosa “Danse Caribe”, per exemple). I és que Andrew Bird és un mestre fent que el difícil sembli fàcil (com xiular).