La propera parada de les "Revistes en ruta" serà el dimarts 17 de novembre a les 19h a la biblioteca Ernest Lluch. Jordi Martí, director de la revista 440 Clàssica parlarà dels nous valors del jazz. Des de l'Ampli parlem amb ell sobre els nous valors del jazz català i la situació actual de l'escena.
Jordi Martí (centre) entre Carles Denia i Miquel Gil
Com va sorgir la idea de les “Revistes en ruta” #bibliorevistes? Des del grup Enderrock, com vau decidir qui faria les xerrades i quina seria la seva temàtica?
És una col•laboració entre l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i la xarxa de biblioteques publiques per donar a conèixer revistes especialitzades. Des del grup Enderrock fem algunes xerrades centrades en la capçalera ‘mare’, l’Enderrock, i unes altres sobre aspectes que hem tractat a la revista 440Clàssica, especialitzada en l’anomenada música clàssica i el jazz. En el meu cas, l’any passat vaig participar en tres presentacions -a Sant Vicenç dels Horts, Cervera i Tarragona- sobre "Les músiques del 1714", coincidint amb un número monogràfic que vam fer de la revista 440 en col•laboració amb el Museu de la Música de Barcelona.
Logo de l'activitat
El dimarts 17 de novembre faràs la xerrada “Els nous valors de la clàssica i el jazz” a la biblioteca Ernest Lluch de Girona. El número 25 de la vostra revista, 440 clàssica, conté un reportatge dedicat a deu nous talents de l’Esmuc, el Liceu i el Taller de Músics. ¿Ha estat difícil fer aquesta tria? En què us heu basat a l’hora de fer-la?
Va ser una combinació de noms suggerits per aquests tres centres d’ensenyament, on s’imparteix el grau superior de jazz, i altres noms que coneixíem a la redacció i que ens semblaven especialment interessants. Evidentment, en podrien haver aparegut molts altres. En cap cas no era una tria exclusiva, sinó una mostra de tot el ventall de joves músics que hi ha ara mateix.
Portada del número 25 dedicada als nous talents
Una de les constants en l’esmentat reportatge és que tenim escoles, tenim músics però falta afició. Com a possibles causes a la falta d’afició s’apunten diferents factors. Francesc Capella, cap de departament de jazz i música moderna de l’Esmuc comenta que la “realitat entre la formació i la professió és flagrant”. Creu que “la demanda si que hi és, però que s’aposta pels valors segurs, el grans noms”. Albert Palomar, director artístic de l’Escola Superior del Taller de Músics opina que “la necessitat d’obtenir un títol ha estat una vella aspiració però ara el nombre de músics graduats manté un creixement que pot arribar a ser perillós. Però el que és realment crític és el tema de l’IVA, la problemàtica dels locals de música en directe, la falta de teixit en el món de la música…Sense un teixit empresarial seriós no hi ha possibilitat de supervivència”. Palomar Admet que les solucions no són fàcils. ¿Quines mesures o accions creus que s’haurien d’engegar per intentar capgirar la situació?
Aquesta és una situació complexa, amb molts factors que hi intervenen. A mi, un que em sembla bàsic és l’educació: no s’ensenya a valorar la música als nens des de ben petits. Més aviat anem en la direcció oposada: la música, i les arts en general, es consideren una nosa a les aules. D’aquesta manera no podem pretendre després tenir adults amb interès per la cultura ni amb capacitat crítica. El tema de l’IVA aplicat a la cultura tampoc no hi ajuda gens. Però si jo hagués de triar un front realment que és realment decisiu, seria el de les escoles i l’educació.
Judit Nedderman un dels nous valors
En el reportatge Palomar també comenta que hi ha una nova generació de músics, que el “nivell ha pujat i que quan van a fora triomfen. I a més saben que la manera de connectar amb el públic és molt diferent de com era fa poc temps. La promoció, els festivals…Tot s’ha de reinventar”. Suposo que quan Palomar parla de com ha canviat la manera de connectar amb el públic, pensa en internet, les xarxes socials i com l’era digital ha canviat la manera d’escoltar i consumir música. És cert que amb internet és pot tenir accés a quasi qualsevol estil de música, però també és cert, a les biblioteques ho veiem molt, que hi ha molta gent que no hi sap cercar o que es conforma amb el primer resultat que li proporciona Google. ¿Quin creus que és el futur de la música a la xarxa? Acabarà desapareixen el suport físic? De moment sembla que les plataformes en streaming seran les que s’acabaran imposant, tot i que paguen molt malament els músics.
No crec que els suports físics per a la música desapareguin, al menys a curt plaç. Com tampoc no desapareixeran els llibres de paper imprès. Fins ara s’ha posat molt d’èmfasi en les ‘virtuts democratitzadores’ de les noves tecnologies, i ara es comencen també a mesurar els perills que tenen, que no són pocs. D’una banda, com dius, hi ha la qüestió de com es paga als professionals de la cultura. Perquè si volem cultura de qualitat s’ha de pagar. I després hi ha la superficialitat que proporcionen les pantalles. Les noves tecnologies donen molta immediatesa, però no et donen l’experiència de llegir una llarga novel•la o d’escoltar un LP concentrat. Ara s’ha publicat una caixa exhaustiva amb una pila de material de Bob Dylan dels anys 1965 i 1966. Ho comprarà poca gent, però la gent que ho compri tindrà un tresor: un bon continent i un bon contingut. D’això crec que en parlava en Txarly Brown a l’entrevista anterior, no? Ell s’explica molt bé.
Portada del disc "My friend Marko" de Marco Mezquida
Palomar també fa referència al paper que les administracions públiques han tingut en el món de la música. Diu que “durant molts anys hi ha hagut molta inversió de diners públics en concerts gratuïts, sense adonar-se que així feien la competència als programadors privats. A més ens hem acostumat a veure grans estrelles mundials, i potser es podria haver invertit més des del punt de vista de la cohesió social, la xarxa de clubs i espais…Hauríem de fomentar més aquesta via”. ¿Quina creus que hauria de ser la política de les administracions públiques respecte a la música?
Crec que la prioritat hauria de ser garantir l’accés de tota la societat a la música. La música no és un luxe, és un bé públic que contribueix a tenir una societat més culta, cohesionada i crítica. Però no sé si això és el que interessa a determinats polítics.
El 19 de novembre al Centre d’Art Santa Mònica es celebrarà la primera jornada dedicada a la música a la biblioteca pública. ¿Quin paper creus que poden jugar les biblioteques en la prescripció i difusió de la música?
Poden jugar un paper molt important. Una discoteca ben ordenada i nodrida, amb clàssics que esperen que algú els descobreixi i atenta a les novetats interessants: això és una meravella, una font de gaudi i de coneixement.
Cartell de les jornades Bib & Play
A l’entrevista que li feu, el pianista Marco Mezquida quan se li pregunta com veu l’escena del jazz català actual, comenta que “costa que la gent vagi a veure concerts, i els joves no tenen diners per invertir en cultura. El públic és majoritàriament gran, i em sembla que hi ha una desconnexió entre les cultures minoritàries i la joventut”. ¿A què creus que es deu el desinterès dels joves cap a les cultures minoritàries? ¿Com creus que s’haurien de promocionar per acostar-les a aquest públic?
No crec que sigui culpa dels joves, sinó d’una indústria cultural i d’un sistema mediàtic cada cop més uniformitzador i empobrit que no veu persones amb sensibilitat sinó simples consumidors. Com s’haurien de promocionar les cultures minoritàries? Doncs potser simplement donant-los l’oportunitat de mostrar-se. Però és difícil quan el factor de la rendibilitat econòmica és l’únic que es té en compte, inclús en ambients on hauria d’està clar que la cultura no es pot mesurar només en termes econòmics.
Marco Mezquida al piano
Mezquida també diu que hi ha molts joves disposats a tocar en jam sessions però que n’hi ha molt pocs disposats a escoltar i aprendre dels grans mestres. ¿Per què creus que hi ha músics que volen tocar però no escoltar?
No ho sé exactament, però tinc la sensació que a la societat prima cada cop més l’espectacle, tot és de portes enfora. De manera que no és estrany que molts joves no els interessi gens esforçar-se ni profunditzar en cap coneixement. D’això en parla una mica el filòsof Esquirol al llibre "La resistencia íntima". Però tampoc diria que avui no hi ha ningú que estudiï, el que passa és que potser els que estudien no surten a la tele i a la tele surten els més preocupats en les aparences. No sé si m’explico…
Portada del llibre de Josep Maria Esquirol
Si haguessis de recomanar deu discos de jazz a algú que vol iniciar-se en aquest estil ¿Quins li recomanaries?
John Coltrane. A Love Supreme
Ella Fitzgerald & Louis Armstromg. Porgy & Bess
Miles Davis. Kind of Blue
Dave Brubeck. Time Out
Frank Zappa. Hot Rats
Count Basie amb Frank Sinatra. Sinatra-Basie
Billie Holliday. Lady Sings the Blues
Duke Ellington i Johnny Hodges. Side by Side.
Charlie Parker. Bird and Diz
Modern Jazz Quartet. The Modern Jazz Quartet
Que consti que jo també m’estic iniciant en aquest estil…
Portada del disc "Time out" de Dave Brubeck Quartet
Martí Farré, col·laborador de 440Clàssica i un habitual del Facebook de l’Ampli, va escriure el llibre “Els 100 millors discos del jazz català”. ¿D’aquest llibre quins són els teus discos preferits?
Vampyria, de Tete Montoliu i Jordi Sabatés.
Cançons popular, de Lluís Vidal Trio
Jordi Sabatés i Toti Soler, de Jordi Sabatés i Toti Soler
Contrabajeando, d’Horacio Fumero
Sinceritat, de Ricard Roda i Francesc Burrull
Portada del disc "Sinceritat"
¿Quins creus que són els músics de jazz que més han influït en el jazz català?
Buf! Suposo que Tete Montoliu. I també Francesc Burrull i Carles Benavent.
Tete Montoliu al piano
T’atreveixes a fer un top ten amb peces de jazz català editades del 2.000 fins avui?
No m’atreveixo, però a canvi puc oferir un póquer d’artistes que mai no m’han decebut: Gabriel Amargant, Marco Mezquida, Perico Sambeat i David Pastor.
El saxofonista Gabriel Amargant
A l’editorial dedicada als nous talents del jazz català feu una comparació entre la literatura i la música: “perquè hi hagi bona literatura no només hi ha d’haver prou escriptors, sinó una massa crítica de lectors”. Hi ha nombroses novel•les que tenen el jazz com a protagonista o com a banda sonora. ¿Ens en podries recomanar alguna?
Aquesta sí que la tinc clara: Rayuela!
Xavier Cugat
Heu dedicat l’últim número de la revista al gironí Xavier Cugat. Vau fer la presentació d’aquest número al Teatre Municipal de Girona. ¿Com va anar?
Va ser entranyable, especialment la intervenció del pintor Enric Ansesa, que va parlar dels darrers anys en la vida de Xavier Cugat, quan ell el va conèixer. Ja tenia força problemas de salut i en alguns moments les va passar magres, però crec que Cugat va mantenir-se sempre fidel al seu personatge.
Portada de 440Clàssica dedicada a Xavier Cugat
Tot i que als Estats Units Cugat era conegut com El Rei del Mambo i “The King of Rhumba”, a la revista expliqueu que quan a l’estiu de 1954 va tocar a Barcelona Xavier Montsalvatge en va fer una crítica demolidora i Terenci Moix va quedar impactat per la imatge d’una Abbe Lane ballant la sardana. Un escriptor actual com Jordi Puntí està escrivint una novel•la sobre Cugat. I Joan Pàmies al seu llibre “Del Rag al Pop” diu de Cugie: “si bé és cert que l’orquestra de Cugat interpretava els temes amb arranjaments repetitius i sovint vulgars, no podem oblidar que a la seva formación hi hagué gent de gran qualitat, com Machito, Tito Rodríguez o Miguelito Valdés”. En canvi alguns discos de Cugat com "Cugie’s cocktail" (publicat per Verve, que no si es pot considerar una garantia) i "Cugie-a-go-go", tots dos editats durant els anys 60, estan ben considerats en el món del lounge i l’exòtica. El grup Spacemen 3 inclouen la versió de la cançó “Perfidia” de Cugat al disc “Paralel Lines” que recull cançons que els han influenciat i els han ajudat a forjar el seu propi so. ¿Quina creus que és la millor època de Cugat i quins discos seus recomanaries?
Crec que la millor época de Cugat són els anys trenta i quaranta. Val la pena escoltar The "Magic of the Rhumba",o el senzill que va fer amb Frank Sinatra. Però en general, en Xavier Cugat és més interessant el personatge que no pas la música. No és que la seva música sigui dolenta, és que és més per ballar que no pas per escoltar.
Portada de "The Magic of Rhumba" de Xavier Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada