divendres, 27 de desembre del 2013

Meeting Boulevard # 14 : Carme Ortiz

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEsther SuriñachNúria GondolbeuDaniel ArredondoFrancesc PujolMercè BarnadasMaite Pinteño i Neus Castellano,  continuem la sèrie amb la Carme Ortiz, bibliotecària de l'equip responsable del Catàleg Col·lectiu  de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona



Carme Ortiz


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
Noooo, és clar que no!! Jo volia ser antropòloga, però una profe em va enredar i em va convèncer de que jo faria bé aquesta feina i em va assegurar que hi havia llocs de treball disponibles (cosa que en aquell moment era molt certa!). Jo volia ser independent, així que ho vaig estudiar només acabar COU, vaig acabar de seguida i vaig començar a treballar a mitja carrera. Al final també vaig estudiar Antropologia, que m’ha servit per entendre el món, i Joieria que va bé per fer anar la part més creativa.

Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
Les novetats, m’agrada molt estar envoltada de novetats: saber que es publica... nova música, nous llibres. M’agradava atendre al públic i ara que estic a serveis centrals ho trobo molt a faltar, però ho compenso pensant que la meva feina ajuda a fer més fàcil la vida dels companys bibliotecaris i també als usuaris. Intento que les matèries que posem a la música siguin el més ajustades possible i ser coherent. Però de vegades és difícil perquè la informació musical està poc treballada a nivell de biblioteques: falta una classificació més completa, matèries útils que estiguin relacionades amb la realitat musical o amb com els usuaris i especialistes etiqueten la música. Quan es va començar amb la secció de música a les biblioteques hi havia poc i no calia una classificació massa específica, però ara hi ha tanta música que es fa difícil pensar com es cercarà, com es recuperarà.

Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Més que situacions, recordo històries amb frikis...com aquell que va venir a la biblioteca a fer una donació  de la seva obra autopublicada: una demostració matemática de l’existència de Déu. Es veu que la repartia per totes les biblioteques de Barcelona...Al cap d’un any jo treballava a una altre lloc...va venir el mateix paio a veure si ja l’haviem catalogat i quina matèria li havíem posat (!??!). Per sort, a aquella biblio jo feia préstec i no catalogava! O aquell que quan apagaves els llums per tancar, agafava els llibres i anava cap a la finestra... ja ja...un dia quasi el deixo tancat.

Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? 
Jo els veig una mica més animats que els amics mestres o sanitaris. Potser hauria de dir una mica menys desanimats. Vull dir, que tothom és conscient de que la situació és difícil i tenim menys recursos, però l’ús de les biblioteques creix, i els companys cada dia s’empesquen nous maneres de difondre el fons... Em trec el barret davant dels companys que treballen de cara al públic!

Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
Crec que els bibliotecaris som gestors d’informació independentment del format en que vingui embolicada i adaptables per definició. Quan es van crear els estudis bibliotecaris ja existia aquest concepte de que el bibliotecari havia de ser un guia i ja veieu, segles després seguim amb la idea. Roda el món i torna al born! No sé si els bibliotecaris estan prou preparats, però sí estan prou disposats a encarar el repte, això segur. El problema amb les Tecnologies de la Informació és més la manca de pressupostos i la manca d’una legislació que faciliti les coses. 

Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser? 
Penso que queda moltíssim per fer a nivell de cooperació i que no es fa prou. Hi ha d’haver un sistema de préstec interbibliotecari de tota mena de documents a nivell de Catalunya. No serveix de gaire saber que el document que busco des de Barcelona  el tenen a la biblioteca d’un poble de Tarragona si no el puc demanar en préstec interbibliotecari. Això val tant per llibres com per CDs o DVDs. Perquè no poden entrar en el préstec interbibliotecari CDs que fa un any o més que no surten en préstec? O perquè un usuari no pot demanar un documental d’una altra biblioteca? I també cal un lloc que permeti saber quins fons especials tenen a cada biblioteca pública de Catalunya, per no duplicar fons i per orientar els usuaris. No crec que s’estigui treballant prou en aquest sentit, lamentablement, perquè un bon sistema de préstec interbibliotecari i una bona coordinació dels fons especials permetria rendibilitzar molt més els recursos de que disposen les biblioteques.

Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?  
Estem en un moment de la història en que s’escolta més música que mai però hi ha poca formació musical...i en conseqüència, manca de criteris musicals. No parlo de saber música, de llegir música o de saber tocar un instrument. La gent sap poc d’història de la música, tradicional, clàssica o moderna. Sí, és possible fer un paper pedagògic actiu! És possible i necessari perquè la gent vol saber sobre música més que mai. Penso que la biblioteca pot ajudar a introduir a la gent en la història de l’estil musical que més li agradi escoltar. Hem de recordar que la música és part essencial de la cultura de qualsevol societat....però també part essencial de les vides individuals. Hi ha fam de música.  Com es pot fer aquest rol? Podem valorar l’entorn musical : hi ha un festival de música al teu poble? Qui toca? Tenim Cds seus? Podem fer una playlist a l’Spotify? Quins músics fan bolos al barri, al pobles del voltant? Els esmenten els diaris? Què diuen d’ells? Quins són els seus ídols? Tenim alguna cosa dels seus ídols? Quina música toquen? Qui toca música similar? Quin estil és aquest? Quins músics hi ha al poble, al barri? Els tenim a la col·lecció local? Voldrien col·laborar amb la biblioteca? O tenim algun especialista en música que vulgui fer una xerrada? O una escola de música propera? El més difícil crec que és apropar a la biblioteca els aficionats a la música perquè ara hi ha tantes opcions per escoltar tot sense passar pel préstec... Probablement hem de valorar més la música en viu, que és la que cap gravació pot substituir.

El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? 
Crec que són totalment complementàries. Les recomanacions de música en línia són una eina poderosa que hem de fer servir. Però sense oblidar els formats físics: poder tocar un CD (o un LP) llegir les lletres, veure “l’artwork”. Ja sabeu el que diuen els venedors: el que no es toca no es ven. I la qualitat del so: no és el mateix sentir en un equip bo una gravació DDD o un CD en format WAV que un comprimit en MP3 o complimit en FLAC. Perquè tothom vol tenir una tele en HD i veure un Blue-ray i es conforma en sentir un MP3? Hem de fer menys cas de la publicitat i obrir-nos d’orelles.

Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció?
Una mostra més de que s’escolta la música més que mai...peeerò la indústria musical no ha sabut adaptar-se als temps, i a més, és indústria amb criteris industrials. La gent ho sap i busca afinitats passant de la indústria, per descobrir altra música que li agradi. I sí que hem de participar, per promocionar el fons musical de la biblioteca, la música i els músics.

En alguns casos, no sempre, la recomanació automàtica de l'opció 'crear emissora a partir de...'  a la plataforma Spotify sembla arribar a nivells de pertinència realment sorprenents. El fil musical perfecte sense pràcticament mediació 'humana' sembla doncs qüestió de -poc- temps.  Aquest és només un exemple a nivell musical del canvi profund que afecta de ple a la biblioteca pública i la nostra professió. Podem ser optimistes? 
Sí, Spotify gairebé és el fil musical perfecte...però a mi també m’agrada molt escoltar àlbums especials en moments especials, m’agrada triar l’àlbum. L’àlbum és un conjunt que l’artista ha compost, o triat, o interpretat com un tot musical: és una obra completa, en molts casos una obra rodona. Les playlists són seleccions d’una mica d’aquí, una mica d’allà: com a música de fons va bé, per escoltar prefereixo un àlbum sencer. Suposo que hi ha molta gent com jo perquè com més música escoltes, més valores la que t’agrada. Hem de ser optimistes, és clar que si. El que passa que venim d’un moment en que la música gratis passava per agafar els cds en préstec a la biblioteca i ara Spotify (i les descàrregues il·legals) fan aquesta funció...les estadístiques de préstec de Cds van cap avall, però les estadístiques només són números als quals nosaltres hem de donar valor. Hem de recordar que tenim col·leccions de música a les biblioteques molt be triades, hem de fer valdre això i saber donar-li visibilitat i atraure a la biblioteca els amants de la música.

Escoltes música habitualment? Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat? 
Escolto música tot el dia, per feina (catalogant CDs), però també a casa... Veig programes musicals a la tele, vaig sovint a concerts. M’agraden molts tipus de música. Sóc fan dels Beatles des de ben petita, com la Mafalda, sempre m’ha agradat el jazz i el blues...darrerament escolto molt flamenc, però també sóc molt rockera i fan d’alguns música africans. Molt eclèctica, ja veieu...però suposo que per catalogar música ja va bé. Els que m’ha emocionat darrerament: el documental “D’una manera silenciosa” del Toti Soler (sempre he pensat que no se’l valorava prou) i “Life is people” de Bill Fay...un músic anglès al que la indústria va deixar de banda i s’ha guanyat la vida en mil oficis. És una mica com el Rodríguez anglès i una mostra de que si la indústria musical s’enfonsa ho fa merescudament per casos com aquests.


Moltes gràcies Carme per la teva participació 

dilluns, 23 de desembre del 2013

Les Ampli-Christmas: Les nadales dels musictecaris

Tot i que sabem que per Nadal hi ha gent que preferiria rebre la visita dels tres fantasmes de Dickens, més que la d'alguns parents i que d'altres voldrien que els regalessin un mogwai (el gremlin, no el disco), en comptes de colònia i que per la tele passessin Coming to Town i no !Qué bello es vivir!; els musictecaris hem decidit córrer el risc d'acabar com les universitàries de Navidades Negras i sumar-nos als nombrosos músics i segells discogràfics que han dedicat discos al Nadal, amb una selecció de nadales de diferents estils, perquè creiem que qui canta els mals espanta. 


Bon Nadal, Bones Festes i un Groovy 2014! 




Playlist AMPLI-CHRISTMAS

1. L'hora dels Christmas coktails.
2. La Veu en general i del Rat Pack en particular.
3. The First Lady of Song.
4. Una estrella de la galàxia del p-funk.
5. D'un disc de nadales pels que no les suporten.
6. En una època de consumisme desaforat inclús en temps de crisi, recomanem els productes de proximitat amb sentit comú. 
7. Un director d'alçada.
8. Des del garatge.
9. The Boss.
10. David Bowie vs. Ryuchi Sakamoto.
11. Rock cristià. Concretament, mormó.
12. Una clàssica via folk irlandès.
13. Una de pagana.
14. Pel dia dels canelons.
15. Abans d'abraçar la Faith.
16. Avui, ahir i sempre serà...ELL.
17. Rock dur ibèric.
18. El Nadal per qui se'l mereix. 





+ Cançó oculta: 

19. The first blip blop Noel (Escolta-la aquí)

BONUS TRACKS: 

Una selecció de música nadalenca CC del Free Music Archive:





Dels que destaquem:









dimecres, 18 de desembre del 2013

10 anys de So 'r' oll

N'hi ha que fan molt soroll per res. No és el cas de la gent de Vidreres (Girona), que fan honor al nom amb que van batejar la seva associació, Soroll, perquè porten deu anys, en les seves pròpies paraules, "fotent merder i xivarri". Aquest cap de setmana (20-21/12) celebren el seu desé aniversari amb dos dies de concerts i la projecció del documental "Tomar el escenario" del col·lectiu Autoexpressió . "Tomar el escenario" parla de la presència i l'absència de la dona a la música alternativa. També hi haurà una exposició de fotos i cartells. Tots els actes són gratuïts i tindran lloc al Casino de Vidreres (Catalunya s/n). 



Cartell del desè aniversari

Soroll va nèixer per portar bandes de rock alternatiu que molessin al seu poble. Des del 2003 han passat per Vidreres bandes de tots els estils i de molts països diferents, sense oblidar mai els grups i segells locals i nacionals. Només per citar-ne uns quants, els més coneguts, han visitat La Selva: Dick Dale (la llegenda del surf), The Fucked-Up (mesos després  s'havia de pagar una pasta per veure'ls al Primavera Sound), The Jim Jones Revue (un any abans que els mitjans anunciessin a bombo i plateret que venien al Black Music Festival i a un preu molt més asequible), Triángulo de Amor Bizarro (gratis per la Festa Major de Vidreres i quan només eren una promesa), Betunizer (quan tot just acabaven de treure el seu primer treball. Avui, el seu últim disc surt a infinitat de llistes del millor de l'any) i etc, etc, perquè la llista és molt llarga.


Logo

L'associació Soroll també és nòmada. No perquè ells vulguin, sinó per circumstàncies alienes a ells, que no sempre han pogut disposar del Casino de Vidreres, i s'han vist obligats a buscar altres sales per programar els seus concerts. Soroll ha muntat concerts a La Mirona (Salt) , a l'Atzavara (Sant Feliu de Guíxols) i al Pub Pierrot Lunar (Maçanet de la Selva), on s'han viscut nits memorables amb gent penjada de les bigues del local i els músics aixecats pel públic. Una bogeria. 

Caroline and the threats cap per avall al Pierrot Lunar 

A més de promoure la música, la gent de Soroll també en fa. L'Alfred Alegre, l'ànima de Soroll també té una banda, Illinoise. Illinoise és un quintet que barreja la fúria del hardcore amb el noise i l'indie rock dels 90's. Fins ara han tret tres discos: "Volatilism-o" "Killing Metronom-0" i "Loose Loopers", més contundent que els anteriors i amb un deix de metal que promet. El programa de ràdio "El Ecualizador" d'Scanner Fm l'ha escollit com un dels millors discos nacionals del rànquing del 2013, que encapçalen els ganxons "Bullitt". Podeu escoltar Illinoise aquí.

Illinoise (esq. a dreta): Alfred Alegre, Àlex Alegre, Nina Monteso, Xavi Alegre, Xavi Prats

Com que amb el grup i l'associació encara no en tenien prou, enguany han organitzat el Folkyou, dedicat a sons més reposats. I en fa quatre que organitzen l'H-titud Fest, dedicat al punk rock i els seus derivats, que es celebra a principis d'estiu a la piscina de Vidreres. Enguany, van destacar les actuacions dels Rippers, Dr. Explosion, La Quiete, Ask the dusk, Toundra i Eric Fuentes y el Mal. 

Rippers a l'H-titud Fest 2013

Per tancar la última edició de l'H-titud Fest la gent de Soroll va fer una nota d'agraïment que resumeix molt bé el seu esperit: "Moltes gràcies a tots els que d'una manera o altra feu possible l'H-titud Fest. Segurament no serà el festival amb més afluència de públic, però si en el que hem vist una més gran germanor entre bandes, públic, tècnics, distris, etc. Moltes gràcies a la gent de managements, segells discogràfics i algunes bandes que van tocar, que tot i no tenir-ne cap necessitat van comprar l'entrada. A ells la nostra més gran admiració, perquè saben el que costa fer un festival com aquest. Nosaltres no som professionals, però si que ens apassiona la música".

Tot a punt al Casino

L'Alfred Alegre ha fet una llista amb cançons dels grups que han passat tots aquests anys per l'escenari de Soroll, que segueix el lema de l'associació: Vidreres Cony and Rock and Roll! 


dilluns, 16 de desembre del 2013

Bandcamp # 7: Mossén Bramit Morera i els Morts (Bcn)

Si Déu ens ha d'agafar confessats, millor recórrer als serveis de Mossén Bramit Morera i els seus acòlits, Els Morts. Provinent d'una tradició de seminaristes iconoclastes que es remunta a Jacint Verdaguer i que entronca amb els capellans de la pel·lícula El Exorcista, més que a foragitar el maligne, Mossèn Morera es dedica a utilitzar la música del diable per fer proselitisme i ampliar la parròquia de devots del garatge sixties. Mossén Bramit Morera i Els Morts, una criatura frankensteiniana feta amb membres de Els Trons i The Meows, reprodueixen amb una fidelitat esfereïdora el so de les bandes en què s'inspiren. I a més a més, canten en català occidental i els queda tan bé, tan (sobre)natural, que es fa evident que Lleida comparteix amb Londres la boira i la tradició musical. Podeu escoltar el seu primer Ep aquí


Primer EP  editat a Jaguar Records 

Com ja se sap, més d'una vegada al llarg de la història la noblesa i el clergat han tingut nombroses complicitats. No és estrany doncs, que els referents de Mossén Bramit siguin de sang blava. Screamin' Lord Sutch, de qui el nostre mossén versiona "All Black and Hairy" (Tot negre i pelut), i la seva banda The Savages, es dedicaven a sembrar la diversió amb uns concerts teatrals d'estètica macabra, que els emparentava amb els espectacles del músic afroamericà Screamin' Jay Hawkins, que lluïa llargues capes, pells d'animals exòtics, collarets fets amb ossos i tocava el piano amb cara de psicòpata.  Screaming Lord Sutch and The Savages, compartien l' escenari amb un fèretre, d'on ressucitava sa senyoria, cadàvers, dagues i calaveres. El seu productor va ser el malaurat Joe Meek, que va posar efectes de tota mena a  "Til' following night". Però la cançó més coneguda de Screamin' Lord Sutch and the Savage, és "Jack The Ripper" .





A més de compartir algunes cançons del repertori, Mossén Bramit Morera i Lord Sutch comparteixen sastre. Lluny de lluïr la jaqueta "marcelinu" que tan d'èxit té entre els eclesiàstics, la sotana o l'alçacoll, Mossèn Bramit i el seu seguici s'abilla amb roba d'estil decimonònic i elegant tall victorià.  


Esperant Cristoher Lee i Peter Cushing

Completen el primer Ep del Mossén, una altra versió, El "Goo Goo Muck" (L'home del Sac) de Roonie Cook and the Gaylords, també versionada per The Cramps i dos creacions pròpies "Nicomedes" i "El tren de la bruixa". Germans, aneu-vos-en en pau. Amén. 

dimecres, 11 de desembre del 2013

Bibliografia selectiva de música per a les biblioteques públiques catalanes




Bibliografia selectiva de música 
Barcelona, desembre 2008



Ja fa quatre anys de la publicació de la primera bibliografia selectiva de música al nostre país orientada específicament per a les biblioteques públiques. Es tracta d'un repertori sistemàtic de llibres, partitures, revistes i CDs que constitueixen una eina de referència bàsica, tant per a la constitució del fons inicial de qualsevol biblioteca pública, com per al seu manteniment i creixement.

Com tots sabem, en aquests quatre anys els hàbits de consum musical han canviat de manera radical. Del món material del CD, a l'eteri món de l'streaming,  passant per la fase inicial de la desmaterialització amb la descàrrega de fitxers mp3 o formats similars, avui també en tendència a la baixa.

Semblaria, doncs, que aquest tipus de repertoris podrien entrar també en mode depressiu cap a l'obsolescència. No obstant, això no és ben bé així. Un dels factors que pot donar supervivència a la professió bibliotecària és precissament aquesta tasca de filtratge i selecció professional basada en criteris de qualitat, proporcionalitat i diversitat, lliure de qualsevol condicionant comercial.  D'altra banda, és significatiu el fet que a l'associació de musictecaris haguem rebut diverses consultes de companys bibliotecaris demanant  informació en aquest sentit.

Així doncs, aquest post te dos objectius: donar visibilitat a un document molt pràctic per a tot musictecari i aprofitar l'ocasió per recordar també que es tracta d'un document obert en constant actualització.

Efectivament, la informació del document imprès que podeu descarregar des de l'enllaç que apuntem més amunt acaba al desembre del 2008  i, des d'aquell moment, s'actualitza setmanalment a la base de dades bibliogràfica del SIS, el Servei d'Informació Selectiva del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya :



Una vegada escollida l'opció que necessitem, la cerca presenta el llistat de resultats:



Com podeu veure en la imatge, també és possible exportar els resultats obtinguts a un document Excel que ens pot ser més útil en molts casos.

En un univers d'informació total, la selecció documental professional adquireix més rellevància que mai. 

divendres, 6 de desembre del 2013

Music Spy Club, amb Martí Sales

El proper 13 de desembre, a les 19 h., hi haurà una nova sessió del Music Spy Club a la Biblioteca Vapor Vell.

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El nostre proper espía es el gran MARTÍ SALES. 



Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Ara Llibres). A més, és un dels artífex del Festival Internacional de Poesía Barcelona Poesía. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.



Per obrir boca, l'última obra de Els Surfing Sirles:



--------------------

I atents a les properes sessions, que continuen fortes:

31 de gener: Antonio Arias (Lagartija Nick)
21 de febrer: Maria Rodés

21 de març: Joan Garriga (La Troba Kung-Fú)

dimarts, 3 de desembre del 2013

El playlist de Lou Reed

El passat 28 de novembre, Ignacio Julià recordà Lou Reed a través de 10 peces dels seus últims discos. Un agosarament exemplar: hem deixat de sentir els discos dels grans, confinats en els primers records de la nostra memòria. Confonent la nostra glòria i la nostra decadència amb la seva.


Va ser un Music Spy Club, especialitzat en la seva figura. 


Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions). Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi les biografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobre John Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicals per a BTV (República 2230, Pop-Lab). És autor d'uan antologia esclaridora, "Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004", i acaba de publicar l'emocionant "Estragos de una juventud sónica", sobre Sonic Youth. 

El playlist resultant està resumit a aquest full:




I el podeu sentir aquí, en el 90%.



El 10% que resta, està a aquest video:





------------------------------------------------------------------------------------------------

La propera data del Music Spy Club....

13 de desembre, 19 h. Amb Martí Sales (de Surfing Sirles)

Agitador cultural tot terreny, és el percutor de la banda Surfing Sirles, que fa anys que afegeix energia al panorama musical de la ciutat. Escriptor vocacional, ha publicat el llibre ‘Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans’ (Amsterdam Llibres). A més, és un dels artífex del estival Internacional de Poesía ‘Barcelona Poesía’. Tota una centrifugadora de referències artístiques que val la pena sondejar.

divendres, 29 de novembre del 2013

"Escuchando a The Doors" de Greil Marcus: playlist + guia de lectura


 
Greil Marcus és un crític virtuós que dissecciona la música, aparcant la biografia dels seus creadors, per a connectar-la amb el temps i les circumstàncies que l’envolten en una combinació torrencial de fets culturals i socials, esdeveniments polítics, mites de l’imaginari popular i emocions del propi autor. Els llibres de Marcus obren portes al lector a través d’un flux d’idees, aparentment inconnexes, que el crític encadella conformant un collage sociocultural on poder perdre’s a mode d'incert camí amb múltiples bifurcacions. Una mostra eloqüent de l’estil que defineix al crític és el llibre Rastros de Carmín (1989), on l’autor parteix del crit nihilista de Johnny Rotten  I am an anti-christ a la cançó Anarchy in the UK, per relacionar el punk amb el situacionisme, el dadaisme o les heretgies medievals. 

En el seu recent assaig Escuchando a The Doors, Greil Marcus torna a sorprendre’ns  en l’anàlisi d’una època, els anys seixanta, a través de la música d’un dels seus grups icona, The Doors, allunyant-se de la idea del flower power i hippisme que inevitablement ens ve al cap quan es parla de la dècada fabulosa:  

Ya en 1968, The Doors interpretaban no la libertad, sino la desaparición de la misma. Esto es lo aterrador: la idea de que los Sesenta no fue una época magnífica, sencilla y romántica que vender a los demás como un agradable lugar a visitar, sino un lugar, incluso mientras se creaba, que la gente sabe que nunca podrá llegar a habitar de verdad, y del que nunca podrá escapar

Marcus s’aventura en reflexions al voltant de la naturalesa de la cultura pop i ens nodreix d’abundants referències literàries, musicals i cinematogràfiques que enriqueixen aquest anàlisi polièdric d’un grup i la seva música en el context d’una època mítica.  



La lectura del llibre convé acompanyar-la de la música de la qual ens parla l'autor per dotar-la d'un significat més complet. És per això que, des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents, us presentem una playlist a Spotify amb totes les cançons esmentades al llibre, que es complementa amb una guia que recull les referències bibliogràfiques i cinematogràfiques disponibles a les biblioteques. 




Todo cuanto recordaba de The Doors -todo lo que recordaba de las cientos de veces que había escuchado su primer álbum, de las pocas veces que puse los siguientes, de la docena de veces que los vi en directo -era la compleja y tortuosa emoción de ser transportado fuera de uno mismo.

Escoltant Greil Marcus, escoltem millor a The Doors:


Las pausas de "The End" eran accidentes de tráfico, lo que el dadaista berlínes Richard Huelsenbeck llamó en 1918 "el arte del choque de ayer". Todo parece provisional a lo largo de la canción, vacilante, confuso, hasta llegar a la oleada final; esa es la fuente de energía de la canción, su desolador abrazo a la oscuridad, a la tristeza y al miedo.

dimecres, 27 de novembre del 2013

A pesar de los pesares : Paco Ibáñez a Girona



Paco Ibáñez 


El Paco, com Labordeta o Brassens o Víctor Jara, sempre ha sigut com aquell germà gran a qui un es vol assemblar quan s'és adolescent. Rebel, autèntic, sensible, ple de força, humiltat i convicció. Des de fa ja prop de 60 anys, el Paco ens porta acompanyant a descobrir i llegir, rellegir i endinsar-nos en la millor poesia castellana de tots els temps i procedències. Al Paco sempre l'hem estimat i sempre l'estimarem perquè ens fa la vida una mica millor. 

El passat divendres, 22 de novembre del 2013, el Paco va cantar a Girona,  l'Esther Suriñach  hi era i avui comparteix la seva experiència amb nosaltres.



Arriba un punt a la vida que, quan esperes la tardor, ja no és per començar l’escola o per fer grans castanyades amb la colla dels amics. Després del desgavell de l’estiu, esperes la tardor per tornar a la rutina, i esperes la rutina per aconseguir fugir durant els caps de setmana, per exemple. Llavors et ve de gust un bon concert, una obra de teatre, sessions de cineclub o de lectures, activitats còmodes i abrigadetes allà entre quatre parets. Seus a les fosques, desconnectes del món, i valores el gran luxe de poder pagar una entrada malgrat les crisis i l’IVA i tot aquest daltabaix.

Arriba un punt a la vida que empassar-se sencer el catàleg de Temporada Alta és un dels rituals de la nova estació. I seleccionar espectacle, una decisió difícil.
Aquest any l’escollit va ser Paco Ibáñez, 25 euros, segona fila, auditori de Girona, 22 de novembre a les 9 de la nit.
Enganyada pel programa, m’imaginava que tot serien versions musicades de poetes sudamericans, i anava armada de mocadors perquè es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Però al final va resultar menys llagrimeta que puny enlaire, tal com demana el moment. De Neruda, només dues, i no precisament el poema nº15.

Un Paco Ibáñez sòbriament vestit d’un color negre d’ala de mosca, acompanyat en algunes peces d’un guitarrista fabulós, ens va oferir un viatge per totes les Espanyes, des del romanços àrabs andalusos fins Galícia i País Basc, passant per García Lorca, Machado, Goytisolo, León Felipe i –per si no fos prou- Xile  i Argentina i fins i tot una cançó popular italiana, poble que segons Ibáñez inspira alegria i gran estimació.

Quantes coses, a més de cantar, es poden fer en una hora i mitja de concert?
Criticar els polítics (tant els d’ara com abans), defensar els gitanos.
Denunciar el tancament de llibreries mentre s’obren botigues de roba i ens volen vestir per fora i criar jovent analfabet.
Reconèixer que hi ha vida més enllà del futbol.

Descobrir que una de les més grans poetesses argentines, Alfonsina Stormi, coneguda per la cançó “Alfonsina i el mar” va voler ser lliure d’escollir quan havia d’arribar la seva hora. Escolteu la seva història i el seu poema : 



Les anècdotes personals van ser fantàstiques, l’energia inalterable, l’humor molt fi. Paco Ibáñez, setanta nou anys i dos dies quan el vaig sentir en directe. Sempre més recordaré la veu pausada i propera com si toqués en un espai molt íntim, i no en un auditori modern ple fins a la bandera. Roja, evidentment.

Va dir amb sornegueria que anem enrere com els crancs, i que no seria estrany que ens obliguessin a saludar a l’estil feixista. Per compensar-ho, proposo que s’imposi per llei una audició diària de la millor cançó que explica les coses de la vida, ara i sempre i davant de tots els mals. Que es declari Palabras para Julia himne nacional d’una nació més justa. 


Quan em trobi el geni de la làmpara, li diré que em converteixi en José Agustín Goytisolo, o en la  Julia del poema, o potser, simplement, en guitarra entre les mans d’aquest senyor.

Esther Suriñach


Article sobre Paco Ibáñez  a la Wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Paco_Ib%C3%A1%C3%B1ez


dilluns, 25 de novembre del 2013

Meeting Boulevard # 13 : Neus Castellano

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEsther SuriñachNúria GondolbeuDaniel ArredondoFrancesc PujolMercè Barnadas i Maite Pinteño,  continuem la sèrie amb la Neus Castellano, directora de la biblioteca Xavier Benguerel, a la ciutat de Barcelona.


Neus Castellano


De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? 
De cap manera! La primera cosa que recorde que volia ser, i de fet jo estava convençuda que ho era, és Heidi. D’aquest personatge de la prehistòria del manga conserve, a més de la fascinació per les muntanyes i l’obsessió per descalçar-me, un disc en japonés amb la banda sonora de la sèrie (el meu primer vinil!) i el record de la primera vegada que vaig posar els peus a una biblioteca –la de l’escola- amb la necessitat vital de saber-ho tot sobre la meua heroïna.
Però com que la biblioteca de l’escola era una habitació fosca i tancada amb pany i clau que només obria la Susi –la secretària de l’escola- si li ballaves molt els nanos, vaig fer el càlcul i, amb aquells horaris, em caldrien tres o quatre vides per llegir-me la magnífica col·lecció “Nuevo Auriga” que lluïa quilomètrica i verge dins una vitrina que també estava sempre tancada. Així que vaig tirar pel dret i, aprofitant el privilegi de ser la primera filla, néta i neboda d’una família amb moltes ganes de consentir xiquets, em vaig conxavar amb el senyor Vidal –el llibreter del barri- per tal que li explicara al meu iaio –la víctima principal- la conveniència d’una biblioteca infantil ben nodrida. I, d’aquesta manera, la meua biblioteca i jo vam anar creixent amb les “Historias Selección” de Bruguera, l’internat boig de les bessones O’Sulllivan, els herois medievals de Walter Scott i algun Verne que agafava “prestat” de la biblioteca del pare.
Fet i fet, no vaig freqüentar les biblioteques fins que no vaig arribar a la Facultat de Geografia i Història. Però com que la Història m’abocava a la docència i jo m’estimava més seguir envoltada de llibres, vaig fer la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. I des que vaig fer les pràctiques, a finals dels noranta, a la biblioteca pública d’un poblet valencià d’uns 3.000 habitants, mai he volgut tornar a ser cap altra cosa més que bibliotecària.


La Heidi Neus


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
M’agrada la gent i em fa feliç ajudar a trobar les coses que la gent busca o descobrir-los-en de noves. M’agrada aquest ofici perquè és dinàmic i canviant, com els finals oberts de les pelis que més m’agraden. De fet, si he de triar una imatge per definir el dia a dia d’una biblioteca, em quede amb “Smoke”, aquella peli basada en un conte de Paul Auster on el seu protagonista, Harvey Keitel, cada dia, a la mateixa hora, fa una foto a la mateixa cantonada del mateix carrer i sempre amb el mateix enquadrament; només canvia la gent que hi transita. Nosaltres, les biblioteques, som un cas semblant: el mateix escenari cada dia, els mateixos serveis, unes propostes i activitats que intenten ser el més atractives possibles i una planificació que pretén  avançar-se a les necessitats dels nostres usuaris. Però cada dia canvien els actors, la gent que ve a la biblioteca pública és de totes les edats i condicions i els seus gustos, interessos i expectatives són infinits. Per això m’agrada la meva feina, perquè porta al seu ADN l’antídot contra la rutina i l’avorriment. Tot i que la planificació, la gestió i la representació són les meues tasques principals i les que més satisfaccions em donen, aprofite qualsevol excusa per escapolir-me del despatx i regalar-me uns quants plaers: les sessions del club de lectura, el goig d’obrir les caixes de llibres acabats d’arribar de les llibreries, l’alegria que m’entra quan veig que un usuari s’adreça a algun dels meus companys pel seu nom, les vesprades de dissabte atenent el taulell de préstec, jugar a endevinar quina hora és pel volum de decibelis que m’arriba des de l’àrea infantil, veure com els iaios corren per ser els primers en agafar els diaris quan obrim la biblioteca, compartir els últims 5 minuts de la jornada amb els companys quan apaguem els llums i tanquem la porta fins demà...


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
D’anècdotes i situacions divertides amb els usuaris n’hi ha a cabassos, i com la majoria dels meus companys de professió, les podria fins i tot classificar –coses de l’ofici- per categories: consultes impossibles, autors i títols rebatejats erròniament pels usuaris, els objectes més inversemblants oblidats a l’interior dels llibres o pels racons de la biblioteca...Però ja que la cosa va de música, te’n contaré una de ben “rumbera” que ens va passar a l’antiga biblioteca del barri de Roquetes (Nou Barris) de Barcelona cap a mitjans de l’any 2004.
Aquella biblioteca, d’un centenar escàs de metres quadrats, ocupava un baix d’un dels carrers més transitats del barri i tenia un aparador encarat al carrer on posàvem les novetats que anàvem rebent. Doncs bé, una vesprada es va armar un bon canyaret davant d’aquell aparador: un grup de gitanos, dels molts que hi viuen des de fa un grapat d’anys a Roquetes, es va posar a cantar i a tocar de palmes en descobrir que a l’aparador hi havia el llibre “Nosotros, los Chichos”, que homenatjava els trenta anys de trajectòria d’aquest conegut grup. Quan van entrar a la biblioteca, al ritme d’una molt ben cantada i millor palmejada “Ni más ni menos” i amb la ferma intenció de comprar-nos el llibre, feina vam tindre la meua companya i jo per explicar-los que allò no era una llibreria, que s’havia de guardar un cert silenci i que es podien fer el carnet i emportar-se el llibre sense cap cost. Missió impossible: mentre els fèiem el carnet a tots (als qui sabien llegir i als qui no), la biblioteca va ser una festa i els pocs usuaris que hi havia acabaren, gustosos, unint-se al concert improvisat. El llibre, per cert, va estar setmanes desaparegut de la biblioteca, però nosaltres sabíem -pel veïnat i pels propis gitanos que ens venien a informar puntualment- que passava de casa en casa amb veneració i respecte, com si es tractara de les relíquies del Jero en persona.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
La nostra professió està acostumada a viure incorporant la idea de crisi als seus plantejaments. I no parle només de crisi en el sentit econòmic i conjuntural de la paraula, que es podria referir a la situació actual que vivim, sinò sobretot en l’etimològic. Crisi en el sentit d’evolució, de canvi i de la incertesa que aquest provoca. Les biblioteques ens hem reinventat cent i una vegades per adaptar-nos als canvis de la societat i, si atenem al nombre de visitants diaris que tenim o al d’usuaris amb carnet de les biblioteques del nostre país, està ben clara la nostra flexibilitat i la nostra capacitat d’adaptació. Darrere d’açò, a més de la imaginació (una de les nostres principals eines de treball amb o sense pressupostos ajustats), hi ha molta energia i el que per a mi és el principal actiu de les biblioteques: uns equips de treball multidisciplinars integrats per gent altament formada en les matèries més variades i més adients per atendre un public tan heterogeni com és el de la bibioteca pública. Molt sovint els bibliotecaris tenim altres estudis a més dels de biblioteconomia o documentació i la major part dels nostres auxiliars tenen titulacions superiors a les requerides per a les seues funcions. En aquests dotze anys llargs que fa que treballe a Biblioteques de Barcelona, he tingut companys auxiliars filòlegs, filòsofs, historiadors, sociòlegs, mestres, piscòlegs, pedagogs, arqueòlegs, periodistes...dels quals he aprés moltíssim. I això, a l’hora de gestionar un equipament cultural amb les particularitats de la biblioteca pública, aporta un valor afegit que no només hem d’aprofitar sinò que hem de seguir fomentant.
Respecte a com ho vivim, als nostres ànims davant aquestes situacions, crec que ens defineix prou bé la descripció que feia dels treballadors de la cultura el passat mes de maig, a les Jornades de Documentació del FESABID, el professor Pau Rausell, especialista en economia aplicada a la cultura. Deia que les condicions objectives dels treballadors dels sectors culturals (horaris, conciliació, fomació per sobre de la retribució salarial...) són pitjors que la mitjana dels treballadors però que, per contra, el nostre nivell de satisfacció laboral és superior al d’aquesta mitjana. És una dada que diu molt del nostre grau d’implicació o de la nostra motivació, però que no hauríem de perdre de vista, altrament...


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
Crec que, a aquestes alçades del ball, seguir plantejant-nos que Google o els e-books ens poden furtar usuaris no trau massa trellat; les biblioteques públiques ja fa un temps que hem superat el debat d’apocalíptics i integrats respecte a l’ús de les tecnolgies. De la mateixa manera que la televisió no ha acabat amb el cinema (les raons per acabar amb el cinema, darrerament, són altres ben distintes als canvis tecnològics), la gent continua venint a les biblioteques. Els nostres usuaris segurament usen Google a diari o s’han baixat alguna vegada algun llibre digital, però busquen un altre tipus de relació a la biblioteca, la proximitat, aquella persona que hi ha darrere del taulell i que coneix els seus gustos de la mateixa manera que ell coneix el seu nom. Si anem una mica més enllà i incorporem tot allò que ve a fer la gent a la biblioteca a més de cercar informació o una lectura pel seu temps d’oci (assistir a un club de lectura, a una activitat de divulgació científica, a un concert de petit format, a un recital de poesia, a un curs d’alfabetització digital, a la trobada amb un escriptor o a la presentació d’un festival teatral), crec que hem d’estar relativament tranquils respecte al futur de les biblioteques. Hem incorporat les tecnologies de la Informació i la Comunicació quasi de manera natural entre altres coses perquè, com et deia abans, som un col·lectiu multidisciplinar i jove en gran part. El repte, per tant, crec que està més en identificar i intentar incorporar a l’usuari que només llegeix les nostres recomanacions virtuals, que en patir perquè els nostres usuaris presencials deixen de ser-ho.


Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació que fas sobre l’especialització i la cooperació. Jo també crec que aquest és el camí a seguir i que allò que ens fa interessants és justament el que ens fa diferents, allò en el que estem especialitzats i del que podem parlar amb més coneixement i més rigorositat i, sobretot, amb més passió. Crec que hauriem d’anar un pas més enllà de la prescripció perquè la lectura o el gust per un determinat tipus de música o de cinema és una cosa molt personal i justament el que busquen els nostres usuaris quan venen a la biblioteca és aquesta recomanació personal, aquest trocet teu (quantes vegades els nostres usuaris ens han demanat allò de “...i tu, què llegeixes?”). No veig per què ha de ser diferent, doncs, la nostra manera de recomanar lectures o discos o pel·lícules a través de la xarxes socials. Aquesta setmana, a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, hem parlat molt d’aquest tema, de què i com fem prescripció lectora a través de les xarxes socials. Una de les conclusions a les que hem arribat és que a més personal és la nostra tria i més subjectiva la nostra recomanació i el seu llenguatge, més interaccions rebem per part de l’usuari virtual; hem de fugir de la ressenya de “solapa” i posar-hi més ànima. Tenim uns fons bibliogràfics, musicals i cinematogràfics magnífics i, a més a més, no estem sotmesos a cap pressió del mercat per “vendre” un determinat títol o el best-seller que trobarem comentat i recomanat a desenes de pàgines de novetats editorials.  Que anem pel bon camí en aquest sentit ho demostren blocs cooperatius com aquest mateix, o d’altres especialitzats com el de gènere negre de la biblioteca de La Bòbila de l’Hospitalet. Sense especialistes disposats a recomanar només allò que els apassiona i amb un convenciment ferm en el treball cooperatiu  no s’enten, per exemple, el fenomen del Bibarnabloc, on escrivim, de manera més o menys regular, més de seixanta professionals de les Biblioteques de Barcelona.

 
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Aquí et parlaré d’oïda, perquè la col·lecció de música no ha estat mai una responsabilitat directa meua, per sort per als usuaris. Afortunadament, i per aquesta varietat de procedències del personal de biblioteques que et comentava abans, tenim companys que són uns veritables cracks a l’hora de triar i remenar dins l’actualitat musical i sel·leccionar propostes de qualitat per mantenir les nostres col·leccions. Gràcies a ells, i a l’AMPLI, m’he salvat alguna vegada de fer el ridícul davant d’algun usuari d’aquells que saben el que volen. Per això és tan important la col·laboració vinculada a la prescripció a les biblioteques públiques, perquè tots no sabem de tot; això del saber enciclopèdic es va acabar quan inventaren la impremta. En qualsevol cas, el que més he sentit comentar als companys de la secció de música és que l’usuari que la freqüenta acostuma a ser prou autònom i a saber el que vol. Un altre indicador no massa positiu de l’ús de la col·lecció de música a les biblioteques és el de la lenta i progressiva davallada del nombre de préstecs dels cds. Suposo que els musictecaris teniu aquest tema més que estudiat i ja sabeu que l’abandonament del format cd respon sobretot a un fet “generacional”, que és el que ens ensumem els menys posats en la matèria...


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Jo crec en el rol pedagògic de les biblioteques a tots els nivells. Som espais d’iniciació i de descoberta per a molts dels nostres usuaris. De la mateixa manera que els formem en l’ús bàsic de les TICs o els ampliem informació sobre un tema d’actualitat a través de la conferència d’un expert, també els hauríem d’ajudar a obrir els seus horitzons lectors, cinematogràfics i musicals amb propostes de qualitat, d’aquelles que es mouen pels circuits exclosos dels grans interessos comercials. La música en directe, en formats petits i integrables dins la biblioteca, és una de les activitats més valorades pels usuaris però que menys acostumem a programar. Sí que usem la música i els músics –sovint molt bons- per explicar coses relacionades amb la literatura (especialment la poesia), el cinema o els contes infantils, però molt poques vegades fem activitats musicals que parlen exclusivament de música (tret d’aquelles biblioteques que tenen una especialització musical). A la Xavier Benguerel, aquest últim any hem tingut música en directe en dues ocasions per al públic adult, i les dues vegades es tractava de dos cantautors que musicaven poetes: el Joan Margarit i el Vicent Andrés Estellés. Per al públic infantil i familiar, dos vegades a l’any també acostumem a programar un parell de concerts amb els alumnes d’una escola de música del barri. Malgrat tot, crec que caldria potenciar la programació d’activitats musicals a les biblioteques.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
No només és un concepte vàlid, sinó necessari per als temps que corren. Des del moment que els pressupostos són cada dia més ajustats i, el que crec que és més important, el consum de música en streaming creix en detriment del format cd, no ens queda una altra que fer-nos un espai a les xarxes socials per donar a conèixer les nostres col·leccions musicals. No es tractaria tant d’abandonar la col·lecció física de cds, com d’utilitzar les recomanacions de música en línia justament com a esquer perquè els usuaris d’aquestes plataformes vinguen a la biblioteca a conèixer els nostres fons musicals.


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Com et deia, ens hem de fer un lloc a aquestes plataformes, però no a qualsevol preu. De la mateixa manera que abans et deia que no estem sotmesos a les lleis del mercat a l’hora de recomanar lectures de qualitat que ens ajuden a fer més visibles els nostres fons bibliogràfics, hauríem de fer el mateix amb la música i el cinema que tenim a les biblioteques. Ja sabem que allò que ens fa més atractius és justament el que ens fa diferents, i això ens porta directament a posar l’ull a sobre de les nostres especialitzacions, bé siga perquè la música ens porte a posar en relleu l’existència de fons bibliogràfics completíssims (a la Xavier Benguerel, a hores d’ara tenim una col·lecció de llibres de cinema que no té cap escola d’audiovisuals de la ciutat), o bé perquè tenim uns fons musicals també molt ben nodrits (en el nostre cas, la col·lecció de bandes sonores). A Biblioteques de Barcelona, fins ara, només la biblioteca Vapor Vell feia servir Spotify per fer recomanacions musicals, però aquest any hem començat una sèrie de biblioteques de la ciutat també a vincular aquesta eina a les nostres especialitzacions. Encara no podem parlar de resultats amb cara i ulls, però hi ha moltes ganes de veure fins on arribem per aquest camí.


 Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Uf! Ara quedaré fatal perquè jo sóc més que de música, de lletra. De fet, molta de la poesia que m’agrada és perquè abans de llegir-la, l’he escoltada. Perquè per a mi, com per a tants alumnes de batxillerat dels anys huitanta i noranta, el temes de poesia anaven amb música: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït amb la guitarra del Toti Soler de fons, Paco Ibáñez ens cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines de Martí de Riquer.
Escolte música mentre faig alguna cosa. Els meus gustos musicals es podria dir que són convencionals i molt arrelats al fet generacional i territorial. En poques paraules: tirant a mediterrània, desfasada i un pèl petarda. Quan treballe, escolte música instrumental, potser perquè em vaig criar amb els vinils de Ray Conniff del meu pare; sobretot bandes sonores, que les tinc ben a la mà (ara mateix The tree of life, d’Alexandre Desplat). Les cançons me les deixe per a conduir o per fer les feines de la casa. M’agraden les veus esgarrades i viscudes (Cohen, Ovidi, Micah P. Hinson, Miquel Gil, Juan Perro...), i també les d’aigua (Sabina Yannatou, la Bonet, Botifarra....) i m’agrada cantar fort, al cotxe o quan planxe la roba, algun boleràs amb la Mayte Martín, chansons de la Piaf o el Bécaud, el “Sono come tu mi vuoi” de Mina o, fins i tot, el “Solidarity” dels Angelic Upstarts (bé, per a aquesta última potser necessite alguna cervesseta de més..). I a la nit, si encara queda una estoneta per a llegir, la primera peça clàssica de piano que trobe per casa o un disc que no em cansaria mai d’escoltar: Officium, una barreja meravellosa del saxo de Jan Garbarek amb les veus del Hilliard Ensemble.