dimecres, 27 de novembre del 2013

A pesar de los pesares : Paco Ibáñez a Girona



Paco Ibáñez 


El Paco, com Labordeta o Brassens o Víctor Jara, sempre ha sigut com aquell germà gran a qui un es vol assemblar quan s'és adolescent. Rebel, autèntic, sensible, ple de força, humiltat i convicció. Des de fa ja prop de 60 anys, el Paco ens porta acompanyant a descobrir i llegir, rellegir i endinsar-nos en la millor poesia castellana de tots els temps i procedències. Al Paco sempre l'hem estimat i sempre l'estimarem perquè ens fa la vida una mica millor. 

El passat divendres, 22 de novembre del 2013, el Paco va cantar a Girona,  l'Esther Suriñach  hi era i avui comparteix la seva experiència amb nosaltres.



Arriba un punt a la vida que, quan esperes la tardor, ja no és per començar l’escola o per fer grans castanyades amb la colla dels amics. Després del desgavell de l’estiu, esperes la tardor per tornar a la rutina, i esperes la rutina per aconseguir fugir durant els caps de setmana, per exemple. Llavors et ve de gust un bon concert, una obra de teatre, sessions de cineclub o de lectures, activitats còmodes i abrigadetes allà entre quatre parets. Seus a les fosques, desconnectes del món, i valores el gran luxe de poder pagar una entrada malgrat les crisis i l’IVA i tot aquest daltabaix.

Arriba un punt a la vida que empassar-se sencer el catàleg de Temporada Alta és un dels rituals de la nova estació. I seleccionar espectacle, una decisió difícil.
Aquest any l’escollit va ser Paco Ibáñez, 25 euros, segona fila, auditori de Girona, 22 de novembre a les 9 de la nit.
Enganyada pel programa, m’imaginava que tot serien versions musicades de poetes sudamericans, i anava armada de mocadors perquè es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Però al final va resultar menys llagrimeta que puny enlaire, tal com demana el moment. De Neruda, només dues, i no precisament el poema nº15.

Un Paco Ibáñez sòbriament vestit d’un color negre d’ala de mosca, acompanyat en algunes peces d’un guitarrista fabulós, ens va oferir un viatge per totes les Espanyes, des del romanços àrabs andalusos fins Galícia i País Basc, passant per García Lorca, Machado, Goytisolo, León Felipe i –per si no fos prou- Xile  i Argentina i fins i tot una cançó popular italiana, poble que segons Ibáñez inspira alegria i gran estimació.

Quantes coses, a més de cantar, es poden fer en una hora i mitja de concert?
Criticar els polítics (tant els d’ara com abans), defensar els gitanos.
Denunciar el tancament de llibreries mentre s’obren botigues de roba i ens volen vestir per fora i criar jovent analfabet.
Reconèixer que hi ha vida més enllà del futbol.

Descobrir que una de les més grans poetesses argentines, Alfonsina Stormi, coneguda per la cançó “Alfonsina i el mar” va voler ser lliure d’escollir quan havia d’arribar la seva hora. Escolteu la seva història i el seu poema : 



Les anècdotes personals van ser fantàstiques, l’energia inalterable, l’humor molt fi. Paco Ibáñez, setanta nou anys i dos dies quan el vaig sentir en directe. Sempre més recordaré la veu pausada i propera com si toqués en un espai molt íntim, i no en un auditori modern ple fins a la bandera. Roja, evidentment.

Va dir amb sornegueria que anem enrere com els crancs, i que no seria estrany que ens obliguessin a saludar a l’estil feixista. Per compensar-ho, proposo que s’imposi per llei una audició diària de la millor cançó que explica les coses de la vida, ara i sempre i davant de tots els mals. Que es declari Palabras para Julia himne nacional d’una nació més justa. 


Quan em trobi el geni de la làmpara, li diré que em converteixi en José Agustín Goytisolo, o en la  Julia del poema, o potser, simplement, en guitarra entre les mans d’aquest senyor.

Esther Suriñach


Article sobre Paco Ibáñez  a la Wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Paco_Ib%C3%A1%C3%B1ez


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada