Paco Ibáñez
El Paco, com Labordeta o Brassens o Víctor Jara, sempre ha sigut com aquell germà gran a qui un es vol assemblar quan s'és adolescent. Rebel, autèntic, sensible, ple de força, humiltat i convicció. Des de fa ja prop de 60 anys, el Paco ens porta acompanyant a descobrir i llegir, rellegir i endinsar-nos en la millor poesia castellana de tots els temps i procedències. Al Paco sempre l'hem estimat i sempre l'estimarem perquè ens fa la vida una mica millor.
El passat divendres, 22 de novembre del 2013, el Paco va cantar a Girona, l'Esther Suriñach hi era i avui comparteix la seva experiència amb nosaltres.
Arriba un punt a la vida que, quan esperes la tardor, ja no és per començar l’escola o per fer grans castanyades amb la colla dels amics. Després del desgavell de l’estiu, esperes la tardor per tornar a la rutina, i esperes la rutina per aconseguir fugir durant els caps de setmana, per exemple. Llavors et ve de gust un bon concert, una obra de teatre, sessions de cineclub o de lectures, activitats còmodes i abrigadetes allà entre quatre parets. Seus a les fosques, desconnectes del món, i valores el gran luxe de poder pagar una entrada malgrat les crisis i l’IVA i tot aquest daltabaix.
Arriba un punt a la vida que empassar-se sencer el catàleg de Temporada Alta és un dels rituals de la nova estació. I seleccionar espectacle, una decisió difícil.
Aquest any l’escollit va ser Paco Ibáñez, 25 euros, segona fila, auditori de Girona, 22 de novembre a les 9 de la nit.
Enganyada pel programa, m’imaginava que tot serien versions musicades de poetes sudamericans, i anava armada de mocadors perquè es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Però al final va resultar menys llagrimeta que puny enlaire,
tal com demana el moment. De Neruda, només dues, i no precisament el poema nº15.
Un Paco Ibáñez sòbriament vestit d’un color negre d’ala de
mosca, acompanyat en algunes peces d’un guitarrista fabulós, ens va oferir un viatge
per totes les Espanyes, des del romanços àrabs andalusos fins Galícia i País
Basc, passant per García Lorca, Machado, Goytisolo, León Felipe i –per si no
fos prou- Xile i Argentina i fins i tot una
cançó popular italiana, poble que segons Ibáñez inspira alegria i gran
estimació.
Quantes coses, a més de cantar, es poden fer en una hora i
mitja de concert?
Criticar els polítics (tant els d’ara com abans), defensar els
gitanos.
Denunciar el tancament de llibreries mentre s’obren botigues
de roba i ens volen vestir per fora i criar jovent analfabet.
Reconèixer que hi ha vida més enllà del futbol.
Descobrir que una de les més grans poetesses argentines,
Alfonsina Stormi, coneguda per la cançó “Alfonsina i el mar” va voler ser
lliure d’escollir quan havia d’arribar la seva hora. Escolteu la seva història
i el seu poema :
Les anècdotes personals van ser fantàstiques, l’energia
inalterable, l’humor molt fi. Paco Ibáñez, setanta nou anys i dos dies quan el
vaig sentir en directe. Sempre més recordaré la veu pausada i propera com si
toqués en un espai molt íntim, i no en un auditori modern ple fins a la
bandera. Roja, evidentment.
Va dir amb sornegueria que anem enrere com els crancs, i que no seria
estrany que ens obliguessin a saludar a l’estil feixista. Per compensar-ho,
proposo que s’imposi per llei una audició diària de la millor cançó que explica
les coses de la vida, ara i sempre i davant de tots els mals. Que es declari Palabras para Julia himne nacional d’una
nació més justa.
Quan em trobi el geni de la làmpara, li diré que em converteixi
en José Agustín Goytisolo, o en la Julia
del poema, o potser, simplement, en guitarra entre les mans d’aquest senyor.
Esther Suriñach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada