Els companys Jaume Vilarrubí i David Cuadrado porten ja un temps embarcats en un vaixell que navega per aigües plenes de tinta... es tracta del Cómic Tecla, una publicació referencial sobre còmic editada per la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat però que es fa des de diverses ubicacions i múltiples aportacions d'ells dos i altres companys i companyes comictecaris també apassionats.
En el Cómic Tecla número 24 d'octubre/desembre de 2007 en Jaume presentà unes ressenyes sota el títol Pongamos que hablo de jazz... -pàgines 2 i 3- sobre còmics que es mouen a l'entorn del jazz. En aquest número també hi trobareu un article sobre el recentment traspassat dibuixant Manfred Sommer i altres ressenyes d'obres com Los tebeos de nuestra infancia: la escuela Bruguera (1964-1986) d'Antoni Guiral o el còmic La guarida del horror.
Una altra llegenda que ens ha deixat fa ben poc: Isaac Hayes. Als 65 anys va ser trobat mort el passat diumenge 9 d'agost a casa seva víctima d'un atac de feridura.
Dir només alguna cosa d'Isaac Hayes és quasi com no dir res. Ha estat una de les figures centrals de la música afroamericana de tots els temps i la seva imatge i estètica de mascle dur però sensible ha estat també molt influent en modes i corrents posteriors com el hip hop i per als moviments socials en defensa dels drets civils en els temps del black power, sobre els quals Miss Danger va parlar una mica en el seu il·lustratiu post Negres i orgullosos: el rap polític del passat mes de juny.
Musicalment, Hayes és un dels noms més importants de la música soul com a intèrpret i compositor. La seva carrera va començar en el també mític segell Stax de Memphis, on s'han cuit alguns dels moments més determinants de la música negra. Juntament, és clar, amb Hitsville, la seu central i factoria de la Motown a Detroit.
A Memphis començà component música per a altres i mica en mica anà introduint el seu propi material sota el seu nom. De veu profunda i automàticament reconeixible, el seu primer èxit arribà el 1969 amb l'àlbum Hot Buttered Soul, una mostra de les seves capacitats com a orquestrador, considerat un dels seus millors àlbums i que trencà l'esquema de l'àlbum com a col·lecció de singles que havia regnat fins aleshores. Tan i tan trencador fou que arribà al número 1 de les llistes amb el tema By the Time I Get to Phoenix, una versió personalitzada d'un hit country que dura 18 minuts i amb un Hayes que fa un llarg monòleg precursor del rap. Una cosa així, avui dia, és impensable.
De fet, del disc que us volia parlar amb més profunditat era de Black Moses però... poca cosa més podem dir si no és que l'escolteu vosaltres mateixos i experimenteu el poder del soul. Perquè també podríem parlar del disc que potser l'ha fet més famós: la BSO de Shaft, un d'aquells temes que fins i tot la gosseta dels meus pares reconeixeria.
Si bé també és cert que en els darrers anys s'ha fet famós pel personatge del xef a la sèrie South Park que no pas per la seva música. L'any passat va haver de suspendre diverses actuacions per un atac de feridura sense conseqüències fatals. I ara el segon se'ns l'ha endut definitivament. RIP Isaac.
L'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) és un organisme de la Generalitat que s'encarrega de la promoció, difusió i ajut a les indústries culturals del país. El sector de la música, per tant, queda dins el radi d'acció de l'ICIC. Des del portal Catalan! Arts es pretén donar visibilitat i identificar i difondre internacionalment la producció de les indústries culturals: empreses i segells discogràfics, editorials, galeries d’arts, companyies teatrals, empreses audiovisuals i multimèdia.
Una de les publicacions que podeu trobar en aquest portal és la guia Music in Catalonia 2008, que inclou informació actualitzada sobre el panorama del sector a Catalunya: discogràfiques, locals, festivals, editors, companyies de management, etc. D'altra banda, sembla una guia totalment enfocada al mercat exterior; atès que no hem detectat que l'ICIC s'hagi pres la molèstia de fer-ne una edició en català o castellà, l'haureu de llegir en anglès.
Una altra guia també molt interessant és Electronic Music from Catalonia. De clara vocació internacional: també exclusivament en anglès.
Benvinguts a AMPLIATS. Cada mes demanarem a músics de Barcelona que ens responguin a una sèrie de preguntes breus sobre els seus gustos musicals i extramusicals. Descobrirem, entre d'altres coses, amb quin disc es lleven cada matí, quines són les seves lectures i les cançons que no dubtarien en enviar a l’espai exterior. Cada mes coneixerem una mica més les músiques i els músics que fan vibrar l’escena musical de la Ciutat Comtal.
Avui els hi toca a LINN YOUKI, fins fa poc, The Linn Youki Project. Aquest trio porten ja cinc anys experimentant sonoritats que es mouen entre l’electrònica, el pop, el funk, el punk i les bandes sonores de dibuixos animats. Ells mateixos diuen no haver trobat encara la definició exacta de la seva música, però no és necessari. El que és cert és que les cançons d’aquest grup et fan beneir l’activa imaginació que demostren.
Linn Youki són divertits, enginyosos, canyeros i originals, adjectius dels què pocs grups poden presumir. Acaben d’editar el seu quart disc, titulat #04 pel segell Bcore , disc masteritzat per Joan Miquel Oliver (Antònia Font) al seu estudi.
El XAVI CAPARRÓS (baixista), el JORDI PÉREZ (bateria) i el MARCO MORGIONE (baixista) responen i ens descobreixen joies del punk infantil.
1) Àlbum preferit del passat any: XAVI: Mirrored de BATTLES
JORDI: Myth Takes de !!!
MARCO: Overpowered de ROISIN MURPHY
3) Tres discos que us portaríeu a un viatge intergalàctic: X: l’últim de Linn Youki, per no oblidar-me de les cançons;
J: Call of the Valley de SHIVKUMAR SHARMA AND FRIENDS
M: La Voce del Padrone de FRANCO BATTIATO
4) Sou els caps de la NASA i heu de transmetre una cançó a l’espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliu: X: MARIPURI!!!!!!
J: Menea el pandero de Peret
M: Caca culo pedo pis de LOS PUNKITOS
5) El millor concert que heu vist últimament: X: 88boadrum, a Brooklyn. 88 bateries tocant a l’hora!!!!!!
J: PUBLIC ENEMY al Primavera Sound
M: ROISIN MURPHY al Sonar y SHELLAC al Primavera Sound
6) El millor concert que heu vist mai: X: La primera vegada que vaig veure els FLAMING LIPS
J: JANE'S ADDICTION a la Zeleste el ‘91
M: ANTÒNIA FONT al Liceu
7) El músic o la banda amb qui us agradaria compartir escenari: X: JULIO o ENRIQUE IGLESIAS
J: FUNKADELIC
M: LOS PUNKITOS
LOS PUNKITOS. Caca culo pedo pis.
8) El vostre proveïdor musical preferit (botiga de discos, bloc, lloc web, netlabel, biblioteca…) X: Amazon.com Ho pots trobar pràcticament TOT
J: tubesoundscp.com M: CD Drome
9) Una addicció musical: X: Comprar discos
J: Composar i tocar i tocar...
M: Comprar cds
10) L’última lectura que us ha entusiasmat: X: The Fender Book de Tony Bacon i Paul Day. Si t’agraden les guitarres, aquí t’expliquen la història de Fender.
J: La Catedral del Mar d'Ildefonso Falcones, molt recomanable per entendre més d’on venim els barcelonins.
M: Montedidio d'Erri De Luca.
11) L’última pel·lícula que us ha entusiasmat: X: C.R.A.Z.Y
J: LA PARADA DE LOS MONSTRUOS
M: WALL-E, encara no l'he vist pero m'entusiasma només la idea d'anar-la a veure
12) La cançó de Linn Youki que més us diverteix tocar en directe: X: Maripuri.
J: cap...són totes un toston.
M: LANA. Es nova, sortirà al nostre proper disc.
13) Alguna recomanació Linn Youkiana per als que escoltin per primer cop la vostra música: X: Que pugin el volum!!!!
J: Que hagin cagat abans de venir a veure’ns.
M: escoltar OUCH MIAU a tota hòstia en una P.A. ADAMSON d'uns 40.000 watts de potència.
"La realitat és allò que segueix estant quan deixes de creure en ella."
"L'eina bàsica per a la manipulació de la realitat és la manipulació de les paraules. Si pots controlar el significat de les paraules, pots controlar les persones que utilitzen aquestes paraules."
Aquestes dues frases de Philip K. Dick (1928-1982) ens mostren quina era la principal obsessió del creador de Somien els androides amb xais elèctrics? (Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968)), novel·la que va inspirar a Ridley Scott el seu millor film i obra mestre del cinema: Blade Runner (1982).
Philip Kindred Dick, escriptor americà de ciència ficció, era un obsés del concepte de realitat i a les seves obres trobem un intent d'explorar la seva naturalesa enigmàtica. Àvid lector d'obres de religió, filosofia i metafísica, la influència d'aquestes lectures, així com d'unes suposades visions que l'autor deia tenir amb una entitat divina que anomenava SIVAINVI (en anglès VALIS: Vast Active Living Intelligence System), són evidents en moltes de les seves històries. Realment, Philip K. Dick és un personatge extraordinari que us recomanem llegir però sobre el qué, també, us convidem a descobrir la seva biografia escrita per Emmanuel Carrère i titulada al castellà: Yo estoy vivo y vosotros estais muertos: Philip K. Dick 1928-1982, Editorial Minotauro 2002.
Androids Dreaming. Artwork realitzat per Steve Young utilitzant el programa 3DStudio Max 2.
Al marge de la seva personalitat paranoica, visionària i molt cinematogràfica -hi ha un projecte de portar el seu biopic a la gran pantalla produït per l'actor Paul Giamatti i escrit per Toni Grisoni, guionista de films com Fear and Loathing in Las Vegas o Tideland de Terry Gilliam-, les seves obres han inspirat molts artistes. Les preguntes existencials que es substreuen dels seus textos són matèria prima de la literatura i l'art, qüestions universals que tots ens hem formulat en algun moment o altre de la nostra (efímera) vida: qui som i cap a on anem, què és i no és real, què ens fa ser humans, com acceptar la nostra pròpia mort (amb la què desapareixerà la nostrarealitat, tot el que ens ha fet ser com som), etc. També la seva visió d'un futur hipotètic al Planeta (amb vida artificial, amb l'amenaça d'una omnipresent guerra nuclear) han propiciat la generació d'obres cinematogràfiques i musicals. Imaginació generadora d'imaginació.
En l'ambit musical destaquem la banda sonora de Blade Runner, pel·lícula de culte basada en la novel·la de Dick, ambdues obres precursores del gènere cyberpunk.
La banda sonora original de Blade Runner va ser composada pel músic grec Vangelis. La música de Vangelis es caracteritza per crear atmosferes envoltants i solemnes, ideals per donar intensitat al llenguatge cinematogràfic. A Blade Runner, la música juga un paper clau per aconseguir l'impacte emocional que el director vol. L'any 2007 es va celebrar el 25 aniversari de la realització del film i amb motiu d'aquest aniversari es va llençar al mercat un triple CD amb la banda sonora de la pel·lícula. Aquesta edició ampliada és la més completa editada fins el moment, tot i que per als fans encara no suposa la definitiva.
Sentiu-vos més a prop de les estrelles escoltant el Blade Runner Blues, realment un blues estelar:
Philip K. Dick va inspirar també altres músics. Entre ells, destaquem:
BUNNYDRUMS. P.K.D. Metropolis, 2003. Bunnydrums és una banda americana de post-punk. El seu so conjuga elements de Joy Division, Killing Joke i Gang of Four. Al seu myspace podeu escoltar temes de l'àlbum. http://www.myspace.com/bunnydrums2
MAN OR ASTRO-MAN?. Astro Launch. Zero Return, 1994.
Grup instrumental de surf revivalista, els Man or Astro-Man? (divertits, lunàtics, bojos per Dick Dale) van editar aquest EP on trobem, a la primera cara del disc, un tema dedicat al nostre escriptor cibernètic. http://www.myspace.com/manorastroman
ELECTRO ASSASSINS. Divine Invasion. Fifth Column, 1995.
Grup de rock industrial que va publicar aquest segon disc amb títols de cançons tan eloqüents com Cybernator, Cyberchrist o A Scanner Darkly.
ELDORADO AND THE RUKUS. Do Androids Dream of Electric Sheep?. Big Foot, 2006.
Com definir aquest grup de Memphis? I si us dic que fan un blues rock espacial, em creuríeu? Connecteu-vos al seu myspace i feu la prova, el tema Einstein Rockets no té pèrdua:
http://www.myspace.com/eldorado
STUART HAMM. Radio Free Albemuth. Relativity, 1990.
Stuart Hamm, baixista de renom, col·laborador de Joe Satriani i Steve Vai, va publicar aquest primer disc inspirat en una novel·la de Philip K. Dick amb idèntic títol.
SONIC YOUTH. Sister. DGC, 1987.
Un dels millors àlbums de Sonic Youth, dedicat a la germana bessona de K. Dick, que va morir poc després de néixer. El record de la germana morta va turmentar l'escriptor tota la seva vida. Et pots descarregar l'àlbum clickant a : http://rapidshare.com/files/90088629/Sister__1987_.rar
STERLING ROSWELL. Psychedelic Ubik. Mint, 2005.
Roswell va ser membre dels Spacemen 3. Aquest disc en solitari s'inspira en Ubik (1969) una de les millors i més famoses novel·les de l'escriptor. Ubik narra la història d'un futur on existeixen grans companyies especialitzades en psiquisme i uns éssers humans semivius, persones estabilitzades en suspensió criogènica, que es comuniquen telepàticament amb els vius. Sembla ser que Alejandro Amenábar es va inspirar en aquesta obra per realitzar la seva pel·lícula Abre los ojos (1997).
De totes les obres musicals inspirades per K. Dick trobem dues especialment originals que farien les delícies del nostre protagonista:
L'òpera de ciència ficció VALIS del compositor Tod Machover, realitzada l'any 1987 i considerada “la primera òpera del segle 21” per The New York Times. L'òpera Valis va ser encarregada a Machover per celebrar el dècim aniversari del Centre Georges Pompidou i és l'adaptació de la novel·la amb idèntic títol escrita l'any 1981 per Philip K. Dick.
Tod Machover és àmpliament reconegut com un dels compositors més rellevants i innovadors de la seva generació, sobretot per les seves invencions dins el camp de la tecnologia musical (destacant especialment els Hiperinstruments). Podeu veure i escoltar un fragment d'aquesta videocreació operística clickant aquí.
La Netlabel austríaca BRUIT, especialitzada en música electrònica i experimental, es va posar en contacte amb 19 artistes per a la realització de The Past Inside The Future - A Tribute To Philip K. Dick. En aquest treball que podeu sentir íntegrament i també descarregar des d'aquí, tots els temes estan inspirants en parts d'obres de K. Dick.
Dins l'àmbit del cinema, a banda de Blade Runner, trobem altres pel·lícules basades en novel·les de l'escriptor amb bandes sonores excel·lents. Destaquem:
TOTAL RECALL (Desafío total, 1990). Dirigida per Paul Verhoeven, protagonitzada per Arnold Schwarzenegger i Sharon Stone. La banda sonora va ser composada per Jerry Goldsmith. Una gran pel·lícula amb una gran banda sonora de la qual us oferim un tema titulat The Mutant:
THE TRUMAN SHOW (El Show de Truman, 1998). Dirigida per Peter Weir, protagonitzada pel Jim Carrey i amb música del compositor Philip Glass (creador també dels scores per als films Kundun o Les Hores).
MINORITY REPORT (2002). Dirigida per Steven Spielberg, protagonitzada per Tom Cruise i amb música de John Williams (creador d'altres bandes sonores famoses com E.T: L'extraterrestre, La Guerra de les Galàxies, Indiana Jones, Superman, o la saga Harry Potter).
PAYCHECK (2003). Dirigida per John Woo i protagonitada per Ben Affleck i Uma Thurman. La música de la pel·lícula és de John Powell, compositor d'altres scores com The Italian Job, The Bourne Identity i Shrek.
L'espectacular tema Future Tense, per a vosaltres:
A SCANNER DARKLY (Una mirada en la oscuridad, 2006). Dirigida per Richard Linklater, protagonitzada per Keanu Reeves i amb música de Graham Reynolds (pianista i compositor de peces per a teatre, dança i cinema). Part de la seva banda sonora la podeu escoltar al myspace: http://www.myspace.com/ascannerdarklysoundtrack
Discos, òperes, pel·lícules, bandes sonores, però també còmics. L'epifania de Dick amb VALIS va ser dibuixada pel col·leccionista malaltís de vells discos de blues, i pare del còmic underground, Robert Crumb. El còmic The Religious Experiencie of Philip K.Dick, que podeu llegir íntegrament aquí, il·lustra l'experiència psicodèlica de l'escriptor: el seu desdoblament i reencarnació en una dimensió paral·lela que canviarà la seva manera d'interpetar la realitat.
Per acabar amb aquesta aproximació a les diverses realitats paral·leles que ha inspirat Philip K. Dick, recordem una de les seqüències més inoblidables de la història del cinema. El final de Blade Runner, amb les paraules poètiques del replicant Roy, amb la pluja i la música de fons de Vangelis:
Blade Runner. Monòleg del replicant Roy Batty: "Com llàgrimes en la pluja". [perdoneu que hagi posat la versió doblada però crec que així l'impacte emocional és més gran]. El títol de la peça d'aquesta seqüència és Tears in Rain, que podeu sentir sencera:
A finals dels 70 Michael Lang i Artie Kornfeld , tots dos més o menys dintre del món discogràfic es van conèixer i es van entendre força. Els dos, des de Nova York, tenien un munt de projectes no gaire definits entorn de la música i amb el teló de fons dels moviments socials i culturals de l’època: l’antibel•licisme de la Guerra de Vietnam, el retorn a l’origen rural de la contracultura, el rollo comunitari i la llibertat, l’era d’Aquari, etc: o sigui: eren un parell de hippies modèlics, tan físicament com de pensament. Un dels seus projectes era muntar una discogràfica a les afores de Nova York, on últimament, alguns autors (Bob Dylan, Tim Hardin, Van Morrison ,Jimi Hendrix, Janis Joplin, etc), anaven a instal•lar-se. El lloc triat era Woodstock.
Tenien idees, però no tenien pressupost... ... paral•lelament, John Roberts i Joel Rosenman , un parell d‘amics amb molts diners (bons negocis i bona família) i amb poques idees, buscaven projectes on invertir. Un parell de yuppies.
No es sap molt bé com, al febrer del 69, els quatre es van posar en contacte i van començar a materialitzar les seves idees. Al cap dels anys tots ells es diuen autors de la idea del macro-festival, però no queda gens clar: Lang i Kornfeld diuen que tenien ben definida la idea dels concerts des del principi, Roberts i Roseman en canvi, afirmen que al principi només se’ls hi van presentar amb el projecte de l’estudi de grabació a Woodstock amb algun petit concert per inaugurar-lo. Sigui com sigui de que va ser la idea... a qui li importa? La qüestió és que van pensar d’organitzar un gran concert (per a 50.000 persones i d’uns 500.000 $ de pressupost!): el Woodstock Acuarian Music and Art Fair, previst per als dies 15, 16 i 17 d’agost del 69. Amb els diners recaptats crear els estudis. Així, al mes de març del 69 van fundar la companyia Woodstock Ventures, Inc., on els quatre eren socis a parts igual i van començar la feina. Van localitzar un lloc ideal per celebrar-hi les actuacions: van llogar un terreny a Woodstock, al comptat de Wallkill, per uns 10.000 $, ben situat, a prop dels accessos per autopista a Nova York, amb aigua i amb electricitat i previst, en principi, si tenien sort, amb un aforament per a 50.000 assistents. Des del principi es veia que el lloc no era l’adequat: estava catalogat com a industrial i això no lligava gaire amb la filosofia folk de tornar als orígens de Woodstock Ventures... Mentre començaven els preparatius, es va continuar buscant una localització alternativa. Van començar a buscar la imatge i filosofia del festival per poder-la “vendre” i difondre als mitjans: volien destacar el sentit d’independència per als joves i evitar que es veiés com una sèrie de concerts més destinat a fer diners per als promotors, Michael Lang volia que el festival es digués Exposició Aquariana i que es presentés com un esdeveniment mental col•lectiu que representés a tota una generació... Finalment l’eslògan i la filosofia del festival va ser “tres dies de pau i música”, i es va començar a publicitar als diaris i a les ràdios a mitjans de maig. Més endavant es van començar a vendre les entrades anticipades (8$ per un dia, uns 90 $ de l’època, i 24 per als tres dies).
El problema més gran era contractar els músics, doncs ningú no volia actuar per a una companyia desconeguda en un festival al mig del camp. Com que anaven sobrats de diners van decidir contractar alguns dels músics caps de cartells pel doble del seu catxet habitual per a que actuessin de reclam per la resta de bandes. Així es van contractar a Jefferson Airplane, Creedence Clearwater Revival i The Who i la resta dels artistes es van començar a interessar... Al final es van invertir 180.000 $ amb els contractes dels músics. Dels artistes que van cancel•lar o van refusar la proposta de tocar a Woodstock, us en parlaré més endavant... A principis de juny, la noticia d’un macro festival a Woodstock, va arribar fins al poble de Wallkill. Als seus habitants no els hi va fer cap mena de gràcia tenir una comuna gegant de hippies instal•lada al seu territori. No volien una massa de gent jove amb noves idees sobre la societat i principalment no volien tres dies de sexe, drogues i música. El poble en ple va començar a fer pressió per anul•lar els concerts, arribant a amenaçar al propietari que havia llogat les terres del festival i a qualsevol persona amb pinta de hippy que s’acostés al poble. Les relacions entre el poble i els organitzadors van anar cada cop pitjor i finalment, el 15 de juny, el comptat de Wallkill va anul•lar els permisos per fer el festival. A un mes i mig de l’inici del festival i sense lloc ni permisos... van aparèixer un ramader i el propietari d’un hotel de la zona de Woodstock, al poble de Bethel, justament amb això: Max Yasgur tenia prou terres per poder muntar el festival i Elliot Tiber tenia un permís per a organitzar concerts al poble (habitualment utilitzat per organitzar el Festival de Música i Art de White Lake, un diminut festival que organitzava per tenir l’hotel ocupat!). En menys d’un mes es va fer el trasllat de tot el muntatge; la fira d’artesania prevista, però es va cancel•lar. Es va muntar l’escenari, el més gran fins aleshores: era una plataforma giratòria de tal manera que mentre un músic tocava, a la banda de darrera es podia anar preparant el següent. La idea era bona, però es va espatllar el segon dia i a partir d’aleshores el retards van estar a l’ordre del dia. Per garantir el so es van muntar dues torres de 25 metres d’alçada a banda i banda de l’escenari amb els amplificadors. Tot i haver excavat una mena d’amfiteatre per assegurar les vistes, l’extensió era tan gran que l’escenari quedava molt lluny i els de damunt gairebé no es veien. Però es podien sentir.
Dijous a la tarda hi havia 25.000 persones i encara no estaven muntades les taquilles per vendre entrades ni el tancat que envoltaria el festival. L’endemà, amb més 200.000 persones al recinte, es va formar un embús de 24 quilòmetres a la carretera d’accés i la gent seguia arribant i col•lapsant tota la zona: no es van poder muntar ni els punts de venda ni el tancat: llavors es va declarar pels altaveus que el festival era gratuït! Es va arribar als 500.000 assistents: 10 vegades més del que en principi estava previst...
Els concerts. El divendres 15 estaven programats els grups més folkis. A les 17.07 va començar la primera actuació. Va començar en retard: els artistes estaven allotjats en un parell d’hotels de la zona i era impossible arribar al festival per carretera... van haver d’aconseguir un helicòpter per fer els desplaçaments. Per internet podeu trobar el llistat dels artistes que hi van tocar, les hores, duració i repertori de cada concert, el que segueix es una breu enumeració! (L’ordre de les actuacions es va anar canviant i segons les fonts que es consultin varia lleument): Richie Havens, Country Joe McDonald, John Sebastian, Swami Satchidananda, Bert Sommer, Sweetwater, Tim Hardin (havia de fer la primera actuació del festival... però estava drogat/begut/... al camerino i el van substituir per la de Richie Havens. Quan Hardin va sortir encara no estava en bones condicions i va fer un concert pèssim. Circumstància que es repetiria amb diversos músics. A mitja actuació de Ravi Shankar es va parar el concert a causa de la primera de les pluges que hi hauria aquest cap de setmana. Després de la pluja van continuar Melanie, Arlo Guthrie, i l’últim concert de Joan Baez, que va acabar a les dues de la matinada. Aquí temiu un tall de l'actuació: We shall obvercome...
El dissabte 16 van començar els concerts a les 12.25 amb... Quill. Durant l’actuació l’escenari giratori es va trencar i es va parar el concert durant gairebé una hora... Solventat el problema, van continuar Keef Hartley Band, Santana, que tocava en un dels seus primers macroconcerts... Al vídeo podeu veure part de la seva actuació (Soul Sacrifice) i escenes de l’ambient del festival:
Incredible String Band (estava previst que toquessin el divendres, però es va aplaçar per la pluja!!!), Canned Heat, Mountain, Creedence Clearwater Revival… … i després els Grateful Dead (tant els managers de Grateful Dead com de The Who volien cobrar per avançat. Els organitzadors no tenien els diners ja que no havien recaptat res… Els grups es van negar a tocar sense cobrar abans. Michael Lang va decidir anunciar per megafonia que aquest parell no tocarien perquè volien els diners ja… abans que ho podes fer, els managers van baixar del burro i van acabar tocant com estava previst…) i Janis Joplin (al vídeo cantant Try):
Després de les fluixes actuacions de Grateful Dead i Janis Joplin (us he posat el vídeo perquè m’agrada, i punt), va ser el torn de Sly & The Family Stone que van començar a tocar a les 3 de la matinada. Tot i així es va dir que va ser un dels millors concerts dels festival, que va fer moure a tot el públic amb el seu funk-soul.
Love City:
The Who, van començar a tocar a les 3 del matí...
My generation:
... i van acabar Jefferson Airplane, després de tots els retards començant a tocar passades les 7 del matí! El vídeo és de Somebody to love i White rabbit (durant les cançons veurem com es fa de dia a poc a poc), i es pot veure la quantitat de gent que encara estava dreta després de la segona nit de concerts:
Després de la llarga nit de dissabte, els concerts es van engegar un altre cop el diumenge al migdia amb Joe Cocker: el concert de 90 minuts es va haver d’interrompre gairebé al final per l’altra gran tempesta: With a little help from my fiends...
Va ploure durant una hora i mitja. Absolutament tot va quedar mullat i arrebossat de fang: els assistents, les tendes, la roba, el menjar i tot el terreny del festival. La música s’havia aturat, però la gent no:
Després de la pluja i l’enfangada, quan va tornar a ser segur fer servir tot l’equipament va continuar el festival amb Country Joe and the Fish, Ten Years After, The Band (sense Bob Dylan. Michael Lang havia parlat amb ell durant l’organització del festival i la seva assistència es donava per feta quan es va acordar que The Band tocaria. Al final, no va ser així), Blood, Sweat & Tears (van començar a tocar a mitja nit), Johnny Winter, Crosby, Stills, Nash & Young (van començar a tocar Crosby, Stills i Nash i al cap de mitja hora se’ls hi va afegir Neil Young. Això deurien ser passades les 3 de la nit, molts dels assistents van començar a marxar poc a poc: ja era dilluns i la gent tenia feina), Paul Butterfield Blues Band, Sha-Na-Na i... Jimi Hendrix, que va insistir en ser l’últim en tocar, com es mereix un cap de cartell, deia. Havia de començar a tocar cap a mitja nit, però amb els retards de tota la nit va començar a les 9 del matí del dilluns. Es diu que no més de 50.000 dels 500.000 asistents van veure el concert de dues hores de Hendrix, la resta ja havia anat marxant. Hendrix va tocar una versió electrificada i distorsionada de l'himne d’Estats Units que es va convertir en l’icona sonor del festival. Va acabar el seu concert i el festival amb Hey Joe.
Star spangled banner:
Els músics que no hi van ser. Estaven programats però no van actuar finament per diversos motius: The Jeff Beck Group (ex-guitarra dels Yardbirds; la banda es va dissoldre just abans del festival) ; Iron Buttlerfly (els van deixar tirats a l’aeroport mateix degut a les seves exigències per arribar al festival i actuar-hi) ; Joni Mitchell (estava previst que actués, però ho va cancel•lar per poder assistir a no sé quin programa de televisió el dilluns nit; al mateix programa també hi van anar Crosby i Stills i Jefferson Airplane, que si havien actuat. En realitat l’agent de Joni Mitchel li va vendre la moto dient que un festival al camp amb 4 pallussos no valia la pena...) ; la banda de Canadà Lighthouse va cancel•lar també la seva actuació: no els hi feia el pes el festival. No estaven programats, d’entrada van refusar tocar a Woodstock: els Beatles (els organitzadors van contactar amb Lennon que va respondre que els Beatles no tocarien si no es contractava també la Plastic Ono Band. I li van dir que no.) , The Doors (van rebutjar la proposta a l’últim moment: Morrison no estava en condicions de cantar. La llegenda urbana diu també que Jim Morrison, en atac de paranoia, tenia por que algú li disparés mentre era dalt de l’escenari) , Led Zeppelin (tant el manager com Atlantic estaven entusiasmats amb la proposta, però ells es van negar: no volien ser només una altra banda en una llarga llista i van continuar amb la seva pròpia gira d’estiu) , Jethro Tull (van dir que no pel mateix que molts altres: no els acabada de convèncer un festival desconegut al camp), The Moody Blues (tenien una altra actuació a Paris que van preferir) , Bob Dylan (s’estava negociant si assistiria o no... al final el seu fill es va posar malalt i no hi va ser) , també van declinar la invitació del festival Frank Zappa, Love, Clarence White (dels Byrds), etc.
Woodstock, 3 days of peace & music, a film by Michael Wadleigh. Els organitzadors tenien pensat fer una pel•lícula del festival. Per això, quan es van quedar sense poder cobrar les entrades no es van amoïnar: recuperarien tots els diners amb els drets del film. Joel Roseman i John Roberts no van aconseguir que cap gran estudi de cinema es fes càrrec de la filmació, així que van contactar amb Michael Wadleigh que s’havia donat a conèixer com a director independent, experimentant amb nous formats (doblar la imatge a la pantalla) i amb la música en les seves filmacions barrejant-la amb temes socials i polítics. Havia filmat a Martin Luther King, Bobby Kennedy i a l’aspirant demòcrata a la presidència George McGovern. Wadleigh va acceptar i per començar va haver de posar diners de la seva butxaca per pagar a Kodak pel material de filmació, dos dies abans de començar els concerts, van aconseguir que Warner Bros. hi posés diners i es podés començar a filmar. Wadleigh tenia a unes 100 persones al seu equip de filmació, Martin Scorsese entre ells, i els hi va donar la premissa de filmar no només les actuacions dels músics sinó també als assistents: l’ambient del festival amb les seves idees, actituds i realitats. Volia fer un documental complet, incloent-hi la gent del poble, i no només un document musical. No hi havia prou cinta per filmar totes les actuacions i Wadleigh va fer una llista de preferències d eles cançons que volia enregistrar seguint l’ordre previst dels cantant... com que a última hora es va anar improvisant (els músics o no van arribar a temps o anaven drogats i no seguien l’ordre o mil accidents més) no es va poder filmar tot el que volia i es va fer el que es va poder... Podeu trobar la pel•lícula en algunes biblioteques de la xarxa de la província de Barcelona. Podeu consultar el seu catàleg punxant aquí.
Després de Woodstock 69. Un mes i mig després del festival, Roseman i Roberts van vendre les seves accions de la companyia a Lang i Kornfeld i les dues parelles es van separar. No es van tornar a parlar durant molt de temps degut al desastre econòmic del festival: estaven endeutats fins a dalt (tenien un dèbit de 1,3 milions de dòlars)... A banda que acusaven a Lang d’haver pres tot el protagonisme en tot el festival.
Després d’això els únics que van continuar amb el negoci musical van ser Kornfeld (promocionant actuacions de rock i alguns discos, va treballar també amb Bruce Springsteen i Tracy Chapman) i Lang (amb Billy Joel pel seu primer àlbum i amb Joe Cocker).
Els terrenys del concert propietat de Max Yasgur, van canviar de propietaris i a la llarga es va oblidar que allà havia passat alguna cosa important fins que es va recuperar per a altres edicions del festival: al 79 es va fer un concert per celebrar els 10 anys al Madison Square Garden de NY, al 89 (20è aniversari) es va fer un altre al lloc original, al 94 (25è aniversari), al 99 ... però això ja és un altre post (i a la wikipèdia ho trobareu tot vosaltres mateixos!).
Per cert, http://www.bethelwoodscenter.org/: així és ara el lloc on es va celebrar Woodstock 69: no és l’estudi de grabació que volien muntar a l’origen, però... : )
Iniciem una sèrie d'articles sota el títol de Les Veus de l'Àfrica amb la finalitat de donar a conèixer els músics d'un continent tan desconegut pels occidentals com fascinant. Moltes de les músiques que escoltem i ballem habitualment tenen arrels africanes. El jazz, el soul, el blues, el rap, la samba, el rock and roll, el reggae, inclús certs estils dins la música electrònica com el house o el dubstep, per exemple, beuen directament dels cants i ritmes de les músiques del continent africà. Els africans ens han fet la vida més feliç a molts de nosaltres i és per això que, des de l'AMPLI, volem rendre tribut i difondre les músiques i els músics d'aquest continent. Per tal que no només es parli de l'Àfrica des de la tragèdia que els mitjans de comunicació solen ensenyar, sinó des de l'alegria de viure perquè, enlloc del món, la música i la vida estan tan estretament lligades com a l'Àfrica. Gràcies, Àfrica!
La cantant sud-africana Miriam Makeba és la nostra protagonista d'avui però abans, parlem breument sobre la música feta a Sud-àfrica. La República Sud-africana poseeix una riquesa cultural extraordinària. Un país on es parlen 25 idiomes diferents, 11 dels quals són oficials, i que posseeix la indústria discogràfica més desenvolupada de tot el continent. Els instruments musicals més utilitzats, són els tambors, els xilofons, les flautes, de les quals existeix una varietat increïble, i l'arc musical d'una sola corda. L'arc d'una sola corda o berimabau és interpretat tant com instrument solista com acompanyant al cant. És precisament el cant el component més important de la música sud-africana i Miriam Makeba una de les cantants més emblemàtiques i reconegudes.
Makeba va néixer com a Zensile Makeba l'any 1932 a Johannesburg. Filla d'una sangoma o curandera mística amb la qual va aprendre a cantar, des de molt jove va destacar per la seva veu extraordinària, que podeu apreciar en aquest tema titulat Mbube:
La seva carrera comença l'any 1950 quan s'incorpora a un grup de músics aficionats, anoments The Cuban Brothers. Entre els anys 1954 i 1957 forma part dels Manhattan Brothers amb els què realitzarà gires per la major part dels països africans.
L'any 1957 abandona el seu país on impera el règimen brutal de l'apartheid i s'estableix a Londres i Nova York. Amb l'ajut de Harry Belafonte comença a actuar, barrejant cançons tradicionals del folklore africà amb jazz i pop.
L'any 1959 apareix en un documental anti apartheid titulat Come back, Africa que va cridar l'atenció de la comunitat internacional. Aquest fet, juntament amb el seu casament amb el líder dels Black Panthers Stokely Carmichael i el seu discurs davant l'Assamblea General de les Nacions Unides l'any 1963, denunciant el règimen del seu país, van provocar la ira del govern sud-africà que li va retirar el passaport i va prohibir la seva música.
Privada de la seva ciutadania, residirà als Estats Units i després a Guinea. Miriam Makeba trigarà 31 anys en tornar al seu país.
Però la seva impopularitat a Sud-àfrica no es va estendre a la resta del món. Ben al contrari. L'any 1967, aconsegueix el número 1 en mig món amb la cançó titulada Pata Pata que, li va obrir les portes del mercat de la World Music i que tots vosaltres segur que heu escoltat en alguna ocasió:
I ara, veieu aquest vídeo del tema Kilimanjaro . Aprecieu la seva força, propera al soul o al gospel:
Paral·lelament a la seva carrera dins el món de la música, Miriam Makeba es va convertir en una activista pels drets humans i lluitadora incansable contra el racisme. La seva tasca humanitària ha estat reconeguda amb nombroros premis internacionals. Makeba o Mama Africa, com també és coneguda, és una llegenda viva i símbol de la lluita per la igualtat i el progrés del continent africà.
Als seus 75 anys, fa uns mesos tan sols, es va acomiadar dels escenaris espanyols en un concert de jazz i música africana al Palau de la Música. Després de més de 50 anys regalant al món la seva veu, Miriam Makeba es dedica ara a treballar pel Centre de Rehabilitació Miriam Makeba per a Nenes, creat l'any 2001 per la seva fundació humanitària Zenzile Miriam Makeba.
A cada comunitat, a cada nació, la gent fa coses grans i petites per ajudar a construir un món millor. Pensem en tot el què s'ha aconseguit fins ara: viatges espacials, comunicacions per satèl·lit, transplantaments de cor... Avui hem arribat on cap generació anterior hagués somniat. Però, ja veuen, avui, 820 milions de persones encara no tenen el necessari per menjar. Això no té perquè ser així.Miriam Makeba.
Nasco il 3 maggio 1951 nel quartiere popolare di Santa Lucia a Napoli, più precisamente in via del Palonetto, da papà Umberto, operaio dell’Italsider, e mamma Giuseppina. Nato in una famiglia numerosa, sono il quinto di otto figli, già da piccolo comincio a svolgere ogni tipo di mestiere dando il mio piccolo contributo. Vinaio, garzone, fruttivendolo, guarda macchine, barista, strillone di giornali... tra un "mestiere" ed un altro, arrotondo la giornata cantando nei ristoranti e per i vicoli della mia città.
Així es presenta aquest formidable artista napolità a la seva web.
Al nostre país encara hi ha qui el recorda perquè va participar en molts dels festivals de cançó llavors anomenada lleugera (?) dels anys '60 i '70 i va tenir bastant èxit a França, Alemanya i Espanya.
En aquella època era un cantant prim, guapo, amb molt bona veu i molt simpàtic. Les noies italianes cridaven a l'estil de les britàniques quan Massimo sortia a l'escenari.
També va fer moltes pel·lícules; aquí podeu llegir la seva trajectòria.
Però, com tants altres grans cantants italians dels 60... va desaparèixer progressivament dels medis de comunicació de fora del seu país.
La veritat, jo ja no pensava en ell quan, en la recerca d'enregistraments de les diferents interpretacions del repertori tradicional napolità, vaig trobar casualment un disc extraordinari on canta una selecció d'aquestes antigues cançons. Aquest:
Massimo RanieriRanieri canta Napoli(MSI Music / Sony, 2004)
Seguint el fil, vaig descobrir que no era, ni de bon troç, el seu primer treball amb la música napolitana com a matèria.
Ja al 1972 va apareixer 'O surdato 'nnamorato, amb 11 cançons clàssiques entre les que destaca la seva versió de 'O sole mio. El 1974 publicaNapulammore, l'enregistrament en directe d'un concert al Teatro Valle de Roma, emès per TV, amb 15 clàssics més com Te voglio bene assaje o Funiculi Funicula.
L'any 1980 ens dóna Passa lu tiempo e lu munno s'avota amb 12 cançons precioses com Maria Marí, 'O marenariello o I'te vurria vasà, entre altres joies de la canzonepartenopea.
El disc que us presentem avui es tracta en realitat de la suma de dos àlbums apareguts amb el nou segle: Oggi o dimane(2001) i Nun è acqua(2003) els quals, juntament amb Accussì Grande (2005), conformen una formidable trilogia amb els grans clàssics de la música de les seves arrels i que el consagren definitivament dins la història de la canzone italiana.
No és fàcil de trobar en CD... tal vegada en alguns carrers de Nàpols ..., però no és tant complicat escoltar-lo en mp3 en alguns llocs d'internet.
Massimo és fill d'una humil família nombrosa de Santa Lucia, un popular i antic barri mariner de la històrica ciutat de Nàpols, una ciutat bellíssima damunt la mar i al peu del Vesubi i, com bona part del sud de la península italiana, castigada des de sempre per la pobresa i, terriblement avui, també pel crim organitzat. La permanent convivència entre tots aquests factors contradictoris, bellesa i misèria, lluminositat i foscor, esperança i fatalisme, vida i mort ... dóna als napolitans un caràcter fortament passional que es reflexa totalment en el seu art.
A Nàpols, la gent canta com respira. La música no és qualsevol entreteniment, la música és la vida mateixa. Pocs napolitans del quartiere Santa Lucia tenen la seva fama, però segurament, pocs tenen el seu talent.
Massimo Ranieri porta dins la sang unes cançons que daten de més de 200 anys i, gràcies a la seva veu i la seva sensibilitat, ens regala una lectura senzillament perfecta.
Als primers anys del segle XXI, afortunadament, ja estava molt assumit el llegat multicolor de la nostra cultura mediterrània. Els elements turcs, fenicis, tunisians, grecs, balears, provençals, marroquins, egipcis ... es fusionen de forma natural en els treballs de molts músics; Ranieri incorpora les pinzellades justes a aquestes velles cançons de manera que encara ens semblen més profundes.
Us presentem com a il·lustració un vídeo de 1969 a la RAI, la tele institucional italiana; un jove Massimo canta la canzone més famosa de totes. Un extraordinari clàssic que sempre està en perill de ser soterrat pel tòpic. S'han fet innombrables versions i forma part del repertori d'estandards més recorreguts per tota mena d'artistes. Segurament, aquesta és una de les millors interpretacions que mai he escoltat d'una de les cançons que, per més típica que sigui i ves a saber per quin atàvic motiu, més m'emocionen qual l'escolto.
Santa Lucia + Caruso + Elvis + Beatles = Massimo Ranieri cantant en directe, efectivament, O Sole mio
Che bella cosa na jurnata 'e sole,
n'aria serena doppo na tempesta!
Pe' ll'aria fresca pare gia' na festa...
Che bella cosa na jurnata 'e sole.
barri de Santa Lucia
(clic a la imatge per veure el vídeo)
A l'AMPLI trobareu molta més informació sobre aquesta música fascinant dins la sèrie Canzone napoletanauno (a Roberto Murolo), due (a Renato Carosone) e ... tre (a Pino Daniele).
Aquest article dedicat a Massimo Ranieri forma part d'aquesta sèrie sorgida d'una voluntat per difondre el que considerem un veritable tresor musical de gran valor: el repertori tradicional de la música napolitana. Una música que recull la sensibilitat de la cultura mediterrània des de fa molts segles, revisada i treballada constantment per molts artistes, i que sovint queda arraconada per la potència mediàtica del món anglòfon.
I tot va començar per culpa (benaurada sigui) dels Arcade Fire. La primera vegada que vaig escoltar el Funeral (2004) vaig caure en estat de shock i, a la segona vegada, ja necessitava una tercera, una quarta escolta i així ad infinitum durant uns quants mesos. Per si no tenien suficient amb noquejar-me d'aquella forma, va i editen Neon Bible (2007) i aquí, ja em deixen KO a la primera. Busco informació sobre la banda, vull saber tot sobre ells, com si es tractés d'aquells amors que et fan perdre el cap fins el punt de voler conèixer quina mida de peu calcen o, millor, quina col·lecció de discos guarden al seu apartament.
I resulta que Arcade Fire són canadencs i, aquí em teniu, rastrejant l'escena de música independent del país amb la bandera més original del món (després de Japó). Per si s'amaga un altre amor com ells, no sigui que a la mínima m'abandonin, i em deixin amb el cor trencat i l'ànima orfe, i una no està per quedar-se sense cançons com Black Mirror o Rebellion (Lies).
Tercera part d'O Canadà!, després d'una primera dedicada a Montreal i una segona dedicada a Toronto. Parem a Vancouver, un altre punt d'efervescència musical, i donem pas als grups vancouverites més destacats del moment.
BLACK MOUNTAIN Àlbum: In The Future. Jagjaguwar; 2008. Grup d’acid-rock que ens transporta a finals dels 60 i començaments dels 70, quan el blues-rock, la psicodèlia i el rock progressiu regnaven en el món flower-power del “fes l’amor i no la guerra”. Black Mountain és un col·lectiu de hippies, perdó, de músics procedents de diferents bandes i aquest segon disc, In The Future, els consagra com els alumnes avantatjats de Led Zeppelin i King Crimsom.
DESTROYER Àlbum: Trouble in Dreams. Sinnamon,2008. Daniel Bejar, alies Destroyer, és component dels New Pornographers però també col·labora, ocasionalment, amb Frog Eyes (que us recomano escoltar i veure en directe si teniu ocasió) i Neko Case. Com és habitual a l'escena rock canadenca, els músics acostumen a entrar i sortir de diferents formacions, projectes, experiments musicals i sonors. Daniel fa el mateix, experimenta amb altres músics però torna per retrobar-se com a Destroyer. Bowie i Dylan, els referents més directes però, sempre, Destroyer.
THE NEW PORNOGRAPHERS. Àlbum: Challengers. Matador, 2007 Superbanda de músics on trobem alguns dels seus components amb carreres musicals paral·leles, és el cas de Dan Bejar (Destroyer), Neko Case i Carl Newman. El seu quart àlbum, Challengers, és una excel·lent mostra de power pop contundent on l'agressivitat de les guitarres és fon amb melodies preciosistes i armonies vocals que farien feliç a Brian Wilson. Cadascun dels temes és una joia, un hit en potència, però sobretot un regal per a les nostres oïdes i la nostra ànima. Per si no em creieu, escolteu aquest tema, un dels meus preferits:
YOU SAY PARTY! WE SAY DIE! Àlbum: Lose All Time. Paper Bag, 2007 Si ets fan de la Siouxsie i dels Yeah Yeah Yeah, els You Say Party! We Say Die! t'agradaran i molt. YSP! WSD! es mouen entre el post punk i el pop accelerat. Sí, sí, punk + pop pels quatre costats, una bateria que treu foc, guitarres rabioses i la Betty Ninkovic que, si et descuides, et saltarà directament a la jugular. Els de Pitchforkmedia defineixen el seu so com "punyalades guitarreres, nocturnes, brillants armonies, baixos futudament ballables i ritmes endiabladament hardcore". Paraula de Pitchfork.
Vídeo del tema Downtown Mayors Goodnight, Alley Kids.
LADYHAWK Àlbum: Shots. Jagjaguwar, 2008 Si Buddy Bradley conegués als Ladyhawk estic segura que el podríem trobar a la primera fila d'algun dels seus concerts. Amb això vull dir que Ladyhawk és un grup per a tots els que formem part de l'anomenada Generació X, els que teníem 20 anys quan va aparèixer el grunge, els que no oblidarem mai l'Smells Like Teen Spirit i Clerks. Si ets sents reconegut, si t'agraden els grups amb guitarres contundents, les sonoritats obscures de vegades properes al punk, de vegades més properes al blues rock, fes-te amb Shots . I si algun dia venen en concert a Barcelona, em trobaràs a la primera fila.
THE BUTTLESS CHAPS Àlbum: Where Night Holds Light. Mint, 2006 Insectes, ocells, rius, neu, sol... Inspiració naturalista en el tercer disc d'aquesta formació. Particularment la veu del seu cantant, Dave Gowans, em recorda a la de Neil Hannon, alies Divine Comedy. Una veu melodramàtica, profunda, una bona veu per al pop orquestral, evocador i melancòlic, que tant els Buttless com el d'Irlanda saben fer tan bé.
Vídeo del tema Where Night Holds Light.
HELLO, BLUE ROSES Àlbum: The Portrait is Finished and I Have Failed to Capture your Beauty. Locust, 2008 Dan Bejar (Destroyer) i la seva dona, l'artista visual Sydney Vermont, van formar-se com a parella musical l'any 2005. Facturen una folck rock amb reminiscències 70's però també prenen prestat del pop sofisticat de Prefab Sprout. La guitarra acústica de Dan acompanya la veu transparent de Sydney, que composa els temes amb els arranjaments del seu home.
SWAN LAKE Àlbum: Beast Moans. Jagjaguwar, 2006 De nou Dan Bejar fent de les seves, aquest cop amb els seus amics Spencer Krug (Wolf Parade) i Carey Mercer (Frog Eyes). Tres personalitats tan diferents com a complementàries que es reconeixen sense estridències a cadascun dels temes que integren aquest primer disc. Com definir el seu estil? Indie rock a un pas de l'experimental però amb un peu al pop de factura clàssica.
THE AWKWARD STAGE Àlbum: Slimming Mirrors, Flattering Lights. Mint, 2008 El grup de Shane Nelken, compositor i músic multinstrumentista col·laborador ocasional de Carl Newman (The New Pornographers) i Sparrow, acaba d'editar el segon disc on trobem una bona col·lecció de cançons d'indie pop. Melodies en ocasions Smithianes amb guitarres més properes als Pixies.
SOLAR CONVOY Àlbum: Solar Convoy. [sense discogràfica encara], 2008 Grup format per dos New Pornos (Todd Fancey i Kurt Dahle), Anastasia Siozos (a la veu) i un parell més de col·legues. Llegeixo al seu myspace les influències declarades però trobo a faltar el primer grup que m'ha vingut al cap quan he sentit el tema Motorway: The Runaways, amb la seva vocalista canyó Joan Jett. Primícia absoluta, els Solar Convoy no apareixen encara ni a l'Allmusic ni al Pitchforkmedia. Això perquè veieu que els de l'AMPLI estem a l'última. http://www.myspace.com/fanceymusic
YOUNG AND SEXY Àlbum: The Arc. Mint, 2008 Tant els Prefab Sprout com els Fleetwood Mac són dos grups que actualment gaudeixen d'un reconeixement tardà, però merescut, entre els grups indie del moment. Young and Sexy estan més a prop dels Prefab però també dels Beatles i, les guitarres, puntejades destilant un so atmosfèric, melancòlic.
THE PINK MOUNTAINTOPS Àlbum: Axis of Evol. Jagjaguwar, 2006 Altre exemple de músic canadenc inquiet. Estic parlant d'Stephen McBean, líder dels Black Mountain que amb The Pink Mountaintops s'apropa més a la psicodèlia i a l'space rock. The Pink Mountaintops sonen a Spacemen 3, la Velvet i Sonic Youth. Foscor, molta foscor.
THEY SHOOT HORSES, DON'T THEY Àlbum: Pick Up Sticks. Kill Rock Stars, 2007 El nom del grup fa referència al títol d'una pel·lícula de Sydney Pollack basada en una novel·la d'Horace McCoy. Realment un nom misteriós, una mica volat i fóra d'òrbita que defineix a la perfecció la música d'aquest grup multitudinari (entre 6 i 9 membres). Rock experimental proper a The Residents i Captain Beefheart.
THE EVAPORATORS Àlbum: Gassy Jack & Other Tales. Mint In, 2007 Als Evaporators els hi agraden les disfresses i això, que no té cap valor intrínsicament musical, sí que és un punt al seu favor des del punt de vista estètic. Algú que porta un vestit de superheroi de tres al quart, és algú que no es pren seriosament i que, per tant, el que vol principalment és passar-s'ho bé. I aquest és el cas dels Evaporators, una banda de rock and roll, de punk pop divertit. Com uns Buzzcocks però cantant sobre l'adicció al formatge.
SKINNY PUPPY Àlbum: Mythmaker. SPV U.S./Hell-O dEathday,2007 Tanquem aquesta tercera part de l'O Canadà!, amb una de les bandes pioneres del rock industrial, gènere sobre el què, ja avanço, dedicarem des de l'AMPLI un article en un futur no gaire llunyà. Skinny Puppy porten ja 16 anys a la carretera i, molt abans que Marilyn Manson ens delectessin amb els seus shows sanguinaris, ells ja tallaven el que fes falta. Gothic, metal i Electronic Body Music (EBM), tres en un.
%5B1%5D.JPG)
