O Canadà! 3-: Vancouver

I tot va començar per culpa (benaurada sigui) dels Arcade Fire. La primera vegada que vaig escoltar el Funeral (2004) vaig caure en estat de shock i, a la segona vegada, ja necessitava una tercera, una quarta escolta i així ad infinitum durant uns quants mesos. Per si no tenien suficient amb noquejar-me d'aquella forma, va i editen Neon Bible (2007) i aquí, ja em deixen KO a la primera. Busco informació sobre la banda, vull saber tot sobre ells, com si es tractés d'aquells amors que et fan perdre el cap fins el punt de voler conèixer quina mida de peu calcen o, millor, quina col·lecció de discos guarden al seu apartament.

I resulta que Arcade Fire són canadencs i, aquí em teniu, rastrejant l'escena de música independent del país amb la bandera més original del món (després de Japó). Per si s'amaga un altre amor com ells, no sigui que a la mínima m'abandonin, i em deixin amb el cor trencat i l'ànima orfe, i una no està per quedar-se sense cançons com Black Mirror o Rebellion (Lies).

Tercera part d'O Canadà!, després d'una primera dedicada a Montreal i una segona dedicada a Toronto. Parem a Vancouver, un altre punt d'efervescència musical, i donem pas als grups vancouverites més destacats del moment.

BLACK MOUNTAIN
Àlbum: In The Future. Jagjaguwar; 2008.
Grup d’acid-rock que ens transporta a finals dels 60 i començaments dels 70, quan el blues-rock, la psicodèlia i el rock progressiu regnaven en el món flower-power del “fes l’amor i no la guerra”. Black Mountain és un col·lectiu de hippies, perdó, de músics procedents de diferents bandes i aquest segon disc, In The Future, els consagra com els alumnes avantatjats de Led Zeppelin i King Crimsom.



DESTROYER
Àlbum: Trouble in Dreams. Sinnamon,2008.
Daniel Bejar, alies Destroyer, és component dels New Pornographers però també col·labora, ocasionalment, amb Frog Eyes (que us recomano escoltar i veure en directe si teniu ocasió) i Neko Case. Com és habitual a l'escena rock canadenca, els músics acostumen a entrar i sortir de diferents formacions, projectes, experiments musicals i sonors. Daniel fa el mateix, experimenta amb altres músics però torna per retrobar-se com a Destroyer. Bowie i Dylan, els referents més directes però, sempre, Destroyer.



THE NEW PORNOGRAPHERS.
Àlbum: Challengers. Matador, 2007
Superbanda de músics on trobem alguns dels seus components amb carreres musicals paral·leles, és el cas de Dan Bejar (Destroyer), Neko Case i Carl Newman. El seu quart àlbum, Challengers, és una excel·lent mostra de power pop contundent on l'agressivitat de les guitarres és fon amb melodies preciosistes i armonies vocals que farien feliç a Brian Wilson. Cadascun dels temes és una joia, un hit en potència, però sobretot un regal per a les nostres oïdes i la nostra ànima. Per si no em creieu, escolteu aquest tema, un dels meus preferits:



YOU SAY PARTY! WE SAY DIE!
Àlbum: Lose All Time. Paper Bag, 2007
Si ets fan de la Siouxsie i dels Yeah Yeah Yeah, els You Say Party! We Say Die! t'agradaran i molt. YSP! WSD! es mouen entre el post punk i el pop accelerat. Sí, sí, punk + pop pels quatre costats, una bateria que treu foc, guitarres rabioses i la Betty Ninkovic que, si et descuides, et saltarà directament a la jugular. Els de Pitchforkmedia defineixen el seu so com "punyalades guitarreres, nocturnes, brillants armonies, baixos futudament ballables i ritmes endiabladament hardcore". Paraula de Pitchfork.

Vídeo del tema Downtown Mayors Goodnight, Alley Kids.



LADYHAWK
Àlbum: Shots. Jagjaguwar, 2008
Si Buddy Bradley conegués als Ladyhawk estic segura que el podríem trobar a la primera fila d'algun dels seus concerts. Amb això vull dir que Ladyhawk és un grup per a tots els que formem part de l'anomenada Generació X, els que teníem 20 anys quan va aparèixer el grunge, els que no oblidarem mai l'Smells Like Teen Spirit i Clerks. Si ets sents reconegut, si t'agraden els grups amb guitarres contundents, les sonoritats obscures de vegades properes al punk, de vegades més properes al blues rock, fes-te amb Shots . I si algun dia venen en concert a Barcelona, em trobaràs a la primera fila.




THE BUTTLESS CHAPS
Àlbum: Where Night Holds Light. Mint, 2006
Insectes, ocells, rius, neu, sol... Inspiració naturalista en el tercer disc d'aquesta formació. Particularment la veu del seu cantant, Dave Gowans, em recorda a la de Neil Hannon, alies Divine Comedy. Una veu melodramàtica, profunda, una bona veu per al pop orquestral, evocador i melancòlic, que tant els Buttless com el d'Irlanda saben fer tan bé.

Vídeo del tema Where Night Holds Light.



HELLO, BLUE ROSES
Àlbum: The Portrait is Finished and I Have Failed to Capture your Beauty. Locust, 2008
Dan Bejar (Destroyer) i la seva dona, l'artista visual Sydney Vermont, van formar-se com a parella musical l'any 2005. Facturen una folck rock amb reminiscències 70's però també prenen prestat del pop sofisticat de Prefab Sprout. La guitarra acústica de Dan acompanya la veu transparent de Sydney, que composa els temes amb els arranjaments del seu home.



SWAN LAKE
Àlbum: Beast Moans. Jagjaguwar, 2006
De nou Dan Bejar fent de les seves, aquest cop amb els seus amics Spencer Krug (Wolf Parade) i Carey Mercer (Frog Eyes). Tres personalitats tan diferents com a complementàries que es reconeixen sense estridències a cadascun dels temes que integren aquest primer disc. Com definir el seu estil? Indie rock a un pas de l'experimental però amb un peu al pop de factura clàssica.




THE AWKWARD STAGE
Àlbum: Slimming Mirrors, Flattering Lights. Mint, 2008
El grup de Shane Nelken, compositor i músic multinstrumentista col·laborador ocasional de Carl Newman (The New Pornographers) i Sparrow, acaba d'editar el segon disc on trobem una bona col·lecció de cançons d'indie pop. Melodies en ocasions Smithianes amb guitarres més properes als Pixies.




SOLAR CONVOY
Àlbum: Solar Convoy. [sense discogràfica encara], 2008
Grup format per dos New Pornos (Todd Fancey i Kurt Dahle), Anastasia Siozos (a la veu) i un parell més de col·legues. Llegeixo al seu myspace les influències declarades però trobo a faltar el primer grup que m'ha vingut al cap quan he sentit el tema Motorway: The Runaways, amb la seva vocalista canyó Joan Jett. Primícia absoluta, els Solar Convoy no apareixen encara ni a l'Allmusic ni al Pitchforkmedia. Això perquè veieu que els de l'AMPLI estem a l'última.
http://www.myspace.com/fanceymusic



YOUNG AND SEXY
Àlbum: The Arc. Mint, 2008
Tant els Prefab Sprout com els Fleetwood Mac són dos grups que actualment gaudeixen d'un reconeixement tardà, però merescut, entre els grups indie del moment. Young and Sexy estan més a prop dels Prefab però també dels Beatles i, les guitarres, puntejades destilant un so atmosfèric, melancòlic.




THE PINK MOUNTAINTOPS
Àlbum: Axis of Evol. Jagjaguwar, 2006
Altre exemple de músic canadenc inquiet. Estic parlant d'Stephen McBean, líder dels Black Mountain que amb The Pink Mountaintops s'apropa més a la psicodèlia i a l'space rock. The Pink Mountaintops sonen a Spacemen 3, la Velvet i Sonic Youth. Foscor, molta foscor.




THEY SHOOT HORSES, DON'T THEY
Àlbum: Pick Up Sticks. Kill Rock Stars, 2007
El nom del grup fa referència al títol d'una pel·lícula de Sydney Pollack basada en una novel·la d'Horace McCoy. Realment un nom misteriós, una mica volat i fóra d'òrbita que defineix a la perfecció la música d'aquest grup multitudinari (entre 6 i 9 membres). Rock experimental proper a The Residents i Captain Beefheart.




THE EVAPORATORS
Àlbum: Gassy Jack & Other Tales. Mint In, 2007
Als Evaporators els hi agraden les disfresses i això, que no té cap valor intrínsicament musical, sí que és un punt al seu favor des del punt de vista estètic. Algú que porta un vestit de superheroi de tres al quart, és algú que no es pren seriosament i que, per tant, el que vol principalment és passar-s'ho bé. I aquest és el cas dels Evaporators, una banda de rock and roll, de punk pop divertit. Com uns Buzzcocks però cantant sobre l'adicció al formatge.




SKINNY PUPPY
Àlbum: Mythmaker. SPV U.S./Hell-O dEathday,2007
Tanquem aquesta tercera part de l'O Canadà!, amb una de les bandes pioneres del rock industrial, gènere sobre el què, ja avanço, dedicarem des de l'AMPLI un article en un futur no gaire llunyà. Skinny Puppy porten ja 16 anys a la carretera i, molt abans que Marilyn Manson ens delectessin amb els seus shows sanguinaris, ells ja tallaven el que fes falta. Gothic, metal i Electronic Body Music (EBM), tres en un.