Travessar la música?

Després de la carta oberta d'Arsène Ott, president de l'ACIM, a la Ministra de Cultura de França us presentem avui la comunicació que va oferir, en el mateix congrés, com a text de clausura. En ella, l'autor reflexiona sobre el rol del bibliotecari musical davant el nou context de des-materialització dels enregistraments musicals i els nous hàbits en el consum de la informació en el món digital.

gabarra travessant el Dordogne al seu pas per Bergerac

Travessar la música?
El bibliotecari, titellaire i transmissor d’informació

Text de clausura dels Rencontres nationales des bibliothécaires musicaux, Toulouse 2008
Arsène Ott (President de l’ACIM)


1. Partim d’una lectura actual
Com a punt de partida per a aquesta reflexió sobre les estratègies de travessia per la música, prenem dues constants expressades en articles periodístics apareguts en els darrers mesos:

primer article: Laurent de Wilde “Perte de mémoire”, dins Jazz Magazine, nov. 2007

L’autor es pregunta sobre els fluxos musicals:

“De sobte, la música es converteix en un servei, com el gas o l’aigua calenta. Si no es paga per ella, simplement et tallen el subministrament.”
Així, segons ell, “l’estat suprem del consum (...) consisteix en no posseir res i tenir-ho tot en dipòsit, fluint..”

“De sobte, m’he assabentat d’una cosa: com orgullós pare d’un fill de 16 anys que fa servir l’iPod des de fa uns quants anys, i gran consumidor de música com tots els adolescents de la seva edat, m’he adonat que quan arribi a adult, tindrà una col·lecció de llibres, de còmics, de samarretes, però no tindrà una col·lecció de discos si no uns fitxers mp3 en algun racó d’un disc dur.”

“Des del Renaixement i de les “ars memoriae”, els especialistes de la memòria han descobert que aquesta conserva millor els coneixements en quant aquests tenen una existència concreta en l’espai. En altres paraules, que recordem millor el contingut d’un llibre que sabem desat en una biblioteca que el contingut d’un bloc a internet.”

“Com organitzaran les futures generacions els seus coneixements sobre música? Donat que no hi ha més “espaialització” (la col·lecció de discos), com se’n recordaran de qui interpretava què?. Serà que tota aquesta música escoltada es convertirà en aigua tèbia que s’esmuny pels sifons de l’oblit?

Primera pregunta:
com evitar que la nostra travessia musical per internet desemboqui en un territori d’oblit?

segon article: Odile de Plas “Remixer sans pochette” (remesclar sense caràtula) dins
Le Monde, 2 de gener de 2008

Tema abordat: els DJs substitueixen els seus discos per arxius digitals, per diversos motius:

“la descàrrega permet que els DJ de tot el món escoltin el títol amb un sol clic”

Etienne de Crécy, DJ i productor independent: “el suport físic, inclòs el CD, ja no és rendible. I, a més, la música en línia permet també l’aparició de projectes que d’un altra manera mai haurien vist la llum”.

Possibilitat de publicar els concerts: sis títols eren massa pocs per pretendre sortir en CD. Amb la descàrrega val la pena.”

Factors associats a la creació musical
“Menys aparatós, el CD també ha beneficiat els avenços tècnics de les platines professionals que, reproduïnt les sensacions d’una mescla amb els discos de vinil l’han alliberat de les seves restriccions afegint-li alguns avantatges : possibilitat de fer scratch (una tècnica indissociable a priori del vinil a que consisteix en fregar l’agulla sobre el solc), parada brusca al tempo automàtic, possibilitat de fer loops, de reduir la velocitat sense canvia el to (i per tant, mesclar discos abans incompatibles)”

La bona oïda
“la mescla digital va encara més lluny. El DJ pot separar les pistes d’àudio d’un fragment o mesclar un nombre infinit de de fonts sonores. Les platines ara són virtuals, a la pantalla de l’ordinador, comandades per una petita consola autònoma”

Pèrdua de referències
“Ens ofeguem”. “Ja no ens creuem amb els col·legues”, “la veritable dificultat és orientar-se”...

“El que més trastorna, al principi, és la quantitat de música que ens arriba a l’ordinador, entre la que descarreguem i la que envien les discogràfiques. Realment ens ofeguem i, no obstant el nostre ofici ens ensenya a escoltar ràpid. Tot just començo a trobar les meves referències” diu Chloé

Els DJ tenen les seves botigues en línia: Beatport n’és una de les més conegudes. És l’equivalent de les botigues súper especialitzades que freqüentaven abans. Els talls no estan en fitxers mp3, sinó en mp4 o WAV, formats més pesants, però amb millor qualitat de so. La diferència és que ja no et creues amb els col·legues, es lamenta Chloé.

L’autentica dificultat, explica Etienne de Crécy, és orientar-se en la discoteca digital. Amb els vinils o els CDs, no reteníem els noms dels temes sinó el color del disc , de la seva funda.
Escrivíem coses a l’etiqueta central , ajudes per a la memòria. Am l’ordinador és impossible. Encara em costa superar aquesta etapa..


Una segona qüestió: com evolucionar (marcar les eleccions, les escoltes) de manera satisfactòria i creativa amb les eines digitals?

Els programes permeten marcar, comentar, combinar, superposar, alinear, transformar les dades musicals. Com es pot evolucionar de forma intuïtiva, espontània en un entorn semblant? (cosa que es facilitava anteriorment amb els vinils). Cada DJ inventava un sistema de referència visual , tàctil o altre.
Amb aquesta aposta essencial: una col·lecció de discos és com el rastre deixat per les nostres successives escoltes/experiències musicals.

Pompeia i el Vesubi

2. Hi ha tantes raons per perdre’s en l’univers físic com en l’univers digital

Més que voler oposar les pràctiques vinculades a l’univers analògic, físic, a les de l’univers digital, crec que s’ha de recordar que tant les unes com les altres son portadores d’una capacitat d’afecció per la música.
És més interessant comprendre que la qüestió lligada a la pèrdua de memòria, de referències, inclús d’amics, està més lligada a la cultura en general que a una simple oposició entre el que és físic i el que és virtual.
Cultura de l’escassetat o del bé, cultura de l’abundància o del vincle, les dues aproximacions suposen una capacitat d’adreçar-se:

“La culture est d’abord une affaire d’orientations ? (Primer, és la cultura una qüestió d’orientació?) Pierre Bayard Comment parler des livres que l’on n’a pas lus? (Com parlar dels llibres que no hem llegit?)
És a dir, per exemple, tenir una visió de conjunt (indispensable tant per a l’investigador com per al DJ) sense perdre’s en els detalls o en les situacions particulars (un llibre, un autor, un compositor...) per saber orientar-se, valorar la situació, saber com els continguts, les informacions, les obres, se situen les unes en funció de les altres. Això amb l’objectiu de no deixar-se enfonsar (el ens ofeguem de Chloé més amunt). Però també així ens podem ofegar dins l’excés d’informació (impresa, editada o difosa per internet) o empantanegar-nos, ser presoners, desviar-nos en l’obra d’un únic autor.

Sens dubte, perquè la cultura digital permet millor que cap altra fins ara arribar a ser un mateix el co-creador, el co-autor o el co-editor d’una obra.
Aquesta qüestió és encara més rellevant avui en quant que hem entrat en una “edat de la cultura” on els rols culturals són, d’ara endavant , reversibles (...) . Per als digital natives del segle XXI, els rols dels autors, productors, difusors, crítics, codificadors i desenvolupadors estan, en ocasions i a la vegada, “sota ma” en la cultura pública i transnacional que configura internet (Laurent Allard a “Le tournant expressiviste de la web”).

No és l’experiència la que empeny des de sempre a tot lector, a tot oient, a tot aficionat a l’art? Inventar-se a si mateix? Acabar d’escriure un llibre llegint, de composar o d’interpretar una peça musical escoltant-la ? Aquesta travessia cap a un mateix, cap a una llibertat d’experiència no té res a veure amb un retorn a casa, vida domèstica on tot és privat, però on estem sobretot privats de llibertat . Al contrari, es tracta d’una travessia i conseqüentment d’un retrobament, de teixir els vincles.
Percebre la cultura com un paisatge, tal vegada també és una forma de alliberar-se del pes que aquesta pugui suposar sobre nosaltres. El paisatge de la nostra incapacitat de dominar-la, desmemoritzar-la, pesaria sobre nosaltres com un impediment per a esser, i per tant per a donar vida a obres (Pierre Bayard).


3. Hi ha tantes raons per perdre’s com per a retrobar-se

M’agradaria prendre aquí la bellíssima metàfora de Michel Serres en el seu llibre “Les cinc sens” publicat el 1985 per Grasset. Els fragments entre cometes són extractes del seu llibre. Fa menció dels pescadors d’altura que havien de presentar les cartes marines i els instruments de navegació que els permetrien fer-se a la mar. Un d’aquests pescadors presenta unes cartes magníficament ordenades en el fons d’un calaix mai obert, sense cap plec. L’inspector constata “vostè no ha utilitzat mai aquestes coses! Llavors, com s’ho feia? Navegar sense cartes de la mateixa manera que hauríem d’imaginar un camp sense indicadors. Quin pagès s’equivocaria per a anar a visitar la granja del costat? Gira a la dreta al final del matoll sempre verd, continua recte fins el noguer, baixa al costat del mur de pedra i allà veurà el sostre vermell del veí desapareixent una mica sota els cedres. Aquestes preguntes no es plantegen. Les respostes s’aprenen mentre s’aprèn a caminar , parlar o veure.

el far de Cordouan

De la mateixa manera, cal imaginar el nostre mariner posant terra per mig: ... vagi fins el sol ponent mentre certa petita alga flota, viri a l’esquerra, una mica, quan tot es torna molt blau, no es pot equivocar, estan els amagatalls de les marsopes, on una forta corrent porta al nord, on el vent dominant bufa a petites ràfegues, on passa el marejol, sempre breu després de l’immens quadrat gris, a continuació el lloc on es talla la ruta dels grans vaixells. Quan es veuen, el primer banc escora allà, a sotavent.
Experiència desbordant del marí, resultat de les seves llargues observacions: “tot el que exposava d’una sola vegada, davant la taula i sobre el mantell d’encaix tacat de rom, aquesta superfície del mar tornassolat, aquesta superfície composada de coses tan diferents com els nostres vells camps (...) tot el que ell descrivia amb detalls decisius, colors, peixos, vent, cel repicar del marejol, si, tot això reconstruïa exactament el vell document, una enciclopèdia engolida, com una gran catedral.”

Si la cultura te més aviat aspecte de paisatge, si ens arrisquem a naufragar davant de la blava immensitat de la informació, la qüestió de la travessia és essencial, no només per a no perdre’s o ofegar-se, sinó també per a acceptar equivocar-se.
Els marins podien orientar-se en ple dia només mirant el color de l’aigua, endevinar la proximitat d’una costa per la forma de les onades, trobar el seu camí davant la presència de certes algues arrossegades per les corrents ... etc. Avui dia, per traçar la mateixa ruta ens podem estalviar tot això i deixar-nos guiar pel radar.
És el mateix per a la informació? Fan Google o els seus alter ego de radars de la informació?
Una espècies de Googlemap del coneixement?
Amb aquesta metàfora se’ns ofereixen dues estratègies:

- Una, la de l’inspector, que fa referència a que “la carta marina marca les profunditats, indica la distància a les roques amagades sota la boira” o millor encara als instruments que “anuncien la costa, dibuixen el fons del mar”, en el cas extrem l’indiquen automàticament.
Inclús si aquesta forma de percebre la superfície del mar la converteix en un espai monòton, monocrom. Toquem fons de seguida, però passem lliscant sense veure la superfície. Es tracta d’una forma de violència (les cartes es percebien com “un paper blanc sembrat de xifres esporàdiques”) contra les coses palpables, aturant-se en el món visible, ignorant el món invisible.

- L’altra es presenta com una percepció diferencial, la del marí, que percep tots els detalls que ha pogut anar observant al cap del temps.
D’una banda, un mètode de travessia, on el paisatge es percep com una molèstia, com u n obstacle. Aquí es dissenya un recorregut, un camí, una via recta i directa. L’adreça convertida en raó: “Aquella que allibera el més aviat possible al viatger poruc del bosc on s’ha ficat”. Es procura reduir a zero tota pertorbació que ens aparti del camí.
D’altra banda un passeig (paraula que en francès, randonné, te el seu origen en la carrera irregular i imprevista després de la caça), on ens desviem de la nostra trajectòria, on es destria la direcció a l’atzar. El passeig ofereix “vies d’escapament” una mica com les de Ulisses a la Odissea. Ens apartem del camí normal i descobrim terres desconegudes. No es tracta per tant d’un mètode, sinó més aviat d’un èxode “en el sentit que el camí se separa del camí, que la via se’n surt de la via”, on no estem sotmesos ma les “fluctuacions: les del mar i el vent, fluctuacions de les onades”. Deixar-se anar en la bifurcació, per a descobrir altres possibilitats. Camí oblic, de vegades inclús tortuós. El passeig és aquí acceptar la bifurcació que proposen els motors de cerca “li ha agradat això, tal vegada li agradi això altre”, però ja ho era, per als usuaris físicament presents a les nostres biblioteques, tafanejar entre els retorns del dia o a l’atzar en els expositors, el passejar la mirada entre els títols de la prestatgeria del costat de la que acabem de consultar, l’espiar discretament l’elecció d’una altre usuari... etc.

la vall de Núria

Dues estratègies, dues metàfores:
- la primera, que busca l’eficàcia, consisteix en “passar pel bosc sense veure els arbres, sense veure que li fem als arbres pel simple fet de passar” on ens domina un recorregut directe i eficaç , sense espècies ni varietats. Aquest pas sense cap mirada als arbres i la nostra influència sobre el bosc podria ser una bella metàfora d’un ús cartesià d’internet . Res ens desvia del nostre rumb.
- La segona és la d’un Ulisses navegant alegrement, abandonant “els coneixements tancats i les històries encotillades d’estructures, ell inventa el coneixement inventiu i la història oberta”. Aquesta vegada ens desplacem com batint el terreny, recorregut inquiet, on semblem vagar, “vagar com un pensament”.

Tal i com també diu Michel Serres, les dues aproximacions són necessàries: “El diumenge, el mètode descansa; el passeig, tots els dies, ens salva la vida. Si necessita una victòria, un lloc comú, batalles, bancs o institucions, utilitzi la primera. L’altra queda per al temps i la intel·ligència, la salut de pensament, llibertat, pau: creació de llocs imprevistos.”

Semblants esteles, trajectòries, òrbites, travessies, marques seran tal vegada els conceptes en torn als quals haurem de construir els nostres recorreguts culturals, els nostres passatges a través de la informació o els nostres “paisatges mediàtics” i les transformacions que ens han pogut suscitar. Per això, de tant en tant, adoptarem les cartes i plànols que, com pals indicadors (els portals de les biblioteques?) ens assenyalaran clarament la direcció a seguir, no haurem ni d’aixecar el cap.
Altres camins se’ns obriran com una madeixa de fil (RSS?) i ens convidaran a bifurcar-nos cada vegada que sigui possible. Convertint-nos en els titellaires d’una informació en moviment.

Si per un costat avancem com donant un salt (accedir directament d’un punt a un altre), per l’altre serem els missatgers en el sentit de que podrem, a la nostra manera particular, marcar el paisatge-velam del nostre pas. Cultura de l’enllaç? Aquesta manera de batre el terreny “internet”, o de travessar el bosc intentant veure què els fem als arbres pel fet de passar-hi, serà tal vegada la nostra forma de contribuir a una cultura participativa (la revolució digital permet que tothom publiqui), a una intel·ligència col·lectiva, a suscitar una cultura de la convergència: establir el vincle , unir, connectar informacions que existien d’una manera separada o aïllada. Més que de noves tecnologies es tracta llavors d’interacció social: “cada un de nosaltres (aficionat o professional) construeix la seva pròpia mitologia a partir de retalls d’informació extrets del flux mediàtic, transformant-los en autèntics recursos a través dels quals donem sentit a les nostres vides quotidianes”. Henry Jenkins “La culture de la convergence”.

O també, com l’anomena Laurence Allard, una cultura d’intercanvi de bens culturals comuns:
“Els actes de descàrrega de fitxers, legals i il·legals, han re-dissenyat l’economia de la cultura. Al costat de la cultura de la distribució comercial de bens culturals materials, es desplega a l’ombra de les xarxes, una cultura d’intercanvi de bens culturals comuns”. Laurence Allard a “Emergence des cultures expressives, d’internet au mobile”

Entre la cultura comercial i la cultura d’intercanvi: podran les mediateques seguir la seva estela?. Les grans funcions culturals (publicar, llegir, escoltar, veure, cercar, indexar, conservar, arxivar, col·laborar, compartir, intercanviar, mesclar, jugar, badar...) estan a les seves mans.
En certa manera, inclús si ens equipem millor per anar al fons de les coses, és igualment important anar a la deriva per la seva superfície. Si se’m permet, l’essencial del que es pugui dir en les nostres jornades professionals ja estava disponible consultant internet o qualsevol altre recurs professional (llistes de distribució, revistes, obres de referència...) . En canvi, el que constitueix la riquesa, la força d’aquestes jornades, és que estan plenes d’imprevistos, de dificultats, de bifurcacions, tantes coses que permeten que el coneixement ens hagi envaït. Per dir-ho d’un altra manera, si nosaltres, professionals de la informació, necessitem fer aquest tipus de rodeig (cap a les jornades professionals) mentre que ja ens beneficiem de tota la informació necessària, és perquè permeten ancorar d’un altra manera l’experiència, el saber.
Això és tot, espero que aquestes metàfores lligades a la travessia no hagin estat una preocupació suplementària sinó que us ajudin a prendre el camí de retorn i de rodeig.

Arsène Ott

Traducció de l'original en francès per Mer Moreno.
Adaptació i fotografies de Josep Lluís Villanueva Fontanella.

Podcast de la intervenció (en francès)