dimecres, 29 de febrer del 2012

El musictecari, un ofici en expansió

Aquest bloc és, no ens cansem de dir-ho, un generador de propostes musicals per biblioteques i musictecaris. En ell s'hi estan abocant tota mena de materials incitadors: llibres, discos, artistes, estils, recursos, activitats. Tot allò relacionat amb la música que pot ser interessant per difondre. Hi ha espai per la didàctica i per l'humor, per l'article apassionat i per la crònica, per la creativitat i per la descoberta.

És ja una base de dades amb més de 650 articles, escrits al llarg dels últims quatre anys. Per una orientació més clara, podeu seguir l'estructura que hi ha al marge dret del bloc:


Al llarg d'aquests 4 anys, la professió bibliotecària i el seu entorn ha anat mutant, sobre tot gràcies al desenvolupament d'Internet. Aquesta xarxa d'informació sembla haver entrat en fase adulta (no costa res reconèixer la fase infantil i la adolescent) i la seva presència pel viatge cultural i informacional sembla ja insubstituïble. El musictecari, després d'uns temps d'incertesa, ha mantingut el seu pols i sembla arribar a aquest moment amb les constants vitals en bona forma. No només refusa morir sinó que la seva assegurança de vida li surt cada dia més econòmica.

Palpem, ràpidament, el seu estat de salut, en un article que només pretén oferir una panoràmica sintètica i apresurada. Ho fem amb tota la voluntat de provocar aliances, complicitats, respostes. Sigui:


El musictecari

La seva figura comença a ser reconeguda, com ho és el bibliotecari responsable de l'àrea infantil. Igual que aquest, un musictecari també:

- es forma sobre la matèria que l'ocupa,
- coneix el terreny editorial,
- busca estratègies per difondre documents interessants entre els seus usuaris,
- estudia els gustos dels seus usuaris, per tal d'oferir allò que necessiten,
- presenta la seva àrea de forma que sigui una experiència de descoberta i gaudi
- planteja activitats, experiències presencials, de difusió musical

Són tasques molt bàsiques, extrapolables a qualsevol altre àrea de la biblioteca. El normal, però és que:

- no hi hagi cursos de formació relacionats,
- la complexitat de la producció discogràfica desbordant,
- es resigni a l'automatisme dels resultats derivats dels préstecs
,
- mantingui posicionaments esquemàtics (joves: pop/rock; adolescents: hip hop; gent gran: música clàssica), i
- estigui a una àrea amb revistes i esports i cuina i la música siguin uns mobles sense retolar.
- no disposi de diners per fer activitats

Res de tot això satisfà ja al musictecari. Un musictecari ja és també això, l'exemple que a través de Mediamus, ofereix cada dia el nostre amic Nicolas Blondeau i, com ell, molts altres col·legues a França, Bèlgica, i a Banyoles! Algú que supera totes aquestes dificultats i:

- està investigant permamentment, informant-se de tot allò relacionat amb la música, de forma eclèctica i divulgativa. Llegeix, buida revistes, mostra articles especialitzats.
- s'orienta entre la producció discogràfica distribuïda físicament, entre la producció virtual, l'streaming.
- treballa ampliant, complementant, el sentit dels préstecs: cada consulta al seu bloc és un usuari informat, que potser acabarà a la biblioteca amb un o més préstecs o no.

- es dirigeix a tots els usuaris, a totes les edats, a totes les èpoques, sense fraccionar el seu treball per sectors estancats, per franges d'edat clàssiques. Conrea i després apareixen els ocells.
- extén la seva àrea d'influència més enllà de les parets físiques. Cuida la col·lecció física, la desenvolupa segons els criteris de rigor estètic que l'han acompanyat durant anys i la complementa i l'impulsa a través de la xarxa i a través d'activitats de difusió.
- realitza activitats buscant aliances musicals (presentacions de discos i llibres, concerts, playlists, xerrades temàtiques, tallers).

Per una visió curiosa i aliena a l'ofici bibliotecari, us recomanem un article sobre els prescriptors, per Francisco Nixon, a La Fonoteca. L'article està aquí.


Les àrees de música

Són, primerament, un lloc on està present una col·lecció física. Què ha canviat amb els anys? Que molts usuaris tenen altre via per aconseguir els documents, que l'àrea de la biblioteca no és un camí imprescindible per molts usuaris. Per molts usuaris, o sigui, no tots. Ja sabem que Internet exigeix disposar d'un ordinador (o d'un smartphone) i d'una connexió amb la seva particular tarifa. No sempre és fàcil, això. Cal conservar-la i presentar-la de manera fàcil, ordenada i clara. Aquesta iniciativa és exemplar al respecte. D'altra banda, els documents es compren amb diners públics, per tant s'ofereix una mostra de cultura entre local i internacional que ha de ser representativa per a tots.

La sobreproducció no és un problema per la tria, ni per l'escolta. És en tot cas, una possible via per la creació de material massa fungible. Al respecte, no us perdeu l'article Nando Cruz, sobre la facilitat de la producció, amb un interessant contrast posterior amb Bruno Sokolowicz, a la revista Nativa. Aquí.

Ara ja no cal preguntar-se si calia disposar de l'últim disc d'artistes com U2 o Alejandro Sanz. Aquests debats van ocupar moltes hores de debat social a trobades bibliotecàries. En temps previs a Internet era clar que sí. Per què no? La biblioteca oferia allò representatiu, aprofitant que la seva col·lecció es podia gaudir gratis (bé, fruït dels impostos). Ara que els usuaris ja es procuren aquests discos per altres vies, aquest debat perd sentir. A què s'ha de dedicar, doncs, el musictecari. Les col·leccions poden ser més agosarades, més històriques, menys subjectes a la pressió del préstec: és una sort. Sorgeix la possibilitat una col·lecció amb més joies, més rareses, amb més opcions per a la descoberta. I una dificultat nova, que el musictecari, accepta encantat, per trobar l'equilibri entre allò comú i allò encara no conegut.

Però les àrees de música ja no són només espais dipositaris de la col·lecció física. Si fossin només això, molts usuaris deixaran de venir a consultar-les. S'obre la possibilitat de crear espais per una experiència musical que ofereixi un valor afegit a la col·lecció. Igual que l'àrea infantil, vaja. Podem crear tota una experiència que ens impliqui més activament com a musictecaris. Fa dos anys, al mateix AMPLI, vam abocar una bateria d'idees que semblen singularment vigents:

Permetre la consulta a sala en altres suports que no siguin el CD.
Crear una àrea d’emissió de vídeos musicals.
Crear unes emissores internes de la biblioteca.
Crear un espai de consulta de documents “lliures” i assoliment de llicències.
Crear un espai d’assessorament sobre el món musical.
Crear un àrea d’escolta informal de música.
Permetre el seguiment d’activitats més enllà de la “presencialitat”.
Afavorir la participació virtual: crear un fòrum especialitzat.

Crear campanyes d'activitats musicals a la biblioteca


Estàn totes explicades, i fins i tot pressupostades, aquí. En elles, es suposa que l'usuari passeja, veu exposicions, pot veure vídeos, pot sentir música amb un espai i un equip dignes, pot conèixer músics locals, pot disposar d'un laboratori musical...


Difusió

Fa uns dies, al diari El Pais, el filòsof Miguel Morey, obstinat en la seva tasca de donar que pensar, escrivia un article en el que figurava aquest revel·lador paràgraf:

"En pocos años hemos asistido a una velocísima reducción del conocimiento a información, a su ruda imposición como tal. Hace cuatro días se nos dijo que éramos la sociedad de la información y la comunicación, hoy, sin que apenas nada haya cambiado, somos la sociedad del conocimiento. Bien, lo único que ha cambiado es la conversión del conocimiento a la contabilidad de la información y su consiguiente disponibilidad como mercancía.”

Sí, qué era aquest trànsit aplicat a biblioteques? Un comput? Xifres de préstec, d'assistents, de visites? No ho sabem, però el musictecari és un propiciador, un selector i un difusor. Selecciona la col·lecció de la biblioteca. I difón la música, més enllà de la seva col·lecció. Ja és tot el planeta virtual. El musictecari compta amb els mateixos recursos que els usuaris (com podria ser que es comportés com si tingués menys?). És a dir:

- la col·lecció física de la biblioteca
- la col·lecció virtual (Spotify, Itunes...).

Així que el bibliotecari també:

- crea playlists
- convoca a possibles creadors de playlists (músics, crítics, agents culturals diversos)
- fa guies on s'incorpora tota la col·lecció present i virtual amb links per l'escolta, com aquí.
- escriu sobre música a blogs, facebook, twitter
- crea exposicions sobre tot allò que escriu
- buida informacions musicals d'arreu

Propicia així, sense que el pugui recollir en xifres, el trànsit de la informació al coneixement, aplicat a la música i les biblioteques. El musictecari és dj i ampli. El musictecari canta i no plora.


dilluns, 27 de febrer del 2012

Dragonetti, el contrabaix a l'orquestra

El contrabaix és un instrument fascinant, que barreja la potència greu del seu so amb una presència física captivadora, enorme, bella. El seu paper a la música acústica és principal: del folk, al jazz, del rockabilly al blues, el contrabaix ha anat marcant la nota greu de cada acord per fer més clara l'harmonia.



És un intrument difícil per raons físiques obvies: les cordes són molt gruixides i cal una adaptació dels dits i la mà per no quedar pinsat, i defugir les tendinitis. Cal també una amplada de mà considerable, i fins i tot una alçada personal que no compliqui les coses. També és un instrument difícil per la posició a la música. Sovint les notes són tan greus, i el seu paper és tan poc protagònic que l'intèrpret té la sensació de ser un element de fons. Cal, doncs, un caràcter. Totes aquestes dificultats i obsessions estan descrites amb singular encert pel misteriós Patrick Süskind a la seva primera obra, el monòleg conegut com El Contrabaix. Messi no juega. Aquí teniu una mostra excel·lent:




En aquesta entrada ens volem ocupar de mostrar un bon exemple del contrabaix a l'orquestra, on sovint és difícil arribar a sentir-lo, abrumats entre les melodies sovint encarregades a cordes agudes (violins, per exemple) o vents. Però el contrabaix sempre està allà. A vegades, per una qüestió de so, com a l'orquestra wagneriana, podem arribar a sentir 8 contrabaixos junts.

No abunden, per tant, els concerts clàssics escrits per contrabaix. Va ser Domenico Dragonetti (Venècia, 1763 - Londres, 1846) qui va començar a escriure concerts per aquest instrumental de tesitura complexa per a l'orquestració.



Després de practicar diversos instruments, sempre de corda (com ara la guitarra o el violí), Dragonetti va excel·lir ràpidament amb el contrabaix, arribant a ser el primer contrabaix de l'Òpera Bufa de Venècia als 13 anys. La seva carrera, de virtuós entregat a aquest instrument, el va permetre treballar amb Haydn, Mendelssohn, Liszt, Rossini i Paganini. És un testimoni humà magnífic de la història de la música clássica, de la transició al romanticisme.

La seva carrera, però, no es va limitar a l'interpretació sinó que també es va prodigar, de manera ben original en la composició. Les seves obres clàssiques on el contrabaix està a primer pla són una raresa extraordinària i han esdevingut autèntics clàssics de l'instrument, explotant totes les seves possibilitats tècniques i sonores. Són aquestes:

  • Adagio y Rondó en La mayor, para contrabajo y orquesta.
  • Andante y Rondó para Contrabajo y Cuerdas.
  • Concierto en La Mayor para contrabajo y orquesta.
  • Concierto n º. 5 en La mayor, para contrabajo y orquesta.
  • Gran Alegro.
  • Gran alegría, para contrabajo y piano.
  • Menuet para contrabajo y piano y Alegro.
  • Obras para contrabajo y piano.
  • Sonata para contrabajo y piano.
  • Alegretto para contrabajo y piano.
  • Famoso sólo en E minorper bajo y piano.
  • Adagio y Rondo en los principales para contrabajo y piano C.
  • Concierto en Sol mayor (Andante Alegretto) para contrabajo y orquesta.
  • Serenata para piano e instrumentos de cuerda.
  • Sólo en re mayor, para contrabajo y piano.
  • Como una pieza de concierto.
  • Doce Valses para Contrabajo.
Un mostrem algunes interpretacions de les seves obres principals:
1) Concert per contrabaix


2) Concert en La Major




Hi ha altres, compositors, com Grieg, Josephs o Sankey, que han continuat aquesta línia en algunes de les seves obres. Hi ha un bona mostra aquí.




dimecres, 22 de febrer del 2012

Plàstica musical -7: Reid Miles, el geni invisible de Blue note

Enllaç
Continuem la sèrie plàstica musical, que pretén oferir materials per valorar també aquelles obres del disseny que van acompanyar (i impulsar) l'estètica musical de les obres musicals que arropaven. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.

Una a una, són aquestes:

1. Mark Ryden album covers
2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes
3. Peter Savlle, dissenyant la new wave
4. Giger, de de l'abisme
5. Storm Thorgerson, fascinació i enigma
6. Roger Dean, paisatges al·lucinats

Aquest capítol, el seté, aborda la història d'una de les millors sèries de portades de tots els temps: les portades de la discogràfica Blue Note. Aquesta discogràfica és la més emblemàtica de quantes van difondre el jazz a partir dels 40. Després, clar, no podem obviar Prestige, Riverside, Impulse, Atlàntic... Blue Note, però ha acabat erigint-se quasi en un estil, en un tipus de jazz que va del swing al hard, un signe de distinció.


Blue Note comença la seva producció el 1939, amb el tema Boggie Woogie Stomp i Albert Simmons. Aquesta grabació auroral perdura i està aquí, saltimbanqui i feliç abans de la guerra i com anterior al propi jazz. Des del començament van mostrar cura i dedicació a tot el que acompanyava els discos.

Però no va ser fins a mitjans dels 50 (al 56!) que van contractar al dissenyador Reid Miles, un geni del gust i la tipografia, que va aconseguir com a còmplice el fotògraf Francis Wolff. Els dos donarien un toc modern i un aire directe, clar, a les portades aconseguint que el comprador entrés a l'ambient del disc i del músic abans d'escoltar-lo. La seva imprompta, estilitzant, elegant i distingida.










Les fotografies de Francis Wolff sempre eren significatives i les treballava usant la técnica bicolor. Partint del blanc i negre, el blanc podia tornar-se blau, groc, carn. JORDI HURTADO. La creativitat tipogràfica també és digne de menció: la capacitat d'inventar lletres de Reid Miles sembla obra d'una empresa de tipògrafs i no d'un sol home. Sense remetre's a la imaginació, a la sordidesa, a cultura il·lustre... Només espai net per la imatge, per la cara o l'instrument del músic.

A més, cada una d'aquestes imatges fa justicia a la música que serveix, està a la seva alçada en gust, equilibri, modernitat.







Francis Wolff, productor musical a més de fotògraf, sabia captar els moments, els angles significatius que revelaven la personalitat del músic i la seva música. És a dir, que era ell qui triava la fotografia, feia alguns retocs de color, i després Reid Miles composava la portada. Quedava així desterrada l'il·lustració, que havia caracteritzat les primeres portades del jazz.







Us oferim un ventall de portades significatives del segell, però us animem a viatjar a través d'Internet per empapar-vos d'aquesta màgia pels ulls. N'hi ha d'exhaustives, per exemple, en aquesta pàgina o aquesta.













Hi ha un llibre que resum aquesta història: està aquí. Us recordem també que cada un d'aquests discos és una meravella de llibertat i gràcia. Blue Note és un continent de bellesa, ple i a la nostra disposició. Trobareu centenars de discos a Spotify, aquí. Les biblioteques públiques també us ofereixen un catàleg enorme d'aquests discos eterns.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Miguel Noguera al Music Spy Club

El proper 23 de febrere, iniciem un altre trimestre del Music Spy Club amb un tó més despreocupat i lliure que mai. Podeu veure anteriors edicions aquí.

Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música.

Aquest és l'inefable flyer del trimestre:


Dijous, 23 de febrer ens espera el gran MIGUEL NOGUERA.


Foto extreta de http://www.nativa.cat/2011/05/entrevista-a-miguel-noguera/

Des de fa 7 anys, Noguera desenvolupa l’inclassificable espectacle Ultrashow, una bateria d’idees al límit de l’humor. Ha publicat els llibres Hervir un Oso, i Ultraviolencia. També ha col·laborat com actor en alguns vídeos humorístics del duo Venga Monjas, i a les pel·lícules Extraterrestre, de Nacho Vigalondo, i Diamond Flash, de Carlos Vermut. És col·laborador de Manel Fuentes a Catalunya Radio i, durant un curt període de temps, ho va ser de Buenafuente. Escriu al seu blog (miguelnoguera.blogspot.com), i al fanzine on line El Butano Popular. Actualment realitza el seu Ultrashow setmanalment al Teatre Alexandra.

El seu particular humor es vehicula en sessions orals impredecibles, com aquesta:



I amb idees dibuixades, entre l'absurd i el límit de l'humor, com aquestes:


D'ell ha dit Nacho Vigalondo que: “Si Miguel Noguera representa con más fuerza que nadie al humorista de vanguardia, su Ultrashow es la anticipación de lo que sería una ronda de chistes en un refugio post-atómico, o ante las ruinas de La Sagrada Familia. Si el mundo se acaba en el 2012 al menos podremos decir que alguien rozó con la punta de los dedos los límites expresivos de lo gracioso. Y si la humanidad sobrevive, después de Noguera sólo nos quedará volver a los chistes de gitanos, gangosos y mariquitas. Algo similar a lo que se propone en la secuencia última de 2001, una odisea en el espacio: Tras acceder a los misterios del monolito, sólo queda chuparse el dedo en pelotas. Aquí Noguera representaría al monolito”.

Aquí trobareu una primera aproximació als gustos musicals de Miguel Noguera... Serà una sessió impredecible.


Trobareu els seus llibres al catàleg.


-------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquest trimestre comptem també amb la complicitat del MIKE IBAÑEZ, amb una sessió eXo Psicotrònica – 23 de març.

Responsable de l’assaig-bomba pOp cOntrOl-crónicas post-industriales (2000), o de la novel·la de distracció massiva ultraBrutal (2009), la relació de Mike Ibáñez amb la música ve marcada per un aparell: la ràdio, debutant l’any 1983 a Radio-3 amb l'espai de culte Stress/3-La Rosa de Vietnam, pioner en punxar l’ona industrial (Throbbing Gristle, SPK, Whithehouse o el seu projecte DIAL). D’altres aventures han estat Moonlight and Muzak a l’emblemàtica Ràdio PICA, o els treballs radio/actius de PopEyeSpy (www.mess-age.com), cercant tant l’ús com el consum insòlits de la música i el so.


Us hi esperem!