Discos inconfinables - 8

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.

Steve Wynn & The Miracle 3

...Tick...Tick...Tick  (Astro, 2005)

Bona ratxa: Wynn porta tres discos consecutius d’allò més inspirats. En aquest, a més, se’l nota gaudint més que mai tocant, totalment compenetrat amb la seva “miraculosa” banda actual, i sonant amb una força que recorda quan a principis dels vuitanta el californià es va donar a conèixer amb The Dream Syndicate assimilant millor que ningú el llegat de The Velvet Underground i Neil Young.

Stacey Earle & Mark Stuart

Communion Bread  (Bittersweet, 2005)

L’entranyable parella formada per la germana de Steve Earle i el seu grenyut company brilla amb llum pròpia dintre de l’ampli ventall de música americana amb arrels que darrerament no para d’arribar. Aquest S&M Communion Bread potser no arriba al nivell dels dos discos anteriors, però ara que s’apropa l’hivern pocs plaers tan deliciosos trobareu com el de deixar-se gronxar per la preciosa veu de Stacey Earle.

The Strugglers

You Win  (Acuarela, 2005)

Poderosa i íntima a la vegada, la veu de Randy Bickford sobresurt dintre del prolífic panorama del folk nord-americà actual, com ho va fer la de Micah P. Hinson amb el seu enlluernador debut. Les precioses cançons d’aquest disc de The Strugglers, entre la encisadora elegància d’uns Tindersticks i la punyent nuesa del mestre Will Oldham, són una de les més agradables sorpreses de la temporada.

North Mississippi Allstars

Electric Blue Watermelon  (Ato Records, 2005)

Aquesta gent de Memphis sap realment com es cuina un plat musicalment suculent: a una base de blues del Delta sòlida però esponjosa li afegeixen aromes de rock, de gospel o de boogie i unes gotes de hip-hop, pop o country, sempre en la mesura justa, i aconsegueixen un gust d’exuberant celebració del present, sense perdre mai el respecte pels sabors tradicionals. Per llepar-se els dits.

Burning

Dulces Dieciséis  (PeerMusic, 2005)

                          

Foc revifat. Hi ha vida (i vida saludable) a la mítica banda madrilenya, després de la mort de Pepe Risi. Com van fer els seus amats Stones a Stripped, l’incombustible Johnny Cifuentes, amb l’ajuda d’uns músics molt solvents, es llança a recrear 16 temes de la seva llarga carrera en un nou format semiacústic, descobrint-ne nous matisos i aportant frescor a una formidable col·lecció de cançons.

The Minus 5

The Minus Five (“The Gun Album”)  (Yep Roc, 2006)

Scott McCaughey està exultant i el nou disc de la seva superbanda (formada per gent de REM, Posies, Model Rockets i Wilco, entre d’altres) està a l’alçada dels millors discos dels enyorats Young Fresh Fellows. I és que la seva capacitat per crear captivadores melodies arrelades en el pop dels seixanta continua intacta.

Mudhoney

Under A Billion Suns  (Subpop, 2006)

Nova dosi d’apocalipsi bullent des de Seattle. Fa gairebé vint anys que aquests paios van obrir la porta dels trons del moviment “grunge” i, a diferència de la majoria dels seus companys, aquí segueixen al peu del canó, sense minvar la seva característica ràbia sonora (hereva de The Stooges i Black Sabbath) ni caure en la complaença (escolteu amb quina perícia hi introdueixen secció de vents).

Daniel Johnston

Lost And Found  (Sketchbook, 2006)

No, no és possible sentir aquesta veu que es trenca implorant estimació i no caure rendit als seus peus. De fet, ho han fet Tom Waits, Kurt Cobain o David Bowie, tots ells fans d’aquest personatge tan especial, de feble salut mental però extraordinària capacitat per a composar cançons irresistibles, com les de l’últim disc, pletòric en inspiració. Un disc necessari d’una figura imprescindible.

THE ESSEX GREEN

Cannibal Sea  (Mushroom Pillow, 2006)

Conduït per dues veus de les que enamoren (la masculina de Chris Zitter i la femenina de Sasha Bell) i ple de melodies encomanadisses i juganeres, el tercer disc de la banda de Brooklyn sembla un compendi de la història del pop més exquisit, des de The Kinks o The Turtles (als seixanta) a The Ladybug Transistor o Belle and Sebastian (als noranta), passant pels fabulosos The Go-Betweens dels vuitanta. Tsunami de pop.

Pete Seeger

Brothers & Sisters  (Discmedi, 2006)

D’això se’n diu sentit de l’oportunitat (fins i tot l’expressió de Seeger a la foto de la portada recorda al seu actual reivindicador, Bruce Springsteen). Celebrem que es tracti d’una recopilació tan curosa (so impecable, una selecció magnífica, un text molt didàctic, fotos reveladores...) i és que una figura tan fonamental de la música popular de l’últim segle bé s’ho mereixia. Ara més que mai.

Llibres musicals inconfinables - 5

La ciencia del ritmo – Paul D.Miller A.K.A. DJ Spooky that Subliminal Kid - Barcelona : Alpha Decay, 2007  - ISBN: 9788493486877

L'artista conceptual Paul Miller (Washington DC, Estats Units, 1970), també conegut com a DJ Spooky that Subliminal Kid, ens ofereix un manifest per a ciència del ritme, o sigui, la creació d'art des del flux dels patrons del so i la cultura, i la seva evolució. Amb el mix del DJ com a plantilla, descriu com l'artista, al bussejar per les innombrables formes d'organitzar la mescla d'idees culturals i objectes que ens bombardegen, usa la tecnologia i l'art per a crear un element nou i expressiu, infinitament variable. La tecnologia proporciona el mètode i el model, la informació en xarxa que, com els elements de la composició, segueixen canciant constantment. I la tecnologia es troba al mig, construint un pont entre la consciència de l'artista i el món exterior. L'art de la mescla crea un nou llenguatge creatiu.

Miller va construir el personatge de DJ Spooky com un projecte inicial d'art conceptual, però llavors va veure l'oportunitat de crear la codificació d'una sintaxi generativa de nous llenguatges creatius. El significat de “spooky” prové dels sons més fantasmagòrics i misteriosos que utilitza en la seva música, que va des del hip-hop, fins al techno o l'ambient.

Rastrejant la genealogia de la ciència del ritme, Miller cita fonts i influències força variades, tals com Marcel Duchamp, Ralph Waldo Emerson, James Joyce o Eminem. Escriu: “La història es desenvolupa, mentre que els fragments s'uneixen”.

Antología poética del rock - Alberto Manzano (selección y traducción) - Madrid : Hiperión, DL 2015 – ISBN: 9788490020371

La combinació de música i poesia han fet del rock una forma d'expressió artística que ha caracteritzat el segle XX, i encara segueix vigent. Aquest llibre recull, en anglès i castellà, 212 cançons de rock de les més reconegudes i populars del gènere.

Alberto Manzano (Barcelona, 1955) és traductor de l'obra dels grans poetes del rock: Leonard Cohen, Bob Dylan, Patti Smith, Lou Reed, Tom Waits, Jackson Browne, Suzanne Vega, Neil Young, Kevin Ayers, Elliott Murphy, etc. Periodista musical de les revistes  Rockdelux, Ruta 66, Ajoblanco, El Europeo; i adaptador al castellà de cançons en anglès per a artistes nacional tal com Enrique Morente, Santiago Auserón, Luis Eduardo Aute, Christina Rosenvinge, Jabier Muguruza o Mayte Martín. També ha destacat com a assajista (Cohen, Dylan, Young, Browne, Reed, Ayers), i delicat poeta, ha publicat Para los que no pueden hablar (2000) i Puente del alma y la luna (2009), amb pròleg de Luis Eduardo Aute i Enrique Morente respectivament.

Discos inconfinables - 7

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.

The Twilight Singers

She Loves You  (One Little Indian, 2004)

Sembla que cada mes arriba a la redacció un nou disc de versions. Si són tan bons com aquest, que n’arribin cada setmana!... Amb la seva banda actual (i l’estimable col·laboració de Mark Lanegan), Greg Dulli (líder dels desapareguts Afghan Whigs), apassionat i melodramàtic com sempre, s’apropia amb molta classe de conegudes peces de Billie Holiday, John Coltrane, Gershwin, Marvin Gaye o Björk.

Mother Superior

13 Violets  (Fargo, 2004)

Amb un combinat explosiu de blues, soul i hard-rock, aquest trio californià reprèn l’herència de grans bandes com Led Zeppelin, Free, Grand Funk Railroad, ZZ Top o The Rolling Stones, però sense imitar ningú. El seu sisè disc, produït per Wayne Kramer (MC5), va carregat de grans cançons i resulta tan imprescindible, pels amants del rock, com l’anterior, el sensacional Sin (2002), que va produir Henry Rollins. Realment, superiors.

The Silos

When The Telephone Rings (Dualtone, 2004)

Una nova dosi d’honestedat brutal a càrrec de la banda de Walter Salas-Humara. Han passat uns quants anys des que van facturar obres tan rodones com Cuba (1987) o The Silos (1990), però en el nou disc demostren trobar-se en magnífica forma, fidels al seu peculiar so, entre elèctric i acústic, i fidels al seu temperament, entre malenconiós i rabiós. No és un telèfon que sona, és un cor que palpita.

Nick Cave & The Bad Seeds

Abattoir Blues / The Lyre Of Orpheus  (Mute, 2004)

Punt d’inflexió per a Nick Cave & The Bad Seeds? El temps ho dirà: en aquest doble àlbum fan un repàs dels estils que han practicat en 20 anys de carrera (des de la seva faceta més enèrgica fins la més reposada), a la vegada que introdueixen noves sonoritats. Es troba a faltar la guitarra del desertor Blixa Bargeld, però la incorporació als teclats de James Johnston (Gallon Drunk) és tot un encert.

They Might Be Giants

The Spine  (Cooking Vinyl, 2004)

El duet de Massachusetts de nom quixotesc continua, després de vint anys de carrera, amb el seu singular pop d’excèntrica factura (a vegades se’ls ha emparentat amb The Residents o XTC). Del balanç d’aquest The Spine en surten mitja dotzena de temes rodons i una resta més aviat discreta, i és que potser, més que no pas gegants, són constructors de delirants molins de vent amb forma de cançó.

Los Lobos

The Ride  (Hollywood Records, 2004)

No és estrany que músics de la talla de Tom Waits, Elvis Costello o Rubén Blades participin gustosament en l’últim disc de la banda de David Hidalgo: experimentant a partir de les arrels de la música americana i els sons de la frontera, Los Lobos porten ja una colla de discos apassionants plens de troballes. I aquest The Ride (de múltiples sabors, tot i que amb predomini del blues) no n’és una excepció.

Q And Not U

Power  (Dischord, 2004)

Tot i que al segell de Ian MacKaye porten més de 20 anys reivindicant Gang of Four, el cert és que poques propostes havien sortit de Dischord tan destinades al ball com la del tercer disc dels heterodoxos Q And Not U, un disc hedonista i intel·ligent, amb lletres políticament combatives i ganes de diversió, on es donen la mà Prince i Fugazi. Està clar: tenen poder. De convicció. I de seducció.

Chuck Prophet

Age of Miracles  (New West, 2004)

Després del celebrat No Other Love (2002), que va enlluernar fins i tot Lucinda Williams (que el va reclamar com a teloner), l’ex Green On Red segueix creixent com a creador de cançons i com a intèrpret. El seu setè disc en solitari està ple de memorables melodies, a cada una de les quals vesteix de manera diferent (pop, hip hop, rock d’arrels, soul... impossible avorrir-se) i certament encisadora.

Lou Barlow

Emoh  (Domino, 2005)

Primera obra que signa amb el seu nom un dels músics més importants del rock alternatiu dels noranta (membre dels primers Dinosaur Jr., líder dels indispensables Sebadoh...). Barlow es presenta ara abraçant de ple la causa folk i es declara fan de Devendra Banhart, tot i que el seu pols melòdic l’apropa també a cantautors pop com Elliott Smith. Varien les formes, però el talent continua intacte.

The BellRays

Raw Collection, Vol. 1 & Vol. 2  (Bittersweet, 2005)

Doble CD que permet fer un repàs dels deu anys de carrera d’aquesta banda californiana, ajuntant singles i cançons que hi havien aparegut de forma dispersa (com ara entusiastes versions de The Saints, Chuck Berry o Cheap Trick, però sobretot incendiari material propi). 90 minuts d’energia punk i passió soul, amb la portentosa veu de Lisa Kekaula al davant. Això no és una dona, és un huracà.

Llibres musicals inconfinables - 4

Como funciona la música – David Byrne - Barcelona : Reservoir Books, 2014 – ISBN: 9788439727972

Seguint l'estil del millor assaig anglosaxó d'estil divulgatiu, literari i documentat, sense caure en l'ensopiment acadèmic, David Byrne (Dumbarton, Escòcia, 1952) ens mostra com la música sempre ha sigut el resultat de circumstàncies culturals i de la creativitat individual. En aquesta obra, combina apassionants nocions sobre la història de la tecnologia musical, anècdotes autobiogràfiques de la seva etapa en el grup Talking Heads (1975-1991), una repassada als corrents musicals del segle XX, i una interessant anàlisi sobre el present i el futur de la indústria musical. Posa de manifest com tots els condicionants externs a la pròpia creació modelen la història de la música, i així comença explicant el pes que les esglésies, catedrals, òperes i palaus van tenir en la composició de la música clàssica, la relació entre la música pop i els petits clubs per què per a un músic com ell és molest interpretar en espais mítics com el Carnegie Hall o com es van construint els diversos gèneres en funció dels espais on se'ls escolta o de les tecnologies usades. En la seva indagació en la importància dels factors extramusicals, Byrne, sense complexos, tampoc ignora la moda com a element dramàtic en la interpretació.

En un moment en què molts anuncien el final de la indústria de la música, un text tant rigurós i optimista com aquest resulta francament necessari.

Cómo ganarse la vida con la música – David Little - Barcelona : Ma Non Troppo, cop. 2016  - ISBN: 9788415256960

El negoci de la músicia s'ha transformat radicalment els darrers 25 anys. L'expansió d'Internet, la implantació d'ordinadors potents, o el desenvolupament de la tecnologia portàtil, són el paradigma d'una nova i apassionant època en la qual la promoció musical es regeix per codis molt diferents dels anteriors. Fins a on arriba aquesta metamorfosi fascinant? En aquesta obra trobareu totes les tècniques i estratègies de màrqueting i promoció per aconseguir l'èxit: com escollir el millor estudi de gravació, com crear i difondre la música online, com aconseguir un contracte discogràfic, sales de concert, promotores i festivals. Ens parla de la importància de l'artista i el públic objectiu al qual es dirigeix, també com ha d'explicar la seva pròpia història i aconseguir fer virals els continguts.

L'autor d'aquest llibre, músic i periodista, ens descobreix quines són les vies principals  d'ingressos d'un músic, i la millor forma que aquests professionals poden donar a conèixer la seva feina.

Discos inconfinables - 6

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. 

Iron & Wine

The Creek Drank The Cradle  (Subpop, 2003)

Sam Beam ha escrit, interpretat i produït a casa seva, a Miami, tot sol, les cançons del seu primer disc, una col·lecció de melodies íntimes xiuxiuejades per una veu càlida que sap emocionar (i que ocasionalment pot recordar Nick Drake, Simon & Garfunkel o Elliott Smith), amb l’acompanyament simple però efectiu d’una guitarra acústica i una mica de slide guitar i banjo. Un bell i prometedor debut.

Dan Bern

Fleeting Days  (Cooking Vinyl, 2003)

És el seu cinquè disc, tot i que té l’empenta d’un debut. Dan Bern, sense amagar els seus deutes musicals ni literaris amb Bob Dylan, Elvis Costello o Randy Newman, ha confeccionat tretze cançons irresistibles (refrescants melodies, entre el folk-rock y la new wave dels setanta, interpretades amb passió) que només poden ser producte d’un compositor superdotat i amb discurs propi. Atenció a les seves àcides lletres!

Hard-Ons

Very Exciting!  (Bad Taste, 2003)

Després de divuit anys de carrera, el grup de Sydney (teloners desitjats per Ramones, Red Hot Chili Peppers o Foo Fighters) segueix sense necessitar viagra. El seu hardcore-punk-pop, que tant va influir en grups com Green Day, continua sonant abrasiu, i, a més, en cada nou disc ens sorprenen experimentant eficaçment amb altres estils (death-metal, kraut-rock... tot s’hi val). Realment excitants!

Calexico

Feast of Wire (City slang, 2003)

El personal estil evocador i fronterer del grup d’Arizona s’obre a noves sonoritats que s’hi acoblen perfectament: la inquietant atmosfera de “Not Even Stevie Nicks...”, la lúgubre tensió de “Black Heart”, els sons de ferralla de “Attack El Robot! Attack!”, el groove de “Crumble”... Ple de joioses troballes i una imaginació desbordant, ens trobem davant del millor i més complet disc de Calexico.

The Thrills

So Much For The City  (Virgin, 2003)

The Thrills són uns paios irlandesos que somien en la Califòrnia de finals dels seixanta i intenten recrear aquell so lluminós... Fins i tot han anat a Los Angeles a gravar el disc, però (això sí) s’han buscat un productor, Toni Hoffer (Air, Beck, Supergrass...), que aporti una coartada de modernitat a la seva revisió de l’exquisit i intemporal folk-rock de Buffalo Springfield, Byrds, Turtles...

Kim Fowley

Fantasy World  (Shoeshine, 2003)

A vegades més conegut com a productor o descobridor de talents (Modern Lovers, Runaways), Fowley és també autor de discos memorables, com Outrageous (1968) o International Heroes (1973). Per sort, Francis Macdonald (Teenage Fanclub) l’ha rescatat de l’oblit (com l’any passat va fer amb Jad Fair) i aquí tenim una nova i necessària ració de fantasies excèntriques disfressades de pop amb guitarres.

Robert Wyatt

Cuckooland  (Hannibal Records, 2003)

Benvinguts a un dels discos fonamentals del nou mil·leni. L’ex Soft Machine, un cop més, aconsegueix transmetre una emoció indescriptible amb la seva fràgil veu i l’acompanyament subtil i precís de teclats, flautes, harmòniques, trompetes, altres veus... barrejant jazz, pop, cançó d’autor o world music amb el seu personal estil, d’aclaparadora senzillesa i bellesa torbadora. Veritablement sublim.

The Go-Betweens

Bright Yellow Bright Orange  (Clearspot, 2003)

Les noves cançons dels australians no decebran qui algun cop s’hagi deixat atrapar per la màgia de les seves composicions (als anys vuitanta o en aquesta madura segona etapa). La conjunció dels talents de Robert Forster i Grant McLennan ha tornat a donar com a resultat una petita obra mestra de pop exquisit (sense sucre: per sort més connectat amb Television o The Velvet Underground que amb el que s’acostuma a anomenar pop).

Lloyd Cole

Music in a Foreign Language  (Sanctuary Records, 2003)

D’això se’n diu obra de maduresa. Lluny queden els vibrants discos dels vuitanta amb The Commotions. Les noves cançons de l’escocès entren a la teva vida sense fer soroll i et van conquerint a poc a poc. Amb una instrumentació subtil, i conduïdes per la seva inconfusible veu, profunda i trencadissa, Cole ens ofereix deu belles balades (inclosa una versió de Nick Cave) ideals per tardes de pluja.

The Shins

Chutes Too Narrow  (Sub Pop, 2003)

Després del seu aclamat debut (Oh, Inverted World, del 2001), els nord-americans amplien la seva paleta estilística (que ara va des del country fins a la psicodèlia) i se superen amb aquesta magnífica col·lecció de brillants melodies, de sonoritat més propera i concisa (gràcies en part a Phil Ek, productor de Built To Spill i Modest Mouse), rica en detalls d’elaborada orfebreria pop.